LA "TASSETA" DE NÚRIA

Bé, un altre intent de fer l'Olla de Núria, aquest cop al menys hem aconseguit fer-ne una "tasseta".

Dissabte 19-5-07

Per qüestions laborables d’uns i altres, hem quedat a trobar-nos a les cinc de la tarda al poble de Queralbs, al bar de sempre. La previsió meteorològica no diu res de bo, un cop més, però tant se val. De fet, en el moment d’arribar a Queralbs plou, però per sort, només serà una estona. No ens agradaria que la pluja ens acompanyés tot el cap de setmana, però els que som allà; el Francesc el Duff i jo (esperant l’arribada de l’Imma, el Joaquim i la Mònica), coincidim en que en els moments de pluja és com més bonica ens semblava la natura. El verd de prats i boscos es presenta molt més intens quan són molls i sense la lluentor del Sol, les gotes de pluja regalimant de les fulles o caient pels torrents, i el núvols fent el paper de l’embolcall del regal que amaguen rera seu.
Un cop ens trobem els sis que formem el grup, enfilem la pista cap a Fontalba, i poc a poc els núvols van marxant i el Sol ens pica l’ull abans d’amagar-se rera el Puigmal, fent un senyal de que aquest cop ens respectarà. La millor notícia, després dels núvols esvaïts és la manca de vent, tant present sempre en aquesta zona.

Després de xerrar una bona estona de tot una mica i trucar al Ciscu, que s’incorporarà demà al grup, plantem les tendes i sopem una mica. El Francesc ens amenitza el sopar amb un reguitzell d’acudits inesgotable. Resulta ser una estona d’allò més divertida, riem sense parar, i tots coincidim en que la memòria d’aquest home pels acudits és fora del que és normal, i que tots nosaltres amb prou feines recordarem un parell d’acudits per explicar quan tornem a casa. Abans d’anar a dormir, el Duff i jo fem unes últimes passes cap a la llotja de pedra on gaudim de l’espectacle sublim d’una vall de Ribes coberta pels núvols, on s’hi veuen reflectits els llums de poblacions properes i llunyanes, sota un Puigmal coronat per la lluna creixent. ¡¡quin regal per a la vista ens tenien preparat!!.

DIUMENGE 20-5-07

A les sis del matí toc de diana, esmorzar i recollir tendes. Finalment, després d’agafar tot el material hivernal “per si de cas”, només cal sortir amb una mica de menjar aigua i una mica de roba. La neu ha desaparegut pràcticament de tot arreu, exceptuant algunes congestes a les cares nord, però no cal res de material.
Amb les primeres llums del dia que il·luminen el principal objectiu del dia, el Puigmal, sortim a caminar per la carena, gens perdedora que ens menarà directament al cim en poc més de dues hores. Una pujada que coincidim en qualificar d’avorrida a aquest “cim de vaques” arrodonit, que tot i la seva alçada i els nou-cents metres de desnivell des de Fontalba, no tenen res d’especial. És la seva visió panoràmica des del Canigó fins a Andorra, passant pel Montseny, Montserrat, Pedraforca o Carlit, l’atractiu màxim d’aquest gegant devaluat i fins i tot menyspreat. ¡ Pobre Puigmal, només 90 metres et separen dels que s’emporten la glòria avui dia !. Segur que aleshores el nombre de visitants es multiplicaria.
A mitja pujada ens ha atrapat el Ciscu, que sortia de l’Hospitalet a un quart de sis, així que tots junts fem cim cap a quarts de deu. Fotos, rialles, una mica de menjar...¡¡ i més acudits del Francesc !! ¿com pot ser? Sempre en té algun a punt !!!.
Un cop acabat el piscolabis iniciem la baixada per la coma de l’embut, però els companys encara no estem satisfets, encara en volem més, per tant mentre el Ciscu sí que inicia la baixada cap a la Vall de Núria i Fontalba per tornar a casa, la resta fem un flanqueig que ens porta casi directament al Petit Puigmal, i d’allà cap al pic de Finestrelles. Nova aturada per picar alguna cosa (no paràvem de menjar !!), i no cal dir que nous acudits.
Durant tot moment ha bufat una mica de vent sobre la carena, molest, però res més. I el Sol ha estat present casi tot el matí, de vegades tapat per núvols foscos que finalment no han descarregat. Un dia ben estrany, a moments havies de treure’t tota la roba per excés de calor i a cops havies de tapar-te bé inclòs amb els guants, per no passar fred.
Des del Pic de Finestrelles, baixada en picat cap a la Vall de Núria. El Duff i el Francesc, a l’estil kamikaze i la Mònica, l’Imma i el Joaquim, molt tranquils de xerrameca. Jo, enmig, intentant no perdre de vista a uns i a altres com a petita norma de seguretat, tot i que no hi ha res de perillós en l’itinerari.
Un cop a la Vall de Núria, una altra aturada, un altre piscolabis i després cap a Fontalba, amb la calma.
Es nota que comença la temporada estival. Els jardins de Núria (nom que trobo més adequat per l’artificialitat del lloc), comencen a omplir-se de turistes que arriben en la seva majoria amb el cremallera. L’aparcament de Queralbs, ple de cotxes i autobusos ens confirma aquest fet.
Ha estat una sortida profitosa, “sosa” potser en quant a l’activitat realitzada, però amb bons moments i sobre tot amb molta diversió. M’he divertit moltíssim amb aquesta colla. Crec que hi ha hagut molt bona sintonia entre tots i de fet, en el comiat, entre abraçades i petons, ja parlàvem de la propera sortida. Bon senyal.


P.d: Un petit record per na Mª Jose Sierra, que sempre em va oferir un tracte amable i proper, i que ens va deixar el passat dissabte.

Jordi Sabater Pi

Llegeixo una entrevista amb el Dr. Jordi Sabater Pi, eminent primatòleg que tothom coneix per haver dut a Floquet de Neu a Barcelona, i que resulta ser un enamorat dels Pirineus. Enmig de l’entrevista li recorden una frase seva: “Si Dibuixes, observes; si observes, coneixes; si coneixes, estimes i quan estimes acabes protegint allò que estimes”.
Potser hauríem de fer un estudi i saber què veuen els promotors de pistes d’esquí, d’hotels i apartaments, quan observen el seu entorn. Potser el verd dels prats i dels boscos duen gravat el símbol de l’euro i jo encara no m’hi he fixat prou, perquè està clar que l’únic que acaben estimant són les seves carteres.
De moment jo intentaré seguir observant, coneixent i estimant, el dibuix el deixo pels qui siguin més hàbils amb el llapis.

Lilium Pyrenaicum y Anayet: Dibuixos de la col·lecció de Sabater i Pi

Intent "ventilat" de Puigmal

DISSABTE 5-5-07

Cap de setmana de retrobament amb el Ripollès, amb la solitud i la tranquil•litat. Em calia sortir una mica, no a l'aventura perquè ja no tenim quinze anys, però sí amb la tenda a l'esquena a la recerca de la Pau que ens ofereix la natura. Ja al començament vaig veure que no seria com anys enrera, quan, en un atac de comoditat vaig preferir dormir una mica més i anar en cotxe, que llevar-me a l'hora prevista per anar en tren.
Un cop a Ribes de Freser torno a canviar de plans i m'arribo a Planoles, on em desvio per pujar al Collet de les Barraques, passat el Refugi Corral Blanc. Tot el camí per pista asfaltada.
Mentre preparo la motxilla, em sento observat per un blanc Puigmal que és justa la davant meu envoltat per un carrussel de núvols que gira al seu voltant, empesos per una forta Tramuntana.

Ja carregat fins al capdamunt, començo a pujar cap al Pic de Dòrria, on tinc la intenció de picar un bivac, sempre a l'espera del que acabi dictaminant la meteorologia.
El camí travessa els últims metres del bosc i de seguida el terreny queda nu de vegetació, el que fa que el vent es faci més present. Ràpidament em calço les raquetes i segueixo el fàcil camí que va paral•lel a un filat pel bestiar durant tota la pujada. Una estona més tard, m'aturo a fer un entrepà sota una roca a raser del vent. ¡¡¡ quina mala elecció la de deixar les ulleres de “ventisca” a casa !!!. M'entretinc amb la vista de la Serra de Montgrony, el Puigllançada i la Tossa d'ALp per una banda i per l'altra els cims de Núria i el Puigmal, aquests darrers sempre tapats.
Un cop he esmorzat continuo durant una estona més però el vent és molt incòmode i els núvols són cada cop més a prop i comencen a baixar pel vessant sud. Ja no val la pena continuar, al cap i a la fi, el buscat "piset" amb vistes, només tindria una dutxa inesgotable. Torno enrera i un cop guardada la motxilla, faig un volt pels voltants del Collet de les Barraques, per veure les restes de les antigues mines i barraques per guardar el material que possiblement donaren el nom al lloc. Encara tinc temps de decidir on dormiré i baixo sense pressa, aturant-me uns minuts a beure de la Font Freda mentre escolto el concert de vent que no s'atura enmig del bosc. En tornar al cotxe m'adono de com ha canvia tot, també jo. Quin gran avantatge no dependre d'horaris com abans, quan anàvem a tot arreu en tren. Tot i així, necessito saber que encara em puc espavilar tot sol, que no cal que em duguin enlloc, com alguns que en lloc de companys volen guies, i que ni tan sols es preocupen de saber a on van, ni de mirar un mapa. Recordo un capítol del llibre Villa Russell, que em va falicitar l'Enric, en que Russell parlava sobre les ascensions en solitari:

“...no me avergüenza confesar que amo la soledad en las montañas...
...¿Cómo admitir que el alpinismo jamás podrá definirse como una simple diversión en la que, cuanta más gente haya, mejor nos lo pasaremos? Sería algo que recordaría un Carnaval. Sin embargo esta teoría parece en alza...Y el éxito, considerado como el atractivo de una ascensión, se mide hoy según el número de quienes tomaron parte en ella. ¡Éramos tantos! ¡Y eso ya lo dice todo!.
Perdón, mis queridos y honorables colegas, si veo aquí algo herético o artificioso. No se aprenderá el arte de ascender en el seno de una caravana; ni siquiera se puede tomar gusto real por las marchas. Uno se divierte y ya está.
...Ese título que porta el Club Alpino indica claramente que jamás tuvo como meta la de reunir a los hombres como si fueran actores sobre un escenario, la de agruparlos como a soldados durante un desfile o la de divertirles. En lugar de eso, su fin debiera ser el de desarrollar sus músculos, energía y vigor, para enseñarles sobre todo a contar con sus propias fuerzas cuando estén en contacto con el peligro, ocupándose lo menos posible de lo que hagan sus vecinos. Encomendarse a otras personas y depender de ellas, embota necesariamente la audacia y destruye toda confianza en uno mismo, por la poderosa razón de que ya no es necesaria."

Quan torno a la carretera, decideixo anar fins a Queralbs, on faig una passejada pels racons del poble. Aquest lloc té alguna cosa especial, que fa que m’hi arribi de tant en tant, potser és que em recorda els meus inicis a la muntanya, o potser és el xiulet del cremallera sorgint entre les encaixonades gorges de Núria, ara preses pels núvols, que em captiva com si fos un Ulisses.
A diferència de Setcases, Queralbs no ha perdut per a mi tot l’encant que trobava quan hi anava de nano, tot i que també ha crescut, inclòs amb algun edifici que surt una mica del que marca l’entorn, i que ha trobat la desaprovació d’algun veí que l’ha “batejat” amb globus de pintura i pintades demanant “més pedra!”.
Per sort, el fet que no siguem en plena època turística fa que no estigui massificat. Puc prendre una cervesa tranquil•lament i demanar per un lloc per dormir.

Esperarem que demà hi hagi més sort descansant a la Fonda Ca la Mari, que finalment ha estat una pitjor opció que haver baixat fins a l’alberg de la Farga. Dels tres llums de l’habitació, dos no funcionen, un d’ells el del bany. Per no parlar del destartalament general de les instal•lacions. Atenció als al•lèrgics a la pols, descarteu definitivament aquesta opció per descansar.

DIUMENGE 6-5-07

A les sis del matí sona el despertador, és la mateixa hora a la que surten de l’Hospitalet els companys del CMH. Faig una ullada per la finestra per saber que ens espera. ¡Vaja!, no ha canviat gaire la cosa, algun núvol i més vent.
Al cap d’una estona enfilo el cotxe cap a Fontalba, i observo des de darrera els vidres com els arbres s’encorben per la força del vent, sense imaginar el fort temporal que trobaré en arribar a dalt. Un cop aturat a la collada el cotxe belluga com si estigués a punt de saltar. ¡Retirada! El vent obliga a recular algun quilòmetre fins a trobar-me amb els companys, i decidim que avui no és el dia de fer res. És impossible caminar i per tancar la porta del cotxe he d’ajudar-me amb les dues mans.
Així doncs el cap de setmana s’escaparà sense cap cosa de mèrit realitzada. Bé, al menys he pogut estrenar les raquetes que ma germana em va regalar ¡ja era hora!.