30 de gener 2007

Lliçons als trenta...i tants

La sortida al Comabona del passat cap de setmana ve ser molt animada, plena de riures, bromes, i situacions divertides, fins i tot estranyes.
Ahir dilluns els participants de la sortida vam rebre un mail divertidíssim, en que una companya feia una crònica un tant surrealista a mode de carta escrita a una amiga. Diríem que el text era una anada d’olla, però que en llegir-lo, pel que sé, tothom ha rigut d’allò més. Com a col•laborador de la pàgina web del club, m’he permès la llicència de penjar-ho a la pàgina de la nostra secció, amb la intenció de compartir amb la resta aquell text tan boig. A l’hora de penjar-lo he tingut dubtes, per si era massa passat de voltes, però he tirat endavant.
A primera hora de la tarda he rebut d’un amic, membre de la junta, i participant d’aquesta sortida, un correu i una trucada, comentant-me la seva sorpresa perquè hagués penjat a la web aquell escrit. No em critica haver-lo penjat, però em fa notar que he d’anar amb compte amb el que publiquem, ja que els no assistents poden fer interpretacions molt diferents, inclòs malintencionades, que poden anar en contra de la web, ara que funciona tan bé.
Immediatament he retirat l’escrit, i és que les seves paraules m’han obert els ulls. No tinc la mentalitat d’home de club, que està pendent de qualsevol detall, segueixo sent tant pardalet com abans, sempre creient amb les bones intencions, el bon rotllo que diem ara. I això que ja he vist històries que m’haurien d’haver fet canviar el xip.
D’una banda em creix l’admiració que tinc per aquest, i els altres companys que donen tant temps de la seva vida a l’hora de millorar el funcionament d’una entitat, de qualsevol entitat, aquells als que se’ls ha d’agrair tants esforços, i dels que tant se’n pot aprendre. Però per una altra, no aconsegueixo assimilar, que pugui haver persones al món que vagin amb la mala baba pel davant, i que amb qualsevol pretext puguin posar en dubte la capacitat dels seus amics, companys, conciutadans, etc. ...
El comentari d’aquest amic, no ha estat una crítica sinó un advertiment del que pot succeir si et topes amb gent de mala baba.
Gràcies per la lliçó, que ja hauria de tenir apresa a la meva edat.

29 de gener 2007

29-1-07: Pic de Comabona (2.547 m.)

Bon inici de temporada, si és que li podem dir temporada a aquest hivern tan estrany.
Aquesta sortida, inclosa en el cicle d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc l’Hospitalet, no havia tingut gaire temps de preparar-la, perquè el mal temps ens havia tallat el rotllo de la idea inicial d’anar al Bachimala. Al final vam decidir anar cap a la Cerdanya, aprofitant que teníem allotjament al mòdul que el Ciscu té al càmping de Prullans.
Sortíem de l’Hospitalet el dissabte a les sis del matí, sense el Duff, que pobre s’havia quedat sense cotxe aquell mateix moment. Així doncs en total set participants per a la primera sortida del cicle d’enguany. Així doncs, per una banda el Josep, la Yolanda i jo, i per l’altra, el Ciscu, la Chelo, l’Anna i la Mònica.
Després de prendre un cafè a Martinet, anem cap al refugi de prat d’Aguiló. Nosaltres no arribem fins tant amunt com el Ciscu i comencem l’excursió a 1.440 metres d’alçada, cap a les deu del mati amb una temperatura de -8,5º C...¡¡quina rasca!!.
Quan arribem al refugi, ja ens esperen des de fa alguna estona. Hi ha molta conya i bon ambient, i el dia es esplèndid. Cap núvol !!!!. Aqui fem una mica d’esmorzar i cap amunt, a buscar el Pas dels Gosolans.


L’únic que porta raquetes és el Ciscu, per variar, la resta hem decidit passar de raquetes i dur només els grampons. bingo del Ciscu !!!...La veritat és que la zona no estava molt malament, no hi havia molta neu però hi havia zones on les raquetes anaven molt bé. Els grampons no van sortir de la motxilla, i el Ciscu. vinga a obrir traça !!!. Sort que és una fiera, per això les noies se’l rifaven per compartir habitació.



Al pas dels Gosolans ens espera la ventada que anunciaven els meteoròlegs. Déu n’hi do quina rasca, però ens ho estàvem passant tant bé que casi se’ns en fot, comentaris, acudits i confessions per tots els gustos i de tots colors, que ens fan partir-nos de riure.
Ara bé la passejada final fins el cim del Comabona. Allà més conya, fotos de rigor i petons de rigor també és clar, sense distincions que aquí ens estimem molt tots. Mil cent metres de desnivell, però molt tranquils i sense gaires patiments.



No ens podem recrear molt mirant el paisatge superb que ens ofereix un dia tan clar, i tirem força ràpid cap a baix. Baixo tranquil, xerrant amb uns i altres excepte amb el Ciscu i el Josep, que li foten canya cap avall. Em sorprèn la Chelo que mentre baixa es descollona de riure tota sola, ...jejeje...no sé què esmorzes, però passa’t una mica...jejeje.
Va caient la tarda i em sap greu no poder asseure’m uns minuts a contemplar l’espectacle dels colors canviants sobre la Cerdanya, de taronges a liles.
Ha estat una sortida molt relaxada, sense gaires pressions pels horaris i sense gaires esforços físics (serà que m’estic recuperant?). Això sí, no recordo una sortida tant animada i divertida des de feia temps.
Arribem al cotxe a les sis de la tarda amb una temperatura de 2º C. I tirem cap a Martinet a comprar unes coques d’aquelles tant bones (¡¡s’ha d’acompanyar el vi de la Mònica !!) i ara cap a Prullans, al càmping, on el Ciscu ens ha ofert allotjament en el seu mòdul.
Després de tastar la boníssima escudella i la carn de xai del Manolo, l’amo del restaurant, anem a fer el ressopó amb vi de la Rioja i una mica de coca.
El tema del vi bé de lluny, d’una conya amb la Mònica. Finalment, després de molts intents hem pogut fer una excursió plegats i celebrar-ho amb vi....alguns amb aigua, però és igual, no serem supersticiosos, no fos cas que ens dugui mala sort.


Mentre xerrem, van caient cap els llits un rere l’altre, i només quedem la Mònica i jo, que per casualitat hem descobert que tenim una part del nostre passat en comú...jejeje...ara resulta que sortíem de marxa pels mateixos llocs durant la mateixa època i això ens duu a xerrar de tot plegat una mica, gustos musicals, locals, amics, i com no, els canvis que hem anat fent nosaltres i el nostre entorn...i és que és inevitable....aleshores tot era molt millor !!!! ande vas a parar !!!!....
I entre un vinet i un altre, anar xerrant de tot plegat, el Ciscu es lleva per començar una nova jornada, i nosaltres sense dormir !!! como en los viejos tiempos !!! jejeje...
Fem cafè a veure si podem aguantar l’excursió que farem avui, i ens pensem que aguantarem, però és asseure’m al cotxe i caure rodó...
Havíem d’anar al Moixeró, però la pista està completament glaçada, així que girem cua i anem cap a Estana, per anar a Prat de Cadí. Bé, jo me’n vaig assabentar allà, perquè estava completament clapat. Una cop arribem, la Mònica i jo decidim quedar-nos clapant als cotxes un parell d’horetes, i després fer un cafè. També és “cachondeo” que al bar hi hagi el borratxo de torn donant-nos la tabarra. Després fem un tomb per allà esperant que arriben la resta de la colla per tornar a casa.
Ha estat un cap de setmana collonut. Estic molt content per com ha anat tot, i per les noves “troballes”, la Chelo i la Yolanda, a les que he conegut fa poc, l’Anna, amb la que tenia moltes ganes de fer muntanya després de tant temps, i la Mònica, aquesta “ànima bessona” de les nits de Poblenou . Amb les altres “feres”, el Ciscu i el Josep, sempre és un plaer compartir muntanya.

19 de gener 2007

Ja tenim equip !!!

No em refereixo al Barça, ni tampoc a un equip competidor de cap especialitat muntanyenca. Això sí, hi ha qualitat i talent suficients, però sobre tot el caliu i les ganes necessàries per tirar endavant un gran projecte. Per no parlar de l’ambició, que Deu n’hi do la que hi ha.
El passat dimarts, vam formar el grup de treball que tirarà endavant tot el projecte de l'homenatge a Henry Russell. Principalment format per l’Anna, la Imma, el Duff, el Cisco i un servidor, tot i que també comptarem amb col•laboracions puntuals en algunes tasques com traduccions o dibuixos, com el Dani, el Xavi i d’altres.
Des d’aquí vull a agrair-vos a tots aquesta posada en marxa, que a part de molta feina, segur que ens durà moltes alegries.
Arrenca la maquinària Russelliana...¡¡¡ bona feina !!!

02 de gener 2007

30-12-06: Tuc de Mulleres (3010)


Divendres 29-12-06





És el que podríem dir de l'any 2006, que ens va deixar molts intents de cims sense poder completar, com aquest Tuc de Mulleres, del que ja havíem fet un intent el passat mes de Novembre, però el passat dissabte 30-12-06, vam poder celebrar el final de l'any com Deu mana, amb la benevolència meteorològica i unes meravelloses vistes.
Ens feia il•lusió poder tancar l’any amb alguna excursió. Tant era una sortida matinal pel Montseny que un gran cim pirinenc i ens vam decidir per anar al refugi de Conangles pel bon record que ens quedava i per les facilitats que donava tenir-lo a peu de carretera, sense fer l’aproximació de nit quan arribéssim.
Sortíem divendres 29 per la tarda de Barcelona, ja que tant el Duff com jo treballàvem fins al migdia. El Duff...per fi fa aparició en aquest bloc el meu “germanet” argentí, company, amic, confident, i un llarg etcètera des que érem adolescents inquiets, potser de vegades excessivament inquiets, fins ara que ens pensem que comencem a saber què és això de la vida, perquè com ell mateix diu, cada cop que sortim, les muntanyes ens ensenyen alguna cosa més. L’altre membre del grup era el Toni, que ja va venir a l’intent de pujada del mes passat, que porta joguina nova, un GPS auto-regalat per Nadal.
Així doncs tots tres sortíem de Barcelona divendres a la tarda cap a Conangles i després d’una petita aturada al supermercat de Pont de Suert per comprar les quatre coses necessàries vam arribar al refugi just a l’hora de sopar. Per diversos motius crec que tots tres necessitàvem aquella sortida, per mi una fugida d’aquesta bogeria nadalenca, de corredisses per comprar i àpats interminables, que cada dia m’agobíen més. En aquestes dates encara se’m fa més difícil ser a la ciutat.
Havent sopat, una conversa mapes en mà per decidir quin cim faríem al dia següent. Com sempre, el Russell era el que tenia a favor més vots, però el túnel de Llauset era tancat i això encara dificultava més una travessa que ja era força llarga sense saber l’estat de la neu. Al final i sense gaire debat, vam decidir-nos pel Mulleres.



Dissabte 30-12-06



No vam matinar gaire i esmorzàvem a les set del matí. Entre unes coses i altres començaríem a caminar sobre les vuit, a l’Hospital de Vielha, carregats amb grampons i piolets, decidim deixar les raquetes al cotxe veient que la manca de neu és evident i pensant que no ens seran tan útils com els grampons.





Sense escalfament previ, decidim tirar a un ritme tranquil, pensant que aquest cop sí teníem temps de sobres per completar l’ascens al cim.










No trobem gaire neu fins arribar a la segona cascada que apareix gairebé glaçada del tot.
De moment la neu es barreja amb els rocs del camí i no és fins arribar a l’alçada del refugi, on la neu ja és contínua, que decidim calçar-nos els grampons aprofitant la paradeta de l’esmorzar. L’aposta pels grampons surt força bé, tot i que la neu no és prou bona per a cap utensili, en alguns llocs més ombrívols, a la vora dels estanys, la neu és més dura i avancem bé, en d’altres es fa evident que les altes temperatures no ajuden i els peus s’enfonsen, no per un ample mantell nival sinó per estar massa tou i no cobrir del tot els forats entre les pedres.









Arribats als peus del que sembla la muralla final la pujada és fa més penosa, i tothom avança al seu ritme, incrementant el nombre d’aturades per recuperar forces. Fa calor. El cel és ras i cada mirada enlaire és marcar-se una fita per arribar gairebé comptant les passes a un objectiu marcat. Respires. Mires al teu voltant, i el panorama augmenta amb cada poques passes que es fan. Però encara no veig el coll.



Respires un altre cop i tornes a caminar amb perfecta sincronia de moviments i respiració. Per fi el coll es deixa veure, just en el moment en que els quadríceps comencen a fer figa. Primer una cama i després l’altre. M’aturo. Respiro. Avanço poc a poc però amb fermesa. La motivació és altíssima i no em penso aturar fàcilment, tot i que encara no estic al meu millor nivell de forma. Una estona abans el Toni ja ha comentat que nosaltres dos tirem al nostre ritme, sembla que també li costa. Arribo a la grimpada i se m’escapa un somriure...¡ara disfrutarem! La canal no està formada...bé, la veritat és que no hi ha canal, tot està pelat. El Duff i jo grimpem junts i abans d’arribar ja escolto un crit d’admiració i penso, algú ja s’ha trobat de morros amb l’Aneto. Tinc tantes ganes de tenir aquesta visió que per un moment m’oblido de les rampes. Ja hi som. Esplèndid, espectacular, impressionant. Els ulls se’n van cap al Massís de les Maladetes, cap els Montes Malditos, però inevitablement el Russell ens atreu de manera especial.




Aquest any se’ns ha escapat uns quants cops, com si ell mateix ens marqués el moment oportú per trobar-nos, al cap i ala fi, és el seu territori, les muntanyes manen, nosaltres obeïm les seves ordres i seguim el nostre instint. Ara el meu instint m’ordena que m’aturi uns moments a recuperar les cames enrampades, és tot un plaer fer-ho amb aquestes vistes i la temperatura gens hivernal que tenim.




Ja queda poc. Faig les primeres passes i tornen les rampes. M’aturo i recupero. No puc avançar gaire cada cop que arrenco. M'està costant molt. Després ja buscaré les causes, ara he de tornar a arrencar. Quatre passes més i una nova aturada. Els membres de l’altre grup que hem trobat a la pujada em passen un rere l’altre. M’aturo constantment en una posició diríem que cop decorosa...parlant clar, amb el cul mirant cap a la Meca, algun mal intencionat em podria deixar ko i ni podria defensar-me. Torno a arrencar, em sembla que el Duff ja és al cim. Sí, i algú l’ha avisat de les meves rampes. ¡Què gran! Baixa a ajudar-me a estirar una mica, ¡ets molt gran, germà!. Estic sota el cim i no em puc bellugar, però curiosament tampoc puc parar de somriure perquè arribaré encara que sigui arrossegant-me. El Duff m’acompanya, només són unes passes. Ja hi som. En qüestió de segons deixo de tenir rampes. No em fa mal res. El dia és radiant i la vista preciosa i extensa.


Això ho cura tot.








Penso en els pioners quan em fixo en la torreta de pedres, no puc evitar recordar l'admirat Comte Russell.











El Toni ja arriba i els tres ens felicitem per tot, i ens fem les abraçades i fotos de rigor.










Recuperem forces i preparem la baixada perquè se’ns ha fet un pèl tard. Amb la baixada em llenço com un coet i amb prou feines m’adono que ara el que té problemes és el Duff, que baixa lentament, junt amb el Toni. Em vaig aturant per esperar-los una mica però a la zona ombrívola de la vall quan està començant a marxar el Sol, si m’aturo massa estona em quedo glaçat.


Els espero a la mateixa roca on hem esmorzat, ens ajuntem i anem tirant. Una mica més avall, ens descalcem els grampons i recollim aigua del riu, ja que ens que hem quedat sense líquids.
Finalment arribem de nit als cotxes. Molt cansats, però res que no s’arregli amb una bona cervesa (un bon mate en el cas del Duff) i un excel•lent sopar fet per l’Elena. Després de sopar brindem per tot o per tots. I perquè el 2007 ens dugui molts dies com el d’avui. Em quedo amb la felicitat immensa de ser allà dalt, seguint les passes de qui ja sabeu, amb les abraçades dels companys, amb la companyonia de tots els muntanyencs que hem trobat, amb l’amabilitat dels guardes (i amb el menjar). Tot ha estat perfecte. Només cal millorar la forma, però això ja són figues d’un altre paner.
Hem patit, però com hem gaudit !!!...Així que tot va bé si acaba bé.








FELIÇ 2007 A TOTS !!!