22-3-07: Les Agudes i Turó de l'Home pels Castellets

Una jornada tranquila és el que anava cercant aquests dies. La setmana ha estat molt dura, i em calia respirar tranquil, però tranquil de debó, no em volia ni preocupar del material d'una sortida a la neu, com la que feien els companys al Montardo, i a la que malauradament no vaig anar. Fugia de tot i de tots. Així vaig buscar una sortida "matinal", que em permetia que dissabte recuperés una mica de son i fer alguna coseta a casa, no molt, perquè a casa soc més aviat mandrós (que no gandul).
Diumenge a les vuit del matí passava a recollir al Duff i ens dirigim cap al Coll de les Ferreres, on trobem el gran aparcament totalment buit....uf, quin bon rotllo, penso que trobarem quietud durant el camí, i mentre ens posem les botes arriba un autocar de nanos, que emprén la marxa al mateix temps que nosaltres, acompanyats dels seus pares, i alguns d'ells equipats amb casc, segur que faran el mateix itinerari que nosaltres.

Un cop travessem la carretera, comencem a pujar pel mig del bosc xino-xano. En deu minuts arribem a un bonic pla herbat amb bones vistes. El nombrós grup s'atura a esmorzar i nosaltres continuem per anar sols i més tranquils.

Poc a poc anem arribant als gegants de roca que donen nom a questa part del Montseny, els Castellets, que anem superant un rere l'altre. No tenen cap dificultat, i sí l'alicient d'haver d'anar ajudant-se de les mans per progressar.

Un cop passat el primer Castellet, ¿què és això?...un altre grup al davant nostre, ¡ostres! en son 18, amb els que xerrem una mica, i que molt amablement ens cedeixen el pas, ja que portem un ritme força alegre, i ells, sent un grup tan nombrós s'ho prenne amb calma.

L'itinerari dona per anar xerrant i fent fotos i broma, la temperatura comença a pujar, peró encara s'està prou bé.

Un cop dalt de Les Agudes, dons el normal, batibull de gent que arriba del Turó de l'Home, on hi han arribat en cotxe és clar. El Duff s'encaparra a anar al Turó de l'Home, a veure d'aprop la torre de comunicacions, el que ell anomena arbre de Nadal de ferro, jejeje....allà hi esmorzem envoltats de gent de tot tipus, sí, ja sé....qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Per baixar escollim l'itinerari que segueix el GR-5, i que va a parar a St. Marçal. La veritat és que és una tartera, tant esgotadora com avorrida, el més bonic és acabar la tartera i endinsar-se al bosc, cobert amb un parell de pams de fulla seca. Allà hi trobem el millor racó de tota la ruta, un bonic i tranquil salt d'aigua on ens refresquem i ens recreem.

Una mica de Setmana Santa

6-4-07:
després d’una nit de no aclucar l’ull, marxem ,no massa d’hora, cap a l’Espluga de Francolí, on passarem els propers 4 dies de turisme cultural i de natura a la Conca de Barberà, tot esperant una mica de pau reparadora i sobre tot bons aliments i bon beure. Aquesta bona terra això ho permet i ho proporciona en bona quantitat.
Durant el viatge la pluja apareix en alguns moments sense destorbar gaire, i en poc més d’una hora som a l’Espluga. Un cop allà, costa més aparcar que trobar la fonda, que és pràcticament a l’entrada del Poble.
Un cop arribats, ens rep 1 home seriós d’aquells que no dona gaire conversa. La fonda Ocell Francolí és agradable i acollidora, amb una petita recepció i menjadors a banda i banda. Els quatre pisos són farcits de velles i belles fotografies. Les habitacions són més que correctes amb algun guarniment en forma de quadre botànic, i un balcó amb sortida al passeig i vistes al campanar de l’església vella.
Un cop deixem la maleta, baixem cap la cova de la font major i ens aturem a dinar en una bodega que és al costat “El gatim”......no hem esmorzat i es nota. Com es aviat, tenim la sort de trobar lloc sense problemes i estar molt tranquils. Quin gran dinar !!!, a base d’amanida i escalivada amb formatges i una graellada.
Un cop ben alimentats, ens arribem a les coves, on trobem la primera pega a l’hora de comprar les entrades 5 € ¡¡¡, un autèntic atracament, tenint en compte el que després veurem. Unes grutes convertides en un petit Montjuïc de llum i de color dignes de Carles Buigas. El grup es dunes 80 persones ...només podem que fer beeeeeee....com les ovelles, vinga tothom “aborregat” i la guia passa de tot, és clar, ella va per feina. No aprens res, i si estàs a disgust l’apatia s’apodera de tothom. Les grutes són plenes de plafons lluminosos per tot arreu, i no hi ha manera d’apreciar la cavitat, ni tant sols d’adonar-te que hi ets. És com trobar-se en la sala d’un museu sota terra. Sincerament, no les recomano. Algun visitant fa la seva queixa discretament a la noia que guia la visita. L’excusa era previsible, som en festes i s’ha d’aprofitar l’arribada dels turistes.
Després de rajar degudament sobre la visita, tornem a la fonda a descansar una mica i fer la migdiada. Bé, això la Carol, jo em calço les botes i prenc un camí que du a l‘Ermita de la Santíssima Trinitat, passant per l’Oratori de St. Miquel.
Surto per la zona de vivendes uni-familiars, no sabria si catalogar-ho de zona residencial. La fresca acompanya, fa una mica de resol. Agafant poca alçada a la sortida del poble, s’endevina la bonica panoràmica que te aquesta comarca. Passo per sota dels gegants elèctrics que trenquen l’harmonia de l’exercit d’oliveres que m’escorta a banda i banda del camí, i unes poques irreductibles parcel·les de vinya. Se sent la remor dels moviments del poble. No és el meu entorn preferit però la tranquil·litat i l’aire mes o menys net em reconforta.
En arribar a l’Oratori de St. Miquel, m’estic una estona assegut gaudint de la vista de la Conca i bevent aigua fresca de la font que hi ha a l’altra banda de la carretera. Un cop he aclarit el meu cap torno xino-xano, cap a la Fonda.
A l’hora de sopar m’adono que els mals de l’estrès encara els duc a sobre, a part de no haver pogut dormir la nit anterior, l’estómac em dona guerra. No puc ni acabar de sopar i vaig al llit un xic fotut. Al menys hem comprovat que l’amo de la fonda, tot i ser de poques paraules no es tan esquerp com semblava. Molt amigablement, ens recomana una excursió i la visita al museu de la vida rural.
Un cop al llit, ens adonem que les parets semblen paper de fumar, ja que es pot escoltar alguna televisió una mica forta de volum, però algú ja s’encarrega de donar un toc d’atenció i s’acaba la gresca.
7-4-07:
Avui me llevat molt millor, més descansat, però amb l’estómac reclamant paciència.
Hem decidit sortir d’excursió al Mirador de la Pena, el que ens havia recomanat l’amo de la fonda, però primer passem pel supermercat i la farmàcia.
Ruta plàcida, senyalitzada, amb senders ben fressats i pistes per on, desgraciadament, passen cotxes i quads, tot i que és un espai protegit...¿espai protegit? Quina gràcia!!. ¿per que en diuen espai protegit? Protegit ¿de què exactament? ¿o de qui? He de suposar que la protecció és contra el dimoni del totxo, que ataca sense compassió tot allò del que en algun moment es va dir que era bonic, i és que ara, el mot “bonic” defineix un bon emplaçament per fer-hi hotels, urbanitzacions, restaurants, sens miraments, fins al darrer pam. Si és així, em sembla molt bé. Només caldria anar una passa més enllà i protegir als qui anem caminant dels salvatges de les motos de cross, dels quads i dels cotxes.
Mentre anem pujant no deixo de fixar-me en la cara que va fent la Carol, que de moment no remuga i somriu, bon senyal. Anem solets pels senders i tots dos gaudim del que trobem, com l’antiga carbonera, el pou de glaç o les pedreres......finalment, unes vistes grandioses des del mirador sobre la Conca, Poblet, l’Espluga....i al fons els nous molins comencen a tacar el paisatge, i uns altres caminants enceten el debat sobre si és preferible tacar el paisatge o l’atmosfera...¡¡¡quina llàstima haver d’escollir!!!....
La baixada va directa per un sender enmig del bosc anomenat de mata-rucs, nom que no ens estranya veient com n’és de dret i estret. Per desgràcia nostra, ens han faltat uns minuts per arribar a l’hora del dinar dels restaurants i fondes de l’Espluga, però és igual, matarem el cuc amb un entrepà i una cervesa en un local al costat del casal, el que diríem un casinet, on els més grans van a petar la xerrada i fer la partida.
Després una migdiada i una mica de lectura. Ara estic més tranquil, i més q ho estaria si l’imbècil del cotxe aturat en front de la fonda deixés de tocar la botzina. Sembla mentida que haguem de tenir problemes d’aparcament fins i tot aquí, tot i que em sembla que és més la comoditat de no haver d’anar a deixar el cotxe un carrer més enllà.