Belles donzelles de roca.

Són esveltes figures, l'una tan arrodonida que vol ser els dits que acaronin el cel, i l'altre uns esmolats queixals que rosseguen els núvols, els incisius que anuncien que rera seu s'hi amaguen les grans moles dels Pirineus. Malgrat les seves modestes alçades, ambdues tenen una fama ben guanyada, l'una espiritual i l'altre més com a model fotogràfica. Per sort, la bellesa de les muntanyes res té a veure amb el sistema mètric, bé potser hauria de ser així amb les persones també ¿oi?. De vegades no s'hi para massa atenció en aquestes muntanyes, imagino que per ser massa vistes i visitades, però quan fem alguna excursió, no només des del Pirineu Orienta o el Pre-Pirineu, són omnipresents. És més, diria que quan les veig de lluny és quan em tornen a enamorar. Montserrat, vista des de la distància, lluny del brogit de peregrins, turistes i escaladors, esdevé un espectacle inert, una pintura viva amb la que meravellar-se quan els núvols són baixos i ho tapen tot, excepte les seves arrodonides formes, creant una illa al bell mig del país. Indult diví, es diria.

El Pedraforca no arriba al nivell de muntanya sagrada, però no per aixó és menys admirada ni visitada, però si li voleu afegir l'element místic o espiritual, no deixeu de descobrir la meravellosa posta de Sol rera seu, vista des del Santuari de Montgrony. Tot un espectacle.