PIC DE FONT BLANCA (2.903 m.)

Normalment, assolir un cim és la fita que ens marquem quan sortim a fer muntanya, i amb l'objectiu complert ens mostrem eufòrics . Però hi ha cops que el cim queda en un segon, o fins i tot tercer terme, tal com va succeir el passat cap de setmana amb la sortida del cicle Russell al Font Blanca. I això que aquest bonic cim andorrà té tots els ingredients per gaudir d'una completa jornada d'alta muntanya, però els esdeveniments van voler que el cim no fos gaire important.
Vam sortir a bona hora de casa, i la previsió d'horari era prou bona, però la aturada per fer el cafè va esdevenir el preludi del que acabaria sent el cap de setmana. El cafè es va convertir en una desfilada d'entrepans, que amb la xerrameca corresponent, que ens va fer perdre una mica la noció del temps. Al final només els dos companys que no es van aturar a esmorzar van sortir a l'hora prevista, la resta, amb un retard considerable.

La vall del Rialb es mostrava molt neta de neu, massa pel que hauria de ser en aquesta època, i és un cop superat el refugi de Rialb que comencem a trobar neu amb una mica de continuïtat. El sol no farà acte de presència en tot el dia i el paisatge es mostra com una diapositiva en blanc i negre amb la vegetació encara completament adormida. La temperatura seria prou bona si no fos pel fred vent que de vegades bufa amb molta força.
Cadascú al seu ritme, anem pujant cap a la Portella de Rialb, punt de trobada i inici de la cresta que duu cap al cim del Font Blanca. El Jose i un servidor hem decidit provar de pujar per una pala que sembla prou bona a la dreta de la cresta, amb bona inclinació al principi però que poc a poc es va suavitzant. Així hem superat el primer tram de la cresta. Ara toca fer un altre tros, grimpant i desgrimpant, sense passos dificils però amb molta cura quan hi ha una mica de neu. Ara sí, ens creuem amb el Ciscu i el Josep que ja tornen del cim. Encara ens queda una bona estona per arribar, i els que venen darrera nostre ens avisen de que ja en tenen prou i que es fa tard i vol ploure. Nosaltres pugem fins a l'avantcim i decidim que reposarem forces i anirem cap a baix. Mal lloc per quedar-se fent un mos, perque tot i que ja hem decidit anar cap a baix no deixem de dubtar i preguntar-nos l’un a l’altre ¿i si tirem amunt?.
Però no, tornem enrera però aquest cop per un camí que ens estalvia ben bé vint minuts de la ferregosa cresta.
Una estona després ens reunim tots als cotxes i ens adonem que les hores de llum no haguessin estat impediment per assolir el cim. Bé, un altre dia serà. Al cap i a la fi, el millor no arribaria fins després del sopar, quan, aleshores sí es va desfermar l'eufòria ben regada de cava.
El Joaquim i la Imma ens anuncien que s'han contagiat d'aquest estrany virus de la paternitat que corre darrerament pel club. ¡¡¡FELICITATS AMICS!!!.
No puc evitar fixar-me en les seves cares, en aquella lluentor dels ulls i aquest somriure que sembla que hagi de sortir de la cara. Deu haver estat el més semblant a mirar-me en un mirall. Me'ls aprecio molt i la noticia em fa molt feliç.
Acostumats com estem a fer sobretaules tot xerrant de muntanyes, vies i material, avui només es parla d'embarassos, noms per les criatures, etc.
Poques sensacions muntanyeres he tingut aquest cop. Aquest cop sí em sento com si la muntanya hagués estat l'excusa per deixar anar la pressió que tenia dins el cap. En part per com m'ho havia pres i en part per tal com es van desenvolupar els esdeveniments.Potser algú s'esquinçaria les vestidures per això, però sóc positiu de mena, i no considero cap "fiasco" que no tinguem foto de cim. Aquests companys em fan passar grans moments, i tots i cadascún d'ells m'aporten moltes coses, i si no hem fet cim, al menys hem compartit aquella estona que a ciutat ens costa tant de tenir.
Aqui teniu una glareia de fotos de la sortida
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_rsgallery2&Itemid=115&page=inline&catid=26&id=134&limit=1&limitstart=0