29 de novembre 2006

Un camí que ja anem fent

Molt ha canviat la idea original de l'homentge a Henry Russell, i de moment per bé.
Compartir aquesta idea amb els meus amics està sent prou profitós. He trobat ànimes "russellianes", he aprofondit en el coneixement d'alguns amics, i estic coneixent gent molt interessant.
El que havia començat com un homenatge molt personal i alhora un repte, comença a semblar, al menys en el seu procés embrionari, un homenatge en tota regla digne d'una entitat i d'uns muntanyencs entusiasmats amb la idea.
És impressionant com poden arribar a canviar les coses si estàs envoltat de les persones adequades, que t'aporten nous coneixements i sobre tot nous punts de vista.
De sempre he tingut una manera de fer molt individualista, no per egoísme, sino potser perque mai m'havia trobat col·laborant amb una entitat i em faltava aquesta visió "d'interés general" de les coses.
Em costa donar la meva visió de les coses per encertada que sigui, i encara pitjor si he de parlar amb més de dues persones alhora... les reunions i xerrar en públic em maten, segurament per aixó em sembla que sóc millor fent anar el teclat que no pas la llengua i aixó que m'encanta organitzar coses, peró sempre des de radere, pràcticament des de l'anonimat.

El fet de voler arribar fins al final amb aquest projecte, crec que se li ha de donar a unes persones molt concretes per raons diverses. Poso dos exemples.
La Imma, que junt amb el Gerard, m'ha demostrat que té autèntica ànima Russelliana i ha estat la primera en oferir-se per a formar part de l'equip de treball. És la gràcia del projecte, crec que és la part més emocionant i emotiva de tot plegat.
Quina llàstima encara no hem pogut compartir cap excursió. ¡¡¡El Pic Russell no es resistirà sempre!!!

Per una altra banda, l'última sortida al Pic de Mulleres la vaig compartir amb el Ciscu, en un ambient de familiaritat total durant tot el cap de setmana. A part com ho vam passar de bé...¡Com vaig arribar a aprendre! Va ser un curset accelerat del funcionament d'una entitat i de la administració pública. ¡Quin recital nano! Em va ajudar a pensar com a entitat, sense perdre la perspectiva personal.
Doncs ja tenim l'equilibri perfecte per afrontar el repte que ens proposem, molta feina i molta passió.

Finalment, ahir vaig presentar "formalment", aquest projecte a la junta del Club, i vaig tornar a demostrar que la paraula no és, ni serà mai, el meu fort. I això que estavem en "petit comité". Afortunadament me'n vaig sortir prou bé, segurament perque la idea es molt més engrescadora que la meva exposició. Així doncs, diriem que ja li hem donat oficialment el tret de sortida.
Ens espera una feinada de por, peró si fa o no fa, és com pujar un cim, la motivació supleix aquella part de força física que pugui mancar.

Per acabar vull fer un agraiment molt especial a l'Alberto Martinez. Espero aviat tenir el plaer de conèixer-lo i agrair-li personalment l'ajuda que m'ha ofert.

¿Perquè Russell?

Espero que poc a poc, quan aneu llegint aquests escrits, trobareu la resposta a la gran pregunta tot i que ho podriem resumir en plegat una identificació en la manera d'entendre la muntanya. Tot va començar amb les meves primeres visites a Gavarnie i al Vignemale, quan vaig preguntar-me ¿qui era aquell home que s'havia fet construir set grutes a la muntanya?, a gairebé 3.300 metres d'alçada. ¿qui era aquell home que va llogar el massís del Vignemale durant 99 anys?, al preu d'un franc anual...¿podia ser que estimés tant una muntanya?...A partir d'aqui em vaig començar a interessar per aquesta figura dels Pirineus, però em mancava documentació ja que la gran part de publicacions són en francés. El grn moment va arribar amb l'editació en castellà el seu llibre més important i considerat com la Bíblia del Pirineisme, "Souvenirs d'un montagnard". Poc a poc em vaig enganxar a aquest home que va fer la seva casa d'una Serralada que fins aleshores només havia estat estudiada per alguns geodèsic militars.Una cosa que em va sobtar al començament del llibre és que dediqués gaire bé dues pàgines a "justificar" la seva passió per la muntanya i la natura, sense tenir finalitats científiques, que era el més habitual aleshores.A veure, siguem sincers ¿a cap de vosaltres li han preguntat allò de "¿però què li trobes a pujar muntanyes?"...doncs ell respondria coses com aquestes:

"La naturalza es algo más que un laboratorio, es un espectáculo y una escuela. Por otra parte, las cosas que menos se entienden son las que más gustan....No necesitamos saber saber descomponer los rayos del sol para contemplar el atardecer, y cuando vemos brillar en la mirada del hombre las chispas de la pasión, del dolor y del ingenio, poco nos importa saber qué es la cornea, la esclerótica y el humor ácueo. Las cosas verdaderamente sublimes, las sentimos pero no las aprendemos y todavía menos las comprendemos."

Per coses com aquestes, que va publicar en nombroses ocasions, se'l va considerar el poeta de les muntanyes, i el màxim exponent de la era romàntica dels Pirineus, aproximadament fins als anys setanta del segle XIX. A partir d'aleshores, ell prepara la seva "retirada" del món de les descobertes, mentre despunten altres Pirineistes, més dedicats a la recerca de vies de dificultat alta o inclòs per competitivitat, cosa que no li entusiasma gens. Aquesta retirada la du a terme al Vignemale, on després de fer-hi cavar fins a set grutes, en diferents llocs, hi passa llargues estances.Russell va ser sempre un viatger inquiet, que va viatjar casi per tot el Món. "Només" li va faltar conèixer bé Àfrica, ja que fa llargs viatges per Amèrica, Oceania i sobre tot Europa i Àsia, on només els problemes bèl·lics i els bandits de la zona l'impedeixen realitzar una expedició a l'Himàlaia. Recordeu que no parlem de fa un mes sinó de l'any 1860. Sembla que hi ha coses que no canviaran mai. No crec que aquest pensament estigui gaire lluny de l'actualitat:

"Está claro que el estado político y social de Europa hace a los hombres taciturnos e insociables. Veo inscrito por todas partes "Fraternidad". Es "fraticida" lo que debería estar escrito. La desunión se hace universal. Nunca ha sido tan grande"

...Amic Russell, sort que no vas arribar als nostres dies, i no només per veure com està el Món avui, sinó perquè es trobaria amb la desagradable sorpresa de trobar gairebé desaparegudes aquelles glaceres Pirinenques que tant admirava. Aquelles neus gairebé perpètues que esmentava en els seus relats. Per aquells temps només es sortia a les muntanyes a l'estiu, i durant l'hivern s'estudiaven els mapes i les possibles rutes a realitzar a l'estiu. A Henry Russell se li atribueixen les primeres ascensions hivernals, una d'elles al Vignemale l'any 1869. A part de moltes primeres ascensions i de l'estrena de la muntanya hivernal als Pirineus, també cal atribuir-li els primers bivacs dalt dels cims. Ho fa a l'Aneto, al Vignemale i al Mont Perdut, "ahí es ná", sense "gore-té" ni "fundes" ni punyetes varies, només amb el seu revolucionari sac de dormir fet amb la pell de sis xais. Es el primer muntanyenc a utilitzar aquest invent, ja que sembla que la idea original la pren d'un guarda fronterer, tot i que no és del tot clar.

M'acomiado amb una "perla" que m'agrada especialment, la primera passa cap a l'admiració a Henry Russell.

"...Pero he sacrificado tantas cosas por las montañas, he considerado durante tanto tiempo la vida civilizada com un río tormentoso y pérfido, he vivido tanto sobre las orillas solitarias para evitar naufragar en sus escollos, que necesito excusarme...He aqui mis excusas. Mis excentricidades se deben a causas concretas. Dotado de una salud a prueba de bomba, enamorado apasionadamente de la naturaleza y de la libertad, ardiente como el sol de Asia, triste como el otoño y nómada como el viento, he dedicado toda mi juventud a recorrer caprichosamente el mundo, no leyendo más que a Lamartine, Chateaubriand, Byron, Bernardin de Sint-Pierre y más tarde Tennyson. ¿Es necesario confesarlo? Francamente, nunca he amado la vida civilizada. Es más por deber que por gusto que he terminado por someterme. ¡He aqui la verdad!...es a partir de 2000 metros cuando empieza mi felicidad. Va aumentando a medida que me acerco a la nieve, y alcanza su apogeo cuando ya no veo otra cosa, y las pirámides negras y áridas sobre las que el sol de los Pirineos irradia destellos y brillos sobre el mar agitado de los glaciares. Así es como entiendo la felicidad. ¡No la encuentro en las ciudades!."

28 de novembre 2006

Russellians cent anys després

Mai he estat persona de tenir icones ni d'idolatrar ningú. Considero que s'ha de valorar tots els aspectes de les persones i que unes grans virtuts o una gran tasca no dispensen grans defectes.
Amb Henry Russell no he tingut, al menys de moment, aquest problema, bàsicament per la manca de certes dades de caire personal que tenim. Que son germà cremés tota la seva correspondència i diaris personals, ens ha deixat un buit de coneixement enorme, però d'aquesta manera el record queda totalment net i polit, queda només una figura a qui admirar per les seves proeses com a viatger, pioner pirinenc i escriptor, que al cap i a la fí és el ue més ens interessa. Aneu a saber si per aixó son germà va decidir no deixar ni rastre del Russell ciutadà.
Els "Russellians" que he anat coneixent, no idolatraem un pirineista per la seva técnica o la dificultat de les seves ascensions, ens identifiquem amb la sensibilitat que mostra vers la natura i les muntanyes. Revivim el romanticisme en una època en que sembla que només es valori la dificultat i el col·leccionisme, nosaltres preferim arribar tard havent gaudit del paissatge i la tranquil·litat, que rebaixar el crono. Avui en dia només sentim parlar de vies de tal dificultat, de maratons per completar recorreguts inhumans, de llistes de cims per la seva alçada, etc.
Amb Russell, la activitat és important, peró llegint els seus articles podem sentir la remor dels rius, podem veure un ocàs dalt d'un cim o sentir una tempesta en una cresta...
Aixó és el que em mou a les muntanyes deixar anar els sentits, deslligar-me de la ciutat i trobar-me en un entorn on no em sento un extrany, on sé que hi tinc un lloc.
Per desgràcia nosaltres no som comptes i hem de pencar força per viure, aixi que tenim les nostres dosis de muntanya i tranquilitat administrades en petites píndoles de cap de setmana, sempre i quan no et vulguis comprometre amb la parella, la familia o els amics, aixi que finalment acabem depenent del rellotge, sempre el rellotge.

21 de novembre 2006

Al final....bloc que te crio


Doncs no és que jo sigui molt d'explicar coses obertament, peró bé, aqui estic deixant unes petites petjades "por el interné". Petites petjades comparades amb els mega-cracks que estic coneixent darrerament, peró son les meves petjades, bàsicament les vivences que vagi tenint lligades amb el món de la muntanya, i sobre tot un relat personal del que vagi vivint al llarg d'aquest gran projecte en que ens hem fotut. Els amics, els companys, les sortides...no...no les noies amb ganes de gresca, em refereixo a les excursions.
La millor manera de començar era posant-li al bloc el nom "El club dels Isards". És el meu homenatge particular al compte Henry Russell, figura amb la que em sento plenament identificat, per la seva manera de sentir i viure la natura en general, i la muntanya en particular.
"El club dels Isards", no va arribar a existir mai, va ser una idea, potser no va arribar ni a projecte, per reunir a aquells muntanyencs de mitjans-finals del segle XIX, que estaven interessats en els cims de mes de tres-mil metres. QUe no s'arribés a constituir potser va ser una casualitat, o simplement una sabia decisió. Russell admirava qualsevol cim, tingués l'alçada que tingués.
Per aixó aquest bloc no serà de col·leccinistes de tres-mils, i molt menys pretenc ser com Russell, aixó seria impossible. Simplement vull homenatjar-lo des d'aquestes "pàgines", pel que va fer i pel que ens va deixar.