30-12-06: Tuc de Mulleres (3010)

Divendres 29-12-06

És el que podríem dir de l'any 2006, que ens va deixar molts intents de cims sense poder completar, com aquest Tuc de Mulleres, del que ja havíem fet un intent el passat mes de Novembre, però el passat dissabte 30-12-06, vam poder celebrar el final de l'any com Deu mana, amb la benevolència meteorològica i unes meravelloses vistes.
Ens feia il•lusió poder tancar l’any amb alguna excursió. Tant era una sortida matinal pel Montseny que un gran cim pirinenc i ens vam decidir per anar al refugi de Conangles pel bon record que ens quedava i per les facilitats que donava tenir-lo a peu de carretera, sense fer l’aproximació de nit quan arribéssim.
Sortíem divendres 29 per la tarda de Barcelona, ja que tant el Duff com jo treballàvem fins al migdia. El Duff...per fi fa aparició en aquest bloc el meu “germanet” argentí, company, amic, confident, i un llarg etcètera des que érem adolescents inquiets, potser de vegades excessivament inquiets, fins ara que ens pensem que comencem a saber què és això de la vida, perquè com ell mateix diu, cada cop que sortim, les muntanyes ens ensenyen alguna cosa més. L’altre membre del grup era el Toni, que ja va venir a l’intent de pujada del mes passat, que porta joguina nova, un GPS auto-regalat per Nadal.
Així doncs tots tres sortíem de Barcelona divendres a la tarda cap a Conangles i després d’una petita aturada al supermercat de Pont de Suert per comprar les quatre coses necessàries vam arribar al refugi just a l’hora de sopar. Per diversos motius crec que tots tres necessitàvem aquella sortida, per mi una fugida d’aquesta bogeria nadalenca, de corredisses per comprar i àpats interminables, que cada dia m’agobíen més. En aquestes dates encara se’m fa més difícil ser a la ciutat.
Havent sopat, una conversa mapes en mà per decidir quin cim faríem al dia següent. Com sempre, el Russell era el que tenia a favor més vots, però el túnel de Llauset era tancat i això encara dificultava més una travessa que ja era força llarga sense saber l’estat de la neu. Al final i sense gaire debat, vam decidir-nos pel Mulleres.

Dissabte 30-12-06

No vam matinar gaire i esmorzàvem a les set del matí. Entre unes coses i altres començaríem a caminar sobre les vuit, a l’Hospital de Vielha, carregats amb grampons i piolets, decidim deixar les raquetes al cotxe veient que la manca de neu és evident i pensant que no ens seran tan útils com els grampons.

Sense escalfament previ, decidim tirar a un ritme tranquil, pensant que aquest cop sí teníem temps de sobres per completar l’ascens al cim.

No trobem gaire neu fins arribar a la segona cascada que apareix gairebé glaçada del tot.
De moment la neu es barreja amb els rocs del camí i no és fins arribar a l’alçada del refugi, on la neu ja és contínua, que decidim calçar-nos els grampons aprofitant la paradeta de l’esmorzar. L’aposta pels grampons surt força bé, tot i que la neu no és prou bona per a cap utensili, en alguns llocs més ombrívols, a la vora dels estanys, la neu és més dura i avancem bé, en d’altres es fa evident que les altes temperatures no ajuden i els peus s’enfonsen, no per un ample mantell nival sinó per estar massa tou i no cobrir del tot els forats entre les pedres.

Arribats als peus del que sembla la muralla final la pujada és fa més penosa, i tothom avança al seu ritme, incrementant el nombre d’aturades per recuperar forces. Fa calor. El cel és ras i cada mirada enlaire és marcar-se una fita per arribar gairebé comptant les passes a un objectiu marcat. Respires. Mires al teu voltant, i el panorama augmenta amb cada poques passes que es fan. Però encara no veig el coll.

Respires un altre cop i tornes a caminar amb perfecta sincronia de moviments i respiració. Per fi el coll es deixa veure, just en el moment en que els quadríceps comencen a fer figa. Primer una cama i després l’altre. M’aturo. Respiro. Avanço poc a poc però amb fermesa. La motivació és altíssima i no em penso aturar fàcilment, tot i que encara no estic al meu millor nivell de forma. Una estona abans el Toni ja ha comentat que nosaltres dos tirem al nostre ritme, sembla que també li costa. Arribo a la grimpada i se m’escapa un somriure...¡ara disfrutarem! La canal no està formada...bé, la veritat és que no hi ha canal, tot està pelat. El Duff i jo grimpem junts i abans d’arribar ja escolto un crit d’admiració i penso, algú ja s’ha trobat de morros amb l’Aneto. Tinc tantes ganes de tenir aquesta visió que per un moment m’oblido de les rampes. Ja hi som. Esplèndid, espectacular, impressionant. Els ulls se’n van cap al Massís de les Maladetes, cap els Montes Malditos, però inevitablement el Russell ens atreu de manera especial.

Aquest any se’ns ha escapat uns quants cops, com si ell mateix ens marqués el moment oportú per trobar-nos, al cap i ala fi, és el seu territori, les muntanyes manen, nosaltres obeïm les seves ordres i seguim el nostre instint. Ara el meu instint m’ordena que m’aturi uns moments a recuperar les cames enrampades, és tot un plaer fer-ho amb aquestes vistes i la temperatura gens hivernal que tenim.

Ja queda poc. Faig les primeres passes i tornen les rampes. M’aturo i recupero. No puc avançar gaire cada cop que arrenco. M'està costant molt. Després ja buscaré les causes, ara he de tornar a arrencar. Quatre passes més i una nova aturada. Els membres de l’altre grup que hem trobat a la pujada em passen un rere l’altre. M’aturo constantment en una posició diríem que cop decorosa...parlant clar, amb el cul mirant cap a la Meca, algun mal intencionat em podria deixar ko i ni podria defensar-me. Torno a arrencar, em sembla que el Duff ja és al cim. Sí, i algú l’ha avisat de les meves rampes. ¡Què gran! Baixa a ajudar-me a estirar una mica, ¡ets molt gran, germà!. Estic sota el cim i no em puc bellugar, però curiosament tampoc puc parar de somriure perquè arribaré encara que sigui arrossegant-me. El Duff m’acompanya, només són unes passes. Ja hi som. En qüestió de segons deixo de tenir rampes. No em fa mal res. El dia és radiant i la vista preciosa i extensa.

Això ho cura tot.

Penso en els pioners quan em fixo en la torreta de pedres, no puc evitar recordar l'admirat Comte Russell.

El Toni ja arriba i els tres ens felicitem per tot, i ens fem les abraçades i fotos de rigor.

Recuperem forces i preparem la baixada perquè se’ns ha fet un pèl tard. Amb la baixada em llenço com un coet i amb prou feines m’adono que ara el que té problemes és el Duff, que baixa lentament, junt amb el Toni. Em vaig aturant per esperar-los una mica però a la zona ombrívola de la vall quan està començant a marxar el Sol, si m’aturo massa estona em quedo glaçat.

Els espero a la mateixa roca on hem esmorzat, ens ajuntem i anem tirant. Una mica més avall, ens descalcem els grampons i recollim aigua del riu, ja que ens que hem quedat sense líquids.
Finalment arribem de nit als cotxes. Molt cansats, però res que no s’arregli amb una bona cervesa (un bon mate en el cas del Duff) i un excel•lent sopar fet per l’Elena. Després de sopar brindem per tot o per tots. I perquè el 2007 ens dugui molts dies com el d’avui. Em quedo amb la felicitat immensa de ser allà dalt, seguint les passes de qui ja sabeu, amb les abraçades dels companys, amb la companyonia de tots els muntanyencs que hem trobat, amb l’amabilitat dels guardes (i amb el menjar). Tot ha estat perfecte. Només cal millorar la forma, però això ja són figues d’un altre paner.
Hem patit, però com hem gaudit !!!...Així que tot va bé si acaba bé.

FELIÇ 2007 A TOTS !!!