DESCOBRINT EL MASSÍS DEL POSETS

Tres dies de vacances ben aprofitats per descobrir un gran massís, o més ben dit una gran mandíbula farcida d'esmolats queixals que rosseguen el cel per tot arreu. Llargues crestes, perfils retallats, valls profundes i estanys tranquils amagats del brogit de les vies normals. Un paradís per perdre's i deixar volar la imaginació traçant itineraris.

20-6-07: La Forqueta (3.007 m.).

Surto de casa a les sis del matí, animat però mort de son, no he dormit gens i ahir vaig passar el dia fet un sac de nervis. Potser perqué marxava sol a fer cinc dies de muntanya a un massís que només coneixia de resquitllada. Sí, marxo sol perque tinc tres dies de vacances entre setmana que no puc compartir amb ningú. Sé que no és prudent i ho he d'escoltar de boca d'amics i familia peró ja està decidit i tampoc seria el primer cop. Com sempre, deixo els meus plans escrits a la Carol, ja veurem si s'acaben complint. Arribo a l'aparcament de la Pleta de l'Estallo a les deu i pocs minuts, preparo les coses, menjo alguna cosa i arrenco la pujada per la Ball de Grist, camí del refugi del Forcau. El dia és esplèndid i per sort el camí és enmig del bosc, el que fa la caminada molt agradable i fresca. Només començar la cascada d'Espigantosa es presenta imponent. El desglaç fa que tingui un aspecte formidable i que l'aigua caigui amb gran força i un soroll ensordidor. Val la pena apropar-se per gaudir de cinc minuts de l’espectacle. Un espectacle que continua a la vall, on el fort soroll de la cascada es converteix en el lleuger murmuri del riu Aigüeta de Grist acompanyant el rítmic moviment de les flors, milers de flors, de tots colors, blaves, liles, grogues blanques....sobre el tapís de l’herba humida, d’un verd intensíssim.

Cascada d'Espigantosa

Ball de Grist

Poc a poc, el camí est torna una mica més costerut i pedregós i allà on acaba el bosc apareix el gran refugi/hotel del Forcau o Angel Orus. Després depresentar-me davant del guarda, decideixo guardar les coses a la guixeta i marxar amb el més imprescindible per intentar pujar a la Forqueta i conèixer una mica el terreny pel que em mouré els propers dies. Encara tinc tot el dia per davant i no sembla que el temps hagi de canviar.
El camí és fitat amb marques del GR-11 que puja al Coll d’Eriste. És de bon pujar tot i les pedreres que a cops s’han de remuntar. Identifico el que deu ser l’entrada a la Canal Fonda a la meva dreta, per on pujaré demà cap al Posets. Ara continuo avançant seguint el sender que puja paral·lel al Torrent de Llardaneta fins a l’Ibon de Llardaneta. Només per arribar fins aqui ja val la pena la passejada. L’estany està en ple desglaç i presenta un quadre cromàtic ben curiós en que es barreja el blau turquesa de les netes aigües amb els blancs grisosos dels últims gels. Una bonica pintura enquadrada pels negres cims de les Forquetas tacades encara de blanc. El lloc demana una aturada per menjar i beure, i per la foto de rigor, és clar.

Ibon de Llardaneta

Continuo per la banda dreta de l’estany per anar a buscar el Coll d’Eriste. La neu és molt desfeta i es fa una mica pesada la progressió, un cop vaig guanyant el coll, es fan presents el vent i els núvols, tot i que en poca quantitat. Decideixo no calçar-me els grampons ja que no em facilitarien la progressió. Dalt del Coll s’obre un gran panorama cap a Biadós. Quin desnivell !!!
Començo a tenir alguna rampa a mida que vaig arribant a la grimpada final del cim. El cansament, la matinada, els nervis i tot plegat comencen a fer efecte al meu cos. Després d’uns metres de grimpada arribo al cim de la Forqueta (3.007 metres), i no m’entretinc gens, baixo uns metres per fer les fotos i busco un lloc per gaudir uns minuts del panorama i de la felicitat del moment, que comparteixo via telèfon amb la Carol i el meu bon amic Carles (tothom tranquil, no penso treure la caballeria, tot i que em mori de ganes). Començo la baixada i ara, més que per seguretat, per raons psicològiques sí que decideixo calçar grampons fins a l’Ibon. Els indicis de rampes a les cames han desaparegut i baixo ferm cap al refugi, ara que sembla que el cel vulgui vestir-se de fosc. Pel camí em surten al pas alguns isards i un munt de marmotes xiuladores.
Al refugi arribo abans de les sis de la tarda, aixi que tinc temps de fer la cervesa de rigor i una dutxa abans de sopar, quin luxe !!!. i és que aquest refugi està perfectament acondicionat casi com un hotel.
Comparteixo el sopar amb una agradable parella arribada d’Alacant, l’Adolfo i la Maite, amb qui xerro una bona estona, de muntanya és clar, aqui qualsevol altre tema es torna casi ofensiu. Xerrem sobre les nostres activitats, els nostres clubs de muntanya, i sense confessar-ho l’Adolfo es mostra com a un representant d’aquesta nova classe pirneísta que s’anomena “col·lecionistes de tres-mils”. Jo li confesso que per a mí l’alçada és un valor afegit a la bellesa d’un entorn o un itinerari. ¿com deixar de fer aquells cims tan bells que no arriben a la xifra màgica?. De pas, i ja que m’han preguntat pel llibre que llegeixo, aprofito per fer una mica d’”evangelització russelliana”. És un plaer poder respondre alguna pregunta sobre el nom d’alguns cims o algunes curiositats històriques de les muntanyes pirinenques. ¡¡Què poc coneixem de les muntanyes!!, només sabem seguir marques blanques, vermelles, fites...¡¡¡ i alçades !!!
Com estem tots tres sols al refugi, i tots tres volem pujar al Posets demà, decidim pujar-hi junts, així que esmorzarem plegats a quarts de set.

PIADA DE LES FORQUETES
Aparcament Pleta de l’Estallo – Refugi Angel Orus: 1:30 h.
Refugi Angel Orus – La Forqueta: 3 hores.
Desnivell: 1.600 m.

21-6-07: POSETS (3.375 m.). Completant el trident
Sortim a les set del matí del refugi, després d’esmorzar una mica del típic esmorzar continental. Amb la fresca es camina molt millor i pugem a bon ritme per la Ball de Llardaneta fins a desviar-nos a la dreta a buscar el camí de la Canal Fonda que es presenta davant nostre com un llarg passadís d’un enorme castell de parets descomunals.

Canal Fonda

Des del començament ens posem els grampons, ja que la neu està en perfecte estat. Poc a poc, la progressió es torna lenta, i la última rampa abans d’arribar al Collado del Diente sembla no acabar mai. Al Collado del Diente ja ens acompanya el Sol que a estones és tapat pels núvols. No és un dia de grans vistes, peró al menys no fa mal temps. La vista del Diente del Llardana és fabulosa. Quina planta que té aquest cim !!! És el director que es fa respectar plantat enfront d’una coral d’altius cims.

Diente del Llardana

Només falta remuntar l’espatlla del Posets per arribar al cim. No hi ha cap dificultat i un cop pujada la darrera pala, carenegem fins al vèrtx geodèsic als 3.375 del “segon” gran dels Pirineus.
Fa una mica de vent i fred, i la vista no és del tot bona. Hi ha núvols per sota nostre, sobre tot pel Nord. Tota una mala passada per a mí, ja que la meva idea era baixar pel Coll de la Paul cap al refugi d’Estós. Com els núvols tapen el delicat camí de baixada, sobre el que en Fernando (guarda del Forcau) ja m’havia avisat, decideixo ser prudent i tornar amb els amics alacantins pel mateix camí.
Al cim, compartim rialles, fotos i la alegria d’haver pujat amb un horari més que respectable.

Per no passar fred, decidim baixar al Collado del Diente a reposar forces. L’Adolfo decideix pujar al Diente del Llardana, i jo refuso la invitació per por que no em “vingui gran”, peró l’única cosa gran, va ser l’errada de no pujar. No és tan inaccessible com sembla, i l’Adolfo puja sense gaires complicacions.

En mitja hora més estarà amb nosaltres per iniciar la baixada al refugi.
El dia ha estat molt plàcid, i tot ique semblava que el cel ens deixaria anar alguna gota, ens ha respectat fins al final. Hem arribat molt aviat al refugi i no hi ha excessiu cansament, la veritat és que haguessim pogut fer alguna cosa més per rematar el dia.
A la nit s’afegirà al grup un noi arribat de Guissona, en Joan, que també prefereix fer muntanya entre setmana per fugir de les aglomeracions i quan el Fernando li comenta que per dissabte esperen casi setanta persones, deixa anar un renec de frustració. Planeja pujar el Posets i després fer alguna altra cosa. Jo, que he hagut de canviar l’itinerari, després d’avisar al refugi d’Estós de que no hi aniré, planejo pujar al Pavots, i fer coincidir-lo amb la data en que Russell va pujar el Llardaneta o Espadas. Per la seva banda, l’Adolfo i la Maite s’acomiaden, ja que ells demà tornaran cap a casa. Sort en el futur amics. Trobar uns companys com vosaltres ha estat un plaer.
Després d’un animat sopar marxem a dormir, demà m’espera un dia en solitari en el que tinc dipositades moltes il·lusions.

PIADA POSETS:
Refugi – Canal Fonda: 1:20 h.
Canal Fonda – Cim Posets: 2:25 h.
Desnivell: 1.275 m.

22-6-07: PAVOTS (3.121 m.). Homenatjant el mestre.

Com ahir, començo a caminar a les set, i cinc minuts després sento un xiulet rera meu. ¡¡ vaja !!, són la Maite i l’Adolfo que s’acomiaden de mí. Ens desitgem sort i continuo caminant mentre ells entren a esmorzar. El detall m’alegra molt la pujada i m’augmenta encara més, si és possible, la motivació per al dia.
Per tercer dia consecutiu, pujo per la Ball de Llardaneta, peró al contrari del que es podria pensar no m’importa gens ni es fa avorrit. Un cop sobrepassat el desviament cap a la Canal Fonda i pocs metres abans d’entrar a l’Ibon de Llardaneta, em desvio a la dreta i comença l’aventura per un terreny precàriament fitat. Per fí entro en un terreny poc trillat només depenent de mí. No és tant agoserat com sembla. Les referències de l’entorn són contínues i faciliten l’orientació.
Pujo una cota d’uns 2.860 metres i després hauré de baixar per buscar el millor itinerari de pujada cap al cim del Pavots, per una llarga pala de neu, que agafa una forta inclinació al final, sota una bona cornisa cap al coll.

Ibon de Millars i Eristes

Ball de Biados

Guanyo el cim sense cap dificultat. Impressionants vistes per arreu, i una visió privilegiada de la cresta Espadas-Posets. No fa vent, i el dia és clar. Estic ple de felicitat aqui dalt, em sento ple de vida, lliure i en armonia amb tot el que m’envolta. Es pot arribar a pensar que un forma part d’alló que tant admira i afegit a la feina ben feta augmenta, encara que sigui per uns instants l’orgull i la confiança, peró només en la mida justa per sentir-se bé, peró no superior a res ni a ningú.
Tot seguit guanyo una altra cota que és l’inici de la cresta de les Espadas, on no em vull ficar tot sol, tot i que qualsevol pot escoltar el seu cant de sirena.

Cresta Espadas-Posets

Sota unes roques, esmorzo durant una llarga estona, sense presses, el sol em somriu i les muntanyes m’acotxen. Com sentir-se un estrany? Com he de voler marxar?.
Una estona després baixo molt ràpidament disfrutant de l’espectacle del desglaç al Forau de la Neu i la vesant oriental del Diente de Llardana. Segueixo les passes del mestre i viatjo sense rumb fix, a veure quines sorpreses em prepara aquest fabulós massís, sempre prudent i atent a l’entorn.

Forau de la Neu amb el Pavots al fons

Una mica més a baix, enllaço amb el tram inicial de la Canal Fonda i trobo a en Joan, que ja torna del Posets. Intercanviem les experiències i decideix pujar també cap al Pavots seguint les meves indicacions. Jo en canvi, segueixo el meu plan, i començo a vorejar la Sierra de Llardana pel Sud-Est a una alçada d’uns 2.500 metres fins que decideixo pujar fins a dalt de la carena per veure si trobo el cap de la Ball dels Ibons. Efectivament després d’una estona d’esforç arribo a uns 2.650 metres i s’obre al meu davant una altra vista del Posets d’aquelles que no veu pràcticment ningú. Una immensa Paret que s’aixeca sobre l’Ibon de Posets. Espectacular. No penso en horaris només en caminar i descobrir. M’aturo per tot arreu a menjar o a beure, o només a gaudir del que m’envolta. M’acompanyen grans grups d’isards per tot arreu. Ells es mouen de maravella en aquest terreny pedregós que pot arribar a ser una mica molest.
Sense perdre alçada vaig seguint tota la Bal dels Ibons. Ibon de Posets, de Ferradura, de les Alforches

Posets des de la Sierra de Llardana

Ibons de les Alforches. Pics de Perramó i Escorbets

Ball dels Ibons. Ibon de Ferradura

...aqui enllaço amb el camí GR que ve del refugi d’Estós. L’aigua regalima per tot arreu i començo a estar una mica cansat, peró tan feliç...
Quina vista de tota la Ball de Grist als meus peus. Grandiosa.

Com tota la travessa d’avui, no puc fer una piada, només sé que vaig arribar al cim de Pavots en 2:40 h. Des del refugi, la resta és un homenatge a la improvització, un crit en defensa dels que ens agrada gaudir sense mirar rellotges, sense mirar alçades...

Un cop al refugi comença a arribar una bona gentada. Per desgràcia, passa el de sempre, gent que puja a dormir tard, fa soroll, gent irrespectuosa que possiblement es molestarà si et sent sortir a les sis del matí per començar a caminar. Com diria el Joan de Guissona “ Quins muntanyencs són aquests !!!”. I no li falta raó. Al matí següent jo que em llevava sense presses vaig començar a fer camí molt abans que els que havien de pujar a Posets i baixar a Biadós.
Peró bé, no clouré aquest relat amb el més negatiu del viatge.
El millor és recordar la felicitat d’haver descobert aquest immens massís ple de possibilitats per a tots els gustos, i la joia que he tingut durant aquests tres dies.

Prat de Cadí i Pont de la Tosca

Bé, unes fotos del passat cap de setmana, amb l'excursió a Prat de Cadí. Una passejada, al cap i al a fí, però un lloc per a mi imprescindible per quedar-se amb una de les imatges més boniques de les nostres muntanyes, sobre tot en aquesta època, amb els colors de les flors acabades de brotar i el verd brillant de l'herba en contrast amb el gris de la gran muralla rocallosa del Cadí.






Aquí tenim el Pont de la Tosca, sobre el riu Cadí, molt a prop d'Arsèguel. Lloc tranquil i fresc per asseure's i prendre's-ho amb calma.



I una altra passejada als voltants del poble, aquest cop pel Prat Torrent, per tenir-ne una vista aèria

Estana i Arsèguel. Contrapunts baridans

Després de passar per ambdues poblacions durant aquests dies, he pogut contrastar la gran diferència que les separa tot i ser les dues petites poblacions de la cara nord de la Serra del Cadí.
Estana, un poblet amb carrers desbaratats (tret del prinicpal) i algunes cases mig esfondrades, sempre m’ha sorprès per disposar només d’un restaurant però de cap refugi, alberg o fonda, tot i ser un lloc de pas important tant a l’estiu com a l’hivern per a excursionistes, alpinistes o passejants encuriosits que pugen cap a la Serra del Cadí a fer les seves activitats; al poble li manca aquella “mà de pintura” que faci que la seva visita valgui la pena per sí mateix, enlloc de ser imprescindible per arribar a prat de Cadí per exemple. Aquells que hem pogut conèixer son nou vinguts que s’estan reformant cases destartalades per fer-se segones residències i per desgràcia ni tan sols la seva església exerceix de reclam.

Vista parcial d'Estana

Tot el contrari que la descoberta d’aquest passat cap de setmana a l’Urgell. Arsèguel val la pena visitar-lo per sí sol. Es nota que hi ha un interès per tenir els carrers ben empedrats, i la majoria de les cases gaudeixen de “bona salut” o estan degudament conservades. Arquitectònicament la vista en gaudeix, però si ens aturem a preguntar, veurem que culturalment té una agenda d’allò més interessant, i a la població s’hi celebren entre altres actes, tallers de música folklòrica dels Pirineus, una trobada internacional d’acordionistes i seminaris sobre cultura pirinenca.
Potser l’explicació de tot plegat és que Estana té la pega de no ser municipi i pertànyer a Martinet.

Arsèguel, des del camí de Prat Torrent

De totes aquestes activitats ens informa en Marc, l’amo de l’hotel Font del Genil, antiga casa que ha recuperat un encantador hotel de sis habitacions, on es fonen la modernitat amb els antics materials.
En Marc es un arseguelenc que a part de fer negoci i viure al seu poble, intenta mantenir la vitalitat al municipi aportant el seu granet de sorra, i té el cap ple de propostes per que la gent que hi arribi, “no només camini, sinó que també conegui”. Entre aquestes idees, està la de fer uns seminaris de flora i fauna del Cadí o reobrir antics camins per la zona, tasca que ja ha començat donant el nom de cada habitació a una passejada o excursió que es pot fer des de l'hotel i de la que se'n pot trobar la ressenya a la mateixa habitació.
En quant a l’entorn natural, en Marc es mostra partidari d’un ús limitat dels vehicles a motor per evitar les destrosses i molèsties que ocasionen quads, motos i tot terrenys. També es mostra favorable a la utilització de guies de muntanya, per a aquells grups de persones menys avesats a la muntanya o la instal·lació de llocs de control als pobles d’accés a les valls per orientar i controlar als visitants, i així minimitzar el risc d’accidents alhora que es faciliten llocs de treball als habitants de la zona.
Com bé diu en Marc, de la muntanya no s’ha de fer un parc temàtic, només cal una mica de respecte vers la natura, i utilitzar el “seny català”, si és que encara ens en queda, per posar-hi unes bases de manera que tothom en surti beneficiat. Feina molt difícil avui dia. Molta sort Marc amb la teva iniciativa, i ànims a tots els arseguelencs a continuar fent del seu, un poble tant ple de vida i de cultura sense que calgui carregar-se’l.