Una mica de Setmana Santa

6-4-07:
després d’una nit de no aclucar l’ull, marxem ,no massa d’hora, cap a l’Espluga de Francolí, on passarem els propers 4 dies de turisme cultural i de natura a la Conca de Barberà, tot esperant una mica de pau reparadora i sobre tot bons aliments i bon beure. Aquesta bona terra això ho permet i ho proporciona en bona quantitat.
Durant el viatge la pluja apareix en alguns moments sense destorbar gaire, i en poc més d’una hora som a l’Espluga. Un cop allà, costa més aparcar que trobar la fonda, que és pràcticament a l’entrada del Poble.
Un cop arribats, ens rep 1 home seriós d’aquells que no dona gaire conversa. La fonda Ocell Francolí és agradable i acollidora, amb una petita recepció i menjadors a banda i banda. Els quatre pisos són farcits de velles i belles fotografies. Les habitacions són més que correctes amb algun guarniment en forma de quadre botànic, i un balcó amb sortida al passeig i vistes al campanar de l’església vella.
Un cop deixem la maleta, baixem cap la cova de la font major i ens aturem a dinar en una bodega que és al costat “El gatim”......no hem esmorzat i es nota. Com es aviat, tenim la sort de trobar lloc sense problemes i estar molt tranquils. Quin gran dinar !!!, a base d’amanida i escalivada amb formatges i una graellada.
Un cop ben alimentats, ens arribem a les coves, on trobem la primera pega a l’hora de comprar les entrades 5 € ¡¡¡, un autèntic atracament, tenint en compte el que després veurem. Unes grutes convertides en un petit Montjuïc de llum i de color dignes de Carles Buigas. El grup es dunes 80 persones ...només podem que fer beeeeeee....com les ovelles, vinga tothom “aborregat” i la guia passa de tot, és clar, ella va per feina. No aprens res, i si estàs a disgust l’apatia s’apodera de tothom. Les grutes són plenes de plafons lluminosos per tot arreu, i no hi ha manera d’apreciar la cavitat, ni tant sols d’adonar-te que hi ets. És com trobar-se en la sala d’un museu sota terra. Sincerament, no les recomano. Algun visitant fa la seva queixa discretament a la noia que guia la visita. L’excusa era previsible, som en festes i s’ha d’aprofitar l’arribada dels turistes.
Després de rajar degudament sobre la visita, tornem a la fonda a descansar una mica i fer la migdiada. Bé, això la Carol, jo em calço les botes i prenc un camí que du a l‘Ermita de la Santíssima Trinitat, passant per l’Oratori de St. Miquel.
Surto per la zona de vivendes uni-familiars, no sabria si catalogar-ho de zona residencial. La fresca acompanya, fa una mica de resol. Agafant poca alçada a la sortida del poble, s’endevina la bonica panoràmica que te aquesta comarca. Passo per sota dels gegants elèctrics que trenquen l’harmonia de l’exercit d’oliveres que m’escorta a banda i banda del camí, i unes poques irreductibles parcel·les de vinya. Se sent la remor dels moviments del poble. No és el meu entorn preferit però la tranquil·litat i l’aire mes o menys net em reconforta.
En arribar a l’Oratori de St. Miquel, m’estic una estona assegut gaudint de la vista de la Conca i bevent aigua fresca de la font que hi ha a l’altra banda de la carretera. Un cop he aclarit el meu cap torno xino-xano, cap a la Fonda.
A l’hora de sopar m’adono que els mals de l’estrès encara els duc a sobre, a part de no haver pogut dormir la nit anterior, l’estómac em dona guerra. No puc ni acabar de sopar i vaig al llit un xic fotut. Al menys hem comprovat que l’amo de la fonda, tot i ser de poques paraules no es tan esquerp com semblava. Molt amigablement, ens recomana una excursió i la visita al museu de la vida rural.
Un cop al llit, ens adonem que les parets semblen paper de fumar, ja que es pot escoltar alguna televisió una mica forta de volum, però algú ja s’encarrega de donar un toc d’atenció i s’acaba la gresca.
7-4-07:
Avui me llevat molt millor, més descansat, però amb l’estómac reclamant paciència.
Hem decidit sortir d’excursió al Mirador de la Pena, el que ens havia recomanat l’amo de la fonda, però primer passem pel supermercat i la farmàcia.
Ruta plàcida, senyalitzada, amb senders ben fressats i pistes per on, desgraciadament, passen cotxes i quads, tot i que és un espai protegit...¿espai protegit? Quina gràcia!!. ¿per que en diuen espai protegit? Protegit ¿de què exactament? ¿o de qui? He de suposar que la protecció és contra el dimoni del totxo, que ataca sense compassió tot allò del que en algun moment es va dir que era bonic, i és que ara, el mot “bonic” defineix un bon emplaçament per fer-hi hotels, urbanitzacions, restaurants, sens miraments, fins al darrer pam. Si és així, em sembla molt bé. Només caldria anar una passa més enllà i protegir als qui anem caminant dels salvatges de les motos de cross, dels quads i dels cotxes.
Mentre anem pujant no deixo de fixar-me en la cara que va fent la Carol, que de moment no remuga i somriu, bon senyal. Anem solets pels senders i tots dos gaudim del que trobem, com l’antiga carbonera, el pou de glaç o les pedreres......finalment, unes vistes grandioses des del mirador sobre la Conca, Poblet, l’Espluga....i al fons els nous molins comencen a tacar el paisatge, i uns altres caminants enceten el debat sobre si és preferible tacar el paisatge o l’atmosfera...¡¡¡quina llàstima haver d’escollir!!!....
La baixada va directa per un sender enmig del bosc anomenat de mata-rucs, nom que no ens estranya veient com n’és de dret i estret. Per desgràcia nostra, ens han faltat uns minuts per arribar a l’hora del dinar dels restaurants i fondes de l’Espluga, però és igual, matarem el cuc amb un entrepà i una cervesa en un local al costat del casal, el que diríem un casinet, on els més grans van a petar la xerrada i fer la partida.
Després una migdiada i una mica de lectura. Ara estic més tranquil, i més q ho estaria si l’imbècil del cotxe aturat en front de la fonda deixés de tocar la botzina. Sembla mentida que haguem de tenir problemes d’aparcament fins i tot aquí, tot i que em sembla que és més la comoditat de no haver d’anar a deixar el cotxe un carrer més enllà.

El cos a la ciutat, l'ànima a les muntanyes

No és el primer cop que expresso el meu diferent sentir quan sóc a ciutat i quan soc enmig de la natura, però hi ha dies en què es fa més evident quin és el lloc en que un està fet per ocupar. Veig amb desànim com les persones a part de carregar-nos el planeta, ens carreguem els uns als altres el nostre espai vital, i passem per sobre dels nostres conciutadans, realment la jungla. Forma part de viure a ciutat, renunciem al benestar mental i espiritual per tenir tot un conjunt de suposades comoditats i serveis, però nois, jo els refredats els agafo a casa, mai quan soc a la muntanya. Ahir mateix vaig anunciar als quatre vents que renunciava per sempre més a agafar un taxi. Sí, ja sé que vaig ser massa agosarat però no em ve de gust entrar en un cotxe i fer de co-pilot de “rallis”, i a mig camí vaig fer aturar el taxi per agafar-ne un altre que va resultar, si era possible, pitjor. Evidentment no era el primer cop que em passava alguna cosa així, i això que aquest és un sector que em toca de ben a prop. Per si fos poc, un camió de l’ajuntament recull les escombraries col·locant-se al mig de l’encreuament de dos carrers, ni un metre enrera ni un metre endavant, tot sigui per molestar. Ja no parlem del metro, un gran laboratori d’estudi de la resistència humana al patiment. Tot s’hi val, cops de colze, passar per sobre dels altres.....i no se salva ningú, ni avis ni joves, ningú. No hi ha ni unes mínimes pautes de conducta.
No dic res que no sapigueu, ja ho sé, però avui em venia de gust dir el que ja deia Russell, a la natura s’esvaeixen els baixos instints que a la tenim a la ciutat.
Puc viure entre fum i soroll, com he fet tota la vida, esperant que arribi el cap de setmana per fugir, però lamento profundament que no siguem capaços d’ajudar-nos a fer més suportable la vida a la ciutat, que prou problemes tenim tots plegats, com per a sobre haver d’anar sempre amb la màscara de gos enrabiat.
Apa, salut

4-3-07: Aneto, pel corredor Estasen

Un altre desig fet realitat.
Ahir em vaig estrenar a l'Aneto de la manera que més m'atreia, pel mític corredor Estasen. No em venia gens de gust fer una estival que es convertís en una "romeria" i acabar agobiat de gent al pas de Mahoma, on no seria el primer a recular abans de recollir ticket al "turnomatic". Al final ho vam fer, en un intent de mini-stage de reciclatge alpinístic. I dic intent perque no van caler ni cordes ni material dur, peró tant se val, va ser dur pel carregament de les motxilles, no va ser gaire fred i en canvi va ser divertidíssim i molt disfrutón.
Sortíem divendres de Barcelona als volts de les vuit de la tarda, després d'anades i vingudes, i és que les presses sempre són dolentes. Els mòbils treien fum..."ara arribo!!" "tornem a casa meva, que m'he oblidat la màrfega"...etc etc. Erem quatre al cotxe, el Josep, ens duia en el seu cotxe al Duff, al Gerard i a mi. A l'altre cotxe anaven el Cisco, el Xavi, el Jose i l'Agus, que havien sortit més aviat.
Després de l'habitual paradeta a cal Macho, a Alfarràs a fer un bon sopar, continuem cap a Plan de Senarta, on arribem als volts de la una de la nit, poc després de tenir un bon ensurt a la carretera, on casi atropellem, o més ben dit ens embesteixen uns senglars.
A plan de Senarta, vivac al costat dels vehicles sota una lluna plena impresionant.

A les sis del mati, com és habitual, el Cisco s'encarrega de tocar diana, i preparem tot força ràpid per començar a pujar per la pista de la Vall de Vallibierna....¡¡¡sorpresa!!! podem pujar gaire bé fins al refugi de pescadors, on ens preparem les pasadíssimes motxilles, amb tot el material que es reparteix entre els participants.
Poqueta neu fins que arribem a l'estany intermig de Corones, on ja es fa contínua peró amb poc gruix i tova. No calen els grampons, peró sí tibar fort de pals amb tant de pes. Em meravello a cada passa i intento assaborir cada instant, per dur que sigui, d'un gran ambient.

El Xavi, incomprensiblement, provoca al Gerard qerque canti, i sorprenentment no acaba plovent.
En quatre hores arribem a l'estany superior de Corones, a peus del Gegant del Pirineu.

Allà plantem les tendes i mengem alguna cosa.

El Josep, el Gerard i el Jose, pugen al cim de l'Argüells a fer el primer tres-mil del cap de setmana. Jo que tenia també la idea d'acompanyar-los, decideixo al final quedar-me dins la tenda descansant i refent-me del meu habitual mal de cap (¿alçada?). I ha moments de tot i alguns entenem el que deu ser estar tantes hores tancat a les tendes en les expedicions, i el Xavi ens explica anècdotes de l'Aconcagua per il·lustrar-ho una mica. Un cop arriba el Gerard a la tenda, la conya i els acodits assegurats, peró a les sis de la tarda estem tots clapant, em sembla increïble. Em desperto tot sol a les tres de la matinada, encara ens queda una estona i intento dormir una mica més.
A les quatre, tothom despert i a prparar la pujada a l'Aneto. Sorprenentment anem força ràpid a preparar les coses i a les cinc de la matinada ja estem caminant cap a la base del corredor. La veritat és que porto el frontal diguem que per amortitzar-lo, perque la preciosa lluna plena que ens vigila ens ajuda en la progressió.
Un cop arribem a la base del corredor, l'Agus renuncia a pujar ja que no es troba garie bé, i el Cisco l'acompanya a les tendes.
Per la meva part, una tonteria m'ha fet perdre un bastó, i he renunciat a anar-lo a buscar, per por a cansar-me en excés.
La neu ara està perfecta i hi ha una traça que sembla fer del corredor una escala cap al cel, aixi que no ens encordem i progressem força bé. Comença a sortir el Sol i la estampa comença a ser espectacular, més encara quan sa''riba a la sortida del corredor, i l'Agulla Davui és una pedra preciosa que llueix per sí mateixa.

A l'altra banda comença la grimpada cap al cim de l'Aneto.
Pocs minuts després, només hi han somriures i abraçades efusives. Desapareixen aquelles petites coses que amoïnen alguns i ens tornem a convertir en amics inseparables de la natura i la llibertat.

EL Duff i jo al cim de l'Aneto

No ens entretenim gaire a fer fotos i descobrir tots els cims que veiem que tenim a la vista, bufa un fort vent que ens fa baixar ràpid cap a la Punta Oliveras, segon cim de la jornada que realment no ens mereix ni la foto de cim. És el que vaig anomenar, no sé si gaire afortunadament, un cim "chorra". Un cim que possiblement, no aniries a fer mai de la vida si no és perque hi passes pel costat. Sota del cim, i arraserats del fort vent, fem una mica d'esmorzar i després enfilem la baixada pel Coll de Corones. Desgrimem sense problemes i arribem a les tendes. Han estat unes cinc hores en total i ha estat fabulós. He pogut fer un vivac hivernal, probant el material i el meu cos a una cosa a la que no estic acostumat. He pujat al Gegant del Pirineu pel millor camí, el temps ha estat benèvol i els companys, què dir? una maravella, bona gent i "professors" tots ells.
La baixada cap els cotxes, millor oblidar-la, amb el pes de la motxilla em costava un munt i anava moooolt xino-xano. De tota manera, feina feta i una sortida magnífica. Ha estat un festival de sensacions, i de colors. La claror de la lluna plena, la lluentor de la neu, els taronjes de la roca incendiada per la sortida del sol...¿com no ens ha de costar tornar a casa?

Casualitats que ens apropen

Continuo amb la immersió en la història pirineística i tot llegint el llibre “Vignemale, el señor de los Pirineos”, m’adono que la darrera visita de Henry Russell al Vignemale va ser el 8 d’agost del 1904. Sense saber perquè, faig un salt del sofà i busco les fotos de la meva primera internada al massís i al cim....¡¡vaja!!, ja és casualitat que la última visita de Russell al “seu” massís, coincidís exactament amb la meva primera visita, tot just cent anys després, el 2004.
Aleshores res no estava programat, només tenia al cap la idea d’arribar amb els companys i conèixer aquelles muntanyes de tant prestigi, i saber una mica més sobre aquell home que en va fer casa seva.
Ha estat una coincidència divertida i agradable que, íntimament, m’ha lligat una mica més a Russell.

Lliçons als trenta...i tants

La sortida al Comabona del passat cap de setmana ve ser molt animada, plena de riures, bromes, i situacions divertides, fins i tot estranyes.
Ahir dilluns els participants de la sortida vam rebre un mail divertidíssim, en que una companya feia una crònica un tant surrealista a mode de carta escrita a una amiga. Diríem que el text era una anada d’olla, però que en llegir-lo, pel que sé, tothom ha rigut d’allò més. Com a col•laborador de la pàgina web del club, m’he permès la llicència de penjar-ho a la pàgina de la nostra secció, amb la intenció de compartir amb la resta aquell text tan boig. A l’hora de penjar-lo he tingut dubtes, per si era massa passat de voltes, però he tirat endavant.
A primera hora de la tarda he rebut d’un amic, membre de la junta, i participant d’aquesta sortida, un correu i una trucada, comentant-me la seva sorpresa perquè hagués penjat a la web aquell escrit. No em critica haver-lo penjat, però em fa notar que he d’anar amb compte amb el que publiquem, ja que els no assistents poden fer interpretacions molt diferents, inclòs malintencionades, que poden anar en contra de la web, ara que funciona tan bé.
Immediatament he retirat l’escrit, i és que les seves paraules m’han obert els ulls. No tinc la mentalitat d’home de club, que està pendent de qualsevol detall, segueixo sent tant pardalet com abans, sempre creient amb les bones intencions, el bon rotllo que diem ara. I això que ja he vist històries que m’haurien d’haver fet canviar el xip.
D’una banda em creix l’admiració que tinc per aquest, i els altres companys que donen tant temps de la seva vida a l’hora de millorar el funcionament d’una entitat, de qualsevol entitat, aquells als que se’ls ha d’agrair tants esforços, i dels que tant se’n pot aprendre. Però per una altra, no aconsegueixo assimilar, que pugui haver persones al món que vagin amb la mala baba pel davant, i que amb qualsevol pretext puguin posar en dubte la capacitat dels seus amics, companys, conciutadans, etc. ...
El comentari d’aquest amic, no ha estat una crítica sinó un advertiment del que pot succeir si et topes amb gent de mala baba.
Gràcies per la lliçó, que ja hauria de tenir apresa a la meva edat.

29-1-07: Pic de Comabona (2.547 m.)

Bon inici de temporada, si és que li podem dir temporada a aquest hivern tan estrany.
Aquesta sortida, inclosa en el cicle d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc l’Hospitalet, no havia tingut gaire temps de preparar-la, perquè el mal temps ens havia tallat el rotllo de la idea inicial d’anar al Bachimala. Al final vam decidir anar cap a la Cerdanya, aprofitant que teníem allotjament al mòdul que el Ciscu té al càmping de Prullans.
Sortíem de l’Hospitalet el dissabte a les sis del matí, sense el Duff, que pobre s’havia quedat sense cotxe aquell mateix moment. Així doncs en total set participants per a la primera sortida del cicle d’enguany. Així doncs, per una banda el Josep, la Yolanda i jo, i per l’altra, el Ciscu, la Chelo, l’Anna i la Mònica.
Després de prendre un cafè a Martinet, anem cap al refugi de prat d’Aguiló. Nosaltres no arribem fins tant amunt com el Ciscu i comencem l’excursió a 1.440 metres d’alçada, cap a les deu del mati amb una temperatura de -8,5º C...¡¡quina rasca!!.
Quan arribem al refugi, ja ens esperen des de fa alguna estona. Hi ha molta conya i bon ambient, i el dia es esplèndid. Cap núvol !!!!. Aqui fem una mica d’esmorzar i cap amunt, a buscar el Pas dels Gosolans.


L’únic que porta raquetes és el Ciscu, per variar, la resta hem decidit passar de raquetes i dur només els grampons. bingo del Ciscu !!!...La veritat és que la zona no estava molt malament, no hi havia molta neu però hi havia zones on les raquetes anaven molt bé. Els grampons no van sortir de la motxilla, i el Ciscu. vinga a obrir traça !!!. Sort que és una fiera, per això les noies se’l rifaven per compartir habitació.



Al pas dels Gosolans ens espera la ventada que anunciaven els meteoròlegs. Déu n’hi do quina rasca, però ens ho estàvem passant tant bé que casi se’ns en fot, comentaris, acudits i confessions per tots els gustos i de tots colors, que ens fan partir-nos de riure.
Ara bé la passejada final fins el cim del Comabona. Allà més conya, fotos de rigor i petons de rigor també és clar, sense distincions que aquí ens estimem molt tots. Mil cent metres de desnivell, però molt tranquils i sense gaires patiments.



No ens podem recrear molt mirant el paisatge superb que ens ofereix un dia tan clar, i tirem força ràpid cap a baix. Baixo tranquil, xerrant amb uns i altres excepte amb el Ciscu i el Josep, que li foten canya cap avall. Em sorprèn la Chelo que mentre baixa es descollona de riure tota sola, ...jejeje...no sé què esmorzes, però passa’t una mica...jejeje.
Va caient la tarda i em sap greu no poder asseure’m uns minuts a contemplar l’espectacle dels colors canviants sobre la Cerdanya, de taronges a liles.
Ha estat una sortida molt relaxada, sense gaires pressions pels horaris i sense gaires esforços físics (serà que m’estic recuperant?). Això sí, no recordo una sortida tant animada i divertida des de feia temps.
Arribem al cotxe a les sis de la tarda amb una temperatura de 2º C. I tirem cap a Martinet a comprar unes coques d’aquelles tant bones (¡¡s’ha d’acompanyar el vi de la Mònica !!) i ara cap a Prullans, al càmping, on el Ciscu ens ha ofert allotjament en el seu mòdul.
Després de tastar la boníssima escudella i la carn de xai del Manolo, l’amo del restaurant, anem a fer el ressopó amb vi de la Rioja i una mica de coca.
El tema del vi bé de lluny, d’una conya amb la Mònica. Finalment, després de molts intents hem pogut fer una excursió plegats i celebrar-ho amb vi....alguns amb aigua, però és igual, no serem supersticiosos, no fos cas que ens dugui mala sort.


Mentre xerrem, van caient cap els llits un rere l’altre, i només quedem la Mònica i jo, que per casualitat hem descobert que tenim una part del nostre passat en comú...jejeje...ara resulta que sortíem de marxa pels mateixos llocs durant la mateixa època i això ens duu a xerrar de tot plegat una mica, gustos musicals, locals, amics, i com no, els canvis que hem anat fent nosaltres i el nostre entorn...i és que és inevitable....aleshores tot era molt millor !!!! ande vas a parar !!!!....
I entre un vinet i un altre, anar xerrant de tot plegat, el Ciscu es lleva per començar una nova jornada, i nosaltres sense dormir !!! como en los viejos tiempos !!! jejeje...
Fem cafè a veure si podem aguantar l’excursió que farem avui, i ens pensem que aguantarem, però és asseure’m al cotxe i caure rodó...
Havíem d’anar al Moixeró, però la pista està completament glaçada, així que girem cua i anem cap a Estana, per anar a Prat de Cadí. Bé, jo me’n vaig assabentar allà, perquè estava completament clapat. Una cop arribem, la Mònica i jo decidim quedar-nos clapant als cotxes un parell d’horetes, i després fer un cafè. També és “cachondeo” que al bar hi hagi el borratxo de torn donant-nos la tabarra. Després fem un tomb per allà esperant que arriben la resta de la colla per tornar a casa.
Ha estat un cap de setmana collonut. Estic molt content per com ha anat tot, i per les noves “troballes”, la Chelo i la Yolanda, a les que he conegut fa poc, l’Anna, amb la que tenia moltes ganes de fer muntanya després de tant temps, i la Mònica, aquesta “ànima bessona” de les nits de Poblenou . Amb les altres “feres”, el Ciscu i el Josep, sempre és un plaer compartir muntanya.

Ja tenim equip !!!

No em refereixo al Barça, ni tampoc a un equip competidor de cap especialitat muntanyenca. Això sí, hi ha qualitat i talent suficients, però sobre tot el caliu i les ganes necessàries per tirar endavant un gran projecte. Per no parlar de l’ambició, que Deu n’hi do la que hi ha.
El passat dimarts, vam formar el grup de treball que tirarà endavant tot el projecte de l'homenatge a Henry Russell. Principalment format per l’Anna, la Imma, el Duff, el Cisco i un servidor, tot i que també comptarem amb col•laboracions puntuals en algunes tasques com traduccions o dibuixos, com el Dani, el Xavi i d’altres.
Des d’aquí vull a agrair-vos a tots aquesta posada en marxa, que a part de molta feina, segur que ens durà moltes alegries.
Arrenca la maquinària Russelliana...¡¡¡ bona feina !!!

30-12-06: Tuc de Mulleres (3010)

Divendres 29-12-06

És el que podríem dir de l'any 2006, que ens va deixar molts intents de cims sense poder completar, com aquest Tuc de Mulleres, del que ja havíem fet un intent el passat mes de Novembre, però el passat dissabte 30-12-06, vam poder celebrar el final de l'any com Deu mana, amb la benevolència meteorològica i unes meravelloses vistes.
Ens feia il•lusió poder tancar l’any amb alguna excursió. Tant era una sortida matinal pel Montseny que un gran cim pirinenc i ens vam decidir per anar al refugi de Conangles pel bon record que ens quedava i per les facilitats que donava tenir-lo a peu de carretera, sense fer l’aproximació de nit quan arribéssim.
Sortíem divendres 29 per la tarda de Barcelona, ja que tant el Duff com jo treballàvem fins al migdia. El Duff...per fi fa aparició en aquest bloc el meu “germanet” argentí, company, amic, confident, i un llarg etcètera des que érem adolescents inquiets, potser de vegades excessivament inquiets, fins ara que ens pensem que comencem a saber què és això de la vida, perquè com ell mateix diu, cada cop que sortim, les muntanyes ens ensenyen alguna cosa més. L’altre membre del grup era el Toni, que ja va venir a l’intent de pujada del mes passat, que porta joguina nova, un GPS auto-regalat per Nadal.
Així doncs tots tres sortíem de Barcelona divendres a la tarda cap a Conangles i després d’una petita aturada al supermercat de Pont de Suert per comprar les quatre coses necessàries vam arribar al refugi just a l’hora de sopar. Per diversos motius crec que tots tres necessitàvem aquella sortida, per mi una fugida d’aquesta bogeria nadalenca, de corredisses per comprar i àpats interminables, que cada dia m’agobíen més. En aquestes dates encara se’m fa més difícil ser a la ciutat.
Havent sopat, una conversa mapes en mà per decidir quin cim faríem al dia següent. Com sempre, el Russell era el que tenia a favor més vots, però el túnel de Llauset era tancat i això encara dificultava més una travessa que ja era força llarga sense saber l’estat de la neu. Al final i sense gaire debat, vam decidir-nos pel Mulleres.

Dissabte 30-12-06

No vam matinar gaire i esmorzàvem a les set del matí. Entre unes coses i altres començaríem a caminar sobre les vuit, a l’Hospital de Vielha, carregats amb grampons i piolets, decidim deixar les raquetes al cotxe veient que la manca de neu és evident i pensant que no ens seran tan útils com els grampons.

Sense escalfament previ, decidim tirar a un ritme tranquil, pensant que aquest cop sí teníem temps de sobres per completar l’ascens al cim.

No trobem gaire neu fins arribar a la segona cascada que apareix gairebé glaçada del tot.
De moment la neu es barreja amb els rocs del camí i no és fins arribar a l’alçada del refugi, on la neu ja és contínua, que decidim calçar-nos els grampons aprofitant la paradeta de l’esmorzar. L’aposta pels grampons surt força bé, tot i que la neu no és prou bona per a cap utensili, en alguns llocs més ombrívols, a la vora dels estanys, la neu és més dura i avancem bé, en d’altres es fa evident que les altes temperatures no ajuden i els peus s’enfonsen, no per un ample mantell nival sinó per estar massa tou i no cobrir del tot els forats entre les pedres.

Arribats als peus del que sembla la muralla final la pujada és fa més penosa, i tothom avança al seu ritme, incrementant el nombre d’aturades per recuperar forces. Fa calor. El cel és ras i cada mirada enlaire és marcar-se una fita per arribar gairebé comptant les passes a un objectiu marcat. Respires. Mires al teu voltant, i el panorama augmenta amb cada poques passes que es fan. Però encara no veig el coll.

Respires un altre cop i tornes a caminar amb perfecta sincronia de moviments i respiració. Per fi el coll es deixa veure, just en el moment en que els quadríceps comencen a fer figa. Primer una cama i després l’altre. M’aturo. Respiro. Avanço poc a poc però amb fermesa. La motivació és altíssima i no em penso aturar fàcilment, tot i que encara no estic al meu millor nivell de forma. Una estona abans el Toni ja ha comentat que nosaltres dos tirem al nostre ritme, sembla que també li costa. Arribo a la grimpada i se m’escapa un somriure...¡ara disfrutarem! La canal no està formada...bé, la veritat és que no hi ha canal, tot està pelat. El Duff i jo grimpem junts i abans d’arribar ja escolto un crit d’admiració i penso, algú ja s’ha trobat de morros amb l’Aneto. Tinc tantes ganes de tenir aquesta visió que per un moment m’oblido de les rampes. Ja hi som. Esplèndid, espectacular, impressionant. Els ulls se’n van cap al Massís de les Maladetes, cap els Montes Malditos, però inevitablement el Russell ens atreu de manera especial.

Aquest any se’ns ha escapat uns quants cops, com si ell mateix ens marqués el moment oportú per trobar-nos, al cap i ala fi, és el seu territori, les muntanyes manen, nosaltres obeïm les seves ordres i seguim el nostre instint. Ara el meu instint m’ordena que m’aturi uns moments a recuperar les cames enrampades, és tot un plaer fer-ho amb aquestes vistes i la temperatura gens hivernal que tenim.

Ja queda poc. Faig les primeres passes i tornen les rampes. M’aturo i recupero. No puc avançar gaire cada cop que arrenco. M'està costant molt. Després ja buscaré les causes, ara he de tornar a arrencar. Quatre passes més i una nova aturada. Els membres de l’altre grup que hem trobat a la pujada em passen un rere l’altre. M’aturo constantment en una posició diríem que cop decorosa...parlant clar, amb el cul mirant cap a la Meca, algun mal intencionat em podria deixar ko i ni podria defensar-me. Torno a arrencar, em sembla que el Duff ja és al cim. Sí, i algú l’ha avisat de les meves rampes. ¡Què gran! Baixa a ajudar-me a estirar una mica, ¡ets molt gran, germà!. Estic sota el cim i no em puc bellugar, però curiosament tampoc puc parar de somriure perquè arribaré encara que sigui arrossegant-me. El Duff m’acompanya, només són unes passes. Ja hi som. En qüestió de segons deixo de tenir rampes. No em fa mal res. El dia és radiant i la vista preciosa i extensa.

Això ho cura tot.

Penso en els pioners quan em fixo en la torreta de pedres, no puc evitar recordar l'admirat Comte Russell.

El Toni ja arriba i els tres ens felicitem per tot, i ens fem les abraçades i fotos de rigor.

Recuperem forces i preparem la baixada perquè se’ns ha fet un pèl tard. Amb la baixada em llenço com un coet i amb prou feines m’adono que ara el que té problemes és el Duff, que baixa lentament, junt amb el Toni. Em vaig aturant per esperar-los una mica però a la zona ombrívola de la vall quan està començant a marxar el Sol, si m’aturo massa estona em quedo glaçat.

Els espero a la mateixa roca on hem esmorzat, ens ajuntem i anem tirant. Una mica més avall, ens descalcem els grampons i recollim aigua del riu, ja que ens que hem quedat sense líquids.
Finalment arribem de nit als cotxes. Molt cansats, però res que no s’arregli amb una bona cervesa (un bon mate en el cas del Duff) i un excel•lent sopar fet per l’Elena. Després de sopar brindem per tot o per tots. I perquè el 2007 ens dugui molts dies com el d’avui. Em quedo amb la felicitat immensa de ser allà dalt, seguint les passes de qui ja sabeu, amb les abraçades dels companys, amb la companyonia de tots els muntanyencs que hem trobat, amb l’amabilitat dels guardes (i amb el menjar). Tot ha estat perfecte. Només cal millorar la forma, però això ja són figues d’un altre paner.
Hem patit, però com hem gaudit !!!...Així que tot va bé si acaba bé.

FELIÇ 2007 A TOTS !!!

Portes que s'obren

Segueixo avançant en aquest món dels pirineístes, dels grans estudiosos de la nostra serralada, un món que sembla petit, però que és immens. De moment fent una aproximació per gaudir del paisatge, encara sense presses abans del gran atac final. Aquesta aproximació m’ha dut, casi sense voler, a conèixer l’Enric Faura, director de la revista Vèrtex i escriptor de llibres com “Antologia de literatura excursionista catalana”, “Pirineos en esquís. 150 itinerarios”, “A tota cresta. 30 crestes del Pirineu” o “Pirineos Íntimos”, a més gran coneixedor i seguidor de la figura de Henry Russell, motiu que ens va fer adreçar-nos a ell per exposar el nostre projecte. Casualitats de la vida, el meu bon amic Carles havia estudiat amb l’Enric Faura fa una pila d’anys i es va encarregar de contactar amb ell per després concretar la trobada. Després de vint anys sense veure’s es retrobaran per parlar de muntanya un altre cop. És curiós que portin tants anys sense veure’s quan la FEEC es troba a cinc minuts del nostre lloc de feina.
També ens acompanya la Txell, a qui agraeixo molt que s’oferís ràpidament a acompanyar-me, i que també tenia ganes de conèixer l’Enric; a més ella ja coneix això de tractar els temes entre entitat i federació i estava segur que si calia, seria més àgil que jo alhora de tractar algun tema concret.
L’Enric ens rep a la seu de la FEEC a quarts de vuit del vespre, és un home afable i amb la parla tranquil·la de qui sembla haver passat hores davant els llibres, d’aquelles persones amb qui compartiries un cafè rera l’altre, perquè amb cada glop et deixaria anar una gota de saviesa muntanyenca.
Un cop fetes les presentacions, com és lògic, parla amb el Carles sobre tots aquests anys que han passat, mentre ens acompanya a una sala que fins la nostra arribada era ocupada per un home que fa broma mentre l’abandona davant l’arribada dels “ocupes”. Sense saber-ho, acabem de fer fora a en Francesc Guillamon, company d’escalada de Josep Manuel Anglada, que formaven una mítica cordada.
Un cop ja aposentats exposem una mica les nostres idees sobre el projecte i li presentem l’esbós que hem preparat, però em fa l’efecte que l’Enric ens rebia amb una idea un xic errònia de la nostra visita, ja que molt aviat ens va fer saber les nul·les possibilitats de finançament que podríem trobar a la Federació per al nostre projecte. Al principi em va sobtar, però després vaig pensar que era lògic que volgués deixar ben clar aquest aspecte el més aviat possible, ja que deuen tenir centenars de sol·licituds d’aquest tipus. Per sort, crec que ràpidament vam deixar clar que no anàvem a la recerca de fer calaix i que per a nosaltres és més important saber que opina del nostre homenatge algú tan important en la matèria, que sabíem podria sentir una certa identificació i que ens pot ajudar a orientar-nos en aquest món de la recerca, tan nou per nosaltres. I de fet el propòsit sembla que es va aconseguir. Ens va avisar de les dificultats que tindrem per dur aquesta empresa però ens va indicar quins eren els millors camins per arribar fins al final, a part de donar-nos alguna bona idea per afegir al projecte inicial i oferir-nos documentació per treballar.
Va ser una trobada molt positiva, vam conèixer una gran figura de la literatura muntanyenca a Catalunya i ens va posar al nostre abast els seus coneixements i material sobre Henry Russell.
També estic molt content pel Carles perquè dins del seu desert de quotidianitat va gaudir d’un oasi de muntanya, encara que fos entre quatre parets, però estava entusiasmat de sentir-se partícip. Estic segur que amb ell ficat dins del projecte tindríem un gran investigador.

Intent de pujada al Mulleres

Ja fa un parell de setmanes que vam intentar pujar al Mulleres des de l'Hospital de Vielha, lloc que cada cop que visito trobo més horrorós. Només li faltaven les obres del nou túnel per acabar d'espatllar-ho.
Vam sortir a caminar molt tard, i aixó és el que va impedir que fessim cim, no diré la hora per no passar vergonya, però era una hora molt poc muntanyenca. És la putada d'haver de treballar divendres fins tard i que a l'hivern els dies siguin més curts.




Estavem molt animats, tot i que sé que el meu rendiment físic darrerament és força pitjor del normal, esperava estar a la alçada de les dues feres que m'acompanyaven, el Toni i el Cisco...de veritat jo vull ser com vosaltres quan sigui...una mica més gran. El Cisco ja només començar ens va fotre un ritme que em feia treure la llengua. El paio, estava clar tot i que no ho confesés, que volia recuperar el temps perdut...jejeje












L'itinerari és força evident i plagat de fites que porten al mateix lloc per diferents camins, tot reseguint la Vall de Mulleres amb el cim al davant teu i amb l'espectacular cresta que queda a la nostra esquerra, com els queixals d'un immens llop que sembla esqueixar els nuvols que l'envolten. Un lloc impressionant.







La neu que havia caigut durant les vint-i-quatre hores anteriors, ens va fer la guitza. Havien baixat força les temperatures i vam trobar neu glaçada a partir de 2300 metres aproximandament. La previsió era de millora, però nosaltres no la vam acabar de trobar, aquesta millora. Les zones altes estaven permanentment cobertes de nuvols i amb l'esperança de que arribés la claredat sobre nostre vam arribar a l'alçada del refugi on ens vam aturar a reposar forces.


Alguns clars ens feien conservar les esperances de tenir grandíssimes vistes al cim, però va ser un miratge, que el rellotge i una tronada es van encarregar de desfer. Total, unes passes més i a tocar retirada, això sí, al menys ens vam poder recrear en l'entorn.
Unes petites mostres

Aixi doncs, cap al cotxe un altre cop i de baixada al refugi de Conangles, altament recomanable, en perjudici del de St. Nicolau, que és lamentable.

Sense cim però de molt bon humor, anem a fer la clàssica cerveseta post-excursió, brindis i cap a dins, i a xerrar de tot una mica. Aquestes estones esdevenen autèntics seminaris de muntanya. Si a més li afegim un bon sopar i nous amics a taula, el dia acaba sent casi rodó. Si fas cim ja és un dia de "matrícula".

A mi encara em quedava la segona part del seminari, que arribaria al mati següent quan tornavem a casa. Tres hores i escaitx de cotxe donen molt de joc per posar idees en comú, i més si està pel mig el Cisco. No es que tingui cap, porta un pc a sobre les espatlles. Si hi afegim la inspiració del Toni, aixó comença a ser perillós. Són una espècie de McGiver, els dones un escuradents i et tornen la Sagrada Família....¡acabada!.

Un parell de dies després ja enia preparat un esboç per presentar a la junta del que pot acabar sent aquest homenatge a Henry Russell.

Gràcies amics.