Tot i que amb caràcter retroactiu d'aquest escrit, aquest pensament es manté i es mantindrà fins ....ves a saber....Avui, sabem que serem pares el proper 2008. El primer fill, i també el primer net per a les dues famílies. Per a la família la noticia ha caigut com un gran allau, sense avisar, arrossegant-ho tot, emportant-se per davant els mals de cap de qui en tenia i omplint tots els racons d'alegria. Serà un Nadal diferent, un cap d'any diferent....una vida diferent.
Comparteixo amb tots vosaltres aquesta immensa alegria que sento, que em provoca somriures a qualsevol hora del dia, quan sense voler, el pensament de la futura paternitat em fibla el cervell.
Arriben doncs, dies de canvis, de compres, imagino que també de nervis, però sobre tot de molta felicitat.
16 de novembre 2007
15 de novembre 2007
El primer vuit-mil
Mai m'havia interessat gaire per les grans expedicions a llunyanes contrades, o l'Himalaisme. No és pas cap mena de menyspreu, simplement no hi dedico gaire temps del poc que disposo dins la meva rutina diària; sempre l'aprofito per llegir i conèixer sobre els llocs i temes més propers, aquells que trepitjo un dia o altre. Potser així tampoc no em faig gaires il·lusions en viatges que difícilment podré realitzar.
De qualsevol manera, vaig adquirir sense recança el llibre "K2. El nudo infinito" de Kurt Diemberger, que va assistir a la darera edició de la fira del llibre de muntanya.
És un relat inquietant d'aquella expedició que va acabar amb tragèdia l'estiu de 1986, on la segona meitat del llibre es fa molt difícil deixar-la ni un minut. Pensava que seria una cosa molt llunyana per mi, peró m'equivocava. Tot i no haver vist mai aquelles muntanyes menys que per la televisió i no saber qué es pot sentir més enllà dels 3.500 metres, el relat m'ha resultat estranyament proper. Un llibre molt recomanable; emotiu i emocionant. Per suposat, i com és habitual en aquest tipus d'expedicions, no està lliure de polèmica, ja que diversos alpinistes han dit la seva al respecte, fins i tot algún que no hi va ser. Però aixó ja són figues d'un altre paner.
De qualsevol manera, vaig adquirir sense recança el llibre "K2. El nudo infinito" de Kurt Diemberger, que va assistir a la darera edició de la fira del llibre de muntanya.
És un relat inquietant d'aquella expedició que va acabar amb tragèdia l'estiu de 1986, on la segona meitat del llibre es fa molt difícil deixar-la ni un minut. Pensava que seria una cosa molt llunyana per mi, peró m'equivocava. Tot i no haver vist mai aquelles muntanyes menys que per la televisió i no saber qué es pot sentir més enllà dels 3.500 metres, el relat m'ha resultat estranyament proper. Un llibre molt recomanable; emotiu i emocionant. Per suposat, i com és habitual en aquest tipus d'expedicions, no està lliure de polèmica, ja que diversos alpinistes han dit la seva al respecte, fins i tot algún que no hi va ser. Però aixó ja són figues d'un altre paner.
21 d’octubre 2007
PIC DE FONT BLANCA (2.904 m.)
Va ser un viatge fugaç. Massa ràpid pel meu gust. És el que té voler estar a tot arreu, el que vaig pagar amb un desmesurat cansament al final de la jornada, sobre tot fatigat pels kilòmetres de cotxe i no per l'activitat en sí.
He decidit visitar el Pic de Font Blanca, a Andorra, perque és un cim previst dins del cicle de sortides d'alta muntanya que al C.M.H. estem dedicant a Henry Russell, i que em toca coordinar a mi. Com no conec la zona, marxo a fer una visita de presentació.
Matino força i marxo cap a Andorra, avui no pateixo per les cues, ja ha passat el pont del Pilar i encara no ha arribat la neu. Arribo aviat a l'aparcament del Parc Natual de Sorteny, indicat en un desviament de la carretera que arriba fins a Arcalís. Són quarts de nou i una temperatura de quatre graus negatius, no està malament. He decidit carregar tot l'equip, sac de dormir i la tenda per si m'agafa el rampell de dormir per les alçades. El matí pinta bé, només desitjo que aquest vent afluixi, sí aquí és fort, no vull saber com serà un cop superada la Portella de Rialb.
Començo a caminar per un un camí enmig del bosc, però la vegetació dura ben poc.
Un cop superada la Font Freda i arribat al refugi de Rialb, els arbres queden enrera, deixant pas als prats d'alta muntanya. El camí segueix sempre el curs del riu, que ja en alguns llocs és ben glaçat.
Els prats són ben secs, hauré de tornar a la primavera o a l'estiu. Segur que a leshores serà fantàstic el contrast del verd lluent i les roques de les muntanyes. Ara la diferència és imperceptible. El prat té un color verd apagat, marroneja en algunes zones i es prepara per rebre les primeres neus. Tot i la poca varietat cromàtica el lloc és fabulós, una gran vall amb forma de ferradura que poc a poc, peró sense descans s'alça fins als 2.509 metres de la Portella de Rialb.
Un cop dalt de la Portella, decideixo anar per la carena, el que m'obliga a grimpar i desgrimpar contínuament, i en alguna ocasió a recular. No és difícil, peró em sembla que per fer-ho en condicions hivernals serà prou complicat, sobre tot pels esquiadors, ja que ells faran el flanqueig d'aquesta zona per la cara Oest de la carena, i és ben dreta. És un flanquieg força lleig.
Un cop acabada la zona més "grimpera" s'arriba a una cota intermitja, arrodonida, que dona pas a la darrera pujada, sense gaires esforços al cim de Font Blanca.
¡Quin goig! La vista és esplèndida pels quatre cantons. No hi ha res que em tapi la vista. Maladetes, Pica d'estats al davant, l'Ariege, tota Andorra als meus peus, el Pre-Pirineu al fons...quin espectacle.
Quan truco a casa m'adono que de com he pujat de ràpid, sense adonar-me, tot i anar carregat amb l'equip d'acampada. M'estic al cim durant una hora , tot i el fort vent que hi ha, ben arraserat entre unes roques i amb la motxilla. Una hora dalt del cim!!! quin plaer, sembla que un pugui en aquesta estona tenir temps per a tot, per al gaudir del present, reflexionar sobre el passat i edificar el futur. El vent espolsa els núvols i els neguits i deixa els pensament tan clars com el cel.
Començo a baixar per una altra banda, per comprobar el terreny. És una baixada dreta, per torrenteres, no crec que sigui la millor banda per pujar. Vaig seguint les marques, però sobre tot l'instint. Un cop al final del torrent, en un planell, sé que he de tombar cap a l'Est si no vull baixar fins a la carretera. A la dreta baixa el riu de Comis Vell, jo he d'anar cap a l'esquerra. Perfecte, torno a trobar els punts grocs de les rutes de la zona. Hi ha un desviamenten en que unes marques pujen al Cim del Besali, i les altres van flanquejant la serra, enmig del bosc. Finalment la baixada directa per un altre torrent, en ocasions molt dret, baixa directament fins a l'aparcament.
Ha estat una bonica excursió, no molt llarga peró plena de contrastos i llocs encantadors on aturar-se a escoltar com cau l'aigua.
.JPG)
He decidit visitar el Pic de Font Blanca, a Andorra, perque és un cim previst dins del cicle de sortides d'alta muntanya que al C.M.H. estem dedicant a Henry Russell, i que em toca coordinar a mi. Com no conec la zona, marxo a fer una visita de presentació.
Matino força i marxo cap a Andorra, avui no pateixo per les cues, ja ha passat el pont del Pilar i encara no ha arribat la neu. Arribo aviat a l'aparcament del Parc Natual de Sorteny, indicat en un desviament de la carretera que arriba fins a Arcalís. Són quarts de nou i una temperatura de quatre graus negatius, no està malament. He decidit carregar tot l'equip, sac de dormir i la tenda per si m'agafa el rampell de dormir per les alçades. El matí pinta bé, només desitjo que aquest vent afluixi, sí aquí és fort, no vull saber com serà un cop superada la Portella de Rialb.
Començo a caminar per un un camí enmig del bosc, però la vegetació dura ben poc.
Un cop superada la Font Freda i arribat al refugi de Rialb, els arbres queden enrera, deixant pas als prats d'alta muntanya. El camí segueix sempre el curs del riu, que ja en alguns llocs és ben glaçat.
Els prats són ben secs, hauré de tornar a la primavera o a l'estiu. Segur que a leshores serà fantàstic el contrast del verd lluent i les roques de les muntanyes. Ara la diferència és imperceptible. El prat té un color verd apagat, marroneja en algunes zones i es prepara per rebre les primeres neus. Tot i la poca varietat cromàtica el lloc és fabulós, una gran vall amb forma de ferradura que poc a poc, peró sense descans s'alça fins als 2.509 metres de la Portella de Rialb.
Un cop dalt de la Portella, decideixo anar per la carena, el que m'obliga a grimpar i desgrimpar contínuament, i en alguna ocasió a recular. No és difícil, peró em sembla que per fer-ho en condicions hivernals serà prou complicat, sobre tot pels esquiadors, ja que ells faran el flanqueig d'aquesta zona per la cara Oest de la carena, i és ben dreta. És un flanquieg força lleig.
Un cop acabada la zona més "grimpera" s'arriba a una cota intermitja, arrodonida, que dona pas a la darrera pujada, sense gaires esforços al cim de Font Blanca.
¡Quin goig! La vista és esplèndida pels quatre cantons. No hi ha res que em tapi la vista. Maladetes, Pica d'estats al davant, l'Ariege, tota Andorra als meus peus, el Pre-Pirineu al fons...quin espectacle.
Quan truco a casa m'adono que de com he pujat de ràpid, sense adonar-me, tot i anar carregat amb l'equip d'acampada. M'estic al cim durant una hora , tot i el fort vent que hi ha, ben arraserat entre unes roques i amb la motxilla. Una hora dalt del cim!!! quin plaer, sembla que un pugui en aquesta estona tenir temps per a tot, per al gaudir del present, reflexionar sobre el passat i edificar el futur. El vent espolsa els núvols i els neguits i deixa els pensament tan clars com el cel.
Començo a baixar per una altra banda, per comprobar el terreny. És una baixada dreta, per torrenteres, no crec que sigui la millor banda per pujar. Vaig seguint les marques, però sobre tot l'instint. Un cop al final del torrent, en un planell, sé que he de tombar cap a l'Est si no vull baixar fins a la carretera. A la dreta baixa el riu de Comis Vell, jo he d'anar cap a l'esquerra. Perfecte, torno a trobar els punts grocs de les rutes de la zona. Hi ha un desviamenten en que unes marques pujen al Cim del Besali, i les altres van flanquejant la serra, enmig del bosc. Finalment la baixada directa per un altre torrent, en ocasions molt dret, baixa directament fins a l'aparcament.
Ha estat una bonica excursió, no molt llarga peró plena de contrastos i llocs encantadors on aturar-se a escoltar com cau l'aigua.
El refugi de Rialp
Vall de Rialb, cap a la Portella i cim el Pic de Font Blanca
EL Pic de Font Blanca des de la cresta
.JPG)
El Cim
20 d’octubre 2007
Pic de Font Blanca (2.904 m.) - La ressenya
Aqui van les quatre dades de la sortida al Font Blanca (Andorra).
Camí marcat amb punts grocs des de l'inici del camí.
Bonica pujada per la Rabassa i una mica d'enduriment a partir de la Portella de Rialb. Per la cresta és poc viable (però entretingut) ja que obliga a recular desgrimpant uns quants cops.
El panorama és fabulós des del cim.
En els propers dies espero poder penjar la crònica.
Aparcament (1.760 m) 0:00
Refugi de Rialb (1.990 m) 0:35
Creuament camins 0:45
Portella de Rialb (2.509 m) 1:50
Pic de Font Blanca (2.904 m) 3:05
Desnivell: 1.122 metres.
Camí marcat amb punts grocs des de l'inici del camí.
Bonica pujada per la Rabassa i una mica d'enduriment a partir de la Portella de Rialb. Per la cresta és poc viable (però entretingut) ja que obliga a recular desgrimpant uns quants cops.
El panorama és fabulós des del cim.
En els propers dies espero poder penjar la crònica.
Aparcament (1.760 m) 0:00
Refugi de Rialb (1.990 m) 0:35
Creuament camins 0:45
Portella de Rialb (2.509 m) 1:50
Pic de Font Blanca (2.904 m) 3:05
Desnivell: 1.122 metres.
01 d’octubre 2007
LA PEDRA PICASSO
Crec que és admirable la feina que fan les entitats que s'encarreguen de mantenir la bona senyalització dels senders, tot i que desconec el funcionament del tema i de la funció que hi tenen les federacions. Suposo que a part de facilitar (potser massa i tot) una activitat al gran públic i de mantenir vius camins de vegades històrics, també tenen com a funció atraure gent per activar turísticament algunes zones.
El que ja no em sembla bé és que de vegades trobem exemples com aquest, a pocs minuts de l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, que vaig batejar com la pedra Picasso. Un grapat de marques en una sola roca, com si haguessin estat probant quin lloc de la pedra era el més adient fins que el van trobar. La veritat és que no seria el camí més perdedor del món, aquell.
No sé si ha estat un excés de zel en la feina feta, peró s'han cobert de glòria.
Potser els aniria bé un repàs. http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=3718
CAÇADORS I CAÇADORS
Mentre camino cap a l'esglèsia de St. Martí, saludo un noi que treballa al marge del camí. Casi sense aturar-me l'interrogo sobre com va la jornada, i la seva resposta desperta la meva curiositat. "Preparant la temporada", diu. El Xavier es presenta com a caçador d'ocells, peró abans que a mi em doni temps a posar mala cara, ell s'explica. La seva cacera no és nociva ni agressiva. És tracta de mantenir una vella tradició familiar amb un tipus de cacera amb un parany compost per dues xarxes abatibles des de un petit observatori que ell mateix haa construit. Tot el parany és muntat per ell, i com a esquers utilitza uns altres ocell, possiblement atrapats l'any anterior.
Segons m'explica, el principal interés d'aquest tipus de cacera, és dur a concurs els ocells més bells, i quedar-se'ls ell a casa. Estarem d'acord o no en que els ocells hagin d'estar en llibertat o engabiats, peró em sembla indubtable el seu amor pels ocells quan en parla, i la seva ràbia és evident quan comenta els concursos, i la mala gent que hi va, que fins i tot roben els ocells més preuats només perque hi ha un premi pel mig.
Li brillen els ulls quan parla dels ocells, i està humilment orgullós de la seva feina al parany, i de mantenir una tradició. Amb mi fa el que voldria fer amb tothom, una espècie de crida en favor d'aquest tipus d'activitat, i en contra de les "escopetes", activitat que atrubueix només a aquells que tenen ansia de disparar, i que quan els manca un blanc, carreguen contra tot alló que belluga. Aqui també hi estariem d'acord.
Tinc la oportunitat de veure algun dels ocells que ha atrapat l'any anterior i que potser faran d'esquer aquest any. Els ocells-esquer, estan degudament lligats amb petits arnesos que els permeten volar algun metre per sobre del terra, atraient aixi les aus que inicien el vol a primera hora del matí per continuar la migració. Aquestes aus interpreten el vol de l'esquer com a punt de pas de la seva migració, i és en apropar-se que el "caçador"estira dels fils que aixecaran les xarxes que atrapen els ocells.
Un cop atrapats, el Xavier escollirà els més bonics per quedar-se'ls a casa i la resta els deixarà lliures.
Tot i que no he estat mai favorable a engabiar animals, accpetaré la seva proposta per acompanyar-lo un dia i veure com es du a terme aquesta activitat. Potser és illògic estimar tant uns animals per voler tenir-los captius, peró em sembla una activitat poc agressiva amb el medi i els propis animals com per permetre que es dugui a terme.
Aquí podem veure la petita caseta que el Xavier s'ha construit per vigilar el parany i des d'on aixeca les xarxes, perfectament dissimulades.
RUTA DE LES ESGLÈSIES
Aquest cap de setmana visitem als pares al camping on ara s'hi estan, a Montmajor, a uns quinze quilòmetres de Berga, al Sud de la Serra d'Ensija i el Port del Compte.
Diumenge al matí, ja una mica fart de tant menjar i beure, i necessitat d'una mica de solitut i excercici, surto cap a l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, on havia vist que hi confluien diversos camins senyalitzats.
Per desgràcia no puc visitar l'esglèsia, i després d'unes fotos surto cap a l'esglèsia de St. Martí de Balaguer, situada d'alt d'un petit turó. S'hi arriba ràpid, principalment per pista i algunes dreceres per sender. Tot i que ha estat plovent part del dia d'ahir, la terra és completament seca també ho he escoltat dir als boletaries que ja comencen a estar impacients. Suposo que el canvi de paissatge després dels incendis dels anys noranta han influit, ja que alló que eren boscos, actualment són matolls i esbarzers, i segons sembla, també s'han modificat els llocs de pas de les aus migratòries.
Xino-xano i completament sol arribo en poca estona a St. Martí, allà gaudeixo de vistes un xic borroses del Berguedà i el Solsonés, peró sobre tot puc fer quatre respiracions profundes i estrènyer una mica més el lligam amb la natura, amb la terra. Re-faig el nus que les jornades d'asfalt i els horaris trenca-closques s'encarreguen de desfer al llarg de la setmana.
Diumenge al matí, ja una mica fart de tant menjar i beure, i necessitat d'una mica de solitut i excercici, surto cap a l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, on havia vist que hi confluien diversos camins senyalitzats.
Per desgràcia no puc visitar l'esglèsia, i després d'unes fotos surto cap a l'esglèsia de St. Martí de Balaguer, situada d'alt d'un petit turó. S'hi arriba ràpid, principalment per pista i algunes dreceres per sender. Tot i que ha estat plovent part del dia d'ahir, la terra és completament seca també ho he escoltat dir als boletaries que ja comencen a estar impacients. Suposo que el canvi de paissatge després dels incendis dels anys noranta han influit, ja que alló que eren boscos, actualment són matolls i esbarzers, i segons sembla, també s'han modificat els llocs de pas de les aus migratòries.
Xino-xano i completament sol arribo en poca estona a St. Martí, allà gaudeixo de vistes un xic borroses del Berguedà i el Solsonés, peró sobre tot puc fer quatre respiracions profundes i estrènyer una mica més el lligam amb la natura, amb la terra. Re-faig el nus que les jornades d'asfalt i els horaris trenca-closques s'encarreguen de desfer al llarg de la setmana.
15 de setembre 2007
PIC RUSSELL (3.205 m.)
Ja tocava. Li teníem moltes ganes a aquest cim, que ja se'ns havia resistit alguns cops el darrer any a diferents membres del grup, però aquest cop era diferent. També és cert que hi havia certa incertesa sobre la duresa de l’ascensió i el nombre de participants, però la veritat és que no va fallar res, bé, potser les forces en algun moment, però cap drama.
Un cop descartada la idea inicial de pujar per la Vall de Salenques, per intentar seguir un itinerari el més fidel possible al de Russell, vam decidir que el més pràctic era pujar des de l’embassament de Llauset.
Finalment, som un grup gran, quinze persones. Cadascú amb els seus horaris de feina, així que sortim per tongades de l’Hospitalet cap a l’Embassament de Llauset, on hem quedat per dormir i sortir plegats al matí de dissabte. Farem una cursa contra el rellotge per guanyar hores de son i descans, els uns fent bivac, d’altres dins dels vehicles. Demà ens espera una llarga jornada.
Cap a les sis del matí, motxilles preparades, frontals al cap i la moral pels núvols, comencem a caminar dins la foscor fins arribar a l’estany de Botornas. Comença un ball de roba que ja no s’aturarà fins al final del dia. Ara sobra la roba d’abric amb les primeres gotes de suor, i l’ambient fresc és prou agradable, tot just quan s’intueixen els primers llums del dia i els Pirineus desperten al mateix ritme tranquil de les nostres passes. Fem bona la dita de “començar com un vell per acabar com un jove “.
El ritme sembla prou bo per a tots i el grup no s’estira en excés, al menys fins arribar al Coll de Vallibierna. Hi hem arribat en menys de tres hores. Des d’aquí podem intuir el camí que ens durà cap el nostre objectiu, mentre fem la primera aturada per menjar i beure.
Ara toca fer quelcom sempre desagradable, perdre cota per flanquejar per sobre de l’Estany de Vallibierna per tornar a remuntar fins el Coll de Soler i Coll .
Això ja és una altra cosa. Qualsevol indici vegetal ha quedat enrera i al davant s’aixeca, imponent, la gran torre rocosa del Pic Russell, envoltada d’un mar de roques com el gran bastió que defensa al gegant Aneto. Sembla ben bé que algú s’hagués dedicat a dinamitar els flancs del massís. Roques, roques i més roques....però ¿on són els gels que figuren al mapa?....segons la cartografia hauríem de veure algunes geleres davant nostre, sota l’Aneto i el Tempestats. Res de res, ni tan sols ventisquers. El tema és tan repetitiu com dolorós i casi millor no fer-se mala sang.
Seguim la marxa lentament (alguns) sobre l’immens pedregar, on fins i tot els rocs més grans belluguen sota els nostres peus. El camí es fa feixuc i fins i tot deixem d’escoltar les cançons dels més animats que han estat cantant fins ara, que sembla que no arribem mai al lloc on ens hem d’enfilar per guanyar el cap de la muralla, ¿on diantre és la xemeneia?. Passem de llarg unes fites que semblen no dur enlloc, però només ho sembla. Les hem deixat enrera i ara ens acostàvem massa a la bretxa que talla en sec la cresta entre el Russell i el Tempestats.
Buscàvem una diagonal “evident”. És clar, és “evident” quan arribes al punt d’inici, però per arribar-hi, has de fer uns quants metres de grimpada. Ara sí, tots enfilem xemeneia amunt agraïts al nostre cantant particular, en Gerard, que s’ha guanyat una paella per dur-nos a tots pel bon camí. Doble alegria, per haver encertat la ruta i perquè si menja paella...
Un cop descartada la idea inicial de pujar per la Vall de Salenques, per intentar seguir un itinerari el més fidel possible al de Russell, vam decidir que el més pràctic era pujar des de l’embassament de Llauset.
Finalment, som un grup gran, quinze persones. Cadascú amb els seus horaris de feina, així que sortim per tongades de l’Hospitalet cap a l’Embassament de Llauset, on hem quedat per dormir i sortir plegats al matí de dissabte. Farem una cursa contra el rellotge per guanyar hores de son i descans, els uns fent bivac, d’altres dins dels vehicles. Demà ens espera una llarga jornada.
Cap a les sis del matí, motxilles preparades, frontals al cap i la moral pels núvols, comencem a caminar dins la foscor fins arribar a l’estany de Botornas. Comença un ball de roba que ja no s’aturarà fins al final del dia. Ara sobra la roba d’abric amb les primeres gotes de suor, i l’ambient fresc és prou agradable, tot just quan s’intueixen els primers llums del dia i els Pirineus desperten al mateix ritme tranquil de les nostres passes. Fem bona la dita de “començar com un vell per acabar com un jove “.
El ritme sembla prou bo per a tots i el grup no s’estira en excés, al menys fins arribar al Coll de Vallibierna. Hi hem arribat en menys de tres hores. Des d’aquí podem intuir el camí que ens durà cap el nostre objectiu, mentre fem la primera aturada per menjar i beure.
Ara toca fer quelcom sempre desagradable, perdre cota per flanquejar per sobre de l’Estany de Vallibierna per tornar a remuntar fins el Coll de Soler i Coll .
Això ja és una altra cosa. Qualsevol indici vegetal ha quedat enrera i al davant s’aixeca, imponent, la gran torre rocosa del Pic Russell, envoltada d’un mar de roques com el gran bastió que defensa al gegant Aneto. Sembla ben bé que algú s’hagués dedicat a dinamitar els flancs del massís. Roques, roques i més roques....però ¿on són els gels que figuren al mapa?....segons la cartografia hauríem de veure algunes geleres davant nostre, sota l’Aneto i el Tempestats. Res de res, ni tan sols ventisquers. El tema és tan repetitiu com dolorós i casi millor no fer-se mala sang.
Seguim la marxa lentament (alguns) sobre l’immens pedregar, on fins i tot els rocs més grans belluguen sota els nostres peus. El camí es fa feixuc i fins i tot deixem d’escoltar les cançons dels més animats que han estat cantant fins ara, que sembla que no arribem mai al lloc on ens hem d’enfilar per guanyar el cap de la muralla, ¿on diantre és la xemeneia?. Passem de llarg unes fites que semblen no dur enlloc, però només ho sembla. Les hem deixat enrera i ara ens acostàvem massa a la bretxa que talla en sec la cresta entre el Russell i el Tempestats.
Buscàvem una diagonal “evident”. És clar, és “evident” quan arribes al punt d’inici, però per arribar-hi, has de fer uns quants metres de grimpada. Ara sí, tots enfilem xemeneia amunt agraïts al nostre cantant particular, en Gerard, que s’ha guanyat una paella per dur-nos a tots pel bon camí. Doble alegria, per haver encertat la ruta i perquè si menja paella...
¡¡¡ no pot cantar !!!.
Un cop superada la xemeneia ja som al cim. Com és costum es repeteixen les demostracions d’alegria barrejades amb les esbufegades dels darrers metres. Amb tanta gent al cim el festival d’abraçades i petons és gratificantment inacabable. A més, hi haurà ració extra, ja que ens hem trobat amb la sorpresa de que el Manel Martinez ens esperava dalt del cim, després d’haver fet bivac al cim de Tempestats...¡¡¡tota una nit “russelliana” com cal, sí senyor!!!.
¡¡Quantes emocions !!. Em fixava en les cares, especialment amb la de la Imma, que lluïa un somriure que il·luminava del Mulleres a l’Aneto, i no, no era fruit del cava que va pujar fins al cim, suposo que era tot plegat. Com coordinadora tot li estava sortint perfecte, el cicle que havíem encetat ho feia de la millor manera i per fi aquell cim havia deixat d’oposar resistència.
Hi ha qui m’ha preguntat sí jo no estava prou content...¡¡ i tant !!, però em trobava amb molta gent desconeguda com per deixar anar la meva eufòria, va ser com una implosió d’alegria, una espècie d’experiència tàntrica muntanyenca. Pujar aquest cim ha estat meravellosament dur. S’hi ha reflectit la il·lusió i la passió que el grup està posant en aquesta feina. Veiem que per fi donem el tret de sortida i ... ¡¡¡ bingo !!! la gent respon i es desperta no només l’interès per fer un cim sinó també per la figura de Russell, i això encara motiva més.
Motiu d’alegria també ha estat compartir un altre cop muntanya, encara que només fos una estona al cim, amb el Manel. Aquest Obèlix de carn i os, igual d’entranyable que el còmic. Llàstima que no ens hagués acompanyat al refugi. Em guardo el brindis per una altra ocasió.
I finalment el Duff i jo tornem a ser com “les dos bessones”, que quan un pensa una cosa, l’altre ja l’està dient...és bonic veure com amb el pas dels anys, les personalitats i les vides de les persones van tirant per camins diferents, casi mai paral·lels, però que tot i així hi ha coses que no s’acaben de perdre mai, gràcies als forts fonaments de l’amistat.
Veureu que porto estona parlant massa de pensaments i poc de muntanya, però és que ara toca parlar de la baixada, i casi que m’estimaria més no haver de recordar-la. La recordo com un autèntic calvari, “pseudo-pàjara” inclosa. Sort que el dòping (legal, evidentment) va fer efecte i la última hora la vaig poder passar prou bé, baixant tranquil de xerrameca amb la Mònica, i és que amb aquesta noia és impossible no riure. Ella ja és prou divertida però les seves anècdotes donarien per omplir tota una temporada a tots els monologuistes de televisió.
Després de tretze hores d’activitat, arribem als cotxes, absolutament trillats, tant com per no poder ni fer uns quants estiraments. El Gerard, en comptes d’arribar cantant, ho fa amb un estrepitós renec, possiblement pensat per la majoria.
Poc després arribem al refugi de Conangles, on ens espera un bon sopar amb un ambient excepcional. És un no parar de riure durant tot l’àpat, però no trigarem gaire a marxar cap al llit a intentar recuperar les forces perdudes.
Un cop superada la xemeneia ja som al cim. Com és costum es repeteixen les demostracions d’alegria barrejades amb les esbufegades dels darrers metres. Amb tanta gent al cim el festival d’abraçades i petons és gratificantment inacabable. A més, hi haurà ració extra, ja que ens hem trobat amb la sorpresa de que el Manel Martinez ens esperava dalt del cim, després d’haver fet bivac al cim de Tempestats...¡¡¡tota una nit “russelliana” com cal, sí senyor!!!.
¡¡Quantes emocions !!. Em fixava en les cares, especialment amb la de la Imma, que lluïa un somriure que il·luminava del Mulleres a l’Aneto, i no, no era fruit del cava que va pujar fins al cim, suposo que era tot plegat. Com coordinadora tot li estava sortint perfecte, el cicle que havíem encetat ho feia de la millor manera i per fi aquell cim havia deixat d’oposar resistència.
Hi ha qui m’ha preguntat sí jo no estava prou content...¡¡ i tant !!, però em trobava amb molta gent desconeguda com per deixar anar la meva eufòria, va ser com una implosió d’alegria, una espècie d’experiència tàntrica muntanyenca. Pujar aquest cim ha estat meravellosament dur. S’hi ha reflectit la il·lusió i la passió que el grup està posant en aquesta feina. Veiem que per fi donem el tret de sortida i ... ¡¡¡ bingo !!! la gent respon i es desperta no només l’interès per fer un cim sinó també per la figura de Russell, i això encara motiva més.
Motiu d’alegria també ha estat compartir un altre cop muntanya, encara que només fos una estona al cim, amb el Manel. Aquest Obèlix de carn i os, igual d’entranyable que el còmic. Llàstima que no ens hagués acompanyat al refugi. Em guardo el brindis per una altra ocasió.
I finalment el Duff i jo tornem a ser com “les dos bessones”, que quan un pensa una cosa, l’altre ja l’està dient...és bonic veure com amb el pas dels anys, les personalitats i les vides de les persones van tirant per camins diferents, casi mai paral·lels, però que tot i així hi ha coses que no s’acaben de perdre mai, gràcies als forts fonaments de l’amistat.
Veureu que porto estona parlant massa de pensaments i poc de muntanya, però és que ara toca parlar de la baixada, i casi que m’estimaria més no haver de recordar-la. La recordo com un autèntic calvari, “pseudo-pàjara” inclosa. Sort que el dòping (legal, evidentment) va fer efecte i la última hora la vaig poder passar prou bé, baixant tranquil de xerrameca amb la Mònica, i és que amb aquesta noia és impossible no riure. Ella ja és prou divertida però les seves anècdotes donarien per omplir tota una temporada a tots els monologuistes de televisió.
Després de tretze hores d’activitat, arribem als cotxes, absolutament trillats, tant com per no poder ni fer uns quants estiraments. El Gerard, en comptes d’arribar cantant, ho fa amb un estrepitós renec, possiblement pensat per la majoria.
Poc després arribem al refugi de Conangles, on ens espera un bon sopar amb un ambient excepcional. És un no parar de riure durant tot l’àpat, però no trigarem gaire a marxar cap al llit a intentar recuperar les forces perdudes.
12 de setembre 2007
Diada de retrobament amb la muntanya
Després de dos mesos sense calçar-me les botes, i davant el primer repte de la temporada que es presenta una mica dur, el Pic Russell per al proper dissabte, vaig pensar a fer un entrenament als Cingles de Bertí per desentumir els muscles. La idea inicial de fer el PR-C33 (La Garriga – Figaró – La Garriga), es va quedar finalment en només el tram des del Figaró fins a La Garriga, de menys de tres hores i uns 350 metres de desnivell, ja que m’acompanyen la Carol, l’Ester i el Manel. Poc avesats a la muntanya com estan, tampoc era qüestió de ficar-los en una sortida “trenca-cames”. La nota negativa només començar el dia, i com era d’esperar, la va posar Renfe que ens va fer arribar tard, i canviar el pla inicial.
Després de dubtar molt sobre l’itinerari, vam decidir anar al Figaró per començar la ruta. Sortim de l’estació, creuem el pont sobre la C-17 i tombem a ma esquerra fins a trobar la font i les escales de l’Àngelus, on trobarem la primera senyal del PR. Pugem les escales i dalt de tot tombem a l’esquerra, per un carrer amb unes quantes cases Noucentistes i Modernistes. Pocs metres més endavant comença una pista que ombrívola que s’endinsa al bosc resseguint la ruta dels arbres. S’agraeix la fresca que dona el bosc en un dia calorós com el d’avui. A més, també ajudarà a la Carol i la Ester a poder caminar sense protestar gaire.
L’itinerari no té res d’especial i transcorre durant la major part per pista entre frescos boscos. Es pot dir que és una bona passejada per deixar-se anar a xerrar o a pensar, com em passa a mi, que sóc de ben poques paraules quan camino. Potser pel Manel va ser una sorpresa que jo anés tan callat durant tanta estona, sabent com soc de xerraire a ciutat.
Durant una estona els faig un “curset accelerat” sobre els diferents senders que poden trobar, el seu manteniment i quatre coses més de muntanya per acabar inquirint si s’atrevirien a dur a terme la travessa del GR-92 per etapes. Sempre aprofitant per deixar anar algun repte. A veure si poc a poc s’animen, perquè m’agradaria que compartíssim senders plegats.Arribats a la Garriga, fem la cerveseta de rigor i marxem cap a casa. Ha estat una matinal sense secrets ni estridències, ni mes plaer que el gaudir de la companyia de la família, que ja és prou, i per sort lluny del “soroll” polític de la maltractada Diada.
Després de dubtar molt sobre l’itinerari, vam decidir anar al Figaró per començar la ruta. Sortim de l’estació, creuem el pont sobre la C-17 i tombem a ma esquerra fins a trobar la font i les escales de l’Àngelus, on trobarem la primera senyal del PR. Pugem les escales i dalt de tot tombem a l’esquerra, per un carrer amb unes quantes cases Noucentistes i Modernistes. Pocs metres més endavant comença una pista que ombrívola que s’endinsa al bosc resseguint la ruta dels arbres. S’agraeix la fresca que dona el bosc en un dia calorós com el d’avui. A més, també ajudarà a la Carol i la Ester a poder caminar sense protestar gaire.
L’itinerari no té res d’especial i transcorre durant la major part per pista entre frescos boscos. Es pot dir que és una bona passejada per deixar-se anar a xerrar o a pensar, com em passa a mi, que sóc de ben poques paraules quan camino. Potser pel Manel va ser una sorpresa que jo anés tan callat durant tanta estona, sabent com soc de xerraire a ciutat.
Durant una estona els faig un “curset accelerat” sobre els diferents senders que poden trobar, el seu manteniment i quatre coses més de muntanya per acabar inquirint si s’atrevirien a dur a terme la travessa del GR-92 per etapes. Sempre aprofitant per deixar anar algun repte. A veure si poc a poc s’animen, perquè m’agradaria que compartíssim senders plegats.Arribats a la Garriga, fem la cerveseta de rigor i marxem cap a casa. Ha estat una matinal sense secrets ni estridències, ni mes plaer que el gaudir de la companyia de la família, que ja és prou, i per sort lluny del “soroll” polític de la maltractada Diada.
30 d’agost 2007
Viatjar
Me preguntas qué es viajar?
es afán de conocer
es gusto de comparar
es consuelo de olvidar
y alegría de volver.
Amb aquestes paraules de Gregorio Marañón, el meu "germà" em desitjava, ara fa un any, que la Carol i jo tinguessim un bon viatge a Costa Rica i sobre tot que fessim el que ens agrada, viatjar i no fer el turista com es costum. Seguint el nostre estil, ho vam seguir al peu de la lletra i vam tornar amb una empremta inesborrable.
Ara fa sis dies tornem del nostre viatge a Egipte, on remullant els peus al Nil sortim impregnats de història i cultura, a on podem posar a bullir el nostre cervell a l'olla de les antigues civilitzacions i el resultat serà un brou d'interrogants, sí, encara més dels que ja duiem a la maleta. Un viatge meravellós per fer amb la ment molt oberta, no només per absorvir la informació i sensacions del que ens envolta sino també de la cultura i la realitat actual del país.
Certament, aquest any era difícil fer de viatger (la seguretat i l'idioma no ajudaven), peró tot i anar de turistes, i acabar com turistes, la experència és sensacional.
Espero que tots hagueu gaudit de l'estiu, escalant, caminant, viatjant, gandulejant o potser treballant.
Una abraçada ben forta.
es afán de conocer
es gusto de comparar
es consuelo de olvidar
y alegría de volver.
Amb aquestes paraules de Gregorio Marañón, el meu "germà" em desitjava, ara fa un any, que la Carol i jo tinguessim un bon viatge a Costa Rica i sobre tot que fessim el que ens agrada, viatjar i no fer el turista com es costum. Seguint el nostre estil, ho vam seguir al peu de la lletra i vam tornar amb una empremta inesborrable.
Ara fa sis dies tornem del nostre viatge a Egipte, on remullant els peus al Nil sortim impregnats de història i cultura, a on podem posar a bullir el nostre cervell a l'olla de les antigues civilitzacions i el resultat serà un brou d'interrogants, sí, encara més dels que ja duiem a la maleta. Un viatge meravellós per fer amb la ment molt oberta, no només per absorvir la informació i sensacions del que ens envolta sino també de la cultura i la realitat actual del país.
Certament, aquest any era difícil fer de viatger (la seguretat i l'idioma no ajudaven), peró tot i anar de turistes, i acabar com turistes, la experència és sensacional.
Espero que tots hagueu gaudit de l'estiu, escalant, caminant, viatjant, gandulejant o potser treballant.
Una abraçada ben forta.
24 de juny 2007
DESCOBRINT EL MASSÍS DEL POSETS
Tres dies de vacances ben aprofitats per descobrir un gran massís, o més ben dit una gran mandíbula farcida d'esmolats queixals que rosseguen el cel per tot arreu. Llargues crestes, perfils retallats, valls profundes i estanys tranquils amagats del brogit de les vies normals. Un paradís per perdre's i deixar volar la imaginació traçant itineraris.
20-6-07: La Forqueta (3.007 m.).
20-6-07: La Forqueta (3.007 m.).
Surto de casa a les sis del matí, animat però mort de son, no he dormit gens i ahir vaig passar el dia fet un sac de nervis. Potser perqué marxava sol a fer cinc dies de muntanya a un massís que només coneixia de resquitllada. Sí, marxo sol perque tinc tres dies de vacances entre setmana que no puc compartir amb ningú. Sé que no és prudent i ho he d'escoltar de boca d'amics i familia peró ja està decidit i tampoc seria el primer cop. Com sempre, deixo els meus plans escrits a la Carol, ja veurem si s'acaben complint. Arribo a l'aparcament de la Pleta de l'Estallo a les deu i pocs minuts, preparo les coses, menjo alguna cosa i arrenco la pujada per la Ball de Grist, camí del refugi del Forcau. El dia és esplèndid i per sort el camí és enmig del bosc, el que fa la caminada molt agradable i fresca. Només començar la cascada d'Espigantosa es presenta imponent. El desglaç fa que tingui un aspecte formidable i que l'aigua caigui amb gran força i un soroll ensordidor. Val la pena apropar-se per gaudir de cinc minuts de l’espectacle. Un espectacle que continua a la vall, on el fort soroll de la cascada es converteix en el lleuger murmuri del riu Aigüeta de Grist acompanyant el rítmic moviment de les flors, milers de flors, de tots colors, blaves, liles, grogues blanques....sobre el tapís de l’herba humida, d’un verd intensíssim.
Cascada d'Espigantosa
Ball de Grist
Poc a poc, el camí est torna una mica més costerut i pedregós i allà on acaba el bosc apareix el gran refugi/hotel del Forcau o Angel Orus. Després depresentar-me davant del guarda, decideixo guardar les coses a la guixeta i marxar amb el més imprescindible per intentar pujar a la Forqueta i conèixer una mica el terreny pel que em mouré els propers dies. Encara tinc tot el dia per davant i no sembla que el temps hagi de canviar.
El camí és fitat amb marques del GR-11 que puja al Coll d’Eriste. És de bon pujar tot i les pedreres que a cops s’han de remuntar. Identifico el que deu ser l’entrada a la Canal Fonda a la meva dreta, per on pujaré demà cap al Posets. Ara continuo avançant seguint el sender que puja paral·lel al Torrent de Llardaneta fins a l’Ibon de Llardaneta. Només per arribar fins aqui ja val la pena la passejada. L’estany està en ple desglaç i presenta un quadre cromàtic ben curiós en que es barreja el blau turquesa de les netes aigües amb els blancs grisosos dels últims gels. Una bonica pintura enquadrada pels negres cims de les Forquetas tacades encara de blanc. El lloc demana una aturada per menjar i beure, i per la foto de rigor, és clar.
Ibon de Llardaneta
Continuo per la banda dreta de l’estany per anar a buscar el Coll d’Eriste. La neu és molt desfeta i es fa una mica pesada la progressió, un cop vaig guanyant el coll, es fan presents el vent i els núvols, tot i que en poca quantitat. Decideixo no calçar-me els grampons ja que no em facilitarien la progressió. Dalt del Coll s’obre un gran panorama cap a Biadós. Quin desnivell !!!
Començo a tenir alguna rampa a mida que vaig arribant a la grimpada final del cim. El cansament, la matinada, els nervis i tot plegat comencen a fer efecte al meu cos. Després d’uns metres de grimpada arribo al cim de la Forqueta (3.007 metres), i no m’entretinc gens, baixo uns metres per fer les fotos i busco un lloc per gaudir uns minuts del panorama i de la felicitat del moment, que comparteixo via telèfon amb la Carol i el meu bon amic Carles (tothom tranquil, no penso treure la caballeria, tot i que em mori de ganes). Començo la baixada i ara, més que per seguretat, per raons psicològiques sí que decideixo calçar grampons fins a l’Ibon. Els indicis de rampes a les cames han desaparegut i baixo ferm cap al refugi, ara que sembla que el cel vulgui vestir-se de fosc. Pel camí em surten al pas alguns isards i un munt de marmotes xiuladores.
Al refugi arribo abans de les sis de la tarda, aixi que tinc temps de fer la cervesa de rigor i una dutxa abans de sopar, quin luxe !!!. i és que aquest refugi està perfectament acondicionat casi com un hotel.
Comparteixo el sopar amb una agradable parella arribada d’Alacant, l’Adolfo i la Maite, amb qui xerro una bona estona, de muntanya és clar, aqui qualsevol altre tema es torna casi ofensiu. Xerrem sobre les nostres activitats, els nostres clubs de muntanya, i sense confessar-ho l’Adolfo es mostra com a un representant d’aquesta nova classe pirneísta que s’anomena “col·lecionistes de tres-mils”. Jo li confesso que per a mí l’alçada és un valor afegit a la bellesa d’un entorn o un itinerari. ¿com deixar de fer aquells cims tan bells que no arriben a la xifra màgica?. De pas, i ja que m’han preguntat pel llibre que llegeixo, aprofito per fer una mica d’”evangelització russelliana”. És un plaer poder respondre alguna pregunta sobre el nom d’alguns cims o algunes curiositats històriques de les muntanyes pirinenques. ¡¡Què poc coneixem de les muntanyes!!, només sabem seguir marques blanques, vermelles, fites...¡¡¡ i alçades !!!
Com estem tots tres sols al refugi, i tots tres volem pujar al Posets demà, decidim pujar-hi junts, així que esmorzarem plegats a quarts de set.
PIADA DE LES FORQUETES
Aparcament Pleta de l’Estallo – Refugi Angel Orus: 1:30 h.
Refugi Angel Orus – La Forqueta: 3 hores.
Desnivell: 1.600 m.
21-6-07: POSETS (3.375 m.). Completant el trident
Sortim a les set del matí del refugi, després d’esmorzar una mica del típic esmorzar continental. Amb la fresca es camina molt millor i pugem a bon ritme per la Ball de Llardaneta fins a desviar-nos a la dreta a buscar el camí de la Canal Fonda que es presenta davant nostre com un llarg passadís d’un enorme castell de parets descomunals.
Canal Fonda
Des del començament ens posem els grampons, ja que la neu està en perfecte estat. Poc a poc, la progressió es torna lenta, i la última rampa abans d’arribar al Collado del Diente sembla no acabar mai. Al Collado del Diente ja ens acompanya el Sol que a estones és tapat pels núvols. No és un dia de grans vistes, peró al menys no fa mal temps. La vista del Diente del Llardana és fabulosa. Quina planta que té aquest cim !!! És el director que es fa respectar plantat enfront d’una coral d’altius cims.
Diente del Llardana
Només falta remuntar l’espatlla del Posets per arribar al cim. No hi ha cap dificultat i un cop pujada la darrera pala, carenegem fins al vèrtx geodèsic als 3.375 del “segon” gran dels Pirineus.
Fa una mica de vent i fred, i la vista no és del tot bona. Hi ha núvols per sota nostre, sobre tot pel Nord. Tota una mala passada per a mí, ja que la meva idea era baixar pel Coll de la Paul cap al refugi d’Estós. Com els núvols tapen el delicat camí de baixada, sobre el que en Fernando (guarda del Forcau) ja m’havia avisat, decideixo ser prudent i tornar amb els amics alacantins pel mateix camí.
Al cim, compartim rialles, fotos i la alegria d’haver pujat amb un horari més que respectable.
Fa una mica de vent i fred, i la vista no és del tot bona. Hi ha núvols per sota nostre, sobre tot pel Nord. Tota una mala passada per a mí, ja que la meva idea era baixar pel Coll de la Paul cap al refugi d’Estós. Com els núvols tapen el delicat camí de baixada, sobre el que en Fernando (guarda del Forcau) ja m’havia avisat, decideixo ser prudent i tornar amb els amics alacantins pel mateix camí.
Al cim, compartim rialles, fotos i la alegria d’haver pujat amb un horari més que respectable.
Per no passar fred, decidim baixar al Collado del Diente a reposar forces. L’Adolfo decideix pujar al Diente del Llardana, i jo refuso la invitació per por que no em “vingui gran”, peró l’única cosa gran, va ser l’errada de no pujar. No és tan inaccessible com sembla, i l’Adolfo puja sense gaires complicacions.
En mitja hora més estarà amb nosaltres per iniciar la baixada al refugi.
El dia ha estat molt plàcid, i tot ique semblava que el cel ens deixaria anar alguna gota, ens ha respectat fins al final. Hem arribat molt aviat al refugi i no hi ha excessiu cansament, la veritat és que haguessim pogut fer alguna cosa més per rematar el dia.
A la nit s’afegirà al grup un noi arribat de Guissona, en Joan, que també prefereix fer muntanya entre setmana per fugir de les aglomeracions i quan el Fernando li comenta que per dissabte esperen casi setanta persones, deixa anar un renec de frustració. Planeja pujar el Posets i després fer alguna altra cosa. Jo, que he hagut de canviar l’itinerari, després d’avisar al refugi d’Estós de que no hi aniré, planejo pujar al Pavots, i fer coincidir-lo amb la data en que Russell va pujar el Llardaneta o Espadas. Per la seva banda, l’Adolfo i la Maite s’acomiaden, ja que ells demà tornaran cap a casa. Sort en el futur amics. Trobar uns companys com vosaltres ha estat un plaer.
Després d’un animat sopar marxem a dormir, demà m’espera un dia en solitari en el que tinc dipositades moltes il·lusions.
PIADA POSETS:
Refugi – Canal Fonda: 1:20 h.
Canal Fonda – Cim Posets: 2:25 h.
Desnivell: 1.275 m.
22-6-07: PAVOTS (3.121 m.). Homenatjant el mestre.
Com ahir, començo a caminar a les set, i cinc minuts després sento un xiulet rera meu. ¡¡ vaja !!, són la Maite i l’Adolfo que s’acomiaden de mí. Ens desitgem sort i continuo caminant mentre ells entren a esmorzar. El detall m’alegra molt la pujada i m’augmenta encara més, si és possible, la motivació per al dia.
Per tercer dia consecutiu, pujo per la Ball de Llardaneta, peró al contrari del que es podria pensar no m’importa gens ni es fa avorrit. Un cop sobrepassat el desviament cap a la Canal Fonda i pocs metres abans d’entrar a l’Ibon de Llardaneta, em desvio a la dreta i comença l’aventura per un terreny precàriament fitat. Per fí entro en un terreny poc trillat només depenent de mí. No és tant agoserat com sembla. Les referències de l’entorn són contínues i faciliten l’orientació.
Pujo una cota d’uns 2.860 metres i després hauré de baixar per buscar el millor itinerari de pujada cap al cim del Pavots, per una llarga pala de neu, que agafa una forta inclinació al final, sota una bona cornisa cap al coll.
Per tercer dia consecutiu, pujo per la Ball de Llardaneta, peró al contrari del que es podria pensar no m’importa gens ni es fa avorrit. Un cop sobrepassat el desviament cap a la Canal Fonda i pocs metres abans d’entrar a l’Ibon de Llardaneta, em desvio a la dreta i comença l’aventura per un terreny precàriament fitat. Per fí entro en un terreny poc trillat només depenent de mí. No és tant agoserat com sembla. Les referències de l’entorn són contínues i faciliten l’orientació.
Pujo una cota d’uns 2.860 metres i després hauré de baixar per buscar el millor itinerari de pujada cap al cim del Pavots, per una llarga pala de neu, que agafa una forta inclinació al final, sota una bona cornisa cap al coll.
Ibon de Millars i Eristes
Ball de Biados.JPG)
Guanyo el cim sense cap dificultat. Impressionants vistes per arreu, i una visió privilegiada de la cresta Espadas-Posets. No fa vent, i el dia és clar. Estic ple de felicitat aqui dalt, em sento ple de vida, lliure i en armonia amb tot el que m’envolta. Es pot arribar a pensar que un forma part d’alló que tant admira i afegit a la feina ben feta augmenta, encara que sigui per uns instants l’orgull i la confiança, peró només en la mida justa per sentir-se bé, peró no superior a res ni a ningú.
Tot seguit guanyo una altra cota que és l’inici de la cresta de les Espadas, on no em vull ficar tot sol, tot i que qualsevol pot escoltar el seu cant de sirena.
Tot seguit guanyo una altra cota que és l’inici de la cresta de les Espadas, on no em vull ficar tot sol, tot i que qualsevol pot escoltar el seu cant de sirena.
Cresta Espadas-Posets
Sota unes roques, esmorzo durant una llarga estona, sense presses, el sol em somriu i les muntanyes m’acotxen. Com sentir-se un estrany? Com he de voler marxar?.
Una estona després baixo molt ràpidament disfrutant de l’espectacle del desglaç al Forau de la Neu i la vesant oriental del Diente de Llardana. Segueixo les passes del mestre i viatjo sense rumb fix, a veure quines sorpreses em prepara aquest fabulós massís, sempre prudent i atent a l’entorn.
Forau de la Neu amb el Pavots al fons
Una mica més a baix, enllaço amb el tram inicial de la Canal Fonda i trobo a en Joan, que ja torna del Posets. Intercanviem les experiències i decideix pujar també cap al Pavots seguint les meves indicacions. Jo en canvi, segueixo el meu plan, i començo a vorejar la Sierra de Llardana pel Sud-Est a una alçada d’uns 2.500 metres fins que decideixo pujar fins a dalt de la carena per veure si trobo el cap de la Ball dels Ibons. Efectivament després d’una estona d’esforç arribo a uns 2.650 metres i s’obre al meu davant una altra vista del Posets d’aquelles que no veu pràcticment ningú. Una immensa Paret que s’aixeca sobre l’Ibon de Posets. Espectacular. No penso en horaris només en caminar i descobrir. M’aturo per tot arreu a menjar o a beure, o només a gaudir del que m’envolta. M’acompanyen grans grups d’isards per tot arreu. Ells es mouen de maravella en aquest terreny pedregós que pot arribar a ser una mica molest.
Sense perdre alçada vaig seguint tota la Bal dels Ibons. Ibon de Posets, de Ferradura, de les Alforches
Posets des de la Sierra de Llardana
Ibons de les Alforches. Pics de Perramó i Escorbets
Ball dels Ibons. Ibon de Ferradura
...aqui enllaço amb el camí GR que ve del refugi d’Estós. L’aigua regalima per tot arreu i començo a estar una mica cansat, peró tan feliç...
Quina vista de tota la Ball de Grist als meus peus. Grandiosa.
Com tota la travessa d’avui, no puc fer una piada, només sé que vaig arribar al cim de Pavots en 2:40 h. Des del refugi, la resta és un homenatge a la improvització, un crit en defensa dels que ens agrada gaudir sense mirar rellotges, sense mirar alçades...Un cop al refugi comença a arribar una bona gentada. Per desgràcia, passa el de sempre, gent que puja a dormir tard, fa soroll, gent irrespectuosa que possiblement es molestarà si et sent sortir a les sis del matí per començar a caminar. Com diria el Joan de Guissona “ Quins muntanyencs són aquests !!!”. I no li falta raó. Al matí següent jo que em llevava sense presses vaig començar a fer camí molt abans que els que havien de pujar a Posets i baixar a Biadós.
Peró bé, no clouré aquest relat amb el més negatiu del viatge.
El millor és recordar la felicitat d’haver descobert aquest immens massís ple de possibilitats per a tots els gustos, i la joia que he tingut durant aquests tres dies.
05 de juny 2007
Prat de Cadí i Pont de la Tosca
Bé, unes fotos del passat cap de setmana, amb l'excursió a Prat de Cadí. Una passejada, al cap i al a fí, però un lloc per a mi imprescindible per quedar-se amb una de les imatges més boniques de les nostres muntanyes, sobre tot en aquesta època, amb els colors de les flors acabades de brotar i el verd brillant de l'herba en contrast amb el gris de la gran muralla rocallosa del Cadí.
Aquí tenim el Pont de la Tosca, sobre el riu Cadí, molt a prop d'Arsèguel. Lloc tranquil i fresc per asseure's i prendre's-ho amb calma.
I una altra passejada als voltants del poble, aquest cop pel Prat Torrent, per tenir-ne una vista aèria
Aquí tenim el Pont de la Tosca, sobre el riu Cadí, molt a prop d'Arsèguel. Lloc tranquil i fresc per asseure's i prendre's-ho amb calma.
I una altra passejada als voltants del poble, aquest cop pel Prat Torrent, per tenir-ne una vista aèria
Estana i Arsèguel. Contrapunts baridans
Després de passar per ambdues poblacions durant aquests dies, he pogut contrastar la gran diferència que les separa tot i ser les dues petites poblacions de la cara nord de la Serra del Cadí.
Estana, un poblet amb carrers desbaratats (tret del prinicpal) i algunes cases mig esfondrades, sempre m’ha sorprès per disposar només d’un restaurant però de cap refugi, alberg o fonda, tot i ser un lloc de pas important tant a l’estiu com a l’hivern per a excursionistes, alpinistes o passejants encuriosits que pugen cap a la Serra del Cadí a fer les seves activitats; al poble li manca aquella “mà de pintura” que faci que la seva visita valgui la pena per sí mateix, enlloc de ser imprescindible per arribar a prat de Cadí per exemple. Aquells que hem pogut conèixer son nou vinguts que s’estan reformant cases destartalades per fer-se segones residències i per desgràcia ni tan sols la seva església exerceix de reclam.
Estana, un poblet amb carrers desbaratats (tret del prinicpal) i algunes cases mig esfondrades, sempre m’ha sorprès per disposar només d’un restaurant però de cap refugi, alberg o fonda, tot i ser un lloc de pas important tant a l’estiu com a l’hivern per a excursionistes, alpinistes o passejants encuriosits que pugen cap a la Serra del Cadí a fer les seves activitats; al poble li manca aquella “mà de pintura” que faci que la seva visita valgui la pena per sí mateix, enlloc de ser imprescindible per arribar a prat de Cadí per exemple. Aquells que hem pogut conèixer son nou vinguts que s’estan reformant cases destartalades per fer-se segones residències i per desgràcia ni tan sols la seva església exerceix de reclam.
Vista parcial d'Estana
Tot el contrari que la descoberta d’aquest passat cap de setmana a l’Urgell. Arsèguel val la pena visitar-lo per sí sol. Es nota que hi ha un interès per tenir els carrers ben empedrats, i la majoria de les cases gaudeixen de “bona salut” o estan degudament conservades. Arquitectònicament la vista en gaudeix, però si ens aturem a preguntar, veurem que culturalment té una agenda d’allò més interessant, i a la població s’hi celebren entre altres actes, tallers de música folklòrica dels Pirineus, una trobada internacional d’acordionistes i seminaris sobre cultura pirinenca.
Potser l’explicació de tot plegat és que Estana té la pega de no ser municipi i pertànyer a Martinet.
Arsèguel, des del camí de Prat Torrent
De totes aquestes activitats ens informa en Marc, l’amo de l’hotel Font del Genil, antiga casa que ha recuperat un encantador hotel de sis habitacions, on es fonen la modernitat amb els antics materials.
En Marc es un arseguelenc que a part de fer negoci i viure al seu poble, intenta mantenir la vitalitat al municipi aportant el seu granet de sorra, i té el cap ple de propostes per que la gent que hi arribi, “no només camini, sinó que també conegui”. Entre aquestes idees, està la de fer uns seminaris de flora i fauna del Cadí o reobrir antics camins per la zona, tasca que ja ha començat donant el nom de cada habitació a una passejada o excursió que es pot fer des de l'hotel i de la que se'n pot trobar la ressenya a la mateixa habitació.
En quant a l’entorn natural, en Marc es mostra partidari d’un ús limitat dels vehicles a motor per evitar les destrosses i molèsties que ocasionen quads, motos i tot terrenys. També es mostra favorable a la utilització de guies de muntanya, per a aquells grups de persones menys avesats a la muntanya o la instal·lació de llocs de control als pobles d’accés a les valls per orientar i controlar als visitants, i així minimitzar el risc d’accidents alhora que es faciliten llocs de treball als habitants de la zona.
Com bé diu en Marc, de la muntanya no s’ha de fer un parc temàtic, només cal una mica de respecte vers la natura, i utilitzar el “seny català”, si és que encara ens en queda, per posar-hi unes bases de manera que tothom en surti beneficiat. Feina molt difícil avui dia. Molta sort Marc amb la teva iniciativa, i ànims a tots els arseguelencs a continuar fent del seu, un poble tant ple de vida i de cultura sense que calgui carregar-se’l.
21 de maig 2007
LA "TASSETA" DE NÚRIA
Bé, un altre intent de fer l'Olla de Núria, aquest cop al menys hem aconseguit fer-ne una "tasseta".
Dissabte 19-5-07
Per qüestions laborables d’uns i altres, hem quedat a trobar-nos a les cinc de la tarda al poble de Queralbs, al bar de sempre. La previsió meteorològica no diu res de bo, un cop més, però tant se val. De fet, en el moment d’arribar a Queralbs plou, però per sort, només serà una estona. No ens agradaria que la pluja ens acompanyés tot el cap de setmana, però els que som allà; el Francesc el Duff i jo (esperant l’arribada de l’Imma, el Joaquim i la Mònica), coincidim en que en els moments de pluja és com més bonica ens semblava la natura. El verd de prats i boscos es presenta molt més intens quan són molls i sense la lluentor del Sol, les gotes de pluja regalimant de les fulles o caient pels torrents, i el núvols fent el paper de l’embolcall del regal que amaguen rera seu.
Un cop ens trobem els sis que formem el grup, enfilem la pista cap a Fontalba, i poc a poc els núvols van marxant i el Sol ens pica l’ull abans d’amagar-se rera el Puigmal, fent un senyal de que aquest cop ens respectarà. La millor notícia, després dels núvols esvaïts és la manca de vent, tant present sempre en aquesta zona.
Després de xerrar una bona estona de tot una mica i trucar al Ciscu, que s’incorporarà demà al grup, plantem les tendes i sopem una mica. El Francesc ens amenitza el sopar amb un reguitzell d’acudits inesgotable. Resulta ser una estona d’allò més divertida, riem sense parar, i tots coincidim en que la memòria d’aquest home pels acudits és fora del que és normal, i que tots nosaltres amb prou feines recordarem un parell d’acudits per explicar quan tornem a casa. Abans d’anar a dormir, el Duff i jo fem unes últimes passes cap a la llotja de pedra on gaudim de l’espectacle sublim d’una vall de Ribes coberta pels núvols, on s’hi veuen reflectits els llums de poblacions properes i llunyanes, sota un Puigmal coronat per la lluna creixent. ¡¡quin regal per a la vista ens tenien preparat!!.
Dissabte 19-5-07
Per qüestions laborables d’uns i altres, hem quedat a trobar-nos a les cinc de la tarda al poble de Queralbs, al bar de sempre. La previsió meteorològica no diu res de bo, un cop més, però tant se val. De fet, en el moment d’arribar a Queralbs plou, però per sort, només serà una estona. No ens agradaria que la pluja ens acompanyés tot el cap de setmana, però els que som allà; el Francesc el Duff i jo (esperant l’arribada de l’Imma, el Joaquim i la Mònica), coincidim en que en els moments de pluja és com més bonica ens semblava la natura. El verd de prats i boscos es presenta molt més intens quan són molls i sense la lluentor del Sol, les gotes de pluja regalimant de les fulles o caient pels torrents, i el núvols fent el paper de l’embolcall del regal que amaguen rera seu.
Un cop ens trobem els sis que formem el grup, enfilem la pista cap a Fontalba, i poc a poc els núvols van marxant i el Sol ens pica l’ull abans d’amagar-se rera el Puigmal, fent un senyal de que aquest cop ens respectarà. La millor notícia, després dels núvols esvaïts és la manca de vent, tant present sempre en aquesta zona.
Després de xerrar una bona estona de tot una mica i trucar al Ciscu, que s’incorporarà demà al grup, plantem les tendes i sopem una mica. El Francesc ens amenitza el sopar amb un reguitzell d’acudits inesgotable. Resulta ser una estona d’allò més divertida, riem sense parar, i tots coincidim en que la memòria d’aquest home pels acudits és fora del que és normal, i que tots nosaltres amb prou feines recordarem un parell d’acudits per explicar quan tornem a casa. Abans d’anar a dormir, el Duff i jo fem unes últimes passes cap a la llotja de pedra on gaudim de l’espectacle sublim d’una vall de Ribes coberta pels núvols, on s’hi veuen reflectits els llums de poblacions properes i llunyanes, sota un Puigmal coronat per la lluna creixent. ¡¡quin regal per a la vista ens tenien preparat!!.
DIUMENGE 20-5-07
A les sis del matí toc de diana, esmorzar i recollir tendes. Finalment, després d’agafar tot el material hivernal “per si de cas”, només cal sortir amb una mica de menjar aigua i una mica de roba. La neu ha desaparegut pràcticament de tot arreu, exceptuant algunes congestes a les cares nord, però no cal res de material. 
Amb les primeres llums del dia que il·luminen el principal objectiu del dia, el Puigmal, sortim a caminar per la carena, gens perdedora que ens menarà directament al cim en poc més de dues hores. 
Una pujada que coincidim en qualificar d’avorrida a aquest “cim de vaques” arrodonit, que tot i la seva alçada i els nou-cents metres de desnivell des de Fontalba, no tenen res d’especial. És la seva visió panoràmica des del Canigó fins a Andorra, passant pel Montseny, Montserrat, Pedraforca o Carlit, l’atractiu màxim d’aquest gegant devaluat i fins i tot menyspreat. ¡ Pobre Puigmal, només 90 metres et separen dels que s’emporten la glòria avui dia !. Segur que aleshores el nombre de visitants es multiplicaria.
A mitja pujada ens ha atrapat el Ciscu, que sortia de l’Hospitalet a un quart de sis, així que tots junts fem cim cap a quarts de deu. Fotos, rialles, una mica de menjar...¡¡ i més acudits del Francesc !! ¿com pot ser? Sempre en té algun a punt !!!. 
Un cop acabat el piscolabis iniciem la baixada per la coma de l’embut, però els companys encara no estem satisfets, encara en volem més, per tant mentre el Ciscu sí que inicia la baixada cap a la Vall de Núria i Fontalba per tornar a casa, la resta fem un flanqueig que ens porta casi directament al Petit Puigmal, i d’allà cap al pic de Finestrelles. Nova aturada per picar alguna cosa (no paràvem de menjar !!), i no cal dir que nous acudits.
Durant tot moment ha bufat una mica de vent sobre la carena, molest, però res més. I el Sol ha estat present casi tot el matí, de vegades tapat per núvols foscos que finalment no han descarregat. Un dia ben estrany, a moments havies de treure’t tota la roba per excés de calor i a cops havies de tapar-te bé inclòs amb els guants, per no passar fred.
Des del Pic de Finestrelles, baixada en picat cap a la Vall de Núria. El Duff i el Francesc, a l’estil kamikaze i la Mònica, l’Imma i el Joaquim, molt tranquils de xerrameca. Jo, enmig, intentant no perdre de vista a uns i a altres com a petita norma de seguretat, tot i que no hi ha res de perillós en l’itinerari.
Un cop a la Vall de Núria, una altra aturada, un altre piscolabis i després cap a Fontalba, amb la calma.
Es nota que comença la temporada estival. Els jardins de Núria (nom que trobo més adequat per l’artificialitat del lloc), comencen a omplir-se de turistes que arriben en la seva majoria amb el cremallera. L’aparcament de Queralbs, ple de cotxes i autobusos ens confirma aquest fet.
Ha estat una sortida profitosa, “sosa” potser en quant a l’activitat realitzada, però amb bons moments i sobre tot amb molta diversió. M’he divertit moltíssim amb aquesta colla. Crec que hi ha hagut molt bona sintonia entre tots i de fet, en el comiat, entre abraçades i petons, ja parlàvem de la propera sortida. Bon senyal.
P.d: Un petit record per na Mª Jose Sierra, que sempre em va oferir un tracte amable i proper, i que ens va deixar el passat dissabte.
08 de maig 2007
Jordi Sabater Pi
Llegeixo una entrevista amb el Dr. Jordi Sabater Pi, eminent primatòleg que tothom coneix per haver dut a Floquet de Neu a Barcelona, i que resulta ser un enamorat dels Pirineus. Enmig de l’entrevista li recorden una frase seva: “Si Dibuixes, observes; si observes, coneixes; si coneixes, estimes i quan estimes acabes protegint allò que estimes”.
Potser hauríem de fer un estudi i saber què veuen els promotors de pistes d’esquí, d’hotels i apartaments, quan observen el seu entorn. Potser el verd dels prats i dels boscos duen gravat el símbol de l’euro i jo encara no m’hi he fixat prou, perquè està clar que l’únic que acaben estimant són les seves carteres.
De moment jo intentaré seguir observant, coneixent i estimant, el dibuix el deixo pels qui siguin més hàbils amb el llapis.
Potser hauríem de fer un estudi i saber què veuen els promotors de pistes d’esquí, d’hotels i apartaments, quan observen el seu entorn. Potser el verd dels prats i dels boscos duen gravat el símbol de l’euro i jo encara no m’hi he fixat prou, perquè està clar que l’únic que acaben estimant són les seves carteres.
De moment jo intentaré seguir observant, coneixent i estimant, el dibuix el deixo pels qui siguin més hàbils amb el llapis.
Lilium Pyrenaicum y Anayet: Dibuixos de la col·lecció de Sabater i Pi
07 de maig 2007
Intent "ventilat" de Puigmal
DISSABTE 5-5-07
Cap de setmana de retrobament amb el Ripollès, amb la solitud i la tranquil•litat. Em calia sortir una mica, no a l'aventura perquè ja no tenim quinze anys, però sí amb la tenda a l'esquena a la recerca de la Pau que ens ofereix la natura. Ja al començament vaig veure que no seria com anys enrera, quan, en un atac de comoditat vaig preferir dormir una mica més i anar en cotxe, que llevar-me a l'hora prevista per anar en tren.
Un cop a Ribes de Freser torno a canviar de plans i m'arribo a Planoles, on em desvio per pujar al Collet de les Barraques, passat el Refugi Corral Blanc. Tot el camí per pista asfaltada.
Mentre preparo la motxilla, em sento observat per un blanc Puigmal que és justa la davant meu envoltat per un carrussel de núvols que gira al seu voltant, empesos per una forta Tramuntana.
Ja carregat fins al capdamunt, començo a pujar cap al Pic de Dòrria, on tinc la intenció de picar un bivac, sempre a l'espera del que acabi dictaminant la meteorologia.
El camí travessa els últims metres del bosc i de seguida el terreny queda nu de vegetació, el que fa que el vent es faci més present. Ràpidament em calço les raquetes i segueixo el fàcil camí que va paral•lel a un filat pel bestiar durant tota la pujada. Una estona més tard, m'aturo a fer un entrepà sota una roca a raser del vent. ¡¡¡ quina mala elecció la de deixar les ulleres de “ventisca” a casa !!!. M'entretinc amb la vista de la Serra de Montgrony, el Puigllançada i la Tossa d'ALp per una banda i per l'altra els cims de Núria i el Puigmal, aquests darrers sempre tapats.
Un cop he esmorzat continuo durant una estona més però el vent és molt incòmode i els núvols són cada cop més a prop i comencen a baixar pel vessant sud. Ja no val la pena continuar, al cap i a la fi, el buscat "piset" amb vistes, només tindria una dutxa inesgotable. Torno enrera i un cop guardada la motxilla, faig un volt pels voltants del Collet de les Barraques, per veure les restes de les antigues mines i barraques per guardar el material que possiblement donaren el nom al lloc. Encara tinc temps de decidir on dormiré i baixo sense pressa, aturant-me uns minuts a beure de la Font Freda mentre escolto el concert de vent que no s'atura enmig del bosc. En tornar al cotxe m'adono de com ha canvia tot, també jo. Quin gran avantatge no dependre d'horaris com abans, quan anàvem a tot arreu en tren. Tot i així, necessito saber que encara em puc espavilar tot sol, que no cal que em duguin enlloc, com alguns que en lloc de companys volen guies, i que ni tan sols es preocupen de saber a on van, ni de mirar un mapa. Recordo un capítol del llibre Villa Russell, que em va falicitar l'Enric, en que Russell parlava sobre les ascensions en solitari:
“...no me avergüenza confesar que amo la soledad en las montañas...
...¿Cómo admitir que el alpinismo jamás podrá definirse como una simple diversión en la que, cuanta más gente haya, mejor nos lo pasaremos? Sería algo que recordaría un Carnaval. Sin embargo esta teoría parece en alza...Y el éxito, considerado como el atractivo de una ascensión, se mide hoy según el número de quienes tomaron parte en ella. ¡Éramos tantos! ¡Y eso ya lo dice todo!.
Perdón, mis queridos y honorables colegas, si veo aquí algo herético o artificioso. No se aprenderá el arte de ascender en el seno de una caravana; ni siquiera se puede tomar gusto real por las marchas. Uno se divierte y ya está.
...Ese título que porta el Club Alpino indica claramente que jamás tuvo como meta la de reunir a los hombres como si fueran actores sobre un escenario, la de agruparlos como a soldados durante un desfile o la de divertirles. En lugar de eso, su fin debiera ser el de desarrollar sus músculos, energía y vigor, para enseñarles sobre todo a contar con sus propias fuerzas cuando estén en contacto con el peligro, ocupándose lo menos posible de lo que hagan sus vecinos. Encomendarse a otras personas y depender de ellas, embota necesariamente la audacia y destruye toda confianza en uno mismo, por la poderosa razón de que ya no es necesaria."
Quan torno a la carretera, decideixo anar fins a Queralbs, on faig una passejada pels racons del poble. Aquest lloc té alguna cosa especial, que fa que m’hi arribi de tant en tant, potser és que em recorda els meus inicis a la muntanya, o potser és el xiulet del cremallera sorgint entre les encaixonades gorges de Núria, ara preses pels núvols, que em captiva com si fos un Ulisses.
A diferència de Setcases, Queralbs no ha perdut per a mi tot l’encant que trobava quan hi anava de nano, tot i que també ha crescut, inclòs amb algun edifici que surt una mica del que marca l’entorn, i que ha trobat la desaprovació d’algun veí que l’ha “batejat” amb globus de pintura i pintades demanant “més pedra!”.
Per sort, el fet que no siguem en plena època turística fa que no estigui massificat. Puc prendre una cervesa tranquil•lament i demanar per un lloc per dormir.
Esperarem que demà hi hagi més sort descansant a la Fonda Ca la Mari, que finalment ha estat una pitjor opció que haver baixat fins a l’alberg de la Farga. Dels tres llums de l’habitació, dos no funcionen, un d’ells el del bany. Per no parlar del destartalament general de les instal•lacions. Atenció als al•lèrgics a la pols, descarteu definitivament aquesta opció per descansar.
DIUMENGE 6-5-07
A les sis del matí sona el despertador, és la mateixa hora a la que surten de l’Hospitalet els companys del CMH. Faig una ullada per la finestra per saber que ens espera. ¡Vaja!, no ha canviat gaire la cosa, algun núvol i més vent.
Al cap d’una estona enfilo el cotxe cap a Fontalba, i observo des de darrera els vidres com els arbres s’encorben per la força del vent, sense imaginar el fort temporal que trobaré en arribar a dalt. Un cop aturat a la collada el cotxe belluga com si estigués a punt de saltar. ¡Retirada! El vent obliga a recular algun quilòmetre fins a trobar-me amb els companys, i decidim que avui no és el dia de fer res. És impossible caminar i per tancar la porta del cotxe he d’ajudar-me amb les dues mans.
Així doncs el cap de setmana s’escaparà sense cap cosa de mèrit realitzada. Bé, al menys he pogut estrenar les raquetes que ma germana em va regalar ¡ja era hora!.
Cap de setmana de retrobament amb el Ripollès, amb la solitud i la tranquil•litat. Em calia sortir una mica, no a l'aventura perquè ja no tenim quinze anys, però sí amb la tenda a l'esquena a la recerca de la Pau que ens ofereix la natura. Ja al començament vaig veure que no seria com anys enrera, quan, en un atac de comoditat vaig preferir dormir una mica més i anar en cotxe, que llevar-me a l'hora prevista per anar en tren.
Un cop a Ribes de Freser torno a canviar de plans i m'arribo a Planoles, on em desvio per pujar al Collet de les Barraques, passat el Refugi Corral Blanc. Tot el camí per pista asfaltada.
Mentre preparo la motxilla, em sento observat per un blanc Puigmal que és justa la davant meu envoltat per un carrussel de núvols que gira al seu voltant, empesos per una forta Tramuntana.
Ja carregat fins al capdamunt, començo a pujar cap al Pic de Dòrria, on tinc la intenció de picar un bivac, sempre a l'espera del que acabi dictaminant la meteorologia.
El camí travessa els últims metres del bosc i de seguida el terreny queda nu de vegetació, el que fa que el vent es faci més present. Ràpidament em calço les raquetes i segueixo el fàcil camí que va paral•lel a un filat pel bestiar durant tota la pujada. Una estona més tard, m'aturo a fer un entrepà sota una roca a raser del vent. ¡¡¡ quina mala elecció la de deixar les ulleres de “ventisca” a casa !!!. M'entretinc amb la vista de la Serra de Montgrony, el Puigllançada i la Tossa d'ALp per una banda i per l'altra els cims de Núria i el Puigmal, aquests darrers sempre tapats.
Un cop he esmorzat continuo durant una estona més però el vent és molt incòmode i els núvols són cada cop més a prop i comencen a baixar pel vessant sud. Ja no val la pena continuar, al cap i a la fi, el buscat "piset" amb vistes, només tindria una dutxa inesgotable. Torno enrera i un cop guardada la motxilla, faig un volt pels voltants del Collet de les Barraques, per veure les restes de les antigues mines i barraques per guardar el material que possiblement donaren el nom al lloc. Encara tinc temps de decidir on dormiré i baixo sense pressa, aturant-me uns minuts a beure de la Font Freda mentre escolto el concert de vent que no s'atura enmig del bosc. En tornar al cotxe m'adono de com ha canvia tot, també jo. Quin gran avantatge no dependre d'horaris com abans, quan anàvem a tot arreu en tren. Tot i així, necessito saber que encara em puc espavilar tot sol, que no cal que em duguin enlloc, com alguns que en lloc de companys volen guies, i que ni tan sols es preocupen de saber a on van, ni de mirar un mapa. Recordo un capítol del llibre Villa Russell, que em va falicitar l'Enric, en que Russell parlava sobre les ascensions en solitari:
“...no me avergüenza confesar que amo la soledad en las montañas...
...¿Cómo admitir que el alpinismo jamás podrá definirse como una simple diversión en la que, cuanta más gente haya, mejor nos lo pasaremos? Sería algo que recordaría un Carnaval. Sin embargo esta teoría parece en alza...Y el éxito, considerado como el atractivo de una ascensión, se mide hoy según el número de quienes tomaron parte en ella. ¡Éramos tantos! ¡Y eso ya lo dice todo!.
Perdón, mis queridos y honorables colegas, si veo aquí algo herético o artificioso. No se aprenderá el arte de ascender en el seno de una caravana; ni siquiera se puede tomar gusto real por las marchas. Uno se divierte y ya está.
...Ese título que porta el Club Alpino indica claramente que jamás tuvo como meta la de reunir a los hombres como si fueran actores sobre un escenario, la de agruparlos como a soldados durante un desfile o la de divertirles. En lugar de eso, su fin debiera ser el de desarrollar sus músculos, energía y vigor, para enseñarles sobre todo a contar con sus propias fuerzas cuando estén en contacto con el peligro, ocupándose lo menos posible de lo que hagan sus vecinos. Encomendarse a otras personas y depender de ellas, embota necesariamente la audacia y destruye toda confianza en uno mismo, por la poderosa razón de que ya no es necesaria."
Quan torno a la carretera, decideixo anar fins a Queralbs, on faig una passejada pels racons del poble. Aquest lloc té alguna cosa especial, que fa que m’hi arribi de tant en tant, potser és que em recorda els meus inicis a la muntanya, o potser és el xiulet del cremallera sorgint entre les encaixonades gorges de Núria, ara preses pels núvols, que em captiva com si fos un Ulisses.
A diferència de Setcases, Queralbs no ha perdut per a mi tot l’encant que trobava quan hi anava de nano, tot i que també ha crescut, inclòs amb algun edifici que surt una mica del que marca l’entorn, i que ha trobat la desaprovació d’algun veí que l’ha “batejat” amb globus de pintura i pintades demanant “més pedra!”.
Per sort, el fet que no siguem en plena època turística fa que no estigui massificat. Puc prendre una cervesa tranquil•lament i demanar per un lloc per dormir.
Esperarem que demà hi hagi més sort descansant a la Fonda Ca la Mari, que finalment ha estat una pitjor opció que haver baixat fins a l’alberg de la Farga. Dels tres llums de l’habitació, dos no funcionen, un d’ells el del bany. Per no parlar del destartalament general de les instal•lacions. Atenció als al•lèrgics a la pols, descarteu definitivament aquesta opció per descansar.
DIUMENGE 6-5-07
A les sis del matí sona el despertador, és la mateixa hora a la que surten de l’Hospitalet els companys del CMH. Faig una ullada per la finestra per saber que ens espera. ¡Vaja!, no ha canviat gaire la cosa, algun núvol i més vent.
Al cap d’una estona enfilo el cotxe cap a Fontalba, i observo des de darrera els vidres com els arbres s’encorben per la força del vent, sense imaginar el fort temporal que trobaré en arribar a dalt. Un cop aturat a la collada el cotxe belluga com si estigués a punt de saltar. ¡Retirada! El vent obliga a recular algun quilòmetre fins a trobar-me amb els companys, i decidim que avui no és el dia de fer res. És impossible caminar i per tancar la porta del cotxe he d’ajudar-me amb les dues mans.
Així doncs el cap de setmana s’escaparà sense cap cosa de mèrit realitzada. Bé, al menys he pogut estrenar les raquetes que ma germana em va regalar ¡ja era hora!.
23 d’abril 2007
22-3-07: Les Agudes i Turó de l'Home pels Castellets
Una jornada tranquila és el que anava cercant aquests dies. La setmana ha estat molt dura, i em calia respirar tranquil, però tranquil de debó, no em volia ni preocupar del material d'una sortida a la neu, com la que feien els companys al Montardo, i a la que malauradament no vaig anar. Fugia de tot i de tots. Així vaig buscar una sortida "matinal", que em permetia que dissabte recuperés una mica de son i fer alguna coseta a casa, no molt, perquè a casa soc més aviat mandrós (que no gandul).
Diumenge a les vuit del matí passava a recollir al Duff i ens dirigim cap al Coll de les Ferreres, on trobem el gran aparcament totalment buit....uf, quin bon rotllo, penso que trobarem quietud durant el camí, i mentre ens posem les botes arriba un autocar de nanos, que emprén la marxa al mateix temps que nosaltres, acompanyats dels seus pares, i alguns d'ells equipats amb casc, segur que faran el mateix itinerari que nosaltres.
Diumenge a les vuit del matí passava a recollir al Duff i ens dirigim cap al Coll de les Ferreres, on trobem el gran aparcament totalment buit....uf, quin bon rotllo, penso que trobarem quietud durant el camí, i mentre ens posem les botes arriba un autocar de nanos, que emprén la marxa al mateix temps que nosaltres, acompanyats dels seus pares, i alguns d'ells equipats amb casc, segur que faran el mateix itinerari que nosaltres.
Un cop travessem la carretera, comencem a pujar pel mig del bosc xino-xano. En deu minuts arribem a un bonic pla herbat amb bones vistes. El nombrós grup s'atura a esmorzar i nosaltres continuem per anar sols i més tranquils.
Poc a poc anem arribant als gegants de roca que donen nom a questa part del Montseny, els Castellets, que anem superant un rere l'altre. No tenen cap dificultat, i sí l'alicient d'haver d'anar ajudant-se de les mans per progressar.
Un cop passat el primer Castellet, ¿què és això?...un altre grup al davant nostre, ¡ostres! en son 18, amb els que xerrem una mica, i que molt amablement ens cedeixen el pas, ja que portem un ritme força alegre, i ells, sent un grup tan nombrós s'ho prenne amb calma.
L'itinerari dona per anar xerrant i fent fotos i broma, la temperatura comença a pujar, peró encara s'està prou bé.
Un cop dalt de Les Agudes, dons el normal, batibull de gent que arriba del Turó de l'Home, on hi han arribat en cotxe és clar. El Duff s'encaparra a anar al Turó de l'Home, a veure d'aprop la torre de comunicacions, el que ell anomena arbre de Nadal de ferro, jejeje....allà hi esmorzem envoltats de gent de tot tipus, sí, ja sé....qui no vulgui pols que no vagi a l'era.
Per baixar escollim l'itinerari que segueix el GR-5, i que va a parar a St. Marçal. La veritat és que és una tartera, tant esgotadora com avorrida, el més bonic és acabar la tartera i endinsar-se al bosc, cobert amb un parell de pams de fulla seca. Allà hi trobem el millor racó de tota la ruta, un bonic i tranquil salt d'aigua on ens refresquem i ens recreem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
