Portes que s'obren

Segueixo avançant en aquest món dels pirineístes, dels grans estudiosos de la nostra serralada, un món que sembla petit, però que és immens. De moment fent una aproximació per gaudir del paisatge, encara sense presses abans del gran atac final. Aquesta aproximació m’ha dut, casi sense voler, a conèixer l’Enric Faura, director de la revista Vèrtex i escriptor de llibres com “Antologia de literatura excursionista catalana”, “Pirineos en esquís. 150 itinerarios”, “A tota cresta. 30 crestes del Pirineu” o “Pirineos Íntimos”, a més gran coneixedor i seguidor de la figura de Henry Russell, motiu que ens va fer adreçar-nos a ell per exposar el nostre projecte. Casualitats de la vida, el meu bon amic Carles havia estudiat amb l’Enric Faura fa una pila d’anys i es va encarregar de contactar amb ell per després concretar la trobada. Després de vint anys sense veure’s es retrobaran per parlar de muntanya un altre cop. És curiós que portin tants anys sense veure’s quan la FEEC es troba a cinc minuts del nostre lloc de feina.
També ens acompanya la Txell, a qui agraeixo molt que s’oferís ràpidament a acompanyar-me, i que també tenia ganes de conèixer l’Enric; a més ella ja coneix això de tractar els temes entre entitat i federació i estava segur que si calia, seria més àgil que jo alhora de tractar algun tema concret.
L’Enric ens rep a la seu de la FEEC a quarts de vuit del vespre, és un home afable i amb la parla tranquil·la de qui sembla haver passat hores davant els llibres, d’aquelles persones amb qui compartiries un cafè rera l’altre, perquè amb cada glop et deixaria anar una gota de saviesa muntanyenca.
Un cop fetes les presentacions, com és lògic, parla amb el Carles sobre tots aquests anys que han passat, mentre ens acompanya a una sala que fins la nostra arribada era ocupada per un home que fa broma mentre l’abandona davant l’arribada dels “ocupes”. Sense saber-ho, acabem de fer fora a en Francesc Guillamon, company d’escalada de Josep Manuel Anglada, que formaven una mítica cordada.
Un cop ja aposentats exposem una mica les nostres idees sobre el projecte i li presentem l’esbós que hem preparat, però em fa l’efecte que l’Enric ens rebia amb una idea un xic errònia de la nostra visita, ja que molt aviat ens va fer saber les nul·les possibilitats de finançament que podríem trobar a la Federació per al nostre projecte. Al principi em va sobtar, però després vaig pensar que era lògic que volgués deixar ben clar aquest aspecte el més aviat possible, ja que deuen tenir centenars de sol·licituds d’aquest tipus. Per sort, crec que ràpidament vam deixar clar que no anàvem a la recerca de fer calaix i que per a nosaltres és més important saber que opina del nostre homenatge algú tan important en la matèria, que sabíem podria sentir una certa identificació i que ens pot ajudar a orientar-nos en aquest món de la recerca, tan nou per nosaltres. I de fet el propòsit sembla que es va aconseguir. Ens va avisar de les dificultats que tindrem per dur aquesta empresa però ens va indicar quins eren els millors camins per arribar fins al final, a part de donar-nos alguna bona idea per afegir al projecte inicial i oferir-nos documentació per treballar.
Va ser una trobada molt positiva, vam conèixer una gran figura de la literatura muntanyenca a Catalunya i ens va posar al nostre abast els seus coneixements i material sobre Henry Russell.
També estic molt content pel Carles perquè dins del seu desert de quotidianitat va gaudir d’un oasi de muntanya, encara que fos entre quatre parets, però estava entusiasmat de sentir-se partícip. Estic segur que amb ell ficat dins del projecte tindríem un gran investigador.

Intent de pujada al Mulleres

Ja fa un parell de setmanes que vam intentar pujar al Mulleres des de l'Hospital de Vielha, lloc que cada cop que visito trobo més horrorós. Només li faltaven les obres del nou túnel per acabar d'espatllar-ho.
Vam sortir a caminar molt tard, i aixó és el que va impedir que fessim cim, no diré la hora per no passar vergonya, però era una hora molt poc muntanyenca. És la putada d'haver de treballar divendres fins tard i que a l'hivern els dies siguin més curts.




Estavem molt animats, tot i que sé que el meu rendiment físic darrerament és força pitjor del normal, esperava estar a la alçada de les dues feres que m'acompanyaven, el Toni i el Cisco...de veritat jo vull ser com vosaltres quan sigui...una mica més gran. El Cisco ja només començar ens va fotre un ritme que em feia treure la llengua. El paio, estava clar tot i que no ho confesés, que volia recuperar el temps perdut...jejeje












L'itinerari és força evident i plagat de fites que porten al mateix lloc per diferents camins, tot reseguint la Vall de Mulleres amb el cim al davant teu i amb l'espectacular cresta que queda a la nostra esquerra, com els queixals d'un immens llop que sembla esqueixar els nuvols que l'envolten. Un lloc impressionant.







La neu que havia caigut durant les vint-i-quatre hores anteriors, ens va fer la guitza. Havien baixat força les temperatures i vam trobar neu glaçada a partir de 2300 metres aproximandament. La previsió era de millora, però nosaltres no la vam acabar de trobar, aquesta millora. Les zones altes estaven permanentment cobertes de nuvols i amb l'esperança de que arribés la claredat sobre nostre vam arribar a l'alçada del refugi on ens vam aturar a reposar forces.


Alguns clars ens feien conservar les esperances de tenir grandíssimes vistes al cim, però va ser un miratge, que el rellotge i una tronada es van encarregar de desfer. Total, unes passes més i a tocar retirada, això sí, al menys ens vam poder recrear en l'entorn.
Unes petites mostres

Aixi doncs, cap al cotxe un altre cop i de baixada al refugi de Conangles, altament recomanable, en perjudici del de St. Nicolau, que és lamentable.

Sense cim però de molt bon humor, anem a fer la clàssica cerveseta post-excursió, brindis i cap a dins, i a xerrar de tot una mica. Aquestes estones esdevenen autèntics seminaris de muntanya. Si a més li afegim un bon sopar i nous amics a taula, el dia acaba sent casi rodó. Si fas cim ja és un dia de "matrícula".

A mi encara em quedava la segona part del seminari, que arribaria al mati següent quan tornavem a casa. Tres hores i escaitx de cotxe donen molt de joc per posar idees en comú, i més si està pel mig el Cisco. No es que tingui cap, porta un pc a sobre les espatlles. Si hi afegim la inspiració del Toni, aixó comença a ser perillós. Són una espècie de McGiver, els dones un escuradents i et tornen la Sagrada Família....¡acabada!.

Un parell de dies després ja enia preparat un esboç per presentar a la junta del que pot acabar sent aquest homenatge a Henry Russell.

Gràcies amics.