PIC DE FONT BLANCA (2.904 m.)

Va ser un viatge fugaç. Massa ràpid pel meu gust. És el que té voler estar a tot arreu, el que vaig pagar amb un desmesurat cansament al final de la jornada, sobre tot fatigat pels kilòmetres de cotxe i no per l'activitat en sí.
He decidit visitar el Pic de Font Blanca, a Andorra, perque és un cim previst dins del cicle de sortides d'alta muntanya que al C.M.H. estem dedicant a Henry Russell, i que em toca coordinar a mi. Com no conec la zona, marxo a fer una visita de presentació.
Matino força i marxo cap a Andorra, avui no pateixo per les cues, ja ha passat el pont del Pilar i encara no ha arribat la neu. Arribo aviat a l'aparcament del Parc Natual de Sorteny, indicat en un desviament de la carretera que arriba fins a Arcalís. Són quarts de nou i una temperatura de quatre graus negatius, no està malament. He decidit carregar tot l'equip, sac de dormir i la tenda per si m'agafa el rampell de dormir per les alçades. El matí pinta bé, només desitjo que aquest vent afluixi, sí aquí és fort, no vull saber com serà un cop superada la Portella de Rialb.
Començo a caminar per un un camí enmig del bosc, però la vegetació dura ben poc.
Un cop superada la Font Freda i arribat al refugi de Rialb, els arbres queden enrera, deixant pas als prats d'alta muntanya. El camí segueix sempre el curs del riu, que ja en alguns llocs és ben glaçat.
Els prats són ben secs, hauré de tornar a la primavera o a l'estiu. Segur que a leshores serà fantàstic el contrast del verd lluent i les roques de les muntanyes. Ara la diferència és imperceptible. El prat té un color verd apagat, marroneja en algunes zones i es prepara per rebre les primeres neus. Tot i la poca varietat cromàtica el lloc és fabulós, una gran vall amb forma de ferradura que poc a poc, peró sense descans s'alça fins als 2.509 metres de la Portella de Rialb.
Un cop dalt de la Portella, decideixo anar per la carena, el que m'obliga a grimpar i desgrimpar contínuament, i en alguna ocasió a recular. No és difícil, peró em sembla que per fer-ho en condicions hivernals serà prou complicat, sobre tot pels esquiadors, ja que ells faran el flanqueig d'aquesta zona per la cara Oest de la carena, i és ben dreta. És un flanquieg força lleig.
Un cop acabada la zona més "grimpera" s'arriba a una cota intermitja, arrodonida, que dona pas a la darrera pujada, sense gaires esforços al cim de Font Blanca.
¡Quin goig! La vista és esplèndida pels quatre cantons. No hi ha res que em tapi la vista. Maladetes, Pica d'estats al davant, l'Ariege, tota Andorra als meus peus, el Pre-Pirineu al fons...quin espectacle.
Quan truco a casa m'adono que de com he pujat de ràpid, sense adonar-me, tot i anar carregat amb l'equip d'acampada. M'estic al cim durant una hora , tot i el fort vent que hi ha, ben arraserat entre unes roques i amb la motxilla. Una hora dalt del cim!!! quin plaer, sembla que un pugui en aquesta estona tenir temps per a tot, per al gaudir del present, reflexionar sobre el passat i edificar el futur. El vent espolsa els núvols i els neguits i deixa els pensament tan clars com el cel.
Començo a baixar per una altra banda, per comprobar el terreny. És una baixada dreta, per torrenteres, no crec que sigui la millor banda per pujar. Vaig seguint les marques, però sobre tot l'instint. Un cop al final del torrent, en un planell, sé que he de tombar cap a l'Est si no vull baixar fins a la carretera. A la dreta baixa el riu de Comis Vell, jo he d'anar cap a l'esquerra. Perfecte, torno a trobar els punts grocs de les rutes de la zona. Hi ha un desviamenten en que unes marques pujen al Cim del Besali, i les altres van flanquejant la serra, enmig del bosc. Finalment la baixada directa per un altre torrent, en ocasions molt dret, baixa directament fins a l'aparcament.
Ha estat una bonica excursió, no molt llarga peró plena de contrastos i llocs encantadors on aturar-se a escoltar com cau l'aigua.

El refugi de Rialp

Vall de Rialb, cap a la Portella i cim el Pic de Font Blanca

EL Pic de Font Blanca des de la cresta

El Cim

Pic de Font Blanca (2.904 m.) - La ressenya

Aqui van les quatre dades de la sortida al Font Blanca (Andorra).
Camí marcat amb punts grocs des de l'inici del camí.
Bonica pujada per la Rabassa i una mica d'enduriment a partir de la Portella de Rialb. Per la cresta és poc viable (però entretingut) ja que obliga a recular desgrimpant uns quants cops.
El panorama és fabulós des del cim.
En els propers dies espero poder penjar la crònica.


Aparcament (1.760 m) 0:00
Refugi de Rialb (1.990 m) 0:35
Creuament camins 0:45
Portella de Rialb (2.509 m) 1:50
Pic de Font Blanca (2.904 m) 3:05

Desnivell: 1.122 metres.

LA PEDRA PICASSO

Crec que és admirable la feina que fan les entitats que s'encarreguen de mantenir la bona senyalització dels senders, tot i que desconec el funcionament del tema i de la funció que hi tenen les federacions. Suposo que a part de facilitar (potser massa i tot) una activitat al gran públic i de mantenir vius camins de vegades històrics, també tenen com a funció atraure gent per activar turísticament algunes zones.

El que ja no em sembla bé és que de vegades trobem exemples com aquest, a pocs minuts de l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, que vaig batejar com la pedra Picasso. Un grapat de marques en una sola roca, com si haguessin estat probant quin lloc de la pedra era el més adient fins que el van trobar. La veritat és que no seria el camí més perdedor del món, aquell.

No sé si ha estat un excés de zel en la feina feta, peró s'han cobert de glòria.

Potser els aniria bé un repàs. http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=3718

CAÇADORS I CAÇADORS

Mentre camino cap a l'esglèsia de St. Martí, saludo un noi que treballa al marge del camí. Casi sense aturar-me l'interrogo sobre com va la jornada, i la seva resposta desperta la meva curiositat. "Preparant la temporada", diu. El Xavier es presenta com a caçador d'ocells, peró abans que a mi em doni temps a posar mala cara, ell s'explica. La seva cacera no és nociva ni agressiva. És tracta de mantenir una vella tradició familiar amb un tipus de cacera amb un parany compost per dues xarxes abatibles des de un petit observatori que ell mateix haa construit. Tot el parany és muntat per ell, i com a esquers utilitza uns altres ocell, possiblement atrapats l'any anterior.

Segons m'explica, el principal interés d'aquest tipus de cacera, és dur a concurs els ocells més bells, i quedar-se'ls ell a casa. Estarem d'acord o no en que els ocells hagin d'estar en llibertat o engabiats, peró em sembla indubtable el seu amor pels ocells quan en parla, i la seva ràbia és evident quan comenta els concursos, i la mala gent que hi va, que fins i tot roben els ocells més preuats només perque hi ha un premi pel mig.

Li brillen els ulls quan parla dels ocells, i està humilment orgullós de la seva feina al parany, i de mantenir una tradició. Amb mi fa el que voldria fer amb tothom, una espècie de crida en favor d'aquest tipus d'activitat, i en contra de les "escopetes", activitat que atrubueix només a aquells que tenen ansia de disparar, i que quan els manca un blanc, carreguen contra tot alló que belluga. Aqui també hi estariem d'acord.

Tinc la oportunitat de veure algun dels ocells que ha atrapat l'any anterior i que potser faran d'esquer aquest any. Els ocells-esquer, estan degudament lligats amb petits arnesos que els permeten volar algun metre per sobre del terra, atraient aixi les aus que inicien el vol a primera hora del matí per continuar la migració. Aquestes aus interpreten el vol de l'esquer com a punt de pas de la seva migració, i és en apropar-se que el "caçador"estira dels fils que aixecaran les xarxes que atrapen els ocells.

Un cop atrapats, el Xavier escollirà els més bonics per quedar-se'ls a casa i la resta els deixarà lliures.

Tot i que no he estat mai favorable a engabiar animals, accpetaré la seva proposta per acompanyar-lo un dia i veure com es du a terme aquesta activitat. Potser és illògic estimar tant uns animals per voler tenir-los captius, peró em sembla una activitat poc agressiva amb el medi i els propis animals com per permetre que es dugui a terme.

Aquí podem veure la petita caseta que el Xavier s'ha construit per vigilar el parany i des d'on aixeca les xarxes, perfectament dissimulades.

RUTA DE LES ESGLÈSIES

Aquest cap de setmana visitem als pares al camping on ara s'hi estan, a Montmajor, a uns quinze quilòmetres de Berga, al Sud de la Serra d'Ensija i el Port del Compte.

Diumenge al matí, ja una mica fart de tant menjar i beure, i necessitat d'una mica de solitut i excercici, surto cap a l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, on havia vist que hi confluien diversos camins senyalitzats.

Per desgràcia no puc visitar l'esglèsia, i després d'unes fotos surto cap a l'esglèsia de St. Martí de Balaguer, situada d'alt d'un petit turó. S'hi arriba ràpid, principalment per pista i algunes dreceres per sender. Tot i que ha estat plovent part del dia d'ahir, la terra és completament seca també ho he escoltat dir als boletaries que ja comencen a estar impacients. Suposo que el canvi de paissatge després dels incendis dels anys noranta han influit, ja que alló que eren boscos, actualment són matolls i esbarzers, i segons sembla, també s'han modificat els llocs de pas de les aus migratòries.

Xino-xano i completament sol arribo en poca estona a St. Martí, allà gaudeixo de vistes un xic borroses del Berguedà i el Solsonés, peró sobre tot puc fer quatre respiracions profundes i estrènyer una mica més el lligam amb la natura, amb la terra. Re-faig el nus que les jornades d'asfalt i els horaris trenca-closques s'encarreguen de desfer al llarg de la setmana.

PIC RUSSELL (3.205 m.)

Ja tocava. Li teníem moltes ganes a aquest cim, que ja se'ns havia resistit alguns cops el darrer any a diferents membres del grup, però aquest cop era diferent. També és cert que hi havia certa incertesa sobre la duresa de l’ascensió i el nombre de participants, però la veritat és que no va fallar res, bé, potser les forces en algun moment, però cap drama.
Un cop descartada la idea inicial de pujar per la Vall de Salenques, per intentar seguir un itinerari el més fidel possible al de Russell, vam decidir que el més pràctic era pujar des de l’embassament de Llauset.
Finalment, som un grup gran, quinze persones. Cadascú amb els seus horaris de feina, així que sortim per tongades de l’Hospitalet cap a l’Embassament de Llauset, on hem quedat per dormir i sortir plegats al matí de dissabte. Farem una cursa contra el rellotge per guanyar hores de son i descans, els uns fent bivac, d’altres dins dels vehicles. Demà ens espera una llarga jornada.
Cap a les sis del matí, motxilles preparades, frontals al cap i la moral pels núvols, comencem a caminar dins la foscor fins arribar a l’estany de Botornas. Comença un ball de roba que ja no s’aturarà fins al final del dia. Ara sobra la roba d’abric amb les primeres gotes de suor, i l’ambient fresc és prou agradable, tot just quan s’intueixen els primers llums del dia i els Pirineus desperten al mateix ritme tranquil de les nostres passes. Fem bona la dita de “començar com un vell per acabar com un jove “.
El ritme sembla prou bo per a tots i el grup no s’estira en excés, al menys fins arribar al Coll de Vallibierna. Hi hem arribat en menys de tres hores. Des d’aquí podem intuir el camí que ens durà cap el nostre objectiu, mentre fem la primera aturada per menjar i beure.
Ara toca fer quelcom sempre desagradable, perdre cota per flanquejar per sobre de l’Estany de Vallibierna per tornar a remuntar fins el Coll de Soler i Coll .
Això ja és una altra cosa. Qualsevol indici vegetal ha quedat enrera i al davant s’aixeca, imponent, la gran torre rocosa del Pic Russell, envoltada d’un mar de roques com el gran bastió que defensa al gegant Aneto. Sembla ben bé que algú s’hagués dedicat a dinamitar els flancs del massís. Roques, roques i més roques....però ¿on són els gels que figuren al mapa?....segons la cartografia hauríem de veure algunes geleres davant nostre, sota l’Aneto i el Tempestats. Res de res, ni tan sols ventisquers. El tema és tan repetitiu com dolorós i casi millor no fer-se mala sang.
Seguim la marxa lentament (alguns) sobre l’immens pedregar, on fins i tot els rocs més grans belluguen sota els nostres peus. El camí es fa feixuc i fins i tot deixem d’escoltar les cançons dels més animats que han estat cantant fins ara, que sembla que no arribem mai al lloc on ens hem d’enfilar per guanyar el cap de la muralla, ¿on diantre és la xemeneia?. Passem de llarg unes fites que semblen no dur enlloc, però només ho sembla. Les hem deixat enrera i ara ens acostàvem massa a la bretxa que talla en sec la cresta entre el Russell i el Tempestats.
Buscàvem una diagonal “evident”. És clar, és “evident” quan arribes al punt d’inici, però per arribar-hi, has de fer uns quants metres de grimpada. Ara sí, tots enfilem xemeneia amunt agraïts al nostre cantant particular, en Gerard, que s’ha guanyat una paella per dur-nos a tots pel bon camí. Doble alegria, per haver encertat la ruta i perquè si menja paella...

¡¡¡ no pot cantar !!!.
Un cop superada la xemeneia ja som al cim. Com és costum es repeteixen les demostracions d’alegria barrejades amb les esbufegades dels darrers metres. Amb tanta gent al cim el festival d’abraçades i petons és gratificantment inacabable. A més, hi haurà ració extra, ja que ens hem trobat amb la sorpresa de que el Manel Martinez ens esperava dalt del cim, després d’haver fet bivac al cim de Tempestats...¡¡¡tota una nit “russelliana” com cal, sí senyor!!!.
¡¡Quantes emocions !!. Em fixava en les cares, especialment amb la de la Imma, que lluïa un somriure que il·luminava del Mulleres a l’Aneto, i no, no era fruit del cava que va pujar fins al cim, suposo que era tot plegat. Com coordinadora tot li estava sortint perfecte, el cicle que havíem encetat ho feia de la millor manera i per fi aquell cim havia deixat d’oposar resistència.
Hi ha qui m’ha preguntat sí jo no estava prou content...¡¡ i tant !!, però em trobava amb molta gent desconeguda com per deixar anar la meva eufòria, va ser com una implosió d’alegria, una espècie d’experiència tàntrica muntanyenca. Pujar aquest cim ha estat meravellosament dur. S’hi ha reflectit la il·lusió i la passió que el grup està posant en aquesta feina. Veiem que per fi donem el tret de sortida i ... ¡¡¡ bingo !!! la gent respon i es desperta no només l’interès per fer un cim sinó també per la figura de Russell, i això encara motiva més.
Motiu d’alegria també ha estat compartir un altre cop muntanya, encara que només fos una estona al cim, amb el Manel. Aquest Obèlix de carn i os, igual d’entranyable que el còmic. Llàstima que no ens hagués acompanyat al refugi. Em guardo el brindis per una altra ocasió.
I finalment el Duff i jo tornem a ser com “les dos bessones”, que quan un pensa una cosa, l’altre ja l’està dient...és bonic veure com amb el pas dels anys, les personalitats i les vides de les persones van tirant per camins diferents, casi mai paral·lels, però que tot i així hi ha coses que no s’acaben de perdre mai, gràcies als forts fonaments de l’amistat.
Veureu que porto estona parlant massa de pensaments i poc de muntanya, però és que ara toca parlar de la baixada, i casi que m’estimaria més no haver de recordar-la. La recordo com un autèntic calvari, “pseudo-pàjara” inclosa. Sort que el dòping (legal, evidentment) va fer efecte i la última hora la vaig poder passar prou bé, baixant tranquil de xerrameca amb la Mònica, i és que amb aquesta noia és impossible no riure. Ella ja és prou divertida però les seves anècdotes donarien per omplir tota una temporada a tots els monologuistes de televisió.
Després de tretze hores d’activitat, arribem als cotxes, absolutament trillats, tant com per no poder ni fer uns quants estiraments. El Gerard, en comptes d’arribar cantant, ho fa amb un estrepitós renec, possiblement pensat per la majoria.
Poc després arribem al refugi de Conangles, on ens espera un bon sopar amb un ambient excepcional. És un no parar de riure durant tot l’àpat, però no trigarem gaire a marxar cap al llit a intentar recuperar les forces perdudes.

Diada de retrobament amb la muntanya

Després de dos mesos sense calçar-me les botes, i davant el primer repte de la temporada que es presenta una mica dur, el Pic Russell per al proper dissabte, vaig pensar a fer un entrenament als Cingles de Bertí per desentumir els muscles. La idea inicial de fer el PR-C33 (La Garriga – Figaró – La Garriga), es va quedar finalment en només el tram des del Figaró fins a La Garriga, de menys de tres hores i uns 350 metres de desnivell, ja que m’acompanyen la Carol, l’Ester i el Manel. Poc avesats a la muntanya com estan, tampoc era qüestió de ficar-los en una sortida “trenca-cames”. La nota negativa només començar el dia, i com era d’esperar, la va posar Renfe que ens va fer arribar tard, i canviar el pla inicial.
Després de dubtar molt sobre l’itinerari, vam decidir anar al Figaró per començar la ruta. Sortim de l’estació, creuem el pont sobre la C-17 i tombem a ma esquerra fins a trobar la font i les escales de l’Àngelus, on trobarem la primera senyal del PR. Pugem les escales i dalt de tot tombem a l’esquerra, per un carrer amb unes quantes cases Noucentistes i Modernistes. Pocs metres més endavant comença una pista que ombrívola que s’endinsa al bosc resseguint la ruta dels arbres. S’agraeix la fresca que dona el bosc en un dia calorós com el d’avui. A més, també ajudarà a la Carol i la Ester a poder caminar sense protestar gaire.
L’itinerari no té res d’especial i transcorre durant la major part per pista entre frescos boscos. Es pot dir que és una bona passejada per deixar-se anar a xerrar o a pensar, com em passa a mi, que sóc de ben poques paraules quan camino. Potser pel Manel va ser una sorpresa que jo anés tan callat durant tanta estona, sabent com soc de xerraire a ciutat.
Durant una estona els faig un “curset accelerat” sobre els diferents senders que poden trobar, el seu manteniment i quatre coses més de muntanya per acabar inquirint si s’atrevirien a dur a terme la travessa del GR-92 per etapes. Sempre aprofitant per deixar anar algun repte. A veure si poc a poc s’animen, perquè m’agradaria que compartíssim senders plegats.Arribats a la Garriga, fem la cerveseta de rigor i marxem cap a casa. Ha estat una matinal sense secrets ni estridències, ni mes plaer que el gaudir de la companyia de la família, que ja és prou, i per sort lluny del “soroll” polític de la maltractada Diada.

Viatjar

Me preguntas qué es viajar?
es afán de conocer
es gusto de comparar
es consuelo de olvidar
y alegría de volver.

Amb aquestes paraules de Gregorio Marañón, el meu "germà" em desitjava, ara fa un any, que la Carol i jo tinguessim un bon viatge a Costa Rica i sobre tot que fessim el que ens agrada, viatjar i no fer el turista com es costum. Seguint el nostre estil, ho vam seguir al peu de la lletra i vam tornar amb una empremta inesborrable.

Ara fa sis dies tornem del nostre viatge a Egipte, on remullant els peus al Nil sortim impregnats de història i cultura, a on podem posar a bullir el nostre cervell a l'olla de les antigues civilitzacions i el resultat serà un brou d'interrogants, sí, encara més dels que ja duiem a la maleta. Un viatge meravellós per fer amb la ment molt oberta, no només per absorvir la informació i sensacions del que ens envolta sino també de la cultura i la realitat actual del país.
Certament, aquest any era difícil fer de viatger (la seguretat i l'idioma no ajudaven), peró tot i anar de turistes, i acabar com turistes, la experència és sensacional.
Espero que tots hagueu gaudit de l'estiu, escalant, caminant, viatjant, gandulejant o potser treballant.
Una abraçada ben forta.

DESCOBRINT EL MASSÍS DEL POSETS

Tres dies de vacances ben aprofitats per descobrir un gran massís, o més ben dit una gran mandíbula farcida d'esmolats queixals que rosseguen el cel per tot arreu. Llargues crestes, perfils retallats, valls profundes i estanys tranquils amagats del brogit de les vies normals. Un paradís per perdre's i deixar volar la imaginació traçant itineraris.

20-6-07: La Forqueta (3.007 m.).

Surto de casa a les sis del matí, animat però mort de son, no he dormit gens i ahir vaig passar el dia fet un sac de nervis. Potser perqué marxava sol a fer cinc dies de muntanya a un massís que només coneixia de resquitllada. Sí, marxo sol perque tinc tres dies de vacances entre setmana que no puc compartir amb ningú. Sé que no és prudent i ho he d'escoltar de boca d'amics i familia peró ja està decidit i tampoc seria el primer cop. Com sempre, deixo els meus plans escrits a la Carol, ja veurem si s'acaben complint. Arribo a l'aparcament de la Pleta de l'Estallo a les deu i pocs minuts, preparo les coses, menjo alguna cosa i arrenco la pujada per la Ball de Grist, camí del refugi del Forcau. El dia és esplèndid i per sort el camí és enmig del bosc, el que fa la caminada molt agradable i fresca. Només començar la cascada d'Espigantosa es presenta imponent. El desglaç fa que tingui un aspecte formidable i que l'aigua caigui amb gran força i un soroll ensordidor. Val la pena apropar-se per gaudir de cinc minuts de l’espectacle. Un espectacle que continua a la vall, on el fort soroll de la cascada es converteix en el lleuger murmuri del riu Aigüeta de Grist acompanyant el rítmic moviment de les flors, milers de flors, de tots colors, blaves, liles, grogues blanques....sobre el tapís de l’herba humida, d’un verd intensíssim.

Cascada d'Espigantosa

Ball de Grist

Poc a poc, el camí est torna una mica més costerut i pedregós i allà on acaba el bosc apareix el gran refugi/hotel del Forcau o Angel Orus. Després depresentar-me davant del guarda, decideixo guardar les coses a la guixeta i marxar amb el més imprescindible per intentar pujar a la Forqueta i conèixer una mica el terreny pel que em mouré els propers dies. Encara tinc tot el dia per davant i no sembla que el temps hagi de canviar.
El camí és fitat amb marques del GR-11 que puja al Coll d’Eriste. És de bon pujar tot i les pedreres que a cops s’han de remuntar. Identifico el que deu ser l’entrada a la Canal Fonda a la meva dreta, per on pujaré demà cap al Posets. Ara continuo avançant seguint el sender que puja paral·lel al Torrent de Llardaneta fins a l’Ibon de Llardaneta. Només per arribar fins aqui ja val la pena la passejada. L’estany està en ple desglaç i presenta un quadre cromàtic ben curiós en que es barreja el blau turquesa de les netes aigües amb els blancs grisosos dels últims gels. Una bonica pintura enquadrada pels negres cims de les Forquetas tacades encara de blanc. El lloc demana una aturada per menjar i beure, i per la foto de rigor, és clar.

Ibon de Llardaneta

Continuo per la banda dreta de l’estany per anar a buscar el Coll d’Eriste. La neu és molt desfeta i es fa una mica pesada la progressió, un cop vaig guanyant el coll, es fan presents el vent i els núvols, tot i que en poca quantitat. Decideixo no calçar-me els grampons ja que no em facilitarien la progressió. Dalt del Coll s’obre un gran panorama cap a Biadós. Quin desnivell !!!
Començo a tenir alguna rampa a mida que vaig arribant a la grimpada final del cim. El cansament, la matinada, els nervis i tot plegat comencen a fer efecte al meu cos. Després d’uns metres de grimpada arribo al cim de la Forqueta (3.007 metres), i no m’entretinc gens, baixo uns metres per fer les fotos i busco un lloc per gaudir uns minuts del panorama i de la felicitat del moment, que comparteixo via telèfon amb la Carol i el meu bon amic Carles (tothom tranquil, no penso treure la caballeria, tot i que em mori de ganes). Començo la baixada i ara, més que per seguretat, per raons psicològiques sí que decideixo calçar grampons fins a l’Ibon. Els indicis de rampes a les cames han desaparegut i baixo ferm cap al refugi, ara que sembla que el cel vulgui vestir-se de fosc. Pel camí em surten al pas alguns isards i un munt de marmotes xiuladores.
Al refugi arribo abans de les sis de la tarda, aixi que tinc temps de fer la cervesa de rigor i una dutxa abans de sopar, quin luxe !!!. i és que aquest refugi està perfectament acondicionat casi com un hotel.
Comparteixo el sopar amb una agradable parella arribada d’Alacant, l’Adolfo i la Maite, amb qui xerro una bona estona, de muntanya és clar, aqui qualsevol altre tema es torna casi ofensiu. Xerrem sobre les nostres activitats, els nostres clubs de muntanya, i sense confessar-ho l’Adolfo es mostra com a un representant d’aquesta nova classe pirneísta que s’anomena “col·lecionistes de tres-mils”. Jo li confesso que per a mí l’alçada és un valor afegit a la bellesa d’un entorn o un itinerari. ¿com deixar de fer aquells cims tan bells que no arriben a la xifra màgica?. De pas, i ja que m’han preguntat pel llibre que llegeixo, aprofito per fer una mica d’”evangelització russelliana”. És un plaer poder respondre alguna pregunta sobre el nom d’alguns cims o algunes curiositats històriques de les muntanyes pirinenques. ¡¡Què poc coneixem de les muntanyes!!, només sabem seguir marques blanques, vermelles, fites...¡¡¡ i alçades !!!
Com estem tots tres sols al refugi, i tots tres volem pujar al Posets demà, decidim pujar-hi junts, així que esmorzarem plegats a quarts de set.

PIADA DE LES FORQUETES
Aparcament Pleta de l’Estallo – Refugi Angel Orus: 1:30 h.
Refugi Angel Orus – La Forqueta: 3 hores.
Desnivell: 1.600 m.

21-6-07: POSETS (3.375 m.). Completant el trident
Sortim a les set del matí del refugi, després d’esmorzar una mica del típic esmorzar continental. Amb la fresca es camina molt millor i pugem a bon ritme per la Ball de Llardaneta fins a desviar-nos a la dreta a buscar el camí de la Canal Fonda que es presenta davant nostre com un llarg passadís d’un enorme castell de parets descomunals.

Canal Fonda

Des del començament ens posem els grampons, ja que la neu està en perfecte estat. Poc a poc, la progressió es torna lenta, i la última rampa abans d’arribar al Collado del Diente sembla no acabar mai. Al Collado del Diente ja ens acompanya el Sol que a estones és tapat pels núvols. No és un dia de grans vistes, peró al menys no fa mal temps. La vista del Diente del Llardana és fabulosa. Quina planta que té aquest cim !!! És el director que es fa respectar plantat enfront d’una coral d’altius cims.

Diente del Llardana

Només falta remuntar l’espatlla del Posets per arribar al cim. No hi ha cap dificultat i un cop pujada la darrera pala, carenegem fins al vèrtx geodèsic als 3.375 del “segon” gran dels Pirineus.
Fa una mica de vent i fred, i la vista no és del tot bona. Hi ha núvols per sota nostre, sobre tot pel Nord. Tota una mala passada per a mí, ja que la meva idea era baixar pel Coll de la Paul cap al refugi d’Estós. Com els núvols tapen el delicat camí de baixada, sobre el que en Fernando (guarda del Forcau) ja m’havia avisat, decideixo ser prudent i tornar amb els amics alacantins pel mateix camí.
Al cim, compartim rialles, fotos i la alegria d’haver pujat amb un horari més que respectable.

Per no passar fred, decidim baixar al Collado del Diente a reposar forces. L’Adolfo decideix pujar al Diente del Llardana, i jo refuso la invitació per por que no em “vingui gran”, peró l’única cosa gran, va ser l’errada de no pujar. No és tan inaccessible com sembla, i l’Adolfo puja sense gaires complicacions.

En mitja hora més estarà amb nosaltres per iniciar la baixada al refugi.
El dia ha estat molt plàcid, i tot ique semblava que el cel ens deixaria anar alguna gota, ens ha respectat fins al final. Hem arribat molt aviat al refugi i no hi ha excessiu cansament, la veritat és que haguessim pogut fer alguna cosa més per rematar el dia.
A la nit s’afegirà al grup un noi arribat de Guissona, en Joan, que també prefereix fer muntanya entre setmana per fugir de les aglomeracions i quan el Fernando li comenta que per dissabte esperen casi setanta persones, deixa anar un renec de frustració. Planeja pujar el Posets i després fer alguna altra cosa. Jo, que he hagut de canviar l’itinerari, després d’avisar al refugi d’Estós de que no hi aniré, planejo pujar al Pavots, i fer coincidir-lo amb la data en que Russell va pujar el Llardaneta o Espadas. Per la seva banda, l’Adolfo i la Maite s’acomiaden, ja que ells demà tornaran cap a casa. Sort en el futur amics. Trobar uns companys com vosaltres ha estat un plaer.
Després d’un animat sopar marxem a dormir, demà m’espera un dia en solitari en el que tinc dipositades moltes il·lusions.

PIADA POSETS:
Refugi – Canal Fonda: 1:20 h.
Canal Fonda – Cim Posets: 2:25 h.
Desnivell: 1.275 m.

22-6-07: PAVOTS (3.121 m.). Homenatjant el mestre.

Com ahir, començo a caminar a les set, i cinc minuts després sento un xiulet rera meu. ¡¡ vaja !!, són la Maite i l’Adolfo que s’acomiaden de mí. Ens desitgem sort i continuo caminant mentre ells entren a esmorzar. El detall m’alegra molt la pujada i m’augmenta encara més, si és possible, la motivació per al dia.
Per tercer dia consecutiu, pujo per la Ball de Llardaneta, peró al contrari del que es podria pensar no m’importa gens ni es fa avorrit. Un cop sobrepassat el desviament cap a la Canal Fonda i pocs metres abans d’entrar a l’Ibon de Llardaneta, em desvio a la dreta i comença l’aventura per un terreny precàriament fitat. Per fí entro en un terreny poc trillat només depenent de mí. No és tant agoserat com sembla. Les referències de l’entorn són contínues i faciliten l’orientació.
Pujo una cota d’uns 2.860 metres i després hauré de baixar per buscar el millor itinerari de pujada cap al cim del Pavots, per una llarga pala de neu, que agafa una forta inclinació al final, sota una bona cornisa cap al coll.

Ibon de Millars i Eristes

Ball de Biados

Guanyo el cim sense cap dificultat. Impressionants vistes per arreu, i una visió privilegiada de la cresta Espadas-Posets. No fa vent, i el dia és clar. Estic ple de felicitat aqui dalt, em sento ple de vida, lliure i en armonia amb tot el que m’envolta. Es pot arribar a pensar que un forma part d’alló que tant admira i afegit a la feina ben feta augmenta, encara que sigui per uns instants l’orgull i la confiança, peró només en la mida justa per sentir-se bé, peró no superior a res ni a ningú.
Tot seguit guanyo una altra cota que és l’inici de la cresta de les Espadas, on no em vull ficar tot sol, tot i que qualsevol pot escoltar el seu cant de sirena.

Cresta Espadas-Posets

Sota unes roques, esmorzo durant una llarga estona, sense presses, el sol em somriu i les muntanyes m’acotxen. Com sentir-se un estrany? Com he de voler marxar?.
Una estona després baixo molt ràpidament disfrutant de l’espectacle del desglaç al Forau de la Neu i la vesant oriental del Diente de Llardana. Segueixo les passes del mestre i viatjo sense rumb fix, a veure quines sorpreses em prepara aquest fabulós massís, sempre prudent i atent a l’entorn.

Forau de la Neu amb el Pavots al fons

Una mica més a baix, enllaço amb el tram inicial de la Canal Fonda i trobo a en Joan, que ja torna del Posets. Intercanviem les experiències i decideix pujar també cap al Pavots seguint les meves indicacions. Jo en canvi, segueixo el meu plan, i començo a vorejar la Sierra de Llardana pel Sud-Est a una alçada d’uns 2.500 metres fins que decideixo pujar fins a dalt de la carena per veure si trobo el cap de la Ball dels Ibons. Efectivament després d’una estona d’esforç arribo a uns 2.650 metres i s’obre al meu davant una altra vista del Posets d’aquelles que no veu pràcticment ningú. Una immensa Paret que s’aixeca sobre l’Ibon de Posets. Espectacular. No penso en horaris només en caminar i descobrir. M’aturo per tot arreu a menjar o a beure, o només a gaudir del que m’envolta. M’acompanyen grans grups d’isards per tot arreu. Ells es mouen de maravella en aquest terreny pedregós que pot arribar a ser una mica molest.
Sense perdre alçada vaig seguint tota la Bal dels Ibons. Ibon de Posets, de Ferradura, de les Alforches

Posets des de la Sierra de Llardana

Ibons de les Alforches. Pics de Perramó i Escorbets

Ball dels Ibons. Ibon de Ferradura

...aqui enllaço amb el camí GR que ve del refugi d’Estós. L’aigua regalima per tot arreu i començo a estar una mica cansat, peró tan feliç...
Quina vista de tota la Ball de Grist als meus peus. Grandiosa.

Com tota la travessa d’avui, no puc fer una piada, només sé que vaig arribar al cim de Pavots en 2:40 h. Des del refugi, la resta és un homenatge a la improvització, un crit en defensa dels que ens agrada gaudir sense mirar rellotges, sense mirar alçades...

Un cop al refugi comença a arribar una bona gentada. Per desgràcia, passa el de sempre, gent que puja a dormir tard, fa soroll, gent irrespectuosa que possiblement es molestarà si et sent sortir a les sis del matí per començar a caminar. Com diria el Joan de Guissona “ Quins muntanyencs són aquests !!!”. I no li falta raó. Al matí següent jo que em llevava sense presses vaig començar a fer camí molt abans que els que havien de pujar a Posets i baixar a Biadós.
Peró bé, no clouré aquest relat amb el més negatiu del viatge.
El millor és recordar la felicitat d’haver descobert aquest immens massís ple de possibilitats per a tots els gustos, i la joia que he tingut durant aquests tres dies.

Prat de Cadí i Pont de la Tosca

Bé, unes fotos del passat cap de setmana, amb l'excursió a Prat de Cadí. Una passejada, al cap i al a fí, però un lloc per a mi imprescindible per quedar-se amb una de les imatges més boniques de les nostres muntanyes, sobre tot en aquesta època, amb els colors de les flors acabades de brotar i el verd brillant de l'herba en contrast amb el gris de la gran muralla rocallosa del Cadí.






Aquí tenim el Pont de la Tosca, sobre el riu Cadí, molt a prop d'Arsèguel. Lloc tranquil i fresc per asseure's i prendre's-ho amb calma.



I una altra passejada als voltants del poble, aquest cop pel Prat Torrent, per tenir-ne una vista aèria