Segueixo avançant en aquest món dels pirineístes, dels grans estudiosos de la nostra serralada, un món que sembla petit, però que és immens. De moment fent una aproximació per gaudir del paisatge, encara sense presses abans del gran atac final. Aquesta aproximació m’ha dut, casi sense voler, a conèixer l’Enric Faura, director de la revista Vèrtex i escriptor de llibres com “Antologia de literatura excursionista catalana”, “Pirineos en esquís. 150 itinerarios”, “A tota cresta. 30 crestes del Pirineu” o “Pirineos Íntimos”, a més gran coneixedor i seguidor de la figura de Henry Russell, motiu que ens va fer adreçar-nos a ell per exposar el nostre projecte. Casualitats de la vida, el meu bon amic Carles havia estudiat amb l’Enric Faura fa una pila d’anys i es va encarregar de contactar amb ell per després concretar la trobada. Després de vint anys sense veure’s es retrobaran per parlar de muntanya un altre cop. És curiós que portin tants anys sense veure’s quan la FEEC es troba a cinc minuts del nostre lloc de feina.
També ens acompanya la Txell, a qui agraeixo molt que s’oferís ràpidament a acompanyar-me, i que també tenia ganes de conèixer l’Enric; a més ella ja coneix això de tractar els temes entre entitat i federació i estava segur que si calia, seria més àgil que jo alhora de tractar algun tema concret.
L’Enric ens rep a la seu de la FEEC a quarts de vuit del vespre, és un home afable i amb la parla tranquil·la de qui sembla haver passat hores davant els llibres, d’aquelles persones amb qui compartiries un cafè rera l’altre, perquè amb cada glop et deixaria anar una gota de saviesa muntanyenca.
Un cop fetes les presentacions, com és lògic, parla amb el Carles sobre tots aquests anys que han passat, mentre ens acompanya a una sala que fins la nostra arribada era ocupada per un home que fa broma mentre l’abandona davant l’arribada dels “ocupes”. Sense saber-ho, acabem de fer fora a en Francesc Guillamon, company d’escalada de Josep Manuel Anglada, que formaven una mítica cordada.
Un cop ja aposentats exposem una mica les nostres idees sobre el projecte i li presentem l’esbós que hem preparat, però em fa l’efecte que l’Enric ens rebia amb una idea un xic errònia de la nostra visita, ja que molt aviat ens va fer saber les nul·les possibilitats de finançament que podríem trobar a la Federació per al nostre projecte. Al principi em va sobtar, però després vaig pensar que era lògic que volgués deixar ben clar aquest aspecte el més aviat possible, ja que deuen tenir centenars de sol·licituds d’aquest tipus. Per sort, crec que ràpidament vam deixar clar que no anàvem a la recerca de fer calaix i que per a nosaltres és més important saber que opina del nostre homenatge algú tan important en la matèria, que sabíem podria sentir una certa identificació i que ens pot ajudar a orientar-nos en aquest món de la recerca, tan nou per nosaltres. I de fet el propòsit sembla que es va aconseguir. Ens va avisar de les dificultats que tindrem per dur aquesta empresa però ens va indicar quins eren els millors camins per arribar fins al final, a part de donar-nos alguna bona idea per afegir al projecte inicial i oferir-nos documentació per treballar.
Va ser una trobada molt positiva, vam conèixer una gran figura de la literatura muntanyenca a Catalunya i ens va posar al nostre abast els seus coneixements i material sobre Henry Russell.
També estic molt content pel Carles perquè dins del seu desert de quotidianitat va gaudir d’un oasi de muntanya, encara que fos entre quatre parets, però estava entusiasmat de sentir-se partícip. Estic segur que amb ell ficat dins del projecte tindríem un gran investigador.
També ens acompanya la Txell, a qui agraeixo molt que s’oferís ràpidament a acompanyar-me, i que també tenia ganes de conèixer l’Enric; a més ella ja coneix això de tractar els temes entre entitat i federació i estava segur que si calia, seria més àgil que jo alhora de tractar algun tema concret.
L’Enric ens rep a la seu de la FEEC a quarts de vuit del vespre, és un home afable i amb la parla tranquil·la de qui sembla haver passat hores davant els llibres, d’aquelles persones amb qui compartiries un cafè rera l’altre, perquè amb cada glop et deixaria anar una gota de saviesa muntanyenca.
Un cop fetes les presentacions, com és lògic, parla amb el Carles sobre tots aquests anys que han passat, mentre ens acompanya a una sala que fins la nostra arribada era ocupada per un home que fa broma mentre l’abandona davant l’arribada dels “ocupes”. Sense saber-ho, acabem de fer fora a en Francesc Guillamon, company d’escalada de Josep Manuel Anglada, que formaven una mítica cordada.
Un cop ja aposentats exposem una mica les nostres idees sobre el projecte i li presentem l’esbós que hem preparat, però em fa l’efecte que l’Enric ens rebia amb una idea un xic errònia de la nostra visita, ja que molt aviat ens va fer saber les nul·les possibilitats de finançament que podríem trobar a la Federació per al nostre projecte. Al principi em va sobtar, però després vaig pensar que era lògic que volgués deixar ben clar aquest aspecte el més aviat possible, ja que deuen tenir centenars de sol·licituds d’aquest tipus. Per sort, crec que ràpidament vam deixar clar que no anàvem a la recerca de fer calaix i que per a nosaltres és més important saber que opina del nostre homenatge algú tan important en la matèria, que sabíem podria sentir una certa identificació i que ens pot ajudar a orientar-nos en aquest món de la recerca, tan nou per nosaltres. I de fet el propòsit sembla que es va aconseguir. Ens va avisar de les dificultats que tindrem per dur aquesta empresa però ens va indicar quins eren els millors camins per arribar fins al final, a part de donar-nos alguna bona idea per afegir al projecte inicial i oferir-nos documentació per treballar.
Va ser una trobada molt positiva, vam conèixer una gran figura de la literatura muntanyenca a Catalunya i ens va posar al nostre abast els seus coneixements i material sobre Henry Russell.
També estic molt content pel Carles perquè dins del seu desert de quotidianitat va gaudir d’un oasi de muntanya, encara que fos entre quatre parets, però estava entusiasmat de sentir-se partícip. Estic segur que amb ell ficat dins del projecte tindríem un gran investigador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada