Sempre tard

Tard, sempre tard. És el sinus del nostre temps, anar tard i amb corredisses. I jo no me n’he deslliurat, sobretot els darrers mesos amb l’arribada de la Irati, que ha fet que tot s’alenteixi, i potser millor per a mi, que per sort, n’he pogut gaudir plenament, això sí, “sacrificant” el temps que volia dedicar a projectes que ja tenia començats, com l’homenatge a Henry Russell, que, com no podia ser d’altra manera, arribarà tard. Perdona mestre, i perdoneu companys pel retard. Per sort, ja sé que tots em disculpeu. Els uns perquè som coetanis, i vos, Mestre, perquè haguéssiu donat tot per viure una situació com la meva. Bé que ho sabem, que us en van privar de formar una família. El mateix donaríem alguns per viure els Pirineus que vos vau viure, els desconeguts Pirineus, els de les neus perpètues, els de cims inaccessibles només a l’abast dels més intrèpids aventurers com vos, que acostumat a les temperatures extremes durant la teva travessa per Sibèria, vau decidir, un cop tornat als Pirineus, escriure la primera pàgina al llibre de les excursions hivernals. Vau obrir tantes portes....i molts no ho saben. Només caldria preguntar als muntanyencs d’avui, qui va ser el primer en emprar un sac de dormir, segur que riuríem amb les respostes. Però com mai és tard, nosaltres ens encarregarem de deixar ben clar que va representar el Comte Russell per al muntanyisme.
Avui, tot ha canviat. Començant per les muntanyes. Són allà, les mateixes, algunes han canviat de nom, a d’altres les han cosit amb ferros, i tot i la seva aparença indestructible, pateixen com mai ho havien fet, tant de bo el remei no arribi massa tard.
També han canviat els seus visitants i l’antic esperit s’ha anat fonent amb les glaceres que tant admiraves. Vos volíeu donar a conèixer els Pirineus pensant que arribàveu tard i ara són ja tan coneguts i concorreguts que s’han tornat vulgars, com vos temíeu, a mes als qui volen aventurar-se a les muntanyes han de vigilar, no amb el llop o l’ós sinó amb la multa del guarda. Ens multen per dormir al ras i les vaques ja no duen esquelles, perquè el que per a uns és un so melòdic, per als turistes de ciutat és un soroll insuportable. Massa tristes aquestes coses que explico ¿oi?, sí, però és que he recordat, tard, com sempre, que avui fa cent anys mories a Biarritz, i els Pirineus que aleshores quedaven orfes, avui moren de melangia perquè ningú els estima de la manera com tu ho vas fer, i esperem poder transmetre aquest amor cap als Pirineus i la Natura als qui ara arriben a aquest món, esperem que no sigui massa tard