22-3-07: Les Agudes i Turó de l'Home pels Castellets

Una jornada tranquila és el que anava cercant aquests dies. La setmana ha estat molt dura, i em calia respirar tranquil, però tranquil de debó, no em volia ni preocupar del material d'una sortida a la neu, com la que feien els companys al Montardo, i a la que malauradament no vaig anar. Fugia de tot i de tots. Així vaig buscar una sortida "matinal", que em permetia que dissabte recuperés una mica de son i fer alguna coseta a casa, no molt, perquè a casa soc més aviat mandrós (que no gandul).
Diumenge a les vuit del matí passava a recollir al Duff i ens dirigim cap al Coll de les Ferreres, on trobem el gran aparcament totalment buit....uf, quin bon rotllo, penso que trobarem quietud durant el camí, i mentre ens posem les botes arriba un autocar de nanos, que emprén la marxa al mateix temps que nosaltres, acompanyats dels seus pares, i alguns d'ells equipats amb casc, segur que faran el mateix itinerari que nosaltres.

Un cop travessem la carretera, comencem a pujar pel mig del bosc xino-xano. En deu minuts arribem a un bonic pla herbat amb bones vistes. El nombrós grup s'atura a esmorzar i nosaltres continuem per anar sols i més tranquils.

Poc a poc anem arribant als gegants de roca que donen nom a questa part del Montseny, els Castellets, que anem superant un rere l'altre. No tenen cap dificultat, i sí l'alicient d'haver d'anar ajudant-se de les mans per progressar.

Un cop passat el primer Castellet, ¿què és això?...un altre grup al davant nostre, ¡ostres! en son 18, amb els que xerrem una mica, i que molt amablement ens cedeixen el pas, ja que portem un ritme força alegre, i ells, sent un grup tan nombrós s'ho prenne amb calma.

L'itinerari dona per anar xerrant i fent fotos i broma, la temperatura comença a pujar, peró encara s'està prou bé.

Un cop dalt de Les Agudes, dons el normal, batibull de gent que arriba del Turó de l'Home, on hi han arribat en cotxe és clar. El Duff s'encaparra a anar al Turó de l'Home, a veure d'aprop la torre de comunicacions, el que ell anomena arbre de Nadal de ferro, jejeje....allà hi esmorzem envoltats de gent de tot tipus, sí, ja sé....qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Per baixar escollim l'itinerari que segueix el GR-5, i que va a parar a St. Marçal. La veritat és que és una tartera, tant esgotadora com avorrida, el més bonic és acabar la tartera i endinsar-se al bosc, cobert amb un parell de pams de fulla seca. Allà hi trobem el millor racó de tota la ruta, un bonic i tranquil salt d'aigua on ens refresquem i ens recreem.