Mont Perdut, per a alguns.

Quarts de set. Sonen els despertadors. Ens llevem eixuts tot i haver plogut amb intermitència fins a la matinada. En canvi ara, el cel és ben blau i es respira optimisme dins el bivac. Esmorzem i recollim el bivac per començar una altra jornada espectacular d'alta muntanya, però com sempre, la agilitat i la rapidesa de la sortida no són el nostre punt fort, i sortim... a quarts de nou!!!. Assignatura pendent per al Setembre.
Sortim de la Brecha ja amb els grampons calçats i ens mantenim per una traça ben marcada cap al Pas dels Isards. La neu que queda està en òptimes condicions, i la progressió és fàcil i lleugera. Aquest pas, divertit i entretingut de fer, està equipat amb cadenes, i se situa sota la muralla oriental de la Brecha, que de moment ens manté a recer del Sol, fins arribar a un punt entre el Casco i la Torre de Marboré.


En aquest punt fem recular al Joan que ja havia enfilat cap als cims, per carenejar des de la Torre cap als Pics de la Cascada, però nosaltres creiem millor anar a buscar el Coll de la Cascada des de la base de la muralla, per camí evident a l'estiu i que ara sembla posar-nos alguna trava. Bé, alguna no, totes les traves possibles. Després de dos intents infructuosos per trobar el pas bo que ens dugui al coll, suggereixo al Gerard que reculi. Estem perdent alçada i tampoc trobem la manera de tornar a remuntar els metres perduts. Començo a estar inquiet en veure que el temps passa i el Sol, ara sí, comença a escalfar de valent. Qui més qui menys ha vist, bé, ha intuït aquell pas que ens duria a un bon lloc per arribar al Lago Helado, però són intuïcions que costa seguir quan el grup el formen vuit persones, i no està la cosa per experimentar, així que decidim baixar encara més per cercar el camí de Goriz. Una llàstima pels metres i el temps perdut. Ara es fa tard i ja comencem a pensar en les possibles tempestes de la tarda. Baixo cap-cot, un xic decebut, com tots, però la sensació d'haver fallat la resta del grup em pesa més que els dos quilos de tenda que arrossego tot el cap de setmana i que tornaran a casa sense haver-se usat. Baixar fins al camí de Goriz complica seriosament l'empresa. Són molts metres que s'ha de davallar per després tornar a remuntar, i he de valorar l'esforç d'avui, i el de demà.


Ens fem a la idea que no arribarem avui a cim com estava previst, però fer cim l'endemà suposaria un esforç extra important per al dia de la tornada. ¿cim, Lago Helado, Goriz?.... vaig barrinant mentre arribem al camí de Goriz, on tenim un ple. El Gerard proposa fer cim. Ell està convençut d'aconseguir-ho, i no només destil•la l'energia, sinó que té aquella guspira als ulls que transmet una seguretat inalterable. Es mostra ferm en la seva proposta als qui el vulguin acompanyar, com ha de ser. Ara no s'hi valen bromes, s'ha d'estar al cent per cent.
Jo, en canvi, encapçalo als que no ho veuen clar per un o altre motiu. En som més d'un els que ja estàvem mentalitzats per a la baixada.
Decidit. Gerard i Lluis, atacaran el cim. Són les dues del migdia. Al Lluís no li cal encomanar-se de l'esperit del Gerard, està sobrat de motivació i de forces.
Ens separem mentre tots anem mirant a cua d'ull els núvols que es van formant sobre les testes del Perdut i el Cilindre. Sort, amics.
Per la nostra banda comença una baixada tacada de desencís. Afortunadament l'ambient és prou bo com per continuar la marxa i apropar-nos a la meravellosa Vall d'Ordesa.
El cel es mostra clement amb nosaltres i ha decidit que no ens cal la pluja i que ens deixarà gaudir, com a mínim, d'aquesta mitja lluna gravada a la Terra pels gels ancestrals, de camins que semblen impossibles, d'aigües que baixen furioses per arreu. Baixem sense presses, aturant-nos aquí i allà cercant la foto i mirant amunt fent juguesques sobre el possible èxit dels companys que pugen al cim.


Ens tornem a divertir baixant per les Clavijas de Soaso, un dels molts passos que trobem a Ordesa, equipats amb cadenes i claus de ferro clavats a les parets per facilitar l'accés entre les faixes que formen aquest espectacular indret. Un altre lloc idoni per gastar el disparador de la càmera fotogràfica.

Després, uns minuts de lliscar sobre pedra menuda i ja som a la capçalera de la Vall d'Ordesa, als peus de la Cola de Caballo. Espectacle d'aigua i só en un escenari diferent. Hem canviat l'aspror de les grises roques per la suavitat del verd acabat d'estrenar per la vall. Una vall que ens acaba d'engolir i que a cada passa és més verda, més humida i més frondosa.



Descendim entretenint-nos a cada salt d'aigua, com les Gradas de Soaso, barrejats amb els turistes que pugen de la Pradera d'Ordesa, punt final de la nostra travessa perquè finalment, en no trobar un lloc adient on dormir, hem decidit baixar fins al final, on l'endemà un taxi ens durà a San Nicolás per recollir els cotxes. Quan el Sol ja ha caigut, toca preparar el sopar, un banquet amb tot el que duem a sobre i que ningú vol portar cap a casa, surten embotits i formatges de tot tipus per fer un aperitiu, després pasta i per rematar-ho unes infusions. La xerrameca i la conya no s'estenen fins gaire estona després del sopar, i aprofitem les taules, com diria el Joan a mode de "somier de làmines".
I els companys ¿hauran arribat al cim?, ¿amb pluja o sense?...tots hi pensem des del nostre "còmode" llit, amb el puntet de ràbia que provoca la certesa que la teva aventura ja s'ha acabat. Has tornat, casi sense adonar-te, al món "civilitzat" i només serà una nit, però són massa hores en un lloc artificial, només restant a l'espera de tornar a casa.

Comença el viatge

El camí arrenca fort. Les llaçades inmerses en el frondós bosc, em fan pensar que estem superant un bon desnivell només començar. S'agraeix l'efímera frescor de l'avetosa perque aviat serem presos dels rajos solars, tot just quan el bosc deixi pas a les primers vistes panoràmiques, als primers cims; i comenci el joc de les endevinalles.

Vaig fent camí, sense pressa. No recordo haver començat mai una travessa amb tanta tranquil·litat, potser conscient que l'itinerari és dur, que cal reservar forces i que no sé ben bé quin és el meu estat real de forma. He decidit mantenir un ritme que considero tranquil, però que tampoc s'allunya molt de la resta, excepte d'algun que posa la directa. A més no m'agrada anar contre el rellotge, i aquests indrets mereixen tota l'atenció, vull absorvir tot alló que em vulgui oferir la natura, i per suposat, els companys tot i que en aquestes ocasions, és cert, es fa absolutament necessari un control estricte de tots els aspectes, i sobre tot, l'horari, com veuríem a l'endemà.
A voltes, vaig deixant la mirada enrera, no em vull perdre detall del camí que ja hem fet i de les vistes cap a la Vall de l'Ara. Sembla que ens desplacem sobre una cinta transportadora, i l'aparició de les grans muntanyes, juntament amb l'alçada guanyada, converteix l'Ara en un finíssim fil turquesa, casi imperceptible, sobre el primaveral vellut verd que vesteix la vall.

Ha estat un encert deixar les raquetes als cotxes, ja portem prou pes a sobre i amb aquesta calor, qualsevol cosa està de més. Trobarem neu a partir del Port de Bujaruelo, que ja es deixa veure amb tota claredat davant nostre. El camí no és especialment bonic, peró els petits detalls el fan molt entretingut, com rememorar els nostres temps d'escoltes amb el Gerard que ens cull regalessia del terra per anar rossegant, ¡¡¡ quina escola la muntanya !!!.
L'itinerari no té pèrdua, així que no acabo d'entendre perque està totalment fitat amb aquestes figures metàl·liques que veieu a l'esquerra. Millor no en parlem. Curiosament la meva vista no hi va parar gaire atenció, com si inconscientment volgués passar de puntetes sobre un detall que esguerraria la meva comunió amb el paisatge.

Arribats al Port de Bujaruelo, una desvergonyida marmota ens dona la benvinguda, que seria la manera benèvola de dir que cercava una mica de menjar fàcil. Dona la sensació que és la mestressa del Port, que es cobra el seu peatge mentre tothom li riu les gràcies, i és que ben mirat, així dona gust pagar peatge. I deu caure bé la bestiola, perque tots coincidim a que la senyora marmota (o senyor, que tampoc ho sé) no li aniria malament una mica de dieta.

Un petit descans i enfilem ja cap al refugi de Serradets. Arriba l'unic pas complicat, per dir-ho d'alguna manera, perque de fet, la única dificultat real ve imposada per la manca de seny d'alguns que trien el pitjor lloc per calçar-se els grampons, el que provoca un embussament. Res especial, si no fos que els mil metres guanyats ja es comencen a notar.

Sota les imponents parets de la cara nord del Taillón i el Dit de la Falsa Brecha, el cel es comença a tapar. Talment és el punt lúgubre que necessita l'arribada a un dels escenaris més maravellosos dels Pirineus, el circ de Gavarnie, amb la seva porta oberta cap al cel, flanquejada pels característics cims del Casco i la Torre i protegida pel savi que guarda secrets mil·lenaris, l'ancià de pell arrugada i barbes blanques caigudes a plom cap al fons del circ, que observa pacient els muntanyencs que el visiten des de tots els punts possible, recolzat sobre el bastó d'aigua más gran d'Europa. És el majestuós Marboré.



Arribem al refugi de Serradets, el que Russell volia construir a la vessant espanyola dels murs de Gavarnie, per gaudir de tot el Sol que rebria allà, sense pensar gaire en els possibles conflictes internacionals que podria provocar aquesta construcció invasiva. Russell no s'hi mirava gaire amb aixó de les fronteres quan es trobava envoltat de glaceres, cims i muralles rocoses. Finalment Russell i el CAF van optar per l'actual ubicació del refugi, sembla ser que per ser el lloc on més es podia aprofitar l'escalfor del Sol.
Aqui noto que les forces em fallen, estic molt cansat, i comencen a passar factura les hores de són perdudes, la falta d'entrenament i la conducció tan aviat. Em falta "manteniment". M'abandono a la idea que jo ja descansaria aqui, peró una mica de beguda, una mica de menjar i el millor de tot, els cops a l'esquena d'uns amics fan l'efecte d'una injecció d'adrenalina. Poc cas faig ara de les meves cames, la meva ment vol volar cap a la Brecha, és a tocar!!!. Totalment renovat supero els darrers dos-cents metres que ens separen del vivac i m'allibero del pes de la motxilla. Somric, no...ric, abraçat als amics en comprobar que el vivac és nostre, net i sec, sota el flanc occidental de la Brecha de Roland, a la vessant aragonesa. Hi cabem, justets, tots vuit, apretats i amb compte de que no caigui cap roc damunt dels que queden més a l'extrerior. És maravellós. Aqui els més experts fan classe de com viure bé a la intempèrie, i tot just mentre comencem a desfer neu per a preparar el sopar, cau una tempesta amb calamarsa inclosa. Sopem per torns, i l'arrós em renova del tot. El llit de pedra ja m'espera i des de dins del sac, acotxats per la acollidora roca, veiem el fabulós espectacle de llum que ofereixen els llamps sobre la Peña Montañesa per delit dels més romàntics. Algú fa mofa i potser pensa que som ximples, peró tan és, cadascú és lliure de ser boig a la seva manera ¿oi?. Gaudeixo del moment i de la companyia, comparteixo les fotos de la nostra filla que duc guardades a la càmara digital i m'adono de la serenor amb la que espero l'arribada del són. Peró hi ha alguna cosa que em fa incorporar-me un altre cop, i alço la mirada cap a la meva esquerra per observar el Casc de Marboré (un altre nom llegat de Russell), quan la baixo em fixo en el pas dels isards i la Gruta de Casteret que m'ha fet veure un bon amic, el matiex que ha repetit més d'un cop: "imagina't, aqui va passar-hi Russell una nit de llamps i trons !!!", corprés per l'entorn i feliç per la sensació de no sentir-me hoste o visitant, sino de formar part de la muntanya, privilegiat de reviure la història sota un sostre rocós que encara s'alça cent metres per sobre dels nostres caps. No hi dubte de que és una bona nit.

On comença el Món

San Nicolás de Bujaruelo. On acaba el Món per a molts, no en canvi pels que frisem per aparcar "les rodes" -com diu un admirat blocaire- i començar a fer anar les cames. Aqui comença el meu món. Només em cal trepitjar les pedres del pont medieval per sentir que m'introdueixo en un món fantàstic, de possibilitats infinites. Un Món amable i dolç que amb poc espai els seus camins van convertint en aspre, dur; fins i tot hostil per als més porucs. Peró són camins que eleven al muntanyenc al màxim nivell pirineístic. Camins que alliberen de l'esclafador pes del Sol del fons de la vall cap a la fresca llibertat dels núvols, grisos, i amenaçadors, immens portó de plom que tanca la Bretxa de Roland. Aquest és el meu món, i ens hi endinsarem durant tres dies, fent un homenatge autèntic "russellià" als peoners del pirineísme. DE San Nicolás de Bujaruelo a la Brecha de Roland, passant nit en un dels millors llits que un muntanyenc pot trobar als Pirineus. De la Brecha al Mont Perdut, amb un èxit relatiu, i baixada cap a la Pradera d'Ordesa. Us oferiré petites píndoles d'un itinerari majestuós.

A la verda catifa de la porta a les grans muntanyes no hi diu "benvinguts". Tampoc cal. Molt millor si aquest missatge es queda a la porta de l'últim lloc "civilitzat". A mi només em cal alçar la mirada, respirar fons i sentir que rebrota el cordó umbilical que em torna a lligar al món de les muntanyes, ja tinc la sensació de que hi sóc benvingut.

És temps de desglaç i, mentre travessem per sobre les seves ancestrals escates grises, el ciclop ens observa amb el seu encisador ull d'un blau turquesa intensíssim, que fa pensar en els gels d'aquests darrers mesos.