Diada de retrobament amb la muntanya

Després de dos mesos sense calçar-me les botes, i davant el primer repte de la temporada que es presenta una mica dur, el Pic Russell per al proper dissabte, vaig pensar a fer un entrenament als Cingles de Bertí per desentumir els muscles. La idea inicial de fer el PR-C33 (La Garriga – Figaró – La Garriga), es va quedar finalment en només el tram des del Figaró fins a La Garriga, de menys de tres hores i uns 350 metres de desnivell, ja que m’acompanyen la Carol, l’Ester i el Manel. Poc avesats a la muntanya com estan, tampoc era qüestió de ficar-los en una sortida “trenca-cames”. La nota negativa només començar el dia, i com era d’esperar, la va posar Renfe que ens va fer arribar tard, i canviar el pla inicial.
Després de dubtar molt sobre l’itinerari, vam decidir anar al Figaró per començar la ruta. Sortim de l’estació, creuem el pont sobre la C-17 i tombem a ma esquerra fins a trobar la font i les escales de l’Àngelus, on trobarem la primera senyal del PR. Pugem les escales i dalt de tot tombem a l’esquerra, per un carrer amb unes quantes cases Noucentistes i Modernistes. Pocs metres més endavant comença una pista que ombrívola que s’endinsa al bosc resseguint la ruta dels arbres. S’agraeix la fresca que dona el bosc en un dia calorós com el d’avui. A més, també ajudarà a la Carol i la Ester a poder caminar sense protestar gaire.
L’itinerari no té res d’especial i transcorre durant la major part per pista entre frescos boscos. Es pot dir que és una bona passejada per deixar-se anar a xerrar o a pensar, com em passa a mi, que sóc de ben poques paraules quan camino. Potser pel Manel va ser una sorpresa que jo anés tan callat durant tanta estona, sabent com soc de xerraire a ciutat.
Durant una estona els faig un “curset accelerat” sobre els diferents senders que poden trobar, el seu manteniment i quatre coses més de muntanya per acabar inquirint si s’atrevirien a dur a terme la travessa del GR-92 per etapes. Sempre aprofitant per deixar anar algun repte. A veure si poc a poc s’animen, perquè m’agradaria que compartíssim senders plegats.Arribats a la Garriga, fem la cerveseta de rigor i marxem cap a casa. Ha estat una matinal sense secrets ni estridències, ni mes plaer que el gaudir de la companyia de la família, que ja és prou, i per sort lluny del “soroll” polític de la maltractada Diada.