05 de febrer 2009

Sempre tard

Tard, sempre tard. És el sinus del nostre temps, anar tard i amb corredisses. I jo no me n’he deslliurat, sobretot els darrers mesos amb l’arribada de la Irati, que ha fet que tot s’alenteixi, i potser millor per a mi, que per sort, n’he pogut gaudir plenament, això sí, “sacrificant” el temps que volia dedicar a projectes que ja tenia començats, com l’homenatge a Henry Russell, que, com no podia ser d’altra manera, arribarà tard. Perdona mestre, i perdoneu companys pel retard. Per sort, ja sé que tots em disculpeu. Els uns perquè som coetanis, i vos, Mestre, perquè haguéssiu donat tot per viure una situació com la meva. Bé que ho sabem, que us en van privar de formar una família. El mateix donaríem alguns per viure els Pirineus que vos vau viure, els desconeguts Pirineus, els de les neus perpètues, els de cims inaccessibles només a l’abast dels més intrèpids aventurers com vos, que acostumat a les temperatures extremes durant la teva travessa per Sibèria, vau decidir, un cop tornat als Pirineus, escriure la primera pàgina al llibre de les excursions hivernals. Vau obrir tantes portes....i molts no ho saben. Només caldria preguntar als muntanyencs d’avui, qui va ser el primer en emprar un sac de dormir, segur que riuríem amb les respostes. Però com mai és tard, nosaltres ens encarregarem de deixar ben clar que va representar el Comte Russell per al muntanyisme.
Avui, tot ha canviat. Començant per les muntanyes. Són allà, les mateixes, algunes han canviat de nom, a d’altres les han cosit amb ferros, i tot i la seva aparença indestructible, pateixen com mai ho havien fet, tant de bo el remei no arribi massa tard.
També han canviat els seus visitants i l’antic esperit s’ha anat fonent amb les glaceres que tant admiraves. Vos volíeu donar a conèixer els Pirineus pensant que arribàveu tard i ara són ja tan coneguts i concorreguts que s’han tornat vulgars, com vos temíeu, a mes als qui volen aventurar-se a les muntanyes han de vigilar, no amb el llop o l’ós sinó amb la multa del guarda. Ens multen per dormir al ras i les vaques ja no duen esquelles, perquè el que per a uns és un so melòdic, per als turistes de ciutat és un soroll insuportable. Massa tristes aquestes coses que explico ¿oi?, sí, però és que he recordat, tard, com sempre, que avui fa cent anys mories a Biarritz, i els Pirineus que aleshores quedaven orfes, avui moren de melangia perquè ningú els estima de la manera com tu ho vas fer, i esperem poder transmetre aquest amor cap als Pirineus i la Natura als qui ara arriben a aquest món, esperem que no sigui massa tard

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon dia! Encara que arribi tard, l'homenatge anuncies -del qual no en sabia ni en sé res- serà benvingut entre els admiradors de Russell, entre els que modestament en compto. Suposo que en diràs alguna cosa en aquest bloc perquè ens en puguem assabentar.
Sobre les teves paraules una mica nostàlgiques sobre el Pirineu, crec que és cert que hi ha llocs força malmesos i d'altres molt freqüentats (som animals gregaris), però també és cert que hi ha moltíssims indrets pirinencs que conserven la seva bellesa intacta (sí, tens raó, amb moltes menys glaceres que abans)i poden satisfer plenament a les futures generacions de pirineistes si tenim cura en mantenir-los al marge d'intervencions agressives de qualsevol mena (hi incloc ferrades, equipaments esportius, refugis...).

David ha dit...

Hola Jaume II. És un plaer rebre la teva visita ;)
Al Club Muntanyenc l'Hospitalet vam encetar un projecte d'Homenatge a Russell. Com era previsible, el més fàcil de fer, ha estat un calendari de sortides, amb prou èxit dins l'entitat. A part, s'ha volgut fer un calendari d'activitats culturals, com una exposició, alguna xerrada i intentar l'edició d'algun tipus de publicació que inclogui les nostres sortides amb la raducció de les realitzades per Russell. Encara hi treballem, amb lentitut, però esperem que donin fruit en les properes setmanes...aniré informant. :)
Una abraçada

Anònim ha dit...

Us felicito per la iniciativa. Aquestes propostes qualitatives són molt necessàries per enriquir l'ambient muntanyenc actual, centrat excessivament en la quantitat. Aniré seguint el bloc, tant per la sensibilitat que traspues com per l'incentiu russellià.

lluís ha dit...

Sóc del parer d'en Jaume, crec que encara hi ha llocs molt solitaris i ben conservats. També depén de l'epòca i del moment del dia, llocs freqüentats durant el dia retornen a la calma i tranquil·litat quan es pon el sol el que permet bivacs força autèntics.
Felicitats pel bloc!

David ha dit...

Hola Lisu! Benvingut al meu raconet de la xarxa.
És ben veritat que hi ha racons que no són gaire frequentats, i de vegades aquesta tranquilitat fa el lloc encara més bonic.
Els sentiments són una barreja de nostalgia del temps que la muntanya no era un parc temàtic, i també de ressentiment vers l'explotació excessiva de l'entorn natural que ens toca viure, que és realment el que em treu de polleguera.
¿us ha passat mai de no voler fer un cim de "categoria" per la gentada que hi trobareu, i preferir fer-ne un altre de més modest però més tranquil?

lluís ha dit...

Sí que m´ha passat, a vegades aniries a un cim que t'estimes o et porta bons records, però al pensar que hi haurà una gentada prefereixes anar a algun altre racó. Molt sovint descobreixes llocs molt millors!