Estana, un poblet amb carrers desbaratats (tret del prinicpal) i algunes cases mig esfondrades, sempre m’ha sorprès per disposar només d’un restaurant però de cap refugi, alberg o fonda, tot i ser un lloc de pas important tant a l’estiu com a l’hivern per a excursionistes, alpinistes o passejants encuriosits que pugen cap a la Serra del Cadí a fer les seves activitats; al poble li manca aquella “mà de pintura” que faci que la seva visita valgui la pena per sí mateix, enlloc de ser imprescindible per arribar a prat de Cadí per exemple. Aquells que hem pogut conèixer son nou vinguts que s’estan reformant cases destartalades per fer-se segones residències i per desgràcia ni tan sols la seva església exerceix de reclam.
Tot el contrari que la descoberta d’aquest passat cap de setmana a l’Urgell. Arsèguel val la pena visitar-lo per sí sol. Es nota que hi ha un interès per tenir els carrers ben empedrats, i la majoria de les cases gaudeixen de “bona salut” o estan degudament conservades. Arquitectònicament la vista en gaudeix, però si ens aturem a preguntar, veurem que culturalment té una agenda d’allò més interessant, i a la població s’hi celebren entre altres actes, tallers de música folklòrica dels Pirineus, una trobada internacional d’acordionistes i seminaris sobre cultura pirinenca.
Potser l’explicació de tot plegat és que Estana té la pega de no ser municipi i pertànyer a Martinet.
Arsèguel, des del camí de Prat Torrent
De totes aquestes activitats ens informa en Marc, l’amo de l’hotel Font del Genil, antiga casa que ha recuperat un encantador hotel de sis habitacions, on es fonen la modernitat amb els antics materials.
En Marc es un arseguelenc que a part de fer negoci i viure al seu poble, intenta mantenir la vitalitat al municipi aportant el seu granet de sorra, i té el cap ple de propostes per que la gent que hi arribi, “no només camini, sinó que també conegui”. Entre aquestes idees, està la de fer uns seminaris de flora i fauna del Cadí o reobrir antics camins per la zona, tasca que ja ha començat donant el nom de cada habitació a una passejada o excursió que es pot fer des de l'hotel i de la que se'n pot trobar la ressenya a la mateixa habitació.
En quant a l’entorn natural, en Marc es mostra partidari d’un ús limitat dels vehicles a motor per evitar les destrosses i molèsties que ocasionen quads, motos i tot terrenys. També es mostra favorable a la utilització de guies de muntanya, per a aquells grups de persones menys avesats a la muntanya o la instal·lació de llocs de control als pobles d’accés a les valls per orientar i controlar als visitants, i així minimitzar el risc d’accidents alhora que es faciliten llocs de treball als habitants de la zona.
Com bé diu en Marc, de la muntanya no s’ha de fer un parc temàtic, només cal una mica de respecte vers la natura, i utilitzar el “seny català”, si és que encara ens en queda, per posar-hi unes bases de manera que tothom en surti beneficiat. Feina molt difícil avui dia. Molta sort Marc amb la teva iniciativa, i ànims a tots els arseguelencs a continuar fent del seu, un poble tant ple de vida i de cultura sense que calgui carregar-se’l.
3 comentaris:
Es ben cert que Estana no gaudeix de la mateixa "categoria" arquitectònica d'Arsèguel o d'altres nuclis de l'Alt Urgell o La Cerdanya. Si té, però, la categoria que només aconsegueixen aquells indrets que han sabut conservar el seu caràcter, tot i que aquest no s'hi digui amb la nova fesomia que s'imposa per tal d'obtenir una imatge més... "mercantilista?".
Estana Si disposa d'un lloc on dormir, i aquells que ho sabem entenem i respectem aquell caràcter que he esmentat. No cal que Estana reclami més atenció per mantenir un tarannà purament rural i netament ceretà. No confonguem el tapis que ens han venut les immobiliàries amb la realitat secular d'un indret autèntic i gens maquillat. La vida rural era, i és encara, com la podem veure a Estana. Els fems encara fan ferum; el bestiar encara respira; els prats no es dallen per descobrir pilotes perdudes; ...i les canals del Cadí atrauen aquella gent que encara ansía trobar autenticitat. Sí es cert que si Estana gaudís d'ajuntament propi atrauria aquest turisme que pot passar pels seus carrer sense adonar-se de l'accent de la seva gent però, realment ho volem, aquest turisme? T'aconsello que tornis a passejar pels seus carrers i intenta trepitjar-los sense portar a la motxilla el pes de les noves definicions. Vols conèixer les seves gents...?
Aquells que els coneixem potser recordarem alguns dels seus veíns més recordats... Recordem aquelles edats que encara perduren... recordem, per exemple, aquell Sionet...
Aquella llum no permetia veure amb claredat els seus rostres. Possiblement es tractés de gent de l'altre banda de la frontera. Els francesos, sempre que venien per aquesta part, acostumaven a desconcertar-lo amb les seves preguntes, la seva indumentària i una forma de mirar-s'ho tot entre idiota i infantil. França hi era a prop. Massa a prop pel seu gust. Aquells francesos posseïen el detestable poder d'obligar-lo a remugar entre dents;
-Coi de gavatxos. Colla de brètols merdosos.
De totes maneres intuïa quelcom d'estrany per la seva manera d'asseure a la barana de la plaça. Muts. Quiets.
Va decidir recórrer lentament les poques passes que el separaven d'ells. Arrossegava els peus aixecant polsim. Aquella pols que per aquelles dades, acabant juliol, s'esmunyia per tots els racons. Pols d'herba, d'alfals. Pols que arribava des de l'oest i el nord. Aquell nord Francés. Aquella pols que l'hi seguia les passes cada dia des de feia massa anys. Tants com tenia, que del cert mai va saber quants eren. Setanta cinc o vuitanta cinc? Tant hi era. Arribat al punt en que no mires el temps que et queda gens no importa el que has deixat.
A força de recórrer diàriament aquell camí que el separava de la tasca, s'havia acostumat a practicar l'oblit durant aquells cent metres. Aquell tram constituïa l'únic nexe amb el món exterior que practicava, amb obligada assiduïtat, dos cops al dia, tots els dies de l'any, des de feia, pel cap baix, vint anys. Tants com feia que va perdre el seu únic fill.
A la mort d'en Miquel es va vendre les poques vaques que l'hi quedaven i encetà una nova vida de misèries. El nivell de consum de tabac i vi vell es va fer llegendari. El seu aspecte repulsiu, barrejat amb una pudor que tan sols les muntanyes de fems de vaca que es veien a qualsevol indret del poble feien suportable, convertiren en Sionet en un esperpèntic personatge del que era ben difícil oblidar-se. El seu caràcter posava accent a la seva trista imatge. Ningú no gosava adreçar-se a ell, tret que fos per engrescar-se en una discussió o bé per entomar velles disputes d'incerts orígens.
Després d'arrossegar-se unes passes més va descobrir que no es tractava de francesos. Més ben dir; no ho semblaven, de francesos. Tot i que ben mirat si que ho podien ser. Tot i així considerà que la brutícia de les seves ulleres era la causant de les errades de visió que creia tenir. Subjectà amb la mà esquerra el bastó i la burilla seca i apagada que sempre l'hi penjava del llavi i furgà amb la dreta al fons de la butxaca. La recerca s'allargà durant dos o tres minuts. Finalment va treure un tros de roba que hagués pogut ser un mocador, però molts anys recollint brutícia amagaven el color i la forma.
Fregà llargament els vidres mentre no treia l'ull d'aquelles siluetes enboirinades, intentant ordenar inútilment els seus pensaments:
-Què collons faran aquests aquí. Merda de gent.
Finalment donà per acabada la neteja de les ulleres i tornà a col.locarse-les, parant atenció que el filferro que subjectava la varilla dreta no se l'hi clavés a la cara. Tanmateix fou un gest après i no pas un intent per no fer-se mal, donat que els anys, l'alcohol i la brutícia ja havien fet del seu cos una encartonada coberta de cuir vell.
Quan tornà a enfocar la visió cap a les siluetes que tant l'intrigaven, va entendre que la nitidesa dels seus ulls continuava essent la mateixa d'abans. Es va canviar el bastó de mà i adoptà un posat mes decidit, no menys llastimós, però. Pretenia, així, oferir una imatge d'aquell qui està en disposició de saber-se defensar, tot i que no ho va aconseguir.
Va continuar arrossegant els peus fins a situar-se a menys d'un metre d'ells. Realment el pobre vell no entenia, ni de bon tros, allò que estava veient. No comprenia ben bé el què, el cas però és que allò era quelcom per al que no estava avesat. No entenia l'ordre dels colors. Tampoc les formes. Podia tractar-se dels efectes del vi.
Fent memòria intentà esbrinar el temps que havia passat des d'el darrer glop. Desprès d'uns esforçats instants li vingué al cap que ja feia força estona que sentís la muller repetint allò que deia constantment, dia rera dia, anys rera any:
-Tornessis a agafar el porró i així et morissis.
Va ser llavors quan el més cepat dels dos individus s'el mirà obertament.
-Hola, avi ¿què tal?
Allò va servir per desbalotar totalment els pensaments del vell. Realment estava desconcertat. No entenia allò que els seus sentits intentaven explicar. Realment aquell energumen s'havia adreçat a ell? No sabia que era el més estrany en tota la seva aparença. Possiblement es tractés del seu cap. Aquell jove presentava un crani perfectament afaitat des de la part inferior del cap fins al seu extrem superior, on, desafiant les lleis de la gravetat, s'alçava una cresta de cabell, d'aproximadament quinze centímetres d'alçària i d'un color entre verd i ataronjat. Tota aquella cresta lluïa sis o set punxes fermes i escrupolosament esculpides. El contrapunt d'aquell rostre el posaven tres petites anelles que perforaven el seu llavi inferior. L'anella del mig aguantava una petita pedra que hagués pogut ser un diamant, encara que el pobre vell no entenia d'aquelles qüestions.
Els seus ulls es movien ràpidament del cabell fins els llavis. Va ser llavors quan s'adonà de la seva orella esquerra. Aquesta feia ballar rítmicament dues agulles imperdibles de considerables dimensions al compàs del moviment de la mandíbula, que no parava de moure's. Descobrí així que aquell... personatge, estava devorant amb avidesa el contingut d'una llauna de tonyina que subjectava amb una mà, fent servir com a única eina els dits de l'altre.
-Déu vos guard.
Allò va ser l'única cosa que es va atrevir a dir. El seu anàlisi era tan descarat que es va veure obligat a moure exageradament el cap, de dalt a baix, degut a la proximitat en que es trobava d'ell. La resta era tan sorprenent com tot allò que havia vist fins aleshores. Aquell foraster vestia una roba que ni tan sols ell hagués considerat dignes de portar. Es tapava el cos amb una samarreta d'un color indefinit i que, donat els innumerables forats que s'estenien per tota la peça, mostrava més pell que no pas ocultava. Els pantalons, d'aparença militar, estaven apedaçats de tal manera que feia impossible llegir les frases i paraules escrites sobre ells. Com a calçat unes botes de caça, a les que s'els havia afegit unes arrodonides puntes metàl·liques, sens dubte amb propòsits poc o gens clars.
- No veas como flipa el viejo, tío.
L'altre noi es va dirigir al seu company en veure com aquest era analitzat amb tant d'interès. En Sionet s'adonà i la seva mirada es va dirigir cap a ell.
L'aparença d'aquest altre era in fidel reflex de l'anterior, tret que aquest mostrava un aspecte més feble i el seu cabell era completament blau. D'un blau mosca.
A diferència de l'altre, aquest queixalava grans trossos d'un fuet sec i retorçat que barrejava, ara si ara no, amb grans trossos de pa.
Algú l'hi va explicar alguna vegada que, per no se sap ben bé on, pul·lulaven individus com aquells, tot i que ells mai s'ho va creure. Sempre tractava de mentiders a aquells que l'hi parlaven d'aquesta mena de coses. No podia pas ser que la boixería dels homes hagués arribat a aquells extrems.
Desprès de cinc o sis minuts d'un intens escrutini desvià la mirada dels dos joves i va continuar el lent caminar fins el bar. Acabà de creuar la plaça i pujà pesadament el tram d'escales que l'introduïen a l'únic local públic del poble, tret de la casa de telèfons. En entrar va experimentar una certa tranquil·litat. Tornava a reconèixer el seu mon. Es despertava d'un somni estrany i caòtic a la seguretat de la seva realitat.
Travessà diagonalment la petita sala fins a l'extrem d'un banc situat sota el televisor. Va seure i cercà la posició apressa desprès de tants anys de repetir els mateixos moviments.
Davant d'ell, les cares de cada dia a aquella mateixa hora. La Teresina, propietària d'aquell local, seia a la cadira més propera a l'estufa. No buscava la calor, donat que per aquella època el foc tan sols s'encenia en comptades ocasions, però sí la distància òptima per guaitar la pantalla de color amb la suficient claredat per la seva espatllada visió.
Al sofà, com sempre, l'home d'aquesta. En Basté. Mantenint una perfecta obliqüitat entre el respatller i el terra, en una recerca del descans absolut que l'hi permetia la seva ben apressa sordesa i el seu domini de la tècnica de l'immobilitat.
En Sionet no va comentar res sobre allò que creia haver vist a la plaça. Es va limitar a mirar fixament a la dona mentre aixecava el dit polze fins amunt per a, un cop arribat a l'alçada del seu cap, girar-lo cap a baix, tal i com ho faria un emperador romà per tal d'indicar que el combat que es mantenia als seus peus havia d'acabar amb una fi fatal per el perdedor.
Amb aquell gest la dona de cabells blancs com la neu ve entendre el missatge. Restà quieta uns instants mentre intentava comprendre el ritme ascendent de la borsa de Nova York que s'estava analitzant al televisor i, desprès d'acceptar que mai entendria aquella barreja de termes i nombres, es va aixecar. Va treure de l'interior de la cuina una ampolla de brandi barat amb un segell d'uns coneguts magatzems andorrans i una copa. Deixà el recipient davant del seu veí i abocà a l'interior una generosa quantitat de licor. Sense dir res, agafà les quaranta-cinc pessetes que aquell únic client ja havia deixat sobre la taula.
La beguda va desaparèixer d'un glop.
DEMI
Alerta! (com diria en Monegal).Crec que no has interpretat bé les meves paraules, perque en cap moment vull donar "categories", ni arquitectòniques ni de cap altre tipus.
No estic dient que Estana hagi de passar de cop i volta al model ceretà dels pobles crescuts a cop de talonari com les cases del "lego", aixó mai!. De fet, fixa´t que només crec que li calgui una mà de pintura, i poca cosa més, ja el conec ja l'allotjament, però ¿creus que és allotjament per a tothom?. El que passa és que qüestiones la mà de pintura que hi trobo a faltar, o una senzilla fonda amb quatre habitacions, per por a que es converteixi en asfalt per arreu i macro-hotels cinc estrelles, atraient masses desproporcinades de turistes. No és, ni de bon tros el que jo esmento. Potser aquest és el nostre gran problema, no tenir terme mig, i ens ho acabem carregant tot, de vegades per excés, de vegades per mancança.
I remarco que no demano res per a Estana, només faig palesa la evident diferència entre dos tipus de pobles ben diferents, i que no cal renunciar a uns retocs per mantenir-se auntèntic.
¿hem de renunciar al budrier, la corda, grampons i altra ferralla per esdevenir alpinistes autèntics? ¿o bé hauríem de calçar botes clavetejades, corda de cànem lligada a la cintura i bastons ferrats o piolets de metre cinquanta? ¿què és més autèntic?
Desgraciadament, tu també caus en el parany ben estés per les agències (en aquest cas de vitages) de tractar com a turista, a aquell que visita llocs per ordre d'una guia qualsevol sense parar atenció en les sensacions, en les persones i l'entorn, aquell que només busca la foto que porti per títol "no sé on és, peró jo hi vaig ser". Peró és clar, ara hem de diferenciar i classificar-nos, i el nivell de la nostra capacitat per captar essències el marca la nostra activitat, i jo em pregunto ¿cal fer l'Ordiguer o la Cristall per copçar l'essència d'un lloc com Estana? NO. Només és qüestió de cap.
En Pere Gallerí va ser capellà. Capellà de carn. I poder ho continuà essent, tot i que no a Estana, desprès d'aquell afer.
Així m'ho explicà la Maria de Cal Sionet. I de coses que en sabia, aquella dona. Poder massa.
Sembla ser que a cal Mestre hi vivia una pubilla, a qui son pare no deixava que s'hi acostés ningú que no pogués oferir tan bona propietat com la que ella heretaria en morir-se el vell. Sembla ser, també, que a ella aquesta situació no l'hi agradava gens ni mica, donat que acabava d'arribar a la vintena sense conèixer home ni per fora, que ja fos hora, ni per dins. I això, tot i que no es ventava quan passava, encetava picors i calentures que no feien res més que avinagrar el caràcter del jovent.
Del nom de la jove tothom diu no saber-ne res. Potser l'eixam d'interessos que s'amaga a totes les cases d'aquell indret no deixa despertar la memòria. No fos cas que l'esquitx arribi, finalment, a la llar de qualsevol. Ja se sap; si amagues els secrets sota les cendres de la cuina procura tenir les finestres ben tancades quan algú obri la porta, no fos que l'aire els descobrís. Donem-li nom, dons, a la nostra noia: Mercé, encara que tothom la coneixia com La Pequenya. Mot que l'hi va posar el Murciano. Aquell marxant que estenia les seves mercaderies a la plaça dos cops l'any.
A estudi, la Pequenya, només hi va anar fins els deu anys. I això perquè a son pare no li agradava la forma en que l'acaronava Don Pasqual, el mestre. Això, però, és una altra història. Temps en tindrem de conèixer els mètodes pedagògics de Don Pasqual. La manca de coneixements, juntament amb un esperit esquerp i malcarat van acabant fent de la Pequenya un personatge indòmit i de qui tothom se’n malfiava....
...que volem saber més, de la Pequenya?...
Publica un comentari a l'entrada