Quin desastre! Anar veient com passen les hores, els dies, i trobar-se que no es poden aprofitar per sortir a la muntanya, per retrobar-se amb els estimants cims, amb les enyorades roques. A més, aquesta forçada desconnexió té un doble efecte, el sentimental i el físic. Quan un veu que es va desinflant com roda punxada ¡ai!, arriben les presses per tornar a "agafar la forma".
Així que m'he plantejat un petit procés d'entrenament, per tornar a fer metres i metres de denivells, a més, ara que ja comencem a fer hivernals i s'ha d'aprofitar el tou de neu que ha caigut, no es pot anar mancat de forces.
Per aixó vam triar un lloc a prop de Barcelona per anar a estirar les cames. El Tagamanent des del Figaró. Me n'hi vaig amb el Carles, que per fi comença a treure's certa pressió per sortir a fer una mica de muntanya.
Al cap i a la fi serà una matinal.
Tenia ganes de pujar al Tagamanent, havia sentit a dir que tenia bones vistes, aixi doncs comencem a caminar a l'Escola de Natura. Fa fresca, peró res de l'altre món. Alguns tolls del camí són glaçats, suposo que els boletaires ja han acabat la seva temporada. La pujada és progressiva, i senzilla, per pista forestal. Quan ja portem una estona, ho diem clarament, la pujada és avorrida a matar.
Arribats a un coll on sembla arribar-hi també la pista que puja d'Aiguafreda, enfilem per un petit sender que perdem ràpidament, aixi que decidim tirar pel dret, enfilant-nos per un parell de murs fins a retrobar el camí, ja gaire bé a dalt el Turó de Tagamanent. ¡Quina vista!. L'avorrit camí de pujada ha valgut la pena. El dia és fantàstic. Només hi ha núvols cap a la Costa, peró tot i així veiem perfectament retallada la silueta del Tibidabo i la seva torre, i girant cap a la dreta, els Cingles de Bertí, Sant Llorenç i Montserrat, i després una part important del Pirineu, Canigó, Puigmal, Cerdanya, Tossa d'ALp, i el inicis de la Serra de Cadí. Quin espectacle, veure a mitjans de Novembre tota la línia pirinenca vestida de blanc. Ja penso a calçar-me les raquetes o en fer alguna canal, de tota manera, hauré de seguir fent algun Tagamanent més per arribar en bones condicions.
Després de fer un mos, jugar a endevinar cims, i xerrar amb altres muntanyencs, ens disposem a tornar cap al cotxe quan en Carles es troba amb un conegut de la feina. La casualitat ha volgut que anessim al Tagamanent, el tercer diumenge de mes, just quan algun membre de l'Associació Amics del Tagamanent, s'hi arriba per obrir l'esglèsia i donar una breu explicació sobre l'esglèsia i el seu entorn. Fantàstic. Adimrable tasca la d'aquestes persones que, de manera altruista, mantenen viu un patrimoni cultural que, si fos per alguna administració, ja seria en runes.
Us recomano la visita a aquest magnífic mirador de Catalunya que és el Turó de Tagamanent.
20 de novembre 2008
24 d’agost 2008
Irati
Mare meva, casi un trimestre sense escriure ni mitja paraula. Jo en sé d'un que espera un article i encara l'he de començar. Però al cap i a la fi, és el que té ser un aficionat, que et pots permetre aquestes luxoses vacances.
El motiu imagino que no cal ni que us el digui.
Irati ja és entre nosaltres. Va arribar un vint-i-cinc de juny. Tota xula ella, va devorar d'una sola queixalada alló que son pare somniava des que li van dir qua arribaria cap al deu de juliol, i era que coincidissim en la data de naixement, peró no, devia pensar que millor cadascú tingui el seu dia.
Va arribar calmosa i decidida. Un cop aigües trencades, va estar vuit hores rumiant-se si sortir o no, peró arribada la primera contracció...¡ pim-pam ! en tres quarts d'hora, i tres fortes empentes, ja teniem a la joia de la família en braços. De fet, va ser tan decidida que ni tan sols van poder posar l'anestesia a la mare, aixi que va ser natural, natural.
Una petita joia de menys de tres quilos que ben aviat va deixar clara que la seva prioritat era menjar (creuem els dits perque no canviï).
Per contra del que va pensar la majoria de gent que em coneix, no em vaig posar nerviós en cap moment, més aviat havia de ser jo qui tranquilitzés a les neo-àvies. curiós ¿oi? com més nervioses estaven més em repetien "tu tranquil ¿eh?, tu tranquil", mentre jo lluia una serenitat impensable fins i tot per a mi, fins que van arribar els dolors, és clar, peró alsehores no és nerviosisme, és patiment compartit, impotència sense mida pel poc que un pot fer mentre veu a la parella patir tant. ¡Quina fortalesa la d'una mare en parir!.
Després, uns copets, un petit gemec, i ja estava sobre el pit de sa mare, cercant els primers glops de vida, amb aquells dos troços de cel oberts com taronjes.
Impossible encabir en unes paraules apressurades una barreja de sensacions tan gran.
Se'm feia tan estrany mirar aquella personeta tan menuda amb el somriure de sa mare com a millor teló de fons. És ben cert que no deixaries mai de mirar-los, potser intentem saber com arriben fins als nostres braços mentre fem un copet d'ull enrera.
Suposo que molts estareu d'acord en que veure naixer un fill, és la millor experiència per la que podem passar. Per als qui encara no hi heu passat, quan arribi el moment, disfruteu de la vostra experiència en la mida del possible, i no us deixeu atabalar per xerrameques d'altri, perque al cap i a la fi són experiéncies pròpies i íntimes, i cadascú és diferent.
Per molts anys Irati.
04 de juny 2008
L'interrogatori
Assegut al seient de l'acompanyant del cotxe, observo com el cel va ennegrint-se a mida que arribem als Pirineus. Baixen els núvols, que a cops deixen anar alguns xàfecs. Mica en mica ens hi apropem, fins que sóc prou a la vora per clavar-hi els ulls de front, inquisidor, en un ambient digne del millor cinema negre.
Començo a interrogar-la.
Però ella, fascinant fins i tot quan només se la pot intuir entre els núvols i la boira, em torna la mirada fent mofa de la meva pregunta i l'interrogatori se'm gira en contra. Sabedora del seu poder, en fa escarni "mai ho sabràs del tot, val més que no preguntis".
¿cerco realment una resposta? No, perquè no hi ha resposta o, al menys, no n'hi ha una...tants caps, tants barrets.
Realment, només em meravello del poder amb que ens atrauen les muntanyes, molt més enllà del que és arribar a tal refugi o pujar a tal cim. Amb aquest temps tant dolent ¿no és per rumiar-s'ho?.
L'abast és tal, que només de ser-hi ja en tinc prou, perquè m'omple de vida quan hi poso l'esperit.
19 de maig 2008
El nou excursionisme
Recentment he llegit alguns articles d'il·lustres blocaires (per a mí ho són) com el Xiruquero i l'Enric sobre el nou excursionisme, o la influència que tenen les noves tecnologies sobre l'excursionisme.
Perquè dir "noves tecnologies"? diguem Internet, ¿fa mal l'internet? ¿o potser som nosaltres els que comencem a fer-ne quan "pengem" les nostres ressenyes amb tot luxe de detall?.
Llegir una ressenya ens acaba resultant tan fàcil que, de vegades, els coneixements sobre cartografia i orientació, ens poden semblar absurds, i més encara posar-los en pràctica sense tenir necessitat.
Això per no parlar dels GR i PR, que ens donen totes les facilitats tant sobre el paper com sobre el terreny. No hi estic en contra, ni molt menys, només m'agradaria un terme mig, per variar. No cal convertir els camins en MACBA's i d'altra banda cal tenir en compte que part de l'aventura de la muntanya és la descoberta, saber desenvolupar-se dins el medi sense que cap "escala mecànica" ens digui a lloc. Cal perdre's algun cop, i aleshores saber llegir el terreny i el mapa. Massa informació ens fa perdre el seny, sí, com si els papers tinguessin sempre la raó i és aleshores que perdem la capacitat d'improvitzar o de descobrir per nosaltres mateixos el camí que ens traci la nostra capacitat de raonament, la lògica, que al cap i a la fí, és el que devien fer servir per traçar els camins primitius.
De tota manera crec que entre els excursionistes d'escola clàssica, internet és una eina per compartir i per intercanviar informació i experiències.
Diguem que els qui no tenen ja incorporat aquest "xip", són els que pregunten pels fòrums: "¿com és la pujada tal lloc?" "¿és molt difícil aquest cim"?.
Això ja demostra una manca de coneixement de l'entorn i de les pròpies capacitats. La millor manera de saber com és tal lloc o tal cim, és agafar un mapa un amic i la motxilla.
¿Aniria tanta gent a la muntanya si no trobessin una informació tan propera i que donés aquesta sensació de "som´hi que és fàcil"?. Ho diré d'una alra manera, ¿si ens haguessim d'espavilar molt més que per comprar l'ultim "gore" del mercat, disminuiria la afluència a les muntanyes?. Pot ser sí. Ves que no sigui per això que qualsevol web de poble que es faci valer té un mínim de rutes "penjades", normalment al desplegable de "turisme"...sí, allà on després podem trobar els allotjaments i els restaurants. No sé si em traeix el subconscient, però ho acabo fotent tot al mateix farcell, o al mateix canut, però jo hi veig una relació.
A partir d'aqui, ja s'ha donat la primera passa per convertir-se en un excursionista 2.0, per a mí el que està molt més a prop de l'ordinador que de les muntanyes.
El clàssic duu les "seves" muntanyes a l'ordinador, l'excursionista 2.0 no sabria sortir de casa sense que li digués alguna web.
Desconec si aquest tipus d'activitat va en detriment de les entitats i clubs que basaven la seva existència en transmetre una sèrie de valors i també de coneixements sobre la natura en general i la muntanya en particular. O no, potser només m'enyoro dels temps d'escolta.
Bé, i tot aixó ho dic jo, que abans de perdre'm passo molt de temps cercant tota la informació possible abans d'anar a un lloc, això sí, sempre amb un bon espai per a la descoberta i la improvització, al cap i a la fí crec que ha estat així que he tingut grans moments a la muntanya.
Perquè dir "noves tecnologies"? diguem Internet, ¿fa mal l'internet? ¿o potser som nosaltres els que comencem a fer-ne quan "pengem" les nostres ressenyes amb tot luxe de detall?.
Llegir una ressenya ens acaba resultant tan fàcil que, de vegades, els coneixements sobre cartografia i orientació, ens poden semblar absurds, i més encara posar-los en pràctica sense tenir necessitat.
Això per no parlar dels GR i PR, que ens donen totes les facilitats tant sobre el paper com sobre el terreny. No hi estic en contra, ni molt menys, només m'agradaria un terme mig, per variar. No cal convertir els camins en MACBA's i d'altra banda cal tenir en compte que part de l'aventura de la muntanya és la descoberta, saber desenvolupar-se dins el medi sense que cap "escala mecànica" ens digui a lloc. Cal perdre's algun cop, i aleshores saber llegir el terreny i el mapa. Massa informació ens fa perdre el seny, sí, com si els papers tinguessin sempre la raó i és aleshores que perdem la capacitat d'improvitzar o de descobrir per nosaltres mateixos el camí que ens traci la nostra capacitat de raonament, la lògica, que al cap i a la fí, és el que devien fer servir per traçar els camins primitius.
De tota manera crec que entre els excursionistes d'escola clàssica, internet és una eina per compartir i per intercanviar informació i experiències.
Diguem que els qui no tenen ja incorporat aquest "xip", són els que pregunten pels fòrums: "¿com és la pujada tal lloc?" "¿és molt difícil aquest cim"?.
Això ja demostra una manca de coneixement de l'entorn i de les pròpies capacitats. La millor manera de saber com és tal lloc o tal cim, és agafar un mapa un amic i la motxilla.
¿Aniria tanta gent a la muntanya si no trobessin una informació tan propera i que donés aquesta sensació de "som´hi que és fàcil"?. Ho diré d'una alra manera, ¿si ens haguessim d'espavilar molt més que per comprar l'ultim "gore" del mercat, disminuiria la afluència a les muntanyes?. Pot ser sí. Ves que no sigui per això que qualsevol web de poble que es faci valer té un mínim de rutes "penjades", normalment al desplegable de "turisme"...sí, allà on després podem trobar els allotjaments i els restaurants. No sé si em traeix el subconscient, però ho acabo fotent tot al mateix farcell, o al mateix canut, però jo hi veig una relació.
A partir d'aqui, ja s'ha donat la primera passa per convertir-se en un excursionista 2.0, per a mí el que està molt més a prop de l'ordinador que de les muntanyes.
El clàssic duu les "seves" muntanyes a l'ordinador, l'excursionista 2.0 no sabria sortir de casa sense que li digués alguna web.
Desconec si aquest tipus d'activitat va en detriment de les entitats i clubs que basaven la seva existència en transmetre una sèrie de valors i també de coneixements sobre la natura en general i la muntanya en particular. O no, potser només m'enyoro dels temps d'escolta.
Bé, i tot aixó ho dic jo, que abans de perdre'm passo molt de temps cercant tota la informació possible abans d'anar a un lloc, això sí, sempre amb un bon espai per a la descoberta i la improvització, al cap i a la fí crec que ha estat així que he tingut grans moments a la muntanya.
08 de maig 2008
¿Qué hi ha algú?
Suposo que és la pregunta del que hagi visitat el bloc aquests darrers dos mesos...¡ dos mesos !...que consti que no ha estat desídia, sinó un excés de feina, gestions i compromisos que m'han obligat fins i tot a anar per la vida amb el carnet de conduir caducat durant dues setmanes.
Però ja torno a ser per aquí. No intentaré recuperar el temps, perquè això no és possible, però sí treure del calaix algun tema muntanyenc que ens distregui. Per cert, de muntanya, res de res, i aquest cap de setmana que volia marxar, ¡¡ anuncien aiguats, quins nassos !!.
L'embaràs va estupendament bé, i tot just entrem en els dos darrers mesos, inclús hem pogut intuir, gràcies a les noves tecnologies, la cara que fa l'Irati. No cal que us digui, que la "Vileda" ha tingut feina extra a recollir la baba que corre amunt i avall per casa.
Ben tornats.
Però ja torno a ser per aquí. No intentaré recuperar el temps, perquè això no és possible, però sí treure del calaix algun tema muntanyenc que ens distregui. Per cert, de muntanya, res de res, i aquest cap de setmana que volia marxar, ¡¡ anuncien aiguats, quins nassos !!.
L'embaràs va estupendament bé, i tot just entrem en els dos darrers mesos, inclús hem pogut intuir, gràcies a les noves tecnologies, la cara que fa l'Irati. No cal que us digui, que la "Vileda" ha tingut feina extra a recollir la baba que corre amunt i avall per casa.
Ben tornats.
03 de març 2008
Irati
Deu ser un dels llocs més visitats de Navarra.
La Selva de Irati, pot presumir de ser una de les més importants fagedes d'Europa. Un bonic lloc que cal veure tant a l'estiu com a l'hivern.
Des d'avui ens acostumarem a casa al nom d'aquest paratge natural meravellós i tant ric, perque hem decidit que la nostra filla dugui aquest nom.
És un nom poc utilitzat fora d'EuskalHerria, on gaudeix del privilegi de ser el segon nom més utilitzat entre les nenes. Ens agrada la sonoritat, i a mi particularment, el fet que estigui tan lligat a la Natura, malgrat el que alguns diguin.
Així doncs, ja "només" queden quatre mesos per tenir l'Irati entre els nostres braços. Tiraré de paciència.
La Selva de Irati, pot presumir de ser una de les més importants fagedes d'Europa. Un bonic lloc que cal veure tant a l'estiu com a l'hivern.
Des d'avui ens acostumarem a casa al nom d'aquest paratge natural meravellós i tant ric, perque hem decidit que la nostra filla dugui aquest nom.
És un nom poc utilitzat fora d'EuskalHerria, on gaudeix del privilegi de ser el segon nom més utilitzat entre les nenes. Ens agrada la sonoritat, i a mi particularment, el fet que estigui tan lligat a la Natura, malgrat el que alguns diguin.
Així doncs, ja "només" queden quatre mesos per tenir l'Irati entre els nostres braços. Tiraré de paciència.
PIC DE FONT BLANCA (2.903 m.)
Normalment, assolir un cim és la fita que ens marquem quan sortim a fer muntanya, i amb l'objectiu complert ens mostrem eufòrics . Però hi ha cops que el cim queda en un segon, o fins i tot tercer terme, tal com va succeir el passat cap de setmana amb la sortida del cicle Russell al Font Blanca. I això que aquest bonic cim andorrà té tots els ingredients per gaudir d'una completa jornada d'alta muntanya, però els esdeveniments van voler que el cim no fos gaire important.
Vam sortir a bona hora de casa, i la previsió d'horari era prou bona, però la aturada per fer el cafè va esdevenir el preludi del que acabaria sent el cap de setmana. El cafè es va convertir en una desfilada d'entrepans, que amb la xerrameca corresponent, que ens va fer perdre una mica la noció del temps. Al final només els dos companys que no es van aturar a esmorzar van sortir a l'hora prevista, la resta, amb un retard considerable.
La vall del Rialb es mostrava molt neta de neu, massa pel que hauria de ser en aquesta època, i és un cop superat el refugi de Rialb que comencem a trobar neu amb una mica de continuïtat. El sol no farà acte de presència en tot el dia i el paisatge es mostra com una diapositiva en blanc i negre amb la vegetació encara completament adormida. La temperatura seria prou bona si no fos pel fred vent que de vegades bufa amb molta força.
Cadascú al seu ritme, anem pujant cap a la Portella de Rialb, punt de trobada i inici de la cresta que duu cap al cim del Font Blanca. El Jose i un servidor hem decidit provar de pujar per una pala que sembla prou bona a la dreta de la cresta, amb bona inclinació al principi però que poc a poc es va suavitzant. Així hem superat el primer tram de la cresta. Ara toca fer un altre tros, grimpant i desgrimpant, sense passos dificils però amb molta cura quan hi ha una mica de neu. Ara sí, ens creuem amb el Ciscu i el Josep que ja tornen del cim. Encara ens queda una bona estona per arribar, i els que venen darrera nostre ens avisen de que ja en tenen prou i que es fa tard i vol ploure. Nosaltres pugem fins a l'avantcim i decidim que reposarem forces i anirem cap a baix. Mal lloc per quedar-se fent un mos, perque tot i que ja hem decidit anar cap a baix no deixem de dubtar i preguntar-nos l’un a l’altre ¿i si tirem amunt?.
Però no, tornem enrera però aquest cop per un camí que ens estalvia ben bé vint minuts de la ferregosa cresta.
Una estona després ens reunim tots als cotxes i ens adonem que les hores de llum no haguessin estat impediment per assolir el cim. Bé, un altre dia serà. Al cap i a la fi, el millor no arribaria fins després del sopar, quan, aleshores sí es va desfermar l'eufòria ben regada de cava.
El Joaquim i la Imma ens anuncien que s'han contagiat d'aquest estrany virus de la paternitat que corre darrerament pel club. ¡¡¡FELICITATS AMICS!!!.
No puc evitar fixar-me en les seves cares, en aquella lluentor dels ulls i aquest somriure que sembla que hagi de sortir de la cara. Deu haver estat el més semblant a mirar-me en un mirall. Me'ls aprecio molt i la noticia em fa molt feliç.
Acostumats com estem a fer sobretaules tot xerrant de muntanyes, vies i material, avui només es parla d'embarassos, noms per les criatures, etc.
Poques sensacions muntanyeres he tingut aquest cop. Aquest cop sí em sento com si la muntanya hagués estat l'excusa per deixar anar la pressió que tenia dins el cap. En part per com m'ho havia pres i en part per tal com es van desenvolupar els esdeveniments.Potser algú s'esquinçaria les vestidures per això, però sóc positiu de mena, i no considero cap "fiasco" que no tinguem foto de cim. Aquests companys em fan passar grans moments, i tots i cadascún d'ells m'aporten moltes coses, i si no hem fet cim, al menys hem compartit aquella estona que a ciutat ens costa tant de tenir.
Aqui teniu una glareia de fotos de la sortida
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_rsgallery2&Itemid=115&page=inline&catid=26&id=134&limit=1&limitstart=0
Vam sortir a bona hora de casa, i la previsió d'horari era prou bona, però la aturada per fer el cafè va esdevenir el preludi del que acabaria sent el cap de setmana. El cafè es va convertir en una desfilada d'entrepans, que amb la xerrameca corresponent, que ens va fer perdre una mica la noció del temps. Al final només els dos companys que no es van aturar a esmorzar van sortir a l'hora prevista, la resta, amb un retard considerable.
La vall del Rialb es mostrava molt neta de neu, massa pel que hauria de ser en aquesta època, i és un cop superat el refugi de Rialb que comencem a trobar neu amb una mica de continuïtat. El sol no farà acte de presència en tot el dia i el paisatge es mostra com una diapositiva en blanc i negre amb la vegetació encara completament adormida. La temperatura seria prou bona si no fos pel fred vent que de vegades bufa amb molta força.
Cadascú al seu ritme, anem pujant cap a la Portella de Rialb, punt de trobada i inici de la cresta que duu cap al cim del Font Blanca. El Jose i un servidor hem decidit provar de pujar per una pala que sembla prou bona a la dreta de la cresta, amb bona inclinació al principi però que poc a poc es va suavitzant. Així hem superat el primer tram de la cresta. Ara toca fer un altre tros, grimpant i desgrimpant, sense passos dificils però amb molta cura quan hi ha una mica de neu. Ara sí, ens creuem amb el Ciscu i el Josep que ja tornen del cim. Encara ens queda una bona estona per arribar, i els que venen darrera nostre ens avisen de que ja en tenen prou i que es fa tard i vol ploure. Nosaltres pugem fins a l'avantcim i decidim que reposarem forces i anirem cap a baix. Mal lloc per quedar-se fent un mos, perque tot i que ja hem decidit anar cap a baix no deixem de dubtar i preguntar-nos l’un a l’altre ¿i si tirem amunt?.
Però no, tornem enrera però aquest cop per un camí que ens estalvia ben bé vint minuts de la ferregosa cresta.
Una estona després ens reunim tots als cotxes i ens adonem que les hores de llum no haguessin estat impediment per assolir el cim. Bé, un altre dia serà. Al cap i a la fi, el millor no arribaria fins després del sopar, quan, aleshores sí es va desfermar l'eufòria ben regada de cava.
El Joaquim i la Imma ens anuncien que s'han contagiat d'aquest estrany virus de la paternitat que corre darrerament pel club. ¡¡¡FELICITATS AMICS!!!.
No puc evitar fixar-me en les seves cares, en aquella lluentor dels ulls i aquest somriure que sembla que hagi de sortir de la cara. Deu haver estat el més semblant a mirar-me en un mirall. Me'ls aprecio molt i la noticia em fa molt feliç.
Acostumats com estem a fer sobretaules tot xerrant de muntanyes, vies i material, avui només es parla d'embarassos, noms per les criatures, etc.
Poques sensacions muntanyeres he tingut aquest cop. Aquest cop sí em sento com si la muntanya hagués estat l'excusa per deixar anar la pressió que tenia dins el cap. En part per com m'ho havia pres i en part per tal com es van desenvolupar els esdeveniments.Potser algú s'esquinçaria les vestidures per això, però sóc positiu de mena, i no considero cap "fiasco" que no tinguem foto de cim. Aquests companys em fan passar grans moments, i tots i cadascún d'ells m'aporten moltes coses, i si no hem fet cim, al menys hem compartit aquella estona que a ciutat ens costa tant de tenir.
Aqui teniu una glareia de fotos de la sortida
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_rsgallery2&Itemid=115&page=inline&catid=26&id=134&limit=1&limitstart=0
22 de febrer 2008
Subhasta de material Pirineísta
El proper dissabte 1 de Març, tindrà lloc a la població de Tarbes una interessant subhasta de material pirineísta. Litografies o primeres edicions de llibres clàssics com les Guides Joanne, els “cent anys als Pirineus” de Beraldi, els “viatges al Mont Perdut” de Ramond i, com no, les primeres edicions dels “souvenirs” Russellians. Sobre Russell també es pot trobar alguna biografia.
Material interessant per als grans col·leccionistes que es puguin deixar els calers en tenir una petita (o gran) joia a casa.
N’hi ha per a tots els gustos, si voleu triar aquí teniu el catàleg.
http://www.interencheres.com/cat/catalogue65001-200803010021.doc
Material interessant per als grans col·leccionistes que es puguin deixar els calers en tenir una petita (o gran) joia a casa.
N’hi ha per a tots els gustos, si voleu triar aquí teniu el catàleg.
http://www.interencheres.com/cat/catalogue65001-200803010021.doc
20 de febrer 2008
¡Corre, corre, que t'enxampo!
Suposo que és el que devia pensar l'Ueli Steck quan va fer la nord de l'Eiger en temps record. No crec que aquest s'apunti a l'"slow alpinism".
http://www.barrabes.com/revista/articulo.asp?idArticulo=5581
¡¡Quina falera!!. Potser aixó seria l'alpinisme 2.0, ara que no deixo de llegir aquest terme aplicat a l'excursionisme (n'escriuré, però poc, pq tampoc m'apassiona divagar sobre conceptes), com ja ho tenim tot fet, doncs anem a buscar nous alicients per ser els millors, com la velocitat.
Potser no és el cas de l'Ueli però hi ha alpinistes que busquen aquest tipus de fites. Vies fetes i re-fetes fins a assolir la millor marca. I ara que ningú se m'enfadi ¿eh?, el que vull dir és que no li trobo alicient, que és una proesa (perque ho és) a la que no li trobo la gràcia ni l'alicient. Sóc incapaç d'imaginar el relat d'aquest tipus d'aventures contra el rellotge.
http://www.barrabes.com/revista/articulo.asp?idArticulo=5581
¡¡Quina falera!!. Potser aixó seria l'alpinisme 2.0, ara que no deixo de llegir aquest terme aplicat a l'excursionisme (n'escriuré, però poc, pq tampoc m'apassiona divagar sobre conceptes), com ja ho tenim tot fet, doncs anem a buscar nous alicients per ser els millors, com la velocitat.
Potser no és el cas de l'Ueli però hi ha alpinistes que busquen aquest tipus de fites. Vies fetes i re-fetes fins a assolir la millor marca. I ara que ningú se m'enfadi ¿eh?, el que vull dir és que no li trobo alicient, que és una proesa (perque ho és) a la que no li trobo la gràcia ni l'alicient. Sóc incapaç d'imaginar el relat d'aquest tipus d'aventures contra el rellotge.
28 de gener 2008
Belles donzelles de roca.
Són esveltes figures, l'una tan arrodonida que vol ser els dits que acaronin el cel, i l'altre uns esmolats queixals que rosseguen els núvols, els incisius que anuncien que rera seu s'hi amaguen les grans moles dels Pirineus. Malgrat les seves modestes alçades, ambdues tenen una fama ben guanyada, l'una espiritual i l'altre més com a model fotogràfica. Per sort, la bellesa de les muntanyes res té a veure amb el sistema mètric, bé potser hauria de ser així amb les persones també ¿oi?. De vegades no s'hi para massa atenció en aquestes muntanyes, imagino que per ser massa vistes i visitades, però quan fem alguna excursió, no només des del Pirineu Orienta o el Pre-Pirineu, són omnipresents. És més, diria que quan les veig de lluny és quan em tornen a enamorar. Montserrat, vista des de la distància, lluny del brogit de peregrins, turistes i escaladors, esdevé un espectacle inert, una pintura viva amb la que meravellar-se quan els núvols són baixos i ho tapen tot, excepte les seves arrodonides formes, creant una illa al bell mig del país. Indult diví, es diria.
El Pedraforca no arriba al nivell de muntanya sagrada, però no per aixó és menys admirada ni visitada, però si li voleu afegir l'element místic o espiritual, no deixeu de descobrir la meravellosa posta de Sol rera seu, vista des del Santuari de Montgrony. Tot un espectacle.
27 de gener 2008
Novetats literàries
Doncs sembla que finalment s'editarà el mistriós llibre de Henry Russell, "Histoire d'un coeur"
Aquí en trobareu més informació http://muntanyanet.blogspot.com/
Jo prefereixo pensar que el llibre serà quelcom més que una "novel.la rosa" en clau auto-biogràfica, i per suposat, em molesten aquests preus prohibitius destinats a uns quants bibliòfils que vulguin (i puguin) fer la despesa, em semblen desmesurats. Perdoneu la meva irreverència, però és una animalada. La cultura per a rics em toca el voraviu.
Estarem alerta de les novetats editorials.
Aquí en trobareu més informació http://muntanyanet.blogspot.com/
Jo prefereixo pensar que el llibre serà quelcom més que una "novel.la rosa" en clau auto-biogràfica, i per suposat, em molesten aquests preus prohibitius destinats a uns quants bibliòfils que vulguin (i puguin) fer la despesa, em semblen desmesurats. Perdoneu la meva irreverència, però és una animalada. La cultura per a rics em toca el voraviu.
Estarem alerta de les novetats editorials.
16 de gener 2008
EL CICLE HENRY RUSSELL, JA TÉ "BUFF"
Els que estem desenvolupant el cicle "Henry Russell '07-'09", hem volgut fer un objecte-record del cicle en forma de "buff", ja que ens va semblar que seria un objecte útil i atractiu alhora per a tots els muntanyencs. No volíem que fos massa seriós, i la imatge que ens va cedir la M.I. ens va semblar ideal. Un dibuix divertit, basat en una caricatura de Russell, i sobre un fons color sèpia que li dona el toc d'antic que creiem que havia de tenir. Em sembla una gran feina del grup, però sobre tot del C.O. que s'ha encarregat de fer totes les gestions oportunes. FELICITATS.
Per cert, els interessats no dubteu a comunicar-m'ho.
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_content&task=view&id=234&Itemid=158
Per cert, els interessats no dubteu a comunicar-m'ho.
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_content&task=view&id=234&Itemid=158
14 de gener 2008
Primera "punxada" Russelliana
Tot un conjunt de factors van fer que molta gent del club es volgués apuntar a la sortida que aquest cap de setmana teníem preparada. El Puigmal des d'Err. I d'entre tots els factors, com és normal per aquestes dates, la neu era el principal atractiu. Sabíem que si donàvem als participants la opció d'unes pistes d'esquí properes i atractives, i una zona alpinística també propera com és Cambre d'Ase, la convocatòria tindria èxit. El que no podíem imaginar és que la activitat pogués arribar a congregar fins a gairebé trenta persones que es van interessar.
Finalment, catorze van ser els valents que vam intentar dissabte sense èxit el Puigmal, i vint-i-un que ens vam repartir en diferents activitats a Cambre d'Ase diumenge.
Divendres havia nevat amb força a tots els Pirineus, i preveiem una jornada amb molts dubtes. Neu recent, poc gruix, fort vent....són factors a tenir molt en compte un cop sobre el terreny. Costa fins i tot decidir-se pel material, tot i que com bé diu el company C., a les hivernals es porta tot i llestos. Per cert al cotxe hi vaig amb en C. i en Cr., i tots tres coordinem el projecte "Russell 2009", així que el viatge es converteix també en una posada en comú d'agendes.
Tot i haver sortit prou aviat de casa, la prudència en carreteres glaçades i el fet d'haver de posar cadenes, ens han fet arribar molt tard. Quan estem tots en camí, ¡són gaire bé les onze!....i el mal temps no ha escampat. De bon començament ja sabem que la cosa no girarà rodona.
tota la zona està coberta, no, més ben dit envoltada de gruixuts núvols grisos que de tant en tant deixen anar alguns flocs de neu. Poca cosa. El pitjor és el fortíssim vent i la manca de visibilitat. Anem fent poc a poc, xino-xano, els uns amb esquís d'altres amb raquetes i algun "a pèl".
Fa molt fred, algú diu set sota zero, però no descartaria algun grau menys, el vent es molt fort i en ratxes curtes, la visibilitat del camí quasi nul•la en algun tram. El més optimista diu que és un dia perfecte per fer pràctiques d'orientació. A mi em molesta tot, tot i que no ho estic passant malament amb les inclemències metereológiques, tinc la sensació que no valdrà la pena pujar gaire més.
Arribats a uns 2.300 metres, i comprovant que sortir de la vall és exposar-se a fer de bitlla per al vent, un grup en el que m'incloc comença la retirada. Els altres, continuen tot i haver canviat l'objectiu, que ara és el Puigmal de Llo.
Poc a poc, i a mesura que descendim, sembla que el cel es rigui de nosaltres i comença a obrir-se el cel, però també podem comprovar que ara s'aixequen uns altres núvols a la carena, formats per la gran quantitat de neu que el vent arrossega. Ja em va bé aquesta retirada. Estic en un moment de poca voluntat de patiment, d'un sacrifici més controlat. Potser perquè el meu estat físic a baixat una mica amb els torrons, i ja en tinc prou amb una bona suada. Sinó puc gaudir de la pujada i de les vistes, no em paga la pena. ¡¡Recoi!!, espero que aquest "sibaritisme" muntanyenc em duri poc, ¡¡m'he de posar en forma!!.
Poc després d'arribar als cotxes, arriba un altre grup que ha renunciat al cim, la ventisca els ha fet fora. I dels que han arribat d'alt, la majoria tenen alguna aventureta per explicar. Algun esquí trencat, algunes caigudes, però sobre tot molt i molt fred, com ens demostra una imatge de'n Cr. amb les parpelles cobertes de gel.
Un cop arribats tots, el cel ja és obert, segur que demà farà bon dia. Ara marxem cap a la "Gite d'etape" que la T. s'ha encarregat de reservar per allotjar-nos-hi.
Abans inclòs del sopar, ja comencem a sortir de les motxilles coses per picar i, com no podria ser d'altra manera amb nosaltres, vi a dojo. Alegria que no falti !!!...No cal dir que hi va haver un festival de rialles i bon caliu fins a l'hora d'anar a dormir, aquest cop més prudent que en altres ocasions.
En aquest enllaç del C.M.H. podeu veure unes fotos.
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_rsgallery2&Itemid=115&catid=25
Finalment, catorze van ser els valents que vam intentar dissabte sense èxit el Puigmal, i vint-i-un que ens vam repartir en diferents activitats a Cambre d'Ase diumenge.
Divendres havia nevat amb força a tots els Pirineus, i preveiem una jornada amb molts dubtes. Neu recent, poc gruix, fort vent....són factors a tenir molt en compte un cop sobre el terreny. Costa fins i tot decidir-se pel material, tot i que com bé diu el company C., a les hivernals es porta tot i llestos. Per cert al cotxe hi vaig amb en C. i en Cr., i tots tres coordinem el projecte "Russell 2009", així que el viatge es converteix també en una posada en comú d'agendes.
Tot i haver sortit prou aviat de casa, la prudència en carreteres glaçades i el fet d'haver de posar cadenes, ens han fet arribar molt tard. Quan estem tots en camí, ¡són gaire bé les onze!....i el mal temps no ha escampat. De bon començament ja sabem que la cosa no girarà rodona.
tota la zona està coberta, no, més ben dit envoltada de gruixuts núvols grisos que de tant en tant deixen anar alguns flocs de neu. Poca cosa. El pitjor és el fortíssim vent i la manca de visibilitat. Anem fent poc a poc, xino-xano, els uns amb esquís d'altres amb raquetes i algun "a pèl".
Fa molt fred, algú diu set sota zero, però no descartaria algun grau menys, el vent es molt fort i en ratxes curtes, la visibilitat del camí quasi nul•la en algun tram. El més optimista diu que és un dia perfecte per fer pràctiques d'orientació. A mi em molesta tot, tot i que no ho estic passant malament amb les inclemències metereológiques, tinc la sensació que no valdrà la pena pujar gaire més.
Arribats a uns 2.300 metres, i comprovant que sortir de la vall és exposar-se a fer de bitlla per al vent, un grup en el que m'incloc comença la retirada. Els altres, continuen tot i haver canviat l'objectiu, que ara és el Puigmal de Llo.
Poc a poc, i a mesura que descendim, sembla que el cel es rigui de nosaltres i comença a obrir-se el cel, però també podem comprovar que ara s'aixequen uns altres núvols a la carena, formats per la gran quantitat de neu que el vent arrossega. Ja em va bé aquesta retirada. Estic en un moment de poca voluntat de patiment, d'un sacrifici més controlat. Potser perquè el meu estat físic a baixat una mica amb els torrons, i ja en tinc prou amb una bona suada. Sinó puc gaudir de la pujada i de les vistes, no em paga la pena. ¡¡Recoi!!, espero que aquest "sibaritisme" muntanyenc em duri poc, ¡¡m'he de posar en forma!!.
Poc després d'arribar als cotxes, arriba un altre grup que ha renunciat al cim, la ventisca els ha fet fora. I dels que han arribat d'alt, la majoria tenen alguna aventureta per explicar. Algun esquí trencat, algunes caigudes, però sobre tot molt i molt fred, com ens demostra una imatge de'n Cr. amb les parpelles cobertes de gel.
Un cop arribats tots, el cel ja és obert, segur que demà farà bon dia. Ara marxem cap a la "Gite d'etape" que la T. s'ha encarregat de reservar per allotjar-nos-hi.
Abans inclòs del sopar, ja comencem a sortir de les motxilles coses per picar i, com no podria ser d'altra manera amb nosaltres, vi a dojo. Alegria que no falti !!!...No cal dir que hi va haver un festival de rialles i bon caliu fins a l'hora d'anar a dormir, aquest cop més prudent que en altres ocasions.
En aquest enllaç del C.M.H. podeu veure unes fotos.
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_rsgallery2&Itemid=115&catid=25
10 de gener 2008
La primera ullada
Amb prou feines el podríem acotxar dins un mosquetó. Aixó, si el puguessim tenir a les mans, perque encara no hi és. Peró es nota. És com si ja hi fos, com si d'un esperit de cor bategant es tractés. Quan t'adones que bé de debó, tot canvia, com ja vaig dir anteriorment, però quan ja l'has vist, encara que sigui mitjançant una borrosa pantalla ¡¡¡ ay !!! aleshores és com si ja l'hagués tingut al davant.
La percepció de la vida i de l'entorn fa un tomb, que no per esperat menys sorprenent. El cap també s'omple de desitjos, suposo que és inevitable que cadascú visualitzi el que vol per al seu fill, i en aixó passa molts minuts el meu cap, fent pel·lícules que potser (o segur) no s'assemblaran gens a la realitat.
Imagino que aquest estat espitós que duc avui serà com quan vaig rebre la bona nova, com una muntanya russa. Ara bé forta pujada, adrenalítica com la d'un bon pas aeri, però sempre conservant la calma, que no t'impedeixi l'adrenalina gaudir d'aquells segons tensos de treball i també d'espera. D'aquí a unes hores, la baixada, mesurada i tranquil·la a l'espera de més canvis i més novetats, i a seguir treballant per que tot estigui bé el dia de l'arribada.
Ho confesso, avui he llençat el matí a la feina, sóc incapaç de concentrar-me, no faig més que somriure, mentre noto que el cor em batega fort, fort, fort....és una ansietat diferent a la viscuda en qualsevol altre moment de la meva vida, una ansietat serena, però ansietat al cap i a la fi, encara que aquesta no crec que em provoqui cap mal.
La percepció de la vida i de l'entorn fa un tomb, que no per esperat menys sorprenent. El cap també s'omple de desitjos, suposo que és inevitable que cadascú visualitzi el que vol per al seu fill, i en aixó passa molts minuts el meu cap, fent pel·lícules que potser (o segur) no s'assemblaran gens a la realitat.
Imagino que aquest estat espitós que duc avui serà com quan vaig rebre la bona nova, com una muntanya russa. Ara bé forta pujada, adrenalítica com la d'un bon pas aeri, però sempre conservant la calma, que no t'impedeixi l'adrenalina gaudir d'aquells segons tensos de treball i també d'espera. D'aquí a unes hores, la baixada, mesurada i tranquil·la a l'espera de més canvis i més novetats, i a seguir treballant per que tot estigui bé el dia de l'arribada.
Ho confesso, avui he llençat el matí a la feina, sóc incapaç de concentrar-me, no faig més que somriure, mentre noto que el cor em batega fort, fort, fort....és una ansietat diferent a la viscuda en qualsevol altre moment de la meva vida, una ansietat serena, però ansietat al cap i a la fi, encara que aquesta no crec que em provoqui cap mal.
02 de gener 2008
Ja ha arribat el 2008 !!!
Doncs ja el tenim aquí. Si el 2007 marxava amb la "gran notícia", el 2008 comença amb tot el carrussel del que comporta, però amb una il·lusió fins ara mai experimentada.
Amb tota la família assabentada, ja ha començat la porra sobre el sexe del que vindrà, i arguments endevinatoris de dubtosa credibilitat, i tots els "consells" i "aventures" viscudes per uns i altres, amics i coneguts....bé, el normal en aquestes ocasions, coses que als cinc minuts ni recordes. El millor no cal que t'ho expliquin, és veure les cares que fan, és ben bé posar-li cara a la il·lusió, totes diferents i totes enlluernadores.
Pel que fa a la muntanya, espero que els reis ens deixin d'un cop el regal "litarari" tan desitjat, com a mínim l'encaixada de mans entre el CMH i l'editor, que ens permeti arrencar, ara que ja tenim el projecte a punt de presentar-se a regidoria, a la recerca de les subvencions. Serà la gran fita de l'any Russellià. Per cert, sense moure'm del tema "Russellià", destaco la gran acollida de les sortides Russellianes amb una mitjana d'assistència de dotze muntanyencs, totes realitzades amb èxit i bon temps ¡¡ que duri !!.
FELIÇ 2008 A TOTS..I MOLTA MUNTANYA !!!!
Amb tota la família assabentada, ja ha començat la porra sobre el sexe del que vindrà, i arguments endevinatoris de dubtosa credibilitat, i tots els "consells" i "aventures" viscudes per uns i altres, amics i coneguts....bé, el normal en aquestes ocasions, coses que als cinc minuts ni recordes. El millor no cal que t'ho expliquin, és veure les cares que fan, és ben bé posar-li cara a la il·lusió, totes diferents i totes enlluernadores.
Pel que fa a la muntanya, espero que els reis ens deixin d'un cop el regal "litarari" tan desitjat, com a mínim l'encaixada de mans entre el CMH i l'editor, que ens permeti arrencar, ara que ja tenim el projecte a punt de presentar-se a regidoria, a la recerca de les subvencions. Serà la gran fita de l'any Russellià. Per cert, sense moure'm del tema "Russellià", destaco la gran acollida de les sortides Russellianes amb una mitjana d'assistència de dotze muntanyencs, totes realitzades amb èxit i bon temps ¡¡ que duri !!.
FELIÇ 2008 A TOTS..I MOLTA MUNTANYA !!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
