¿Perquè Russell?

Espero que poc a poc, quan aneu llegint aquests escrits, trobareu la resposta a la gran pregunta tot i que ho podriem resumir en plegat una identificació en la manera d'entendre la muntanya. Tot va començar amb les meves primeres visites a Gavarnie i al Vignemale, quan vaig preguntar-me ¿qui era aquell home que s'havia fet construir set grutes a la muntanya?, a gairebé 3.300 metres d'alçada. ¿qui era aquell home que va llogar el massís del Vignemale durant 99 anys?, al preu d'un franc anual...¿podia ser que estimés tant una muntanya?...A partir d'aqui em vaig començar a interessar per aquesta figura dels Pirineus, però em mancava documentació ja que la gran part de publicacions són en francés. El grn moment va arribar amb l'editació en castellà el seu llibre més important i considerat com la Bíblia del Pirineisme, "Souvenirs d'un montagnard". Poc a poc em vaig enganxar a aquest home que va fer la seva casa d'una Serralada que fins aleshores només havia estat estudiada per alguns geodèsic militars.Una cosa que em va sobtar al començament del llibre és que dediqués gaire bé dues pàgines a "justificar" la seva passió per la muntanya i la natura, sense tenir finalitats científiques, que era el més habitual aleshores.A veure, siguem sincers ¿a cap de vosaltres li han preguntat allò de "¿però què li trobes a pujar muntanyes?"...doncs ell respondria coses com aquestes:

"La naturalza es algo más que un laboratorio, es un espectáculo y una escuela. Por otra parte, las cosas que menos se entienden son las que más gustan....No necesitamos saber saber descomponer los rayos del sol para contemplar el atardecer, y cuando vemos brillar en la mirada del hombre las chispas de la pasión, del dolor y del ingenio, poco nos importa saber qué es la cornea, la esclerótica y el humor ácueo. Las cosas verdaderamente sublimes, las sentimos pero no las aprendemos y todavía menos las comprendemos."

Per coses com aquestes, que va publicar en nombroses ocasions, se'l va considerar el poeta de les muntanyes, i el màxim exponent de la era romàntica dels Pirineus, aproximadament fins als anys setanta del segle XIX. A partir d'aleshores, ell prepara la seva "retirada" del món de les descobertes, mentre despunten altres Pirineistes, més dedicats a la recerca de vies de dificultat alta o inclòs per competitivitat, cosa que no li entusiasma gens. Aquesta retirada la du a terme al Vignemale, on després de fer-hi cavar fins a set grutes, en diferents llocs, hi passa llargues estances.Russell va ser sempre un viatger inquiet, que va viatjar casi per tot el Món. "Només" li va faltar conèixer bé Àfrica, ja que fa llargs viatges per Amèrica, Oceania i sobre tot Europa i Àsia, on només els problemes bèl·lics i els bandits de la zona l'impedeixen realitzar una expedició a l'Himàlaia. Recordeu que no parlem de fa un mes sinó de l'any 1860. Sembla que hi ha coses que no canviaran mai. No crec que aquest pensament estigui gaire lluny de l'actualitat:

"Está claro que el estado político y social de Europa hace a los hombres taciturnos e insociables. Veo inscrito por todas partes "Fraternidad". Es "fraticida" lo que debería estar escrito. La desunión se hace universal. Nunca ha sido tan grande"

...Amic Russell, sort que no vas arribar als nostres dies, i no només per veure com està el Món avui, sinó perquè es trobaria amb la desagradable sorpresa de trobar gairebé desaparegudes aquelles glaceres Pirinenques que tant admirava. Aquelles neus gairebé perpètues que esmentava en els seus relats. Per aquells temps només es sortia a les muntanyes a l'estiu, i durant l'hivern s'estudiaven els mapes i les possibles rutes a realitzar a l'estiu. A Henry Russell se li atribueixen les primeres ascensions hivernals, una d'elles al Vignemale l'any 1869. A part de moltes primeres ascensions i de l'estrena de la muntanya hivernal als Pirineus, també cal atribuir-li els primers bivacs dalt dels cims. Ho fa a l'Aneto, al Vignemale i al Mont Perdut, "ahí es ná", sense "gore-té" ni "fundes" ni punyetes varies, només amb el seu revolucionari sac de dormir fet amb la pell de sis xais. Es el primer muntanyenc a utilitzar aquest invent, ja que sembla que la idea original la pren d'un guarda fronterer, tot i que no és del tot clar.

M'acomiado amb una "perla" que m'agrada especialment, la primera passa cap a l'admiració a Henry Russell.

"...Pero he sacrificado tantas cosas por las montañas, he considerado durante tanto tiempo la vida civilizada com un río tormentoso y pérfido, he vivido tanto sobre las orillas solitarias para evitar naufragar en sus escollos, que necesito excusarme...He aqui mis excusas. Mis excentricidades se deben a causas concretas. Dotado de una salud a prueba de bomba, enamorado apasionadamente de la naturaleza y de la libertad, ardiente como el sol de Asia, triste como el otoño y nómada como el viento, he dedicado toda mi juventud a recorrer caprichosamente el mundo, no leyendo más que a Lamartine, Chateaubriand, Byron, Bernardin de Sint-Pierre y más tarde Tennyson. ¿Es necesario confesarlo? Francamente, nunca he amado la vida civilizada. Es más por deber que por gusto que he terminado por someterme. ¡He aqui la verdad!...es a partir de 2000 metros cuando empieza mi felicidad. Va aumentando a medida que me acerco a la nieve, y alcanza su apogeo cuando ya no veo otra cosa, y las pirámides negras y áridas sobre las que el sol de los Pirineos irradia destellos y brillos sobre el mar agitado de los glaciares. Así es como entiendo la felicidad. ¡No la encuentro en las ciudades!."