Mont Perdut, per a alguns.

Quarts de set. Sonen els despertadors. Ens llevem eixuts tot i haver plogut amb intermitència fins a la matinada. En canvi ara, el cel és ben blau i es respira optimisme dins el bivac. Esmorzem i recollim el bivac per començar una altra jornada espectacular d'alta muntanya, però com sempre, la agilitat i la rapidesa de la sortida no són el nostre punt fort, i sortim... a quarts de nou!!!. Assignatura pendent per al Setembre.
Sortim de la Brecha ja amb els grampons calçats i ens mantenim per una traça ben marcada cap al Pas dels Isards. La neu que queda està en òptimes condicions, i la progressió és fàcil i lleugera. Aquest pas, divertit i entretingut de fer, està equipat amb cadenes, i se situa sota la muralla oriental de la Brecha, que de moment ens manté a recer del Sol, fins arribar a un punt entre el Casco i la Torre de Marboré.


En aquest punt fem recular al Joan que ja havia enfilat cap als cims, per carenejar des de la Torre cap als Pics de la Cascada, però nosaltres creiem millor anar a buscar el Coll de la Cascada des de la base de la muralla, per camí evident a l'estiu i que ara sembla posar-nos alguna trava. Bé, alguna no, totes les traves possibles. Després de dos intents infructuosos per trobar el pas bo que ens dugui al coll, suggereixo al Gerard que reculi. Estem perdent alçada i tampoc trobem la manera de tornar a remuntar els metres perduts. Començo a estar inquiet en veure que el temps passa i el Sol, ara sí, comença a escalfar de valent. Qui més qui menys ha vist, bé, ha intuït aquell pas que ens duria a un bon lloc per arribar al Lago Helado, però són intuïcions que costa seguir quan el grup el formen vuit persones, i no està la cosa per experimentar, així que decidim baixar encara més per cercar el camí de Goriz. Una llàstima pels metres i el temps perdut. Ara es fa tard i ja comencem a pensar en les possibles tempestes de la tarda. Baixo cap-cot, un xic decebut, com tots, però la sensació d'haver fallat la resta del grup em pesa més que els dos quilos de tenda que arrossego tot el cap de setmana i que tornaran a casa sense haver-se usat. Baixar fins al camí de Goriz complica seriosament l'empresa. Són molts metres que s'ha de davallar per després tornar a remuntar, i he de valorar l'esforç d'avui, i el de demà.


Ens fem a la idea que no arribarem avui a cim com estava previst, però fer cim l'endemà suposaria un esforç extra important per al dia de la tornada. ¿cim, Lago Helado, Goriz?.... vaig barrinant mentre arribem al camí de Goriz, on tenim un ple. El Gerard proposa fer cim. Ell està convençut d'aconseguir-ho, i no només destil•la l'energia, sinó que té aquella guspira als ulls que transmet una seguretat inalterable. Es mostra ferm en la seva proposta als qui el vulguin acompanyar, com ha de ser. Ara no s'hi valen bromes, s'ha d'estar al cent per cent.
Jo, en canvi, encapçalo als que no ho veuen clar per un o altre motiu. En som més d'un els que ja estàvem mentalitzats per a la baixada.
Decidit. Gerard i Lluis, atacaran el cim. Són les dues del migdia. Al Lluís no li cal encomanar-se de l'esperit del Gerard, està sobrat de motivació i de forces.
Ens separem mentre tots anem mirant a cua d'ull els núvols que es van formant sobre les testes del Perdut i el Cilindre. Sort, amics.
Per la nostra banda comença una baixada tacada de desencís. Afortunadament l'ambient és prou bo com per continuar la marxa i apropar-nos a la meravellosa Vall d'Ordesa.
El cel es mostra clement amb nosaltres i ha decidit que no ens cal la pluja i que ens deixarà gaudir, com a mínim, d'aquesta mitja lluna gravada a la Terra pels gels ancestrals, de camins que semblen impossibles, d'aigües que baixen furioses per arreu. Baixem sense presses, aturant-nos aquí i allà cercant la foto i mirant amunt fent juguesques sobre el possible èxit dels companys que pugen al cim.


Ens tornem a divertir baixant per les Clavijas de Soaso, un dels molts passos que trobem a Ordesa, equipats amb cadenes i claus de ferro clavats a les parets per facilitar l'accés entre les faixes que formen aquest espectacular indret. Un altre lloc idoni per gastar el disparador de la càmera fotogràfica.

Després, uns minuts de lliscar sobre pedra menuda i ja som a la capçalera de la Vall d'Ordesa, als peus de la Cola de Caballo. Espectacle d'aigua i só en un escenari diferent. Hem canviat l'aspror de les grises roques per la suavitat del verd acabat d'estrenar per la vall. Una vall que ens acaba d'engolir i que a cada passa és més verda, més humida i més frondosa.



Descendim entretenint-nos a cada salt d'aigua, com les Gradas de Soaso, barrejats amb els turistes que pugen de la Pradera d'Ordesa, punt final de la nostra travessa perquè finalment, en no trobar un lloc adient on dormir, hem decidit baixar fins al final, on l'endemà un taxi ens durà a San Nicolás per recollir els cotxes. Quan el Sol ja ha caigut, toca preparar el sopar, un banquet amb tot el que duem a sobre i que ningú vol portar cap a casa, surten embotits i formatges de tot tipus per fer un aperitiu, després pasta i per rematar-ho unes infusions. La xerrameca i la conya no s'estenen fins gaire estona després del sopar, i aprofitem les taules, com diria el Joan a mode de "somier de làmines".
I els companys ¿hauran arribat al cim?, ¿amb pluja o sense?...tots hi pensem des del nostre "còmode" llit, amb el puntet de ràbia que provoca la certesa que la teva aventura ja s'ha acabat. Has tornat, casi sense adonar-te, al món "civilitzat" i només serà una nit, però són massa hores en un lloc artificial, només restant a l'espera de tornar a casa.