PIC RUSSELL (3.205 m.)

Ja tocava. Li teníem moltes ganes a aquest cim, que ja se'ns havia resistit alguns cops el darrer any a diferents membres del grup, però aquest cop era diferent. També és cert que hi havia certa incertesa sobre la duresa de l’ascensió i el nombre de participants, però la veritat és que no va fallar res, bé, potser les forces en algun moment, però cap drama.
Un cop descartada la idea inicial de pujar per la Vall de Salenques, per intentar seguir un itinerari el més fidel possible al de Russell, vam decidir que el més pràctic era pujar des de l’embassament de Llauset.
Finalment, som un grup gran, quinze persones. Cadascú amb els seus horaris de feina, així que sortim per tongades de l’Hospitalet cap a l’Embassament de Llauset, on hem quedat per dormir i sortir plegats al matí de dissabte. Farem una cursa contra el rellotge per guanyar hores de son i descans, els uns fent bivac, d’altres dins dels vehicles. Demà ens espera una llarga jornada.
Cap a les sis del matí, motxilles preparades, frontals al cap i la moral pels núvols, comencem a caminar dins la foscor fins arribar a l’estany de Botornas. Comença un ball de roba que ja no s’aturarà fins al final del dia. Ara sobra la roba d’abric amb les primeres gotes de suor, i l’ambient fresc és prou agradable, tot just quan s’intueixen els primers llums del dia i els Pirineus desperten al mateix ritme tranquil de les nostres passes. Fem bona la dita de “començar com un vell per acabar com un jove “.
El ritme sembla prou bo per a tots i el grup no s’estira en excés, al menys fins arribar al Coll de Vallibierna. Hi hem arribat en menys de tres hores. Des d’aquí podem intuir el camí que ens durà cap el nostre objectiu, mentre fem la primera aturada per menjar i beure.
Ara toca fer quelcom sempre desagradable, perdre cota per flanquejar per sobre de l’Estany de Vallibierna per tornar a remuntar fins el Coll de Soler i Coll .
Això ja és una altra cosa. Qualsevol indici vegetal ha quedat enrera i al davant s’aixeca, imponent, la gran torre rocosa del Pic Russell, envoltada d’un mar de roques com el gran bastió que defensa al gegant Aneto. Sembla ben bé que algú s’hagués dedicat a dinamitar els flancs del massís. Roques, roques i més roques....però ¿on són els gels que figuren al mapa?....segons la cartografia hauríem de veure algunes geleres davant nostre, sota l’Aneto i el Tempestats. Res de res, ni tan sols ventisquers. El tema és tan repetitiu com dolorós i casi millor no fer-se mala sang.
Seguim la marxa lentament (alguns) sobre l’immens pedregar, on fins i tot els rocs més grans belluguen sota els nostres peus. El camí es fa feixuc i fins i tot deixem d’escoltar les cançons dels més animats que han estat cantant fins ara, que sembla que no arribem mai al lloc on ens hem d’enfilar per guanyar el cap de la muralla, ¿on diantre és la xemeneia?. Passem de llarg unes fites que semblen no dur enlloc, però només ho sembla. Les hem deixat enrera i ara ens acostàvem massa a la bretxa que talla en sec la cresta entre el Russell i el Tempestats.
Buscàvem una diagonal “evident”. És clar, és “evident” quan arribes al punt d’inici, però per arribar-hi, has de fer uns quants metres de grimpada. Ara sí, tots enfilem xemeneia amunt agraïts al nostre cantant particular, en Gerard, que s’ha guanyat una paella per dur-nos a tots pel bon camí. Doble alegria, per haver encertat la ruta i perquè si menja paella...

¡¡¡ no pot cantar !!!.
Un cop superada la xemeneia ja som al cim. Com és costum es repeteixen les demostracions d’alegria barrejades amb les esbufegades dels darrers metres. Amb tanta gent al cim el festival d’abraçades i petons és gratificantment inacabable. A més, hi haurà ració extra, ja que ens hem trobat amb la sorpresa de que el Manel Martinez ens esperava dalt del cim, després d’haver fet bivac al cim de Tempestats...¡¡¡tota una nit “russelliana” com cal, sí senyor!!!.
¡¡Quantes emocions !!. Em fixava en les cares, especialment amb la de la Imma, que lluïa un somriure que il·luminava del Mulleres a l’Aneto, i no, no era fruit del cava que va pujar fins al cim, suposo que era tot plegat. Com coordinadora tot li estava sortint perfecte, el cicle que havíem encetat ho feia de la millor manera i per fi aquell cim havia deixat d’oposar resistència.
Hi ha qui m’ha preguntat sí jo no estava prou content...¡¡ i tant !!, però em trobava amb molta gent desconeguda com per deixar anar la meva eufòria, va ser com una implosió d’alegria, una espècie d’experiència tàntrica muntanyenca. Pujar aquest cim ha estat meravellosament dur. S’hi ha reflectit la il·lusió i la passió que el grup està posant en aquesta feina. Veiem que per fi donem el tret de sortida i ... ¡¡¡ bingo !!! la gent respon i es desperta no només l’interès per fer un cim sinó també per la figura de Russell, i això encara motiva més.
Motiu d’alegria també ha estat compartir un altre cop muntanya, encara que només fos una estona al cim, amb el Manel. Aquest Obèlix de carn i os, igual d’entranyable que el còmic. Llàstima que no ens hagués acompanyat al refugi. Em guardo el brindis per una altra ocasió.
I finalment el Duff i jo tornem a ser com “les dos bessones”, que quan un pensa una cosa, l’altre ja l’està dient...és bonic veure com amb el pas dels anys, les personalitats i les vides de les persones van tirant per camins diferents, casi mai paral·lels, però que tot i així hi ha coses que no s’acaben de perdre mai, gràcies als forts fonaments de l’amistat.
Veureu que porto estona parlant massa de pensaments i poc de muntanya, però és que ara toca parlar de la baixada, i casi que m’estimaria més no haver de recordar-la. La recordo com un autèntic calvari, “pseudo-pàjara” inclosa. Sort que el dòping (legal, evidentment) va fer efecte i la última hora la vaig poder passar prou bé, baixant tranquil de xerrameca amb la Mònica, i és que amb aquesta noia és impossible no riure. Ella ja és prou divertida però les seves anècdotes donarien per omplir tota una temporada a tots els monologuistes de televisió.
Després de tretze hores d’activitat, arribem als cotxes, absolutament trillats, tant com per no poder ni fer uns quants estiraments. El Gerard, en comptes d’arribar cantant, ho fa amb un estrepitós renec, possiblement pensat per la majoria.
Poc després arribem al refugi de Conangles, on ens espera un bon sopar amb un ambient excepcional. És un no parar de riure durant tot l’àpat, però no trigarem gaire a marxar cap al llit a intentar recuperar les forces perdudes.