Mare meva, casi un trimestre sense escriure ni mitja paraula. Jo en sé d'un que espera un article i encara l'he de començar. Però al cap i a la fi, és el que té ser un aficionat, que et pots permetre aquestes luxoses vacances.
El motiu imagino que no cal ni que us el digui.
Irati ja és entre nosaltres. Va arribar un vint-i-cinc de juny. Tota xula ella, va devorar d'una sola queixalada alló que son pare somniava des que li van dir qua arribaria cap al deu de juliol, i era que coincidissim en la data de naixement, peró no, devia pensar que millor cadascú tingui el seu dia.
Va arribar calmosa i decidida. Un cop aigües trencades, va estar vuit hores rumiant-se si sortir o no, peró arribada la primera contracció...¡ pim-pam ! en tres quarts d'hora, i tres fortes empentes, ja teniem a la joia de la família en braços. De fet, va ser tan decidida que ni tan sols van poder posar l'anestesia a la mare, aixi que va ser natural, natural.
Una petita joia de menys de tres quilos que ben aviat va deixar clara que la seva prioritat era menjar (creuem els dits perque no canviï).
Per contra del que va pensar la majoria de gent que em coneix, no em vaig posar nerviós en cap moment, més aviat havia de ser jo qui tranquilitzés a les neo-àvies. curiós ¿oi? com més nervioses estaven més em repetien "tu tranquil ¿eh?, tu tranquil", mentre jo lluia una serenitat impensable fins i tot per a mi, fins que van arribar els dolors, és clar, peró alsehores no és nerviosisme, és patiment compartit, impotència sense mida pel poc que un pot fer mentre veu a la parella patir tant. ¡Quina fortalesa la d'una mare en parir!.
Després, uns copets, un petit gemec, i ja estava sobre el pit de sa mare, cercant els primers glops de vida, amb aquells dos troços de cel oberts com taronjes.
Impossible encabir en unes paraules apressurades una barreja de sensacions tan gran.
Se'm feia tan estrany mirar aquella personeta tan menuda amb el somriure de sa mare com a millor teló de fons. És ben cert que no deixaries mai de mirar-los, potser intentem saber com arriben fins als nostres braços mentre fem un copet d'ull enrera.
Suposo que molts estareu d'acord en que veure naixer un fill, és la millor experiència per la que podem passar. Per als qui encara no hi heu passat, quan arribi el moment, disfruteu de la vostra experiència en la mida del possible, i no us deixeu atabalar per xerrameques d'altri, perque al cap i a la fi són experiéncies pròpies i íntimes, i cadascú és diferent.
Per molts anys Irati.
