Portes que s'obren

Segueixo avançant en aquest món dels pirineístes, dels grans estudiosos de la nostra serralada, un món que sembla petit, però que és immens. De moment fent una aproximació per gaudir del paisatge, encara sense presses abans del gran atac final. Aquesta aproximació m’ha dut, casi sense voler, a conèixer l’Enric Faura, director de la revista Vèrtex i escriptor de llibres com “Antologia de literatura excursionista catalana”, “Pirineos en esquís. 150 itinerarios”, “A tota cresta. 30 crestes del Pirineu” o “Pirineos Íntimos”, a més gran coneixedor i seguidor de la figura de Henry Russell, motiu que ens va fer adreçar-nos a ell per exposar el nostre projecte. Casualitats de la vida, el meu bon amic Carles havia estudiat amb l’Enric Faura fa una pila d’anys i es va encarregar de contactar amb ell per després concretar la trobada. Després de vint anys sense veure’s es retrobaran per parlar de muntanya un altre cop. És curiós que portin tants anys sense veure’s quan la FEEC es troba a cinc minuts del nostre lloc de feina.
També ens acompanya la Txell, a qui agraeixo molt que s’oferís ràpidament a acompanyar-me, i que també tenia ganes de conèixer l’Enric; a més ella ja coneix això de tractar els temes entre entitat i federació i estava segur que si calia, seria més àgil que jo alhora de tractar algun tema concret.
L’Enric ens rep a la seu de la FEEC a quarts de vuit del vespre, és un home afable i amb la parla tranquil·la de qui sembla haver passat hores davant els llibres, d’aquelles persones amb qui compartiries un cafè rera l’altre, perquè amb cada glop et deixaria anar una gota de saviesa muntanyenca.
Un cop fetes les presentacions, com és lògic, parla amb el Carles sobre tots aquests anys que han passat, mentre ens acompanya a una sala que fins la nostra arribada era ocupada per un home que fa broma mentre l’abandona davant l’arribada dels “ocupes”. Sense saber-ho, acabem de fer fora a en Francesc Guillamon, company d’escalada de Josep Manuel Anglada, que formaven una mítica cordada.
Un cop ja aposentats exposem una mica les nostres idees sobre el projecte i li presentem l’esbós que hem preparat, però em fa l’efecte que l’Enric ens rebia amb una idea un xic errònia de la nostra visita, ja que molt aviat ens va fer saber les nul·les possibilitats de finançament que podríem trobar a la Federació per al nostre projecte. Al principi em va sobtar, però després vaig pensar que era lògic que volgués deixar ben clar aquest aspecte el més aviat possible, ja que deuen tenir centenars de sol·licituds d’aquest tipus. Per sort, crec que ràpidament vam deixar clar que no anàvem a la recerca de fer calaix i que per a nosaltres és més important saber que opina del nostre homenatge algú tan important en la matèria, que sabíem podria sentir una certa identificació i que ens pot ajudar a orientar-nos en aquest món de la recerca, tan nou per nosaltres. I de fet el propòsit sembla que es va aconseguir. Ens va avisar de les dificultats que tindrem per dur aquesta empresa però ens va indicar quins eren els millors camins per arribar fins al final, a part de donar-nos alguna bona idea per afegir al projecte inicial i oferir-nos documentació per treballar.
Va ser una trobada molt positiva, vam conèixer una gran figura de la literatura muntanyenca a Catalunya i ens va posar al nostre abast els seus coneixements i material sobre Henry Russell.
També estic molt content pel Carles perquè dins del seu desert de quotidianitat va gaudir d’un oasi de muntanya, encara que fos entre quatre parets, però estava entusiasmat de sentir-se partícip. Estic segur que amb ell ficat dins del projecte tindríem un gran investigador.

Intent de pujada al Mulleres

Ja fa un parell de setmanes que vam intentar pujar al Mulleres des de l'Hospital de Vielha, lloc que cada cop que visito trobo més horrorós. Només li faltaven les obres del nou túnel per acabar d'espatllar-ho.
Vam sortir a caminar molt tard, i aixó és el que va impedir que fessim cim, no diré la hora per no passar vergonya, però era una hora molt poc muntanyenca. És la putada d'haver de treballar divendres fins tard i que a l'hivern els dies siguin més curts.




Estavem molt animats, tot i que sé que el meu rendiment físic darrerament és força pitjor del normal, esperava estar a la alçada de les dues feres que m'acompanyaven, el Toni i el Cisco...de veritat jo vull ser com vosaltres quan sigui...una mica més gran. El Cisco ja només començar ens va fotre un ritme que em feia treure la llengua. El paio, estava clar tot i que no ho confesés, que volia recuperar el temps perdut...jejeje












L'itinerari és força evident i plagat de fites que porten al mateix lloc per diferents camins, tot reseguint la Vall de Mulleres amb el cim al davant teu i amb l'espectacular cresta que queda a la nostra esquerra, com els queixals d'un immens llop que sembla esqueixar els nuvols que l'envolten. Un lloc impressionant.







La neu que havia caigut durant les vint-i-quatre hores anteriors, ens va fer la guitza. Havien baixat força les temperatures i vam trobar neu glaçada a partir de 2300 metres aproximandament. La previsió era de millora, però nosaltres no la vam acabar de trobar, aquesta millora. Les zones altes estaven permanentment cobertes de nuvols i amb l'esperança de que arribés la claredat sobre nostre vam arribar a l'alçada del refugi on ens vam aturar a reposar forces.


Alguns clars ens feien conservar les esperances de tenir grandíssimes vistes al cim, però va ser un miratge, que el rellotge i una tronada es van encarregar de desfer. Total, unes passes més i a tocar retirada, això sí, al menys ens vam poder recrear en l'entorn.
Unes petites mostres

Aixi doncs, cap al cotxe un altre cop i de baixada al refugi de Conangles, altament recomanable, en perjudici del de St. Nicolau, que és lamentable.

Sense cim però de molt bon humor, anem a fer la clàssica cerveseta post-excursió, brindis i cap a dins, i a xerrar de tot una mica. Aquestes estones esdevenen autèntics seminaris de muntanya. Si a més li afegim un bon sopar i nous amics a taula, el dia acaba sent casi rodó. Si fas cim ja és un dia de "matrícula".

A mi encara em quedava la segona part del seminari, que arribaria al mati següent quan tornavem a casa. Tres hores i escaitx de cotxe donen molt de joc per posar idees en comú, i més si està pel mig el Cisco. No es que tingui cap, porta un pc a sobre les espatlles. Si hi afegim la inspiració del Toni, aixó comença a ser perillós. Són una espècie de McGiver, els dones un escuradents i et tornen la Sagrada Família....¡acabada!.

Un parell de dies després ja enia preparat un esboç per presentar a la junta del que pot acabar sent aquest homenatge a Henry Russell.

Gràcies amics.

Un camí que ja anem fent

Molt ha canviat la idea original de l'homentge a Henry Russell, i de moment per bé.
Compartir aquesta idea amb els meus amics està sent prou profitós. He trobat ànimes "russellianes", he aprofondit en el coneixement d'alguns amics, i estic coneixent gent molt interessant.
El que havia començat com un homenatge molt personal i alhora un repte, comença a semblar, al menys en el seu procés embrionari, un homenatge en tota regla digne d'una entitat i d'uns muntanyencs entusiasmats amb la idea.
És impressionant com poden arribar a canviar les coses si estàs envoltat de les persones adequades, que t'aporten nous coneixements i sobre tot nous punts de vista.
De sempre he tingut una manera de fer molt individualista, no per egoísme, sino potser perque mai m'havia trobat col·laborant amb una entitat i em faltava aquesta visió "d'interés general" de les coses.
Em costa donar la meva visió de les coses per encertada que sigui, i encara pitjor si he de parlar amb més de dues persones alhora... les reunions i xerrar en públic em maten, segurament per aixó em sembla que sóc millor fent anar el teclat que no pas la llengua i aixó que m'encanta organitzar coses, peró sempre des de radere, pràcticament des de l'anonimat.

El fet de voler arribar fins al final amb aquest projecte, crec que se li ha de donar a unes persones molt concretes per raons diverses. Poso dos exemples.
La Imma, que junt amb el Gerard, m'ha demostrat que té autèntica ànima Russelliana i ha estat la primera en oferir-se per a formar part de l'equip de treball. És la gràcia del projecte, crec que és la part més emocionant i emotiva de tot plegat.
Quina llàstima encara no hem pogut compartir cap excursió. ¡¡¡El Pic Russell no es resistirà sempre!!!

Per una altra banda, l'última sortida al Pic de Mulleres la vaig compartir amb el Ciscu, en un ambient de familiaritat total durant tot el cap de setmana. A part com ho vam passar de bé...¡Com vaig arribar a aprendre! Va ser un curset accelerat del funcionament d'una entitat i de la administració pública. ¡Quin recital nano! Em va ajudar a pensar com a entitat, sense perdre la perspectiva personal.
Doncs ja tenim l'equilibri perfecte per afrontar el repte que ens proposem, molta feina i molta passió.

Finalment, ahir vaig presentar "formalment", aquest projecte a la junta del Club, i vaig tornar a demostrar que la paraula no és, ni serà mai, el meu fort. I això que estavem en "petit comité". Afortunadament me'n vaig sortir prou bé, segurament perque la idea es molt més engrescadora que la meva exposició. Així doncs, diriem que ja li hem donat oficialment el tret de sortida.
Ens espera una feinada de por, peró si fa o no fa, és com pujar un cim, la motivació supleix aquella part de força física que pugui mancar.

Per acabar vull fer un agraiment molt especial a l'Alberto Martinez. Espero aviat tenir el plaer de conèixer-lo i agrair-li personalment l'ajuda que m'ha ofert.

¿Perquè Russell?

Espero que poc a poc, quan aneu llegint aquests escrits, trobareu la resposta a la gran pregunta tot i que ho podriem resumir en plegat una identificació en la manera d'entendre la muntanya. Tot va començar amb les meves primeres visites a Gavarnie i al Vignemale, quan vaig preguntar-me ¿qui era aquell home que s'havia fet construir set grutes a la muntanya?, a gairebé 3.300 metres d'alçada. ¿qui era aquell home que va llogar el massís del Vignemale durant 99 anys?, al preu d'un franc anual...¿podia ser que estimés tant una muntanya?...A partir d'aqui em vaig començar a interessar per aquesta figura dels Pirineus, però em mancava documentació ja que la gran part de publicacions són en francés. El grn moment va arribar amb l'editació en castellà el seu llibre més important i considerat com la Bíblia del Pirineisme, "Souvenirs d'un montagnard". Poc a poc em vaig enganxar a aquest home que va fer la seva casa d'una Serralada que fins aleshores només havia estat estudiada per alguns geodèsic militars.Una cosa que em va sobtar al començament del llibre és que dediqués gaire bé dues pàgines a "justificar" la seva passió per la muntanya i la natura, sense tenir finalitats científiques, que era el més habitual aleshores.A veure, siguem sincers ¿a cap de vosaltres li han preguntat allò de "¿però què li trobes a pujar muntanyes?"...doncs ell respondria coses com aquestes:

"La naturalza es algo más que un laboratorio, es un espectáculo y una escuela. Por otra parte, las cosas que menos se entienden son las que más gustan....No necesitamos saber saber descomponer los rayos del sol para contemplar el atardecer, y cuando vemos brillar en la mirada del hombre las chispas de la pasión, del dolor y del ingenio, poco nos importa saber qué es la cornea, la esclerótica y el humor ácueo. Las cosas verdaderamente sublimes, las sentimos pero no las aprendemos y todavía menos las comprendemos."

Per coses com aquestes, que va publicar en nombroses ocasions, se'l va considerar el poeta de les muntanyes, i el màxim exponent de la era romàntica dels Pirineus, aproximadament fins als anys setanta del segle XIX. A partir d'aleshores, ell prepara la seva "retirada" del món de les descobertes, mentre despunten altres Pirineistes, més dedicats a la recerca de vies de dificultat alta o inclòs per competitivitat, cosa que no li entusiasma gens. Aquesta retirada la du a terme al Vignemale, on després de fer-hi cavar fins a set grutes, en diferents llocs, hi passa llargues estances.Russell va ser sempre un viatger inquiet, que va viatjar casi per tot el Món. "Només" li va faltar conèixer bé Àfrica, ja que fa llargs viatges per Amèrica, Oceania i sobre tot Europa i Àsia, on només els problemes bèl·lics i els bandits de la zona l'impedeixen realitzar una expedició a l'Himàlaia. Recordeu que no parlem de fa un mes sinó de l'any 1860. Sembla que hi ha coses que no canviaran mai. No crec que aquest pensament estigui gaire lluny de l'actualitat:

"Está claro que el estado político y social de Europa hace a los hombres taciturnos e insociables. Veo inscrito por todas partes "Fraternidad". Es "fraticida" lo que debería estar escrito. La desunión se hace universal. Nunca ha sido tan grande"

...Amic Russell, sort que no vas arribar als nostres dies, i no només per veure com està el Món avui, sinó perquè es trobaria amb la desagradable sorpresa de trobar gairebé desaparegudes aquelles glaceres Pirinenques que tant admirava. Aquelles neus gairebé perpètues que esmentava en els seus relats. Per aquells temps només es sortia a les muntanyes a l'estiu, i durant l'hivern s'estudiaven els mapes i les possibles rutes a realitzar a l'estiu. A Henry Russell se li atribueixen les primeres ascensions hivernals, una d'elles al Vignemale l'any 1869. A part de moltes primeres ascensions i de l'estrena de la muntanya hivernal als Pirineus, també cal atribuir-li els primers bivacs dalt dels cims. Ho fa a l'Aneto, al Vignemale i al Mont Perdut, "ahí es ná", sense "gore-té" ni "fundes" ni punyetes varies, només amb el seu revolucionari sac de dormir fet amb la pell de sis xais. Es el primer muntanyenc a utilitzar aquest invent, ja que sembla que la idea original la pren d'un guarda fronterer, tot i que no és del tot clar.

M'acomiado amb una "perla" que m'agrada especialment, la primera passa cap a l'admiració a Henry Russell.

"...Pero he sacrificado tantas cosas por las montañas, he considerado durante tanto tiempo la vida civilizada com un río tormentoso y pérfido, he vivido tanto sobre las orillas solitarias para evitar naufragar en sus escollos, que necesito excusarme...He aqui mis excusas. Mis excentricidades se deben a causas concretas. Dotado de una salud a prueba de bomba, enamorado apasionadamente de la naturaleza y de la libertad, ardiente como el sol de Asia, triste como el otoño y nómada como el viento, he dedicado toda mi juventud a recorrer caprichosamente el mundo, no leyendo más que a Lamartine, Chateaubriand, Byron, Bernardin de Sint-Pierre y más tarde Tennyson. ¿Es necesario confesarlo? Francamente, nunca he amado la vida civilizada. Es más por deber que por gusto que he terminado por someterme. ¡He aqui la verdad!...es a partir de 2000 metros cuando empieza mi felicidad. Va aumentando a medida que me acerco a la nieve, y alcanza su apogeo cuando ya no veo otra cosa, y las pirámides negras y áridas sobre las que el sol de los Pirineos irradia destellos y brillos sobre el mar agitado de los glaciares. Así es como entiendo la felicidad. ¡No la encuentro en las ciudades!."

Russellians cent anys després

Mai he estat persona de tenir icones ni d'idolatrar ningú. Considero que s'ha de valorar tots els aspectes de les persones i que unes grans virtuts o una gran tasca no dispensen grans defectes.
Amb Henry Russell no he tingut, al menys de moment, aquest problema, bàsicament per la manca de certes dades de caire personal que tenim. Que son germà cremés tota la seva correspondència i diaris personals, ens ha deixat un buit de coneixement enorme, però d'aquesta manera el record queda totalment net i polit, queda només una figura a qui admirar per les seves proeses com a viatger, pioner pirinenc i escriptor, que al cap i a la fí és el ue més ens interessa. Aneu a saber si per aixó son germà va decidir no deixar ni rastre del Russell ciutadà.
Els "Russellians" que he anat coneixent, no idolatraem un pirineista per la seva técnica o la dificultat de les seves ascensions, ens identifiquem amb la sensibilitat que mostra vers la natura i les muntanyes. Revivim el romanticisme en una època en que sembla que només es valori la dificultat i el col·leccionisme, nosaltres preferim arribar tard havent gaudit del paissatge i la tranquil·litat, que rebaixar el crono. Avui en dia només sentim parlar de vies de tal dificultat, de maratons per completar recorreguts inhumans, de llistes de cims per la seva alçada, etc.
Amb Russell, la activitat és important, peró llegint els seus articles podem sentir la remor dels rius, podem veure un ocàs dalt d'un cim o sentir una tempesta en una cresta...
Aixó és el que em mou a les muntanyes deixar anar els sentits, deslligar-me de la ciutat i trobar-me en un entorn on no em sento un extrany, on sé que hi tinc un lloc.
Per desgràcia nosaltres no som comptes i hem de pencar força per viure, aixi que tenim les nostres dosis de muntanya i tranquilitat administrades en petites píndoles de cap de setmana, sempre i quan no et vulguis comprometre amb la parella, la familia o els amics, aixi que finalment acabem depenent del rellotge, sempre el rellotge.

Al final....bloc que te crio

Doncs no és que jo sigui molt d'explicar coses obertament, peró bé, aqui estic deixant unes petites petjades "por el interné". Petites petjades comparades amb els mega-cracks que estic coneixent darrerament, peró son les meves petjades, bàsicament les vivences que vagi tenint lligades amb el món de la muntanya, i sobre tot un relat personal del que vagi vivint al llarg d'aquest gran projecte en que ens hem fotut. Els amics, els companys, les sortides...no...no les noies amb ganes de gresca, em refereixo a les excursions.
La millor manera de començar era posant-li al bloc el nom "El club dels Isards". És el meu homenatge particular al compte Henry Russell, figura amb la que em sento plenament identificat, per la seva manera de sentir i viure la natura en general, i la muntanya en particular.
"El club dels Isards", no va arribar a existir mai, va ser una idea, potser no va arribar ni a projecte, per reunir a aquells muntanyencs de mitjans-finals del segle XIX, que estaven interessats en els cims de mes de tres-mil metres. QUe no s'arribés a constituir potser va ser una casualitat, o simplement una sabia decisió. Russell admirava qualsevol cim, tingués l'alçada que tingués.
Per aixó aquest bloc no serà de col·leccinistes de tres-mils, i molt menys pretenc ser com Russell, aixó seria impossible. Simplement vull homenatjar-lo des d'aquestes "pàgines", pel que va fer i pel que ens va deixar.