Comença el viatge

El camí arrenca fort. Les llaçades inmerses en el frondós bosc, em fan pensar que estem superant un bon desnivell només començar. S'agraeix l'efímera frescor de l'avetosa perque aviat serem presos dels rajos solars, tot just quan el bosc deixi pas a les primers vistes panoràmiques, als primers cims; i comenci el joc de les endevinalles.

Vaig fent camí, sense pressa. No recordo haver començat mai una travessa amb tanta tranquil·litat, potser conscient que l'itinerari és dur, que cal reservar forces i que no sé ben bé quin és el meu estat real de forma. He decidit mantenir un ritme que considero tranquil, però que tampoc s'allunya molt de la resta, excepte d'algun que posa la directa. A més no m'agrada anar contre el rellotge, i aquests indrets mereixen tota l'atenció, vull absorvir tot alló que em vulgui oferir la natura, i per suposat, els companys tot i que en aquestes ocasions, és cert, es fa absolutament necessari un control estricte de tots els aspectes, i sobre tot, l'horari, com veuríem a l'endemà.
A voltes, vaig deixant la mirada enrera, no em vull perdre detall del camí que ja hem fet i de les vistes cap a la Vall de l'Ara. Sembla que ens desplacem sobre una cinta transportadora, i l'aparició de les grans muntanyes, juntament amb l'alçada guanyada, converteix l'Ara en un finíssim fil turquesa, casi imperceptible, sobre el primaveral vellut verd que vesteix la vall.

Ha estat un encert deixar les raquetes als cotxes, ja portem prou pes a sobre i amb aquesta calor, qualsevol cosa està de més. Trobarem neu a partir del Port de Bujaruelo, que ja es deixa veure amb tota claredat davant nostre. El camí no és especialment bonic, peró els petits detalls el fan molt entretingut, com rememorar els nostres temps d'escoltes amb el Gerard que ens cull regalessia del terra per anar rossegant, ¡¡¡ quina escola la muntanya !!!.
L'itinerari no té pèrdua, així que no acabo d'entendre perque està totalment fitat amb aquestes figures metàl·liques que veieu a l'esquerra. Millor no en parlem. Curiosament la meva vista no hi va parar gaire atenció, com si inconscientment volgués passar de puntetes sobre un detall que esguerraria la meva comunió amb el paisatge.

Arribats al Port de Bujaruelo, una desvergonyida marmota ens dona la benvinguda, que seria la manera benèvola de dir que cercava una mica de menjar fàcil. Dona la sensació que és la mestressa del Port, que es cobra el seu peatge mentre tothom li riu les gràcies, i és que ben mirat, així dona gust pagar peatge. I deu caure bé la bestiola, perque tots coincidim a que la senyora marmota (o senyor, que tampoc ho sé) no li aniria malament una mica de dieta.

Un petit descans i enfilem ja cap al refugi de Serradets. Arriba l'unic pas complicat, per dir-ho d'alguna manera, perque de fet, la única dificultat real ve imposada per la manca de seny d'alguns que trien el pitjor lloc per calçar-se els grampons, el que provoca un embussament. Res especial, si no fos que els mil metres guanyats ja es comencen a notar.

Sota les imponents parets de la cara nord del Taillón i el Dit de la Falsa Brecha, el cel es comença a tapar. Talment és el punt lúgubre que necessita l'arribada a un dels escenaris més maravellosos dels Pirineus, el circ de Gavarnie, amb la seva porta oberta cap al cel, flanquejada pels característics cims del Casco i la Torre i protegida pel savi que guarda secrets mil·lenaris, l'ancià de pell arrugada i barbes blanques caigudes a plom cap al fons del circ, que observa pacient els muntanyencs que el visiten des de tots els punts possible, recolzat sobre el bastó d'aigua más gran d'Europa. És el majestuós Marboré.



Arribem al refugi de Serradets, el que Russell volia construir a la vessant espanyola dels murs de Gavarnie, per gaudir de tot el Sol que rebria allà, sense pensar gaire en els possibles conflictes internacionals que podria provocar aquesta construcció invasiva. Russell no s'hi mirava gaire amb aixó de les fronteres quan es trobava envoltat de glaceres, cims i muralles rocoses. Finalment Russell i el CAF van optar per l'actual ubicació del refugi, sembla ser que per ser el lloc on més es podia aprofitar l'escalfor del Sol.
Aqui noto que les forces em fallen, estic molt cansat, i comencen a passar factura les hores de són perdudes, la falta d'entrenament i la conducció tan aviat. Em falta "manteniment". M'abandono a la idea que jo ja descansaria aqui, peró una mica de beguda, una mica de menjar i el millor de tot, els cops a l'esquena d'uns amics fan l'efecte d'una injecció d'adrenalina. Poc cas faig ara de les meves cames, la meva ment vol volar cap a la Brecha, és a tocar!!!. Totalment renovat supero els darrers dos-cents metres que ens separen del vivac i m'allibero del pes de la motxilla. Somric, no...ric, abraçat als amics en comprobar que el vivac és nostre, net i sec, sota el flanc occidental de la Brecha de Roland, a la vessant aragonesa. Hi cabem, justets, tots vuit, apretats i amb compte de que no caigui cap roc damunt dels que queden més a l'extrerior. És maravellós. Aqui els més experts fan classe de com viure bé a la intempèrie, i tot just mentre comencem a desfer neu per a preparar el sopar, cau una tempesta amb calamarsa inclosa. Sopem per torns, i l'arrós em renova del tot. El llit de pedra ja m'espera i des de dins del sac, acotxats per la acollidora roca, veiem el fabulós espectacle de llum que ofereixen els llamps sobre la Peña Montañesa per delit dels més romàntics. Algú fa mofa i potser pensa que som ximples, peró tan és, cadascú és lliure de ser boig a la seva manera ¿oi?. Gaudeixo del moment i de la companyia, comparteixo les fotos de la nostra filla que duc guardades a la càmara digital i m'adono de la serenor amb la que espero l'arribada del són. Peró hi ha alguna cosa que em fa incorporar-me un altre cop, i alço la mirada cap a la meva esquerra per observar el Casc de Marboré (un altre nom llegat de Russell), quan la baixo em fixo en el pas dels isards i la Gruta de Casteret que m'ha fet veure un bon amic, el matiex que ha repetit més d'un cop: "imagina't, aqui va passar-hi Russell una nit de llamps i trons !!!", corprés per l'entorn i feliç per la sensació de no sentir-me hoste o visitant, sino de formar part de la muntanya, privilegiat de reviure la història sota un sostre rocós que encara s'alça cent metres per sobre dels nostres caps. No hi dubte de que és una bona nit.