Assegut al seient de l'acompanyant del cotxe, observo com el cel va ennegrint-se a mida que arribem als Pirineus. Baixen els núvols, que a cops deixen anar alguns xàfecs. Mica en mica ens hi apropem, fins que sóc prou a la vora per clavar-hi els ulls de front, inquisidor, en un ambient digne del millor cinema negre.
Començo a interrogar-la.
Però ella, fascinant fins i tot quan només se la pot intuir entre els núvols i la boira, em torna la mirada fent mofa de la meva pregunta i l'interrogatori se'm gira en contra. Sabedora del seu poder, en fa escarni "mai ho sabràs del tot, val més que no preguntis".
¿cerco realment una resposta? No, perquè no hi ha resposta o, al menys, no n'hi ha una...tants caps, tants barrets.
Realment, només em meravello del poder amb que ens atrauen les muntanyes, molt més enllà del que és arribar a tal refugi o pujar a tal cim. Amb aquest temps tant dolent ¿no és per rumiar-s'ho?.
L'abast és tal, que només de ser-hi ja en tinc prou, perquè m'omple de vida quan hi poso l'esperit.
3 comentaris:
El teu estimat Henry Russell se sentia interpelat. Fa temps va dir:
"Els Pirineus són capaços de donar als Sants la nostalgia de la terra".
No cal dir res més...
Potser perquè les muntanyes tenen -nosaltres les hi atribuïm- caràcter sagrat. Aqui, al Andes, a l'Himàlia, a Austràlia...
Una essència compartida?
Joan Maragall, en el seu poema deia "jo no sé què teniu, que us estimi tant, muntanyes!"
Un no-saber que, indubtablement, és una forma de coneixement.
Hola amics. Deu n'hi do, quina collita. Molt present tinc sempre paraules com les de Russell i Maragall.
Com dius, Enric, poca cosa més a dir.
UNa abraçada.
Publica un comentari a l'entrada