Russellians cent anys després

Mai he estat persona de tenir icones ni d'idolatrar ningú. Considero que s'ha de valorar tots els aspectes de les persones i que unes grans virtuts o una gran tasca no dispensen grans defectes.
Amb Henry Russell no he tingut, al menys de moment, aquest problema, bàsicament per la manca de certes dades de caire personal que tenim. Que son germà cremés tota la seva correspondència i diaris personals, ens ha deixat un buit de coneixement enorme, però d'aquesta manera el record queda totalment net i polit, queda només una figura a qui admirar per les seves proeses com a viatger, pioner pirinenc i escriptor, que al cap i a la fí és el ue més ens interessa. Aneu a saber si per aixó son germà va decidir no deixar ni rastre del Russell ciutadà.
Els "Russellians" que he anat coneixent, no idolatraem un pirineista per la seva técnica o la dificultat de les seves ascensions, ens identifiquem amb la sensibilitat que mostra vers la natura i les muntanyes. Revivim el romanticisme en una època en que sembla que només es valori la dificultat i el col·leccionisme, nosaltres preferim arribar tard havent gaudit del paissatge i la tranquil·litat, que rebaixar el crono. Avui en dia només sentim parlar de vies de tal dificultat, de maratons per completar recorreguts inhumans, de llistes de cims per la seva alçada, etc.
Amb Russell, la activitat és important, peró llegint els seus articles podem sentir la remor dels rius, podem veure un ocàs dalt d'un cim o sentir una tempesta en una cresta...
Aixó és el que em mou a les muntanyes deixar anar els sentits, deslligar-me de la ciutat i trobar-me en un entorn on no em sento un extrany, on sé que hi tinc un lloc.
Per desgràcia nosaltres no som comptes i hem de pencar força per viure, aixi que tenim les nostres dosis de muntanya i tranquilitat administrades en petites píndoles de cap de setmana, sempre i quan no et vulguis comprometre amb la parella, la familia o els amics, aixi que finalment acabem depenent del rellotge, sempre el rellotge.