Vam sortir a caminar molt tard, i aixó és el que va impedir que fessim cim, no diré la hora per no passar vergonya, però era una hora molt poc muntanyenca. És la putada d'haver de treballar divendres fins tard i que a l'hivern els dies siguin més curts.
Estavem molt animats, tot i que sé que el meu rendiment físic darrerament és força pitjor del normal, esperava estar a la alçada de les dues feres que m'acompanyaven, el Toni i el Cisco...de veritat jo vull ser com vosaltres quan sigui...una mica més gran. El Cisco ja només començar ens va fotre un ritme que em feia treure la llengua. El paio, estava clar tot i que no ho confesés, que volia recuperar el temps perdut...jejeje
L'itinerari és força evident i plagat de fites que porten al mateix lloc per diferents camins, tot reseguint la Vall de Mulleres amb el cim al davant teu i amb l'espectacular cresta que queda a la nostra esquerra, com els queixals d'un immens llop que sembla esqueixar els nuvols que l'envolten. Un lloc impressionant.
La neu que havia caigut durant les vint-i-quatre hores anteriors, ens va fer la guitza. Havien baixat força les temperatures i vam trobar neu glaçada a partir de 2300 metres aproximandament. La previsió era de millora, però nosaltres no la vam acabar de trobar, aquesta millora. Les zones altes estaven permanentment cobertes de nuvols i amb l'esperança de que arribés la claredat sobre nostre vam arribar a l'alçada del refugi on ens vam aturar a reposar forces.
Alguns clars ens feien conservar les esperances de tenir grandíssimes vistes al cim, però va ser un miratge, que el rellotge i una tronada es van encarregar de desfer. Total, unes passes més i a tocar retirada, això sí, al menys ens vam poder recrear en l'entorn.
Unes petites mostres
Aixi doncs, cap al cotxe un altre cop i de baixada al refugi de Conangles, altament recomanable, en perjudici del de St. Nicolau, que és lamentable.
Sense cim però de molt bon humor, anem a fer la clàssica cerveseta post-excursió, brindis i cap a dins, i a xerrar de tot una mica. Aquestes estones esdevenen autèntics seminaris de muntanya. Si a més li afegim un bon sopar i nous amics a taula, el dia acaba sent casi rodó. Si fas cim ja és un dia de "matrícula".
A mi encara em quedava la segona part del seminari, que arribaria al mati següent quan tornavem a casa. Tres hores i escaitx de cotxe donen molt de joc per posar idees en comú, i més si està pel mig el Cisco. No es que tingui cap, porta un pc a sobre les espatlles. Si hi afegim la inspiració del Toni, aixó comença a ser perillós. Són una espècie de McGiver, els dones un escuradents i et tornen la Sagrada Família....¡acabada!.
Un parell de dies després ja enia preparat un esboç per presentar a la junta del que pot acabar sent aquest homenatge a Henry Russell.
Gràcies amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada