La primera ullada

Amb prou feines el podríem acotxar dins un mosquetó. Aixó, si el puguessim tenir a les mans, perque encara no hi és. Peró es nota. És com si ja hi fos, com si d'un esperit de cor bategant es tractés. Quan t'adones que bé de debó, tot canvia, com ja vaig dir anteriorment, però quan ja l'has vist, encara que sigui mitjançant una borrosa pantalla ¡¡¡ ay !!! aleshores és com si ja l'hagués tingut al davant.
La percepció de la vida i de l'entorn fa un tomb, que no per esperat menys sorprenent. El cap també s'omple de desitjos, suposo que és inevitable que cadascú visualitzi el que vol per al seu fill, i en aixó passa molts minuts el meu cap, fent pel·lícules que potser (o segur) no s'assemblaran gens a la realitat.
Imagino que aquest estat espitós que duc avui serà com quan vaig rebre la bona nova, com una muntanya russa. Ara bé forta pujada, adrenalítica com la d'un bon pas aeri, però sempre conservant la calma, que no t'impedeixi l'adrenalina gaudir d'aquells segons tensos de treball i també d'espera. D'aquí a unes hores, la baixada, mesurada i tranquil·la a l'espera de més canvis i més novetats, i a seguir treballant per que tot estigui bé el dia de l'arribada.
Ho confesso, avui he llençat el matí a la feina, sóc incapaç de concentrar-me, no faig més que somriure, mentre noto que el cor em batega fort, fort, fort....és una ansietat diferent a la viscuda en qualsevol altre moment de la meva vida, una ansietat serena, però ansietat al cap i a la fi, encara que aquesta no crec que em provoqui cap mal.