Un camí que ja anem fent

Molt ha canviat la idea original de l'homentge a Henry Russell, i de moment per bé.
Compartir aquesta idea amb els meus amics està sent prou profitós. He trobat ànimes "russellianes", he aprofondit en el coneixement d'alguns amics, i estic coneixent gent molt interessant.
El que havia començat com un homenatge molt personal i alhora un repte, comença a semblar, al menys en el seu procés embrionari, un homenatge en tota regla digne d'una entitat i d'uns muntanyencs entusiasmats amb la idea.
És impressionant com poden arribar a canviar les coses si estàs envoltat de les persones adequades, que t'aporten nous coneixements i sobre tot nous punts de vista.
De sempre he tingut una manera de fer molt individualista, no per egoísme, sino potser perque mai m'havia trobat col·laborant amb una entitat i em faltava aquesta visió "d'interés general" de les coses.
Em costa donar la meva visió de les coses per encertada que sigui, i encara pitjor si he de parlar amb més de dues persones alhora... les reunions i xerrar en públic em maten, segurament per aixó em sembla que sóc millor fent anar el teclat que no pas la llengua i aixó que m'encanta organitzar coses, peró sempre des de radere, pràcticament des de l'anonimat.

El fet de voler arribar fins al final amb aquest projecte, crec que se li ha de donar a unes persones molt concretes per raons diverses. Poso dos exemples.
La Imma, que junt amb el Gerard, m'ha demostrat que té autèntica ànima Russelliana i ha estat la primera en oferir-se per a formar part de l'equip de treball. És la gràcia del projecte, crec que és la part més emocionant i emotiva de tot plegat.
Quina llàstima encara no hem pogut compartir cap excursió. ¡¡¡El Pic Russell no es resistirà sempre!!!

Per una altra banda, l'última sortida al Pic de Mulleres la vaig compartir amb el Ciscu, en un ambient de familiaritat total durant tot el cap de setmana. A part com ho vam passar de bé...¡Com vaig arribar a aprendre! Va ser un curset accelerat del funcionament d'una entitat i de la administració pública. ¡Quin recital nano! Em va ajudar a pensar com a entitat, sense perdre la perspectiva personal.
Doncs ja tenim l'equilibri perfecte per afrontar el repte que ens proposem, molta feina i molta passió.

Finalment, ahir vaig presentar "formalment", aquest projecte a la junta del Club, i vaig tornar a demostrar que la paraula no és, ni serà mai, el meu fort. I això que estavem en "petit comité". Afortunadament me'n vaig sortir prou bé, segurament perque la idea es molt més engrescadora que la meva exposició. Així doncs, diriem que ja li hem donat oficialment el tret de sortida.
Ens espera una feinada de por, peró si fa o no fa, és com pujar un cim, la motivació supleix aquella part de força física que pugui mancar.

Per acabar vull fer un agraiment molt especial a l'Alberto Martinez. Espero aviat tenir el plaer de conèixer-lo i agrair-li personalment l'ajuda que m'ha ofert.