El cos a la ciutat, l'ànima a les muntanyes

No és el primer cop que expresso el meu diferent sentir quan sóc a ciutat i quan soc enmig de la natura, però hi ha dies en què es fa més evident quin és el lloc en que un està fet per ocupar. Veig amb desànim com les persones a part de carregar-nos el planeta, ens carreguem els uns als altres el nostre espai vital, i passem per sobre dels nostres conciutadans, realment la jungla. Forma part de viure a ciutat, renunciem al benestar mental i espiritual per tenir tot un conjunt de suposades comoditats i serveis, però nois, jo els refredats els agafo a casa, mai quan soc a la muntanya. Ahir mateix vaig anunciar als quatre vents que renunciava per sempre més a agafar un taxi. Sí, ja sé que vaig ser massa agosarat però no em ve de gust entrar en un cotxe i fer de co-pilot de “rallis”, i a mig camí vaig fer aturar el taxi per agafar-ne un altre que va resultar, si era possible, pitjor. Evidentment no era el primer cop que em passava alguna cosa així, i això que aquest és un sector que em toca de ben a prop. Per si fos poc, un camió de l’ajuntament recull les escombraries col·locant-se al mig de l’encreuament de dos carrers, ni un metre enrera ni un metre endavant, tot sigui per molestar. Ja no parlem del metro, un gran laboratori d’estudi de la resistència humana al patiment. Tot s’hi val, cops de colze, passar per sobre dels altres.....i no se salva ningú, ni avis ni joves, ningú. No hi ha ni unes mínimes pautes de conducta.
No dic res que no sapigueu, ja ho sé, però avui em venia de gust dir el que ja deia Russell, a la natura s’esvaeixen els baixos instints que a la tenim a la ciutat.
Puc viure entre fum i soroll, com he fet tota la vida, esperant que arribi el cap de setmana per fugir, però lamento profundament que no siguem capaços d’ajudar-nos a fer més suportable la vida a la ciutat, que prou problemes tenim tots plegats, com per a sobre haver d’anar sempre amb la màscara de gos enrabiat.
Apa, salut