PIC DE FONT BLANCA (2.904 m.)

Va ser un viatge fugaç. Massa ràpid pel meu gust. És el que té voler estar a tot arreu, el que vaig pagar amb un desmesurat cansament al final de la jornada, sobre tot fatigat pels kilòmetres de cotxe i no per l'activitat en sí.
He decidit visitar el Pic de Font Blanca, a Andorra, perque és un cim previst dins del cicle de sortides d'alta muntanya que al C.M.H. estem dedicant a Henry Russell, i que em toca coordinar a mi. Com no conec la zona, marxo a fer una visita de presentació.
Matino força i marxo cap a Andorra, avui no pateixo per les cues, ja ha passat el pont del Pilar i encara no ha arribat la neu. Arribo aviat a l'aparcament del Parc Natual de Sorteny, indicat en un desviament de la carretera que arriba fins a Arcalís. Són quarts de nou i una temperatura de quatre graus negatius, no està malament. He decidit carregar tot l'equip, sac de dormir i la tenda per si m'agafa el rampell de dormir per les alçades. El matí pinta bé, només desitjo que aquest vent afluixi, sí aquí és fort, no vull saber com serà un cop superada la Portella de Rialb.
Començo a caminar per un un camí enmig del bosc, però la vegetació dura ben poc.
Un cop superada la Font Freda i arribat al refugi de Rialb, els arbres queden enrera, deixant pas als prats d'alta muntanya. El camí segueix sempre el curs del riu, que ja en alguns llocs és ben glaçat.
Els prats són ben secs, hauré de tornar a la primavera o a l'estiu. Segur que a leshores serà fantàstic el contrast del verd lluent i les roques de les muntanyes. Ara la diferència és imperceptible. El prat té un color verd apagat, marroneja en algunes zones i es prepara per rebre les primeres neus. Tot i la poca varietat cromàtica el lloc és fabulós, una gran vall amb forma de ferradura que poc a poc, peró sense descans s'alça fins als 2.509 metres de la Portella de Rialb.
Un cop dalt de la Portella, decideixo anar per la carena, el que m'obliga a grimpar i desgrimpar contínuament, i en alguna ocasió a recular. No és difícil, peró em sembla que per fer-ho en condicions hivernals serà prou complicat, sobre tot pels esquiadors, ja que ells faran el flanqueig d'aquesta zona per la cara Oest de la carena, i és ben dreta. És un flanquieg força lleig.
Un cop acabada la zona més "grimpera" s'arriba a una cota intermitja, arrodonida, que dona pas a la darrera pujada, sense gaires esforços al cim de Font Blanca.
¡Quin goig! La vista és esplèndida pels quatre cantons. No hi ha res que em tapi la vista. Maladetes, Pica d'estats al davant, l'Ariege, tota Andorra als meus peus, el Pre-Pirineu al fons...quin espectacle.
Quan truco a casa m'adono que de com he pujat de ràpid, sense adonar-me, tot i anar carregat amb l'equip d'acampada. M'estic al cim durant una hora , tot i el fort vent que hi ha, ben arraserat entre unes roques i amb la motxilla. Una hora dalt del cim!!! quin plaer, sembla que un pugui en aquesta estona tenir temps per a tot, per al gaudir del present, reflexionar sobre el passat i edificar el futur. El vent espolsa els núvols i els neguits i deixa els pensament tan clars com el cel.
Començo a baixar per una altra banda, per comprobar el terreny. És una baixada dreta, per torrenteres, no crec que sigui la millor banda per pujar. Vaig seguint les marques, però sobre tot l'instint. Un cop al final del torrent, en un planell, sé que he de tombar cap a l'Est si no vull baixar fins a la carretera. A la dreta baixa el riu de Comis Vell, jo he d'anar cap a l'esquerra. Perfecte, torno a trobar els punts grocs de les rutes de la zona. Hi ha un desviamenten en que unes marques pujen al Cim del Besali, i les altres van flanquejant la serra, enmig del bosc. Finalment la baixada directa per un altre torrent, en ocasions molt dret, baixa directament fins a l'aparcament.
Ha estat una bonica excursió, no molt llarga peró plena de contrastos i llocs encantadors on aturar-se a escoltar com cau l'aigua.

El refugi de Rialp

Vall de Rialb, cap a la Portella i cim el Pic de Font Blanca

EL Pic de Font Blanca des de la cresta

El Cim

Pic de Font Blanca (2.904 m.) - La ressenya

Aqui van les quatre dades de la sortida al Font Blanca (Andorra).
Camí marcat amb punts grocs des de l'inici del camí.
Bonica pujada per la Rabassa i una mica d'enduriment a partir de la Portella de Rialb. Per la cresta és poc viable (però entretingut) ja que obliga a recular desgrimpant uns quants cops.
El panorama és fabulós des del cim.
En els propers dies espero poder penjar la crònica.


Aparcament (1.760 m) 0:00
Refugi de Rialb (1.990 m) 0:35
Creuament camins 0:45
Portella de Rialb (2.509 m) 1:50
Pic de Font Blanca (2.904 m) 3:05

Desnivell: 1.122 metres.

LA PEDRA PICASSO

Crec que és admirable la feina que fan les entitats que s'encarreguen de mantenir la bona senyalització dels senders, tot i que desconec el funcionament del tema i de la funció que hi tenen les federacions. Suposo que a part de facilitar (potser massa i tot) una activitat al gran públic i de mantenir vius camins de vegades històrics, també tenen com a funció atraure gent per activar turísticament algunes zones.

El que ja no em sembla bé és que de vegades trobem exemples com aquest, a pocs minuts de l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, que vaig batejar com la pedra Picasso. Un grapat de marques en una sola roca, com si haguessin estat probant quin lloc de la pedra era el més adient fins que el van trobar. La veritat és que no seria el camí més perdedor del món, aquell.

No sé si ha estat un excés de zel en la feina feta, peró s'han cobert de glòria.

Potser els aniria bé un repàs. http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=3718

CAÇADORS I CAÇADORS

Mentre camino cap a l'esglèsia de St. Martí, saludo un noi que treballa al marge del camí. Casi sense aturar-me l'interrogo sobre com va la jornada, i la seva resposta desperta la meva curiositat. "Preparant la temporada", diu. El Xavier es presenta com a caçador d'ocells, peró abans que a mi em doni temps a posar mala cara, ell s'explica. La seva cacera no és nociva ni agressiva. És tracta de mantenir una vella tradició familiar amb un tipus de cacera amb un parany compost per dues xarxes abatibles des de un petit observatori que ell mateix haa construit. Tot el parany és muntat per ell, i com a esquers utilitza uns altres ocell, possiblement atrapats l'any anterior.

Segons m'explica, el principal interés d'aquest tipus de cacera, és dur a concurs els ocells més bells, i quedar-se'ls ell a casa. Estarem d'acord o no en que els ocells hagin d'estar en llibertat o engabiats, peró em sembla indubtable el seu amor pels ocells quan en parla, i la seva ràbia és evident quan comenta els concursos, i la mala gent que hi va, que fins i tot roben els ocells més preuats només perque hi ha un premi pel mig.

Li brillen els ulls quan parla dels ocells, i està humilment orgullós de la seva feina al parany, i de mantenir una tradició. Amb mi fa el que voldria fer amb tothom, una espècie de crida en favor d'aquest tipus d'activitat, i en contra de les "escopetes", activitat que atrubueix només a aquells que tenen ansia de disparar, i que quan els manca un blanc, carreguen contra tot alló que belluga. Aqui també hi estariem d'acord.

Tinc la oportunitat de veure algun dels ocells que ha atrapat l'any anterior i que potser faran d'esquer aquest any. Els ocells-esquer, estan degudament lligats amb petits arnesos que els permeten volar algun metre per sobre del terra, atraient aixi les aus que inicien el vol a primera hora del matí per continuar la migració. Aquestes aus interpreten el vol de l'esquer com a punt de pas de la seva migració, i és en apropar-se que el "caçador"estira dels fils que aixecaran les xarxes que atrapen els ocells.

Un cop atrapats, el Xavier escollirà els més bonics per quedar-se'ls a casa i la resta els deixarà lliures.

Tot i que no he estat mai favorable a engabiar animals, accpetaré la seva proposta per acompanyar-lo un dia i veure com es du a terme aquesta activitat. Potser és illògic estimar tant uns animals per voler tenir-los captius, peró em sembla una activitat poc agressiva amb el medi i els propis animals com per permetre que es dugui a terme.

Aquí podem veure la petita caseta que el Xavier s'ha construit per vigilar el parany i des d'on aixeca les xarxes, perfectament dissimulades.

RUTA DE LES ESGLÈSIES

Aquest cap de setmana visitem als pares al camping on ara s'hi estan, a Montmajor, a uns quinze quilòmetres de Berga, al Sud de la Serra d'Ensija i el Port del Compte.

Diumenge al matí, ja una mica fart de tant menjar i beure, i necessitat d'una mica de solitut i excercici, surto cap a l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, on havia vist que hi confluien diversos camins senyalitzats.

Per desgràcia no puc visitar l'esglèsia, i després d'unes fotos surto cap a l'esglèsia de St. Martí de Balaguer, situada d'alt d'un petit turó. S'hi arriba ràpid, principalment per pista i algunes dreceres per sender. Tot i que ha estat plovent part del dia d'ahir, la terra és completament seca també ho he escoltat dir als boletaries que ja comencen a estar impacients. Suposo que el canvi de paissatge després dels incendis dels anys noranta han influit, ja que alló que eren boscos, actualment són matolls i esbarzers, i segons sembla, també s'han modificat els llocs de pas de les aus migratòries.

Xino-xano i completament sol arribo en poca estona a St. Martí, allà gaudeixo de vistes un xic borroses del Berguedà i el Solsonés, peró sobre tot puc fer quatre respiracions profundes i estrènyer una mica més el lligam amb la natura, amb la terra. Re-faig el nus que les jornades d'asfalt i els horaris trenca-closques s'encarreguen de desfer al llarg de la setmana.