Intent "ventilat" de Puigmal

DISSABTE 5-5-07

Cap de setmana de retrobament amb el Ripollès, amb la solitud i la tranquil•litat. Em calia sortir una mica, no a l'aventura perquè ja no tenim quinze anys, però sí amb la tenda a l'esquena a la recerca de la Pau que ens ofereix la natura. Ja al començament vaig veure que no seria com anys enrera, quan, en un atac de comoditat vaig preferir dormir una mica més i anar en cotxe, que llevar-me a l'hora prevista per anar en tren.
Un cop a Ribes de Freser torno a canviar de plans i m'arribo a Planoles, on em desvio per pujar al Collet de les Barraques, passat el Refugi Corral Blanc. Tot el camí per pista asfaltada.
Mentre preparo la motxilla, em sento observat per un blanc Puigmal que és justa la davant meu envoltat per un carrussel de núvols que gira al seu voltant, empesos per una forta Tramuntana.

Ja carregat fins al capdamunt, començo a pujar cap al Pic de Dòrria, on tinc la intenció de picar un bivac, sempre a l'espera del que acabi dictaminant la meteorologia.
El camí travessa els últims metres del bosc i de seguida el terreny queda nu de vegetació, el que fa que el vent es faci més present. Ràpidament em calço les raquetes i segueixo el fàcil camí que va paral•lel a un filat pel bestiar durant tota la pujada. Una estona més tard, m'aturo a fer un entrepà sota una roca a raser del vent. ¡¡¡ quina mala elecció la de deixar les ulleres de “ventisca” a casa !!!. M'entretinc amb la vista de la Serra de Montgrony, el Puigllançada i la Tossa d'ALp per una banda i per l'altra els cims de Núria i el Puigmal, aquests darrers sempre tapats.
Un cop he esmorzat continuo durant una estona més però el vent és molt incòmode i els núvols són cada cop més a prop i comencen a baixar pel vessant sud. Ja no val la pena continuar, al cap i a la fi, el buscat "piset" amb vistes, només tindria una dutxa inesgotable. Torno enrera i un cop guardada la motxilla, faig un volt pels voltants del Collet de les Barraques, per veure les restes de les antigues mines i barraques per guardar el material que possiblement donaren el nom al lloc. Encara tinc temps de decidir on dormiré i baixo sense pressa, aturant-me uns minuts a beure de la Font Freda mentre escolto el concert de vent que no s'atura enmig del bosc. En tornar al cotxe m'adono de com ha canvia tot, també jo. Quin gran avantatge no dependre d'horaris com abans, quan anàvem a tot arreu en tren. Tot i així, necessito saber que encara em puc espavilar tot sol, que no cal que em duguin enlloc, com alguns que en lloc de companys volen guies, i que ni tan sols es preocupen de saber a on van, ni de mirar un mapa. Recordo un capítol del llibre Villa Russell, que em va falicitar l'Enric, en que Russell parlava sobre les ascensions en solitari:

“...no me avergüenza confesar que amo la soledad en las montañas...
...¿Cómo admitir que el alpinismo jamás podrá definirse como una simple diversión en la que, cuanta más gente haya, mejor nos lo pasaremos? Sería algo que recordaría un Carnaval. Sin embargo esta teoría parece en alza...Y el éxito, considerado como el atractivo de una ascensión, se mide hoy según el número de quienes tomaron parte en ella. ¡Éramos tantos! ¡Y eso ya lo dice todo!.
Perdón, mis queridos y honorables colegas, si veo aquí algo herético o artificioso. No se aprenderá el arte de ascender en el seno de una caravana; ni siquiera se puede tomar gusto real por las marchas. Uno se divierte y ya está.
...Ese título que porta el Club Alpino indica claramente que jamás tuvo como meta la de reunir a los hombres como si fueran actores sobre un escenario, la de agruparlos como a soldados durante un desfile o la de divertirles. En lugar de eso, su fin debiera ser el de desarrollar sus músculos, energía y vigor, para enseñarles sobre todo a contar con sus propias fuerzas cuando estén en contacto con el peligro, ocupándose lo menos posible de lo que hagan sus vecinos. Encomendarse a otras personas y depender de ellas, embota necesariamente la audacia y destruye toda confianza en uno mismo, por la poderosa razón de que ya no es necesaria."

Quan torno a la carretera, decideixo anar fins a Queralbs, on faig una passejada pels racons del poble. Aquest lloc té alguna cosa especial, que fa que m’hi arribi de tant en tant, potser és que em recorda els meus inicis a la muntanya, o potser és el xiulet del cremallera sorgint entre les encaixonades gorges de Núria, ara preses pels núvols, que em captiva com si fos un Ulisses.
A diferència de Setcases, Queralbs no ha perdut per a mi tot l’encant que trobava quan hi anava de nano, tot i que també ha crescut, inclòs amb algun edifici que surt una mica del que marca l’entorn, i que ha trobat la desaprovació d’algun veí que l’ha “batejat” amb globus de pintura i pintades demanant “més pedra!”.
Per sort, el fet que no siguem en plena època turística fa que no estigui massificat. Puc prendre una cervesa tranquil•lament i demanar per un lloc per dormir.

Esperarem que demà hi hagi més sort descansant a la Fonda Ca la Mari, que finalment ha estat una pitjor opció que haver baixat fins a l’alberg de la Farga. Dels tres llums de l’habitació, dos no funcionen, un d’ells el del bany. Per no parlar del destartalament general de les instal•lacions. Atenció als al•lèrgics a la pols, descarteu definitivament aquesta opció per descansar.

DIUMENGE 6-5-07

A les sis del matí sona el despertador, és la mateixa hora a la que surten de l’Hospitalet els companys del CMH. Faig una ullada per la finestra per saber que ens espera. ¡Vaja!, no ha canviat gaire la cosa, algun núvol i més vent.
Al cap d’una estona enfilo el cotxe cap a Fontalba, i observo des de darrera els vidres com els arbres s’encorben per la força del vent, sense imaginar el fort temporal que trobaré en arribar a dalt. Un cop aturat a la collada el cotxe belluga com si estigués a punt de saltar. ¡Retirada! El vent obliga a recular algun quilòmetre fins a trobar-me amb els companys, i decidim que avui no és el dia de fer res. És impossible caminar i per tancar la porta del cotxe he d’ajudar-me amb les dues mans.
Així doncs el cap de setmana s’escaparà sense cap cosa de mèrit realitzada. Bé, al menys he pogut estrenar les raquetes que ma germana em va regalar ¡ja era hora!.