20 de novembre 2008

Tagamanent

Quin desastre! Anar veient com passen les hores, els dies, i trobar-se que no es poden aprofitar per sortir a la muntanya, per retrobar-se amb els estimants cims, amb les enyorades roques. A més, aquesta forçada desconnexió té un doble efecte, el sentimental i el físic. Quan un veu que es va desinflant com roda punxada ¡ai!, arriben les presses per tornar a "agafar la forma".
Així que m'he plantejat un petit procés d'entrenament, per tornar a fer metres i metres de denivells, a més, ara que ja comencem a fer hivernals i s'ha d'aprofitar el tou de neu que ha caigut, no es pot anar mancat de forces.
Per aixó vam triar un lloc a prop de Barcelona per anar a estirar les cames. El Tagamanent des del Figaró. Me n'hi vaig amb el Carles, que per fi comença a treure's certa pressió per sortir a fer una mica de muntanya.
Al cap i a la fi serà una matinal.
Tenia ganes de pujar al Tagamanent, havia sentit a dir que tenia bones vistes, aixi doncs comencem a caminar a l'Escola de Natura. Fa fresca, peró res de l'altre món. Alguns tolls del camí són glaçats, suposo que els boletaires ja han acabat la seva temporada. La pujada és progressiva, i senzilla, per pista forestal. Quan ja portem una estona, ho diem clarament, la pujada és avorrida a matar.
Arribats a un coll on sembla arribar-hi també la pista que puja d'Aiguafreda, enfilem per un petit sender que perdem ràpidament, aixi que decidim tirar pel dret, enfilant-nos per un parell de murs fins a retrobar el camí, ja gaire bé a dalt el Turó de Tagamanent. ¡Quina vista!. L'avorrit camí de pujada ha valgut la pena. El dia és fantàstic. Només hi ha núvols cap a la Costa, peró tot i així veiem perfectament retallada la silueta del Tibidabo i la seva torre, i girant cap a la dreta, els Cingles de Bertí, Sant Llorenç i Montserrat, i després una part important del Pirineu, Canigó, Puigmal, Cerdanya, Tossa d'ALp, i el inicis de la Serra de Cadí. Quin espectacle, veure a mitjans de Novembre tota la línia pirinenca vestida de blanc. Ja penso a calçar-me les raquetes o en fer alguna canal, de tota manera, hauré de seguir fent algun Tagamanent més per arribar en bones condicions.
Després de fer un mos, jugar a endevinar cims, i xerrar amb altres muntanyencs, ens disposem a tornar cap al cotxe quan en Carles es troba amb un conegut de la feina. La casualitat ha volgut que anessim al Tagamanent, el tercer diumenge de mes, just quan algun membre de l'Associació Amics del Tagamanent, s'hi arriba per obrir l'esglèsia i donar una breu explicació sobre l'esglèsia i el seu entorn. Fantàstic. Adimrable tasca la d'aquestes persones que, de manera altruista, mantenen viu un patrimoni cultural que, si fos per alguna administració, ja seria en runes.
Us recomano la visita a aquest magnífic mirador de Catalunya que és el Turó de Tagamanent.