El cos a la ciutat, l'ànima a les muntanyes

No és el primer cop que expresso el meu diferent sentir quan sóc a ciutat i quan soc enmig de la natura, però hi ha dies en què es fa més evident quin és el lloc en que un està fet per ocupar. Veig amb desànim com les persones a part de carregar-nos el planeta, ens carreguem els uns als altres el nostre espai vital, i passem per sobre dels nostres conciutadans, realment la jungla. Forma part de viure a ciutat, renunciem al benestar mental i espiritual per tenir tot un conjunt de suposades comoditats i serveis, però nois, jo els refredats els agafo a casa, mai quan soc a la muntanya. Ahir mateix vaig anunciar als quatre vents que renunciava per sempre més a agafar un taxi. Sí, ja sé que vaig ser massa agosarat però no em ve de gust entrar en un cotxe i fer de co-pilot de “rallis”, i a mig camí vaig fer aturar el taxi per agafar-ne un altre que va resultar, si era possible, pitjor. Evidentment no era el primer cop que em passava alguna cosa així, i això que aquest és un sector que em toca de ben a prop. Per si fos poc, un camió de l’ajuntament recull les escombraries col·locant-se al mig de l’encreuament de dos carrers, ni un metre enrera ni un metre endavant, tot sigui per molestar. Ja no parlem del metro, un gran laboratori d’estudi de la resistència humana al patiment. Tot s’hi val, cops de colze, passar per sobre dels altres.....i no se salva ningú, ni avis ni joves, ningú. No hi ha ni unes mínimes pautes de conducta.
No dic res que no sapigueu, ja ho sé, però avui em venia de gust dir el que ja deia Russell, a la natura s’esvaeixen els baixos instints que a la tenim a la ciutat.
Puc viure entre fum i soroll, com he fet tota la vida, esperant que arribi el cap de setmana per fugir, però lamento profundament que no siguem capaços d’ajudar-nos a fer més suportable la vida a la ciutat, que prou problemes tenim tots plegats, com per a sobre haver d’anar sempre amb la màscara de gos enrabiat.
Apa, salut

4-3-07: Aneto, pel corredor Estasen

Un altre desig fet realitat.
Ahir em vaig estrenar a l'Aneto de la manera que més m'atreia, pel mític corredor Estasen. No em venia gens de gust fer una estival que es convertís en una "romeria" i acabar agobiat de gent al pas de Mahoma, on no seria el primer a recular abans de recollir ticket al "turnomatic". Al final ho vam fer, en un intent de mini-stage de reciclatge alpinístic. I dic intent perque no van caler ni cordes ni material dur, peró tant se val, va ser dur pel carregament de les motxilles, no va ser gaire fred i en canvi va ser divertidíssim i molt disfrutón.
Sortíem divendres de Barcelona als volts de les vuit de la tarda, després d'anades i vingudes, i és que les presses sempre són dolentes. Els mòbils treien fum..."ara arribo!!" "tornem a casa meva, que m'he oblidat la màrfega"...etc etc. Erem quatre al cotxe, el Josep, ens duia en el seu cotxe al Duff, al Gerard i a mi. A l'altre cotxe anaven el Cisco, el Xavi, el Jose i l'Agus, que havien sortit més aviat.
Després de l'habitual paradeta a cal Macho, a Alfarràs a fer un bon sopar, continuem cap a Plan de Senarta, on arribem als volts de la una de la nit, poc després de tenir un bon ensurt a la carretera, on casi atropellem, o més ben dit ens embesteixen uns senglars.
A plan de Senarta, vivac al costat dels vehicles sota una lluna plena impresionant.

A les sis del mati, com és habitual, el Cisco s'encarrega de tocar diana, i preparem tot força ràpid per començar a pujar per la pista de la Vall de Vallibierna....¡¡¡sorpresa!!! podem pujar gaire bé fins al refugi de pescadors, on ens preparem les pasadíssimes motxilles, amb tot el material que es reparteix entre els participants.
Poqueta neu fins que arribem a l'estany intermig de Corones, on ja es fa contínua peró amb poc gruix i tova. No calen els grampons, peró sí tibar fort de pals amb tant de pes. Em meravello a cada passa i intento assaborir cada instant, per dur que sigui, d'un gran ambient.

El Xavi, incomprensiblement, provoca al Gerard qerque canti, i sorprenentment no acaba plovent.
En quatre hores arribem a l'estany superior de Corones, a peus del Gegant del Pirineu.

Allà plantem les tendes i mengem alguna cosa.

El Josep, el Gerard i el Jose, pugen al cim de l'Argüells a fer el primer tres-mil del cap de setmana. Jo que tenia també la idea d'acompanyar-los, decideixo al final quedar-me dins la tenda descansant i refent-me del meu habitual mal de cap (¿alçada?). I ha moments de tot i alguns entenem el que deu ser estar tantes hores tancat a les tendes en les expedicions, i el Xavi ens explica anècdotes de l'Aconcagua per il·lustrar-ho una mica. Un cop arriba el Gerard a la tenda, la conya i els acodits assegurats, peró a les sis de la tarda estem tots clapant, em sembla increïble. Em desperto tot sol a les tres de la matinada, encara ens queda una estona i intento dormir una mica més.
A les quatre, tothom despert i a prparar la pujada a l'Aneto. Sorprenentment anem força ràpid a preparar les coses i a les cinc de la matinada ja estem caminant cap a la base del corredor. La veritat és que porto el frontal diguem que per amortitzar-lo, perque la preciosa lluna plena que ens vigila ens ajuda en la progressió.
Un cop arribem a la base del corredor, l'Agus renuncia a pujar ja que no es troba garie bé, i el Cisco l'acompanya a les tendes.
Per la meva part, una tonteria m'ha fet perdre un bastó, i he renunciat a anar-lo a buscar, per por a cansar-me en excés.
La neu ara està perfecta i hi ha una traça que sembla fer del corredor una escala cap al cel, aixi que no ens encordem i progressem força bé. Comença a sortir el Sol i la estampa comença a ser espectacular, més encara quan sa''riba a la sortida del corredor, i l'Agulla Davui és una pedra preciosa que llueix per sí mateixa.

A l'altra banda comença la grimpada cap al cim de l'Aneto.
Pocs minuts després, només hi han somriures i abraçades efusives. Desapareixen aquelles petites coses que amoïnen alguns i ens tornem a convertir en amics inseparables de la natura i la llibertat.

EL Duff i jo al cim de l'Aneto

No ens entretenim gaire a fer fotos i descobrir tots els cims que veiem que tenim a la vista, bufa un fort vent que ens fa baixar ràpid cap a la Punta Oliveras, segon cim de la jornada que realment no ens mereix ni la foto de cim. És el que vaig anomenar, no sé si gaire afortunadament, un cim "chorra". Un cim que possiblement, no aniries a fer mai de la vida si no és perque hi passes pel costat. Sota del cim, i arraserats del fort vent, fem una mica d'esmorzar i després enfilem la baixada pel Coll de Corones. Desgrimem sense problemes i arribem a les tendes. Han estat unes cinc hores en total i ha estat fabulós. He pogut fer un vivac hivernal, probant el material i el meu cos a una cosa a la que no estic acostumat. He pujat al Gegant del Pirineu pel millor camí, el temps ha estat benèvol i els companys, què dir? una maravella, bona gent i "professors" tots ells.
La baixada cap els cotxes, millor oblidar-la, amb el pes de la motxilla em costava un munt i anava moooolt xino-xano. De tota manera, feina feta i una sortida magnífica. Ha estat un festival de sensacions, i de colors. La claror de la lluna plena, la lluentor de la neu, els taronjes de la roca incendiada per la sortida del sol...¿com no ens ha de costar tornar a casa?