Pico de Tempestades. Cant a l'aigua.

Aigua i Roca. Simbiosi perfecta de dos elements contraposats en aparença que, entrellaçats, formen part de les més belles imatges de l'imaginari muntanyenc. Elements freds i acollidors alhora. Aigua, que en forma de torrent torba el son amb el nocturn brogit hipnòtic de les seves cascades per instalar-se dins el meu cap; torrents frescos que alleugen la sed dels qui somniem desperts.
Roques inexpugnables només en aparença; i de les que, amb destresa, el líquid element de la vida, en troba les petites escletxes per on ecolar-se fins arribar al bell mig del seu cor.
Aigua que arriba de matinada, sense avisar, en forma de pluja suau i fina primer, torrencial després. Tempesta que refresca, que fa tremolar les roques amb la seva ferotgia, que ens fa posar alerta. Tempesta que només s'allunya per deixar pas a una immensitat celestial d'estels. Tempesta de sentiments. Tempestes i aigües del Tempestades, us he trobat perque fluiu dins meu per sempre més.

Homenatge a Russell a Gavarnie

Des de Saragossa em fan saber l'homenatge que la Vila de Gavarnie farà a la figura d'Henry Russell.
Per desgràcia, tant a la capital aragonesa com a l'Hospitalet, ens hem quedat amb les ganes de fer un programa d'actes que s'assemblava sorprenentment a aquest, i que poc a poc s'ha anat diluint. Per desgràcia a nosaltres ens està costant força lligar temes i de moment l'homenatge és més espiritual que no más material però no perdem l'esperança, perque qui sap si a finals d'any sona la flauta.
Per desgràcia, em tocarà estar en una d'aquelles festes tan obligades com prescindibles, com son els comiats de solters (al menys hem evolucionat cap a un tipus de festa més familiar), però vosaltres, si podeu, no perdeu la ocasió de gaudir d'una vila que estarà submergida en esperit pirneísta.
Per cert, la data escollida és el proper dissabte 27 de Juny.

L'èxit dels valents

El Mont Perdut ja m'havia acollit amablement anteriorment, i no tenia motius per pensar que aquest cop seria diferent. Només el meu cap anava contra corrent i es desmarcava d’una fita important.
Els dos valents fan gala d'un ímpetu fora mida i es desmarquen de la resta, fent fins i tot, algun intent de convèncer la resta de la parròquia, però està més que decidit que només ells seran els que patiran o gaudiran d’una altra memorable nit Russelliana i enfilen amb fermesa el camí cap a l’Ibon Helado, la escupidera i el cim de Treserols (per fí ho he dit bé). Puc imaginar-me el patiment durant tot el tram de la escupidera i l’esclat de joia en l’arribada a un cim solitari ja en aquelles hores. Un sopar reconfortant, i a gaudir d'una nit memorable. Felicitats a tots dos.
Personalment, em guardo aquesta espineta per a un altre moment, tot i que la seva alegria la sento també com a meva. Aquestes espines no fan gens de mal, i menys si serveixen per tornar a un dels indrets més bells dels Pirineus.
Gaudiu de les fotos i intenteu sentir el mateix que els meus amics,en Gerard i en Lluís, amb els Pirineus als seus peus, tot sols amb la grandiositat de la natura.

Mont Perdut, per a alguns.

Quarts de set. Sonen els despertadors. Ens llevem eixuts tot i haver plogut amb intermitència fins a la matinada. En canvi ara, el cel és ben blau i es respira optimisme dins el bivac. Esmorzem i recollim el bivac per començar una altra jornada espectacular d'alta muntanya, però com sempre, la agilitat i la rapidesa de la sortida no són el nostre punt fort, i sortim... a quarts de nou!!!. Assignatura pendent per al Setembre.
Sortim de la Brecha ja amb els grampons calçats i ens mantenim per una traça ben marcada cap al Pas dels Isards. La neu que queda està en òptimes condicions, i la progressió és fàcil i lleugera. Aquest pas, divertit i entretingut de fer, està equipat amb cadenes, i se situa sota la muralla oriental de la Brecha, que de moment ens manté a recer del Sol, fins arribar a un punt entre el Casco i la Torre de Marboré.


En aquest punt fem recular al Joan que ja havia enfilat cap als cims, per carenejar des de la Torre cap als Pics de la Cascada, però nosaltres creiem millor anar a buscar el Coll de la Cascada des de la base de la muralla, per camí evident a l'estiu i que ara sembla posar-nos alguna trava. Bé, alguna no, totes les traves possibles. Després de dos intents infructuosos per trobar el pas bo que ens dugui al coll, suggereixo al Gerard que reculi. Estem perdent alçada i tampoc trobem la manera de tornar a remuntar els metres perduts. Començo a estar inquiet en veure que el temps passa i el Sol, ara sí, comença a escalfar de valent. Qui més qui menys ha vist, bé, ha intuït aquell pas que ens duria a un bon lloc per arribar al Lago Helado, però són intuïcions que costa seguir quan el grup el formen vuit persones, i no està la cosa per experimentar, així que decidim baixar encara més per cercar el camí de Goriz. Una llàstima pels metres i el temps perdut. Ara es fa tard i ja comencem a pensar en les possibles tempestes de la tarda. Baixo cap-cot, un xic decebut, com tots, però la sensació d'haver fallat la resta del grup em pesa més que els dos quilos de tenda que arrossego tot el cap de setmana i que tornaran a casa sense haver-se usat. Baixar fins al camí de Goriz complica seriosament l'empresa. Són molts metres que s'ha de davallar per després tornar a remuntar, i he de valorar l'esforç d'avui, i el de demà.


Ens fem a la idea que no arribarem avui a cim com estava previst, però fer cim l'endemà suposaria un esforç extra important per al dia de la tornada. ¿cim, Lago Helado, Goriz?.... vaig barrinant mentre arribem al camí de Goriz, on tenim un ple. El Gerard proposa fer cim. Ell està convençut d'aconseguir-ho, i no només destil•la l'energia, sinó que té aquella guspira als ulls que transmet una seguretat inalterable. Es mostra ferm en la seva proposta als qui el vulguin acompanyar, com ha de ser. Ara no s'hi valen bromes, s'ha d'estar al cent per cent.
Jo, en canvi, encapçalo als que no ho veuen clar per un o altre motiu. En som més d'un els que ja estàvem mentalitzats per a la baixada.
Decidit. Gerard i Lluis, atacaran el cim. Són les dues del migdia. Al Lluís no li cal encomanar-se de l'esperit del Gerard, està sobrat de motivació i de forces.
Ens separem mentre tots anem mirant a cua d'ull els núvols que es van formant sobre les testes del Perdut i el Cilindre. Sort, amics.
Per la nostra banda comença una baixada tacada de desencís. Afortunadament l'ambient és prou bo com per continuar la marxa i apropar-nos a la meravellosa Vall d'Ordesa.
El cel es mostra clement amb nosaltres i ha decidit que no ens cal la pluja i que ens deixarà gaudir, com a mínim, d'aquesta mitja lluna gravada a la Terra pels gels ancestrals, de camins que semblen impossibles, d'aigües que baixen furioses per arreu. Baixem sense presses, aturant-nos aquí i allà cercant la foto i mirant amunt fent juguesques sobre el possible èxit dels companys que pugen al cim.


Ens tornem a divertir baixant per les Clavijas de Soaso, un dels molts passos que trobem a Ordesa, equipats amb cadenes i claus de ferro clavats a les parets per facilitar l'accés entre les faixes que formen aquest espectacular indret. Un altre lloc idoni per gastar el disparador de la càmera fotogràfica.

Després, uns minuts de lliscar sobre pedra menuda i ja som a la capçalera de la Vall d'Ordesa, als peus de la Cola de Caballo. Espectacle d'aigua i só en un escenari diferent. Hem canviat l'aspror de les grises roques per la suavitat del verd acabat d'estrenar per la vall. Una vall que ens acaba d'engolir i que a cada passa és més verda, més humida i més frondosa.



Descendim entretenint-nos a cada salt d'aigua, com les Gradas de Soaso, barrejats amb els turistes que pugen de la Pradera d'Ordesa, punt final de la nostra travessa perquè finalment, en no trobar un lloc adient on dormir, hem decidit baixar fins al final, on l'endemà un taxi ens durà a San Nicolás per recollir els cotxes. Quan el Sol ja ha caigut, toca preparar el sopar, un banquet amb tot el que duem a sobre i que ningú vol portar cap a casa, surten embotits i formatges de tot tipus per fer un aperitiu, després pasta i per rematar-ho unes infusions. La xerrameca i la conya no s'estenen fins gaire estona després del sopar, i aprofitem les taules, com diria el Joan a mode de "somier de làmines".
I els companys ¿hauran arribat al cim?, ¿amb pluja o sense?...tots hi pensem des del nostre "còmode" llit, amb el puntet de ràbia que provoca la certesa que la teva aventura ja s'ha acabat. Has tornat, casi sense adonar-te, al món "civilitzat" i només serà una nit, però són massa hores en un lloc artificial, només restant a l'espera de tornar a casa.

Comença el viatge

El camí arrenca fort. Les llaçades inmerses en el frondós bosc, em fan pensar que estem superant un bon desnivell només començar. S'agraeix l'efímera frescor de l'avetosa perque aviat serem presos dels rajos solars, tot just quan el bosc deixi pas a les primers vistes panoràmiques, als primers cims; i comenci el joc de les endevinalles.

Vaig fent camí, sense pressa. No recordo haver començat mai una travessa amb tanta tranquil·litat, potser conscient que l'itinerari és dur, que cal reservar forces i que no sé ben bé quin és el meu estat real de forma. He decidit mantenir un ritme que considero tranquil, però que tampoc s'allunya molt de la resta, excepte d'algun que posa la directa. A més no m'agrada anar contre el rellotge, i aquests indrets mereixen tota l'atenció, vull absorvir tot alló que em vulgui oferir la natura, i per suposat, els companys tot i que en aquestes ocasions, és cert, es fa absolutament necessari un control estricte de tots els aspectes, i sobre tot, l'horari, com veuríem a l'endemà.
A voltes, vaig deixant la mirada enrera, no em vull perdre detall del camí que ja hem fet i de les vistes cap a la Vall de l'Ara. Sembla que ens desplacem sobre una cinta transportadora, i l'aparició de les grans muntanyes, juntament amb l'alçada guanyada, converteix l'Ara en un finíssim fil turquesa, casi imperceptible, sobre el primaveral vellut verd que vesteix la vall.

Ha estat un encert deixar les raquetes als cotxes, ja portem prou pes a sobre i amb aquesta calor, qualsevol cosa està de més. Trobarem neu a partir del Port de Bujaruelo, que ja es deixa veure amb tota claredat davant nostre. El camí no és especialment bonic, peró els petits detalls el fan molt entretingut, com rememorar els nostres temps d'escoltes amb el Gerard que ens cull regalessia del terra per anar rossegant, ¡¡¡ quina escola la muntanya !!!.
L'itinerari no té pèrdua, així que no acabo d'entendre perque està totalment fitat amb aquestes figures metàl·liques que veieu a l'esquerra. Millor no en parlem. Curiosament la meva vista no hi va parar gaire atenció, com si inconscientment volgués passar de puntetes sobre un detall que esguerraria la meva comunió amb el paisatge.

Arribats al Port de Bujaruelo, una desvergonyida marmota ens dona la benvinguda, que seria la manera benèvola de dir que cercava una mica de menjar fàcil. Dona la sensació que és la mestressa del Port, que es cobra el seu peatge mentre tothom li riu les gràcies, i és que ben mirat, així dona gust pagar peatge. I deu caure bé la bestiola, perque tots coincidim a que la senyora marmota (o senyor, que tampoc ho sé) no li aniria malament una mica de dieta.

Un petit descans i enfilem ja cap al refugi de Serradets. Arriba l'unic pas complicat, per dir-ho d'alguna manera, perque de fet, la única dificultat real ve imposada per la manca de seny d'alguns que trien el pitjor lloc per calçar-se els grampons, el que provoca un embussament. Res especial, si no fos que els mil metres guanyats ja es comencen a notar.

Sota les imponents parets de la cara nord del Taillón i el Dit de la Falsa Brecha, el cel es comença a tapar. Talment és el punt lúgubre que necessita l'arribada a un dels escenaris més maravellosos dels Pirineus, el circ de Gavarnie, amb la seva porta oberta cap al cel, flanquejada pels característics cims del Casco i la Torre i protegida pel savi que guarda secrets mil·lenaris, l'ancià de pell arrugada i barbes blanques caigudes a plom cap al fons del circ, que observa pacient els muntanyencs que el visiten des de tots els punts possible, recolzat sobre el bastó d'aigua más gran d'Europa. És el majestuós Marboré.



Arribem al refugi de Serradets, el que Russell volia construir a la vessant espanyola dels murs de Gavarnie, per gaudir de tot el Sol que rebria allà, sense pensar gaire en els possibles conflictes internacionals que podria provocar aquesta construcció invasiva. Russell no s'hi mirava gaire amb aixó de les fronteres quan es trobava envoltat de glaceres, cims i muralles rocoses. Finalment Russell i el CAF van optar per l'actual ubicació del refugi, sembla ser que per ser el lloc on més es podia aprofitar l'escalfor del Sol.
Aqui noto que les forces em fallen, estic molt cansat, i comencen a passar factura les hores de són perdudes, la falta d'entrenament i la conducció tan aviat. Em falta "manteniment". M'abandono a la idea que jo ja descansaria aqui, peró una mica de beguda, una mica de menjar i el millor de tot, els cops a l'esquena d'uns amics fan l'efecte d'una injecció d'adrenalina. Poc cas faig ara de les meves cames, la meva ment vol volar cap a la Brecha, és a tocar!!!. Totalment renovat supero els darrers dos-cents metres que ens separen del vivac i m'allibero del pes de la motxilla. Somric, no...ric, abraçat als amics en comprobar que el vivac és nostre, net i sec, sota el flanc occidental de la Brecha de Roland, a la vessant aragonesa. Hi cabem, justets, tots vuit, apretats i amb compte de que no caigui cap roc damunt dels que queden més a l'extrerior. És maravellós. Aqui els més experts fan classe de com viure bé a la intempèrie, i tot just mentre comencem a desfer neu per a preparar el sopar, cau una tempesta amb calamarsa inclosa. Sopem per torns, i l'arrós em renova del tot. El llit de pedra ja m'espera i des de dins del sac, acotxats per la acollidora roca, veiem el fabulós espectacle de llum que ofereixen els llamps sobre la Peña Montañesa per delit dels més romàntics. Algú fa mofa i potser pensa que som ximples, peró tan és, cadascú és lliure de ser boig a la seva manera ¿oi?. Gaudeixo del moment i de la companyia, comparteixo les fotos de la nostra filla que duc guardades a la càmara digital i m'adono de la serenor amb la que espero l'arribada del són. Peró hi ha alguna cosa que em fa incorporar-me un altre cop, i alço la mirada cap a la meva esquerra per observar el Casc de Marboré (un altre nom llegat de Russell), quan la baixo em fixo en el pas dels isards i la Gruta de Casteret que m'ha fet veure un bon amic, el matiex que ha repetit més d'un cop: "imagina't, aqui va passar-hi Russell una nit de llamps i trons !!!", corprés per l'entorn i feliç per la sensació de no sentir-me hoste o visitant, sino de formar part de la muntanya, privilegiat de reviure la història sota un sostre rocós que encara s'alça cent metres per sobre dels nostres caps. No hi dubte de que és una bona nit.

On comença el Món

San Nicolás de Bujaruelo. On acaba el Món per a molts, no en canvi pels que frisem per aparcar "les rodes" -com diu un admirat blocaire- i començar a fer anar les cames. Aqui comença el meu món. Només em cal trepitjar les pedres del pont medieval per sentir que m'introdueixo en un món fantàstic, de possibilitats infinites. Un Món amable i dolç que amb poc espai els seus camins van convertint en aspre, dur; fins i tot hostil per als més porucs. Peró són camins que eleven al muntanyenc al màxim nivell pirineístic. Camins que alliberen de l'esclafador pes del Sol del fons de la vall cap a la fresca llibertat dels núvols, grisos, i amenaçadors, immens portó de plom que tanca la Bretxa de Roland. Aquest és el meu món, i ens hi endinsarem durant tres dies, fent un homenatge autèntic "russellià" als peoners del pirineísme. DE San Nicolás de Bujaruelo a la Brecha de Roland, passant nit en un dels millors llits que un muntanyenc pot trobar als Pirineus. De la Brecha al Mont Perdut, amb un èxit relatiu, i baixada cap a la Pradera d'Ordesa. Us oferiré petites píndoles d'un itinerari majestuós.

A la verda catifa de la porta a les grans muntanyes no hi diu "benvinguts". Tampoc cal. Molt millor si aquest missatge es queda a la porta de l'últim lloc "civilitzat". A mi només em cal alçar la mirada, respirar fons i sentir que rebrota el cordó umbilical que em torna a lligar al món de les muntanyes, ja tinc la sensació de que hi sóc benvingut.

És temps de desglaç i, mentre travessem per sobre les seves ancestrals escates grises, el ciclop ens observa amb el seu encisador ull d'un blau turquesa intensíssim, que fa pensar en els gels d'aquests darrers mesos.

Besiberri Sud - Hivernal de Primavera

El calendari, els homes del temps de la televisió i alguns grans magatzems, ja han anunciat l’arribada de la Primavera, però l’hivern d’engany oposa una resistència ferma a marxar, i ho fa amb una gran nevada durant el cap de setmana, que ha estat ben allunyat d’ocellets cantaires i flors vistoses.
Sortim divendres a la tarda d’Hospitalet camí del refugi de l’Hospital de Vielha o de St. Nicolau, i el cel clar que ens acompanya tot el viatge, fa que sembli impossible que s’hagin de complir les previsions de mal temps anunciades. Així i tot, marxem catorze malalts de la muntanya.
Després d’una aturada al Pont de Suert per sopar, arribem a l’Hospital de Vielha sota un cel ple d’estels i acompanyats per un vent que fa pensar en canvis de temps per ben aviat.
Dit i fet. Dissabte a les cinc del matí sona el despertador, i com canalla que es lleva el dia de reis, n’hi ha que el primer que fa és sortir a la porta del refugi i mirar cap al cel, encara amb les parpelles mig tancades. Els núvols ho cobreixen tot i cauen les primeres gotes. Bé, res que no estigués previst, així que preparem motxilles i baixem en cotxe fins a l’aparcament del Refugi de Conangles, així ens estalviem una estona de caminar i també d’aigua sobre les esquenes.
Comencem a caminar a quarts de set sota una pluja intermitent, i amb el dubte de si podrem anar gaire lluny, fem els primers minuts de pista i continuem la pujada pel corriol que, enmig del bosc, va fent drecera tot seguint la caiguda del barranc de Besiberri. La neu no és contínua fins a l’últim tram de la pujada, abans d’arribar a l’estany de Besiberri. Pujada avorrida i monòtona que no permet encantar-se gaire si no es vol acabar fent una relliscada i deixar els morros a terra, però que anem fent amb molt bon humor sabent que ja s’apropa l’arribada a l’estany que és d’aquelles boniques. Des de l’embut de desguàs s’obre al davant nostre la cubeta glacial envoltada de grans parets i un grapat de pins dispersos que suavitzen l’aspror del paisatge rocós a la vora de les ribes que presenten ja els primers símptomes de les temperatures primaverenques i el gel de les ribes ha començat a perdre gruix, però tot i així, el podrem travesser pel mig tranquil•lament, sense la més mínima sensació que hagi d’esquerdar-se. Les nostres passes per sobre de l’estany encara tenen un so ferm encara sobre el gel.
La manca de Sol ens fa retrocedir en el temps, i sembla que ens haguem introduït en una foto en blanc i negre, i al teló gris de la boira ens oculta la cresta dels grans cims més enllà del refugi de Besiberri, s’hi afegeix la neu, que a partir d’ara ens acompanyarà fins al final del dia.
Alguns ja duen calçades les raquetes. D’altres ho faran un cop travessat l’estany, per afrontar, ara sí, la pujada de debò. Les pales ben dretes i carregades de neu, encara en molt bon estat tot i els canvis de temperatura dels darrers dies, que ens haurien de portar cap al Coll d’Avellaners.
El camí no és difícil, només una mica dur, i tot i no tractar-se de cap excursió tècnicament difícil, es demostra un cop més, que hem de tenir ben present les nostres capacitats a l’hora d’introduir-nos en un medi tan exigent. Una companya poc avesada encara en aquests situacions s’ha vist obligada a retirar-se abans d’hora, i acompanyada d’un membre del grup han decidit quedar-se a reposar al refugi.
Els que continuem, ens adonem que si a la muntanya la percepció de les distàncies i les alçades sempre és diferent a la realitat, amb una llum esmorteïda i dèbil com la que teníem encara era pitjor, i més ara que la neu ha començat a caure. Era el torn dels especialistes en la utilització del GPS i la brúixola, que ens donaran una gran lliçó en la utilització d’aquests utensilis, tot i que no evitaran que acabem fent unes quantes llaçades estranyes enmig d’una boira que no deixava veure a més de cinc metres i que acabaria fonent-se amb la neu, creant un escenari gris de dues dimensions.
Finalment ens adonem que havíem anat a parar al vessant occidental del Pic d’Avellaners i que només la possibilitat de remuntar una canal que es presentava davant nostra ens duria al Coll i posteriorment al Cim del Besiberri Sud. Amb tot el grup ben posat en filera, casi agafats de la mà com bons germans, esperem a veure com progressen les investigacions sobre el terreny. Finalment són tres els valents que decideixen tirar amunt i fer cim enmig dels núvols i la boira, la resta decideix anar fent via cap a baix, que és tard i continua nevant. Fa fred, i la neu cau a estones amb intensitat. La baixada la fem seguint la nostra traça, a corre-cuita abans no s’acabi esborrant amb la nevada. En poca estona la vista s’esgota per la imperceptible lluentor de la neu i la manca de contrast en fixar la mirada a terra, cal fer-la descansar i anar canviant d’ulls al capdavant del grup.
Les dretes pales que abans hem pujat, semblen més difícils a l’hora de baixar, però tots anem fent amb estils més o menys ortodoxos fins arribar, ja més relaxats, a l’estany de Besiberri.
El descens pel barranc de Bessiberri es presenta completament diferent després de l’abundosa nevada que ha caigut durant les hores d’ascensió i que ha transformat l’entorn en una postal d’immaculada blancor. Sobre els branques dels vells i enormes arbres que trobem pel camí, s’acumula la neu caiguda en impossibles equilibris d’arrodonides formes. El moment convida a prendre’s aquests darrers metres de baixada de forma molt tranquil•la, casi contemplativa per intentar copsar la imatge que tenia Russell d’aquestes boscúries quan deia que no n’hi havia d’altres als Pirineus que s’assemblessin tant als Alps.
Un cop a l’aparcament, ja totalment relaxats, convertim els cotxes en improvisades barricades per a la guerra de boles de neu, abans de fer la tradicional cervesa de la tornada, aquest cop al refugi de Conangles, on podem assecar la roba mentre esperem els tres companys que baixen del cim.
Neu, neu i més neu per acomiadar un hivern com feia temps no en teníem, en una sortida sense vistes que ha quedat prou compensada amb el bon ambient, el puntet d’aventura enmig de la boira i les imatges de postal que ens ha donat la nevada, molt al contrari del que trobarem a l’endemà uns quants quilòmetres Ribagorça avall, on la Primavera sembla que ja s’hi ha establert de manera definitiva, els verds prats en són bona mostra.

Sempre tard

Tard, sempre tard. És el sinus del nostre temps, anar tard i amb corredisses. I jo no me n’he deslliurat, sobretot els darrers mesos amb l’arribada de la Irati, que ha fet que tot s’alenteixi, i potser millor per a mi, que per sort, n’he pogut gaudir plenament, això sí, “sacrificant” el temps que volia dedicar a projectes que ja tenia començats, com l’homenatge a Henry Russell, que, com no podia ser d’altra manera, arribarà tard. Perdona mestre, i perdoneu companys pel retard. Per sort, ja sé que tots em disculpeu. Els uns perquè som coetanis, i vos, Mestre, perquè haguéssiu donat tot per viure una situació com la meva. Bé que ho sabem, que us en van privar de formar una família. El mateix donaríem alguns per viure els Pirineus que vos vau viure, els desconeguts Pirineus, els de les neus perpètues, els de cims inaccessibles només a l’abast dels més intrèpids aventurers com vos, que acostumat a les temperatures extremes durant la teva travessa per Sibèria, vau decidir, un cop tornat als Pirineus, escriure la primera pàgina al llibre de les excursions hivernals. Vau obrir tantes portes....i molts no ho saben. Només caldria preguntar als muntanyencs d’avui, qui va ser el primer en emprar un sac de dormir, segur que riuríem amb les respostes. Però com mai és tard, nosaltres ens encarregarem de deixar ben clar que va representar el Comte Russell per al muntanyisme.
Avui, tot ha canviat. Començant per les muntanyes. Són allà, les mateixes, algunes han canviat de nom, a d’altres les han cosit amb ferros, i tot i la seva aparença indestructible, pateixen com mai ho havien fet, tant de bo el remei no arribi massa tard.
També han canviat els seus visitants i l’antic esperit s’ha anat fonent amb les glaceres que tant admiraves. Vos volíeu donar a conèixer els Pirineus pensant que arribàveu tard i ara són ja tan coneguts i concorreguts que s’han tornat vulgars, com vos temíeu, a mes als qui volen aventurar-se a les muntanyes han de vigilar, no amb el llop o l’ós sinó amb la multa del guarda. Ens multen per dormir al ras i les vaques ja no duen esquelles, perquè el que per a uns és un so melòdic, per als turistes de ciutat és un soroll insuportable. Massa tristes aquestes coses que explico ¿oi?, sí, però és que he recordat, tard, com sempre, que avui fa cent anys mories a Biarritz, i els Pirineus que aleshores quedaven orfes, avui moren de melangia perquè ningú els estima de la manera com tu ho vas fer, i esperem poder transmetre aquest amor cap als Pirineus i la Natura als qui ara arriben a aquest món, esperem que no sigui massa tard

Tagamanent

Quin desastre! Anar veient com passen les hores, els dies, i trobar-se que no es poden aprofitar per sortir a la muntanya, per retrobar-se amb els estimants cims, amb les enyorades roques. A més, aquesta forçada desconnexió té un doble efecte, el sentimental i el físic. Quan un veu que es va desinflant com roda punxada ¡ai!, arriben les presses per tornar a "agafar la forma".
Així que m'he plantejat un petit procés d'entrenament, per tornar a fer metres i metres de denivells, a més, ara que ja comencem a fer hivernals i s'ha d'aprofitar el tou de neu que ha caigut, no es pot anar mancat de forces.
Per aixó vam triar un lloc a prop de Barcelona per anar a estirar les cames. El Tagamanent des del Figaró. Me n'hi vaig amb el Carles, que per fi comença a treure's certa pressió per sortir a fer una mica de muntanya.
Al cap i a la fi serà una matinal.
Tenia ganes de pujar al Tagamanent, havia sentit a dir que tenia bones vistes, aixi doncs comencem a caminar a l'Escola de Natura. Fa fresca, peró res de l'altre món. Alguns tolls del camí són glaçats, suposo que els boletaires ja han acabat la seva temporada. La pujada és progressiva, i senzilla, per pista forestal. Quan ja portem una estona, ho diem clarament, la pujada és avorrida a matar.
Arribats a un coll on sembla arribar-hi també la pista que puja d'Aiguafreda, enfilem per un petit sender que perdem ràpidament, aixi que decidim tirar pel dret, enfilant-nos per un parell de murs fins a retrobar el camí, ja gaire bé a dalt el Turó de Tagamanent. ¡Quina vista!. L'avorrit camí de pujada ha valgut la pena. El dia és fantàstic. Només hi ha núvols cap a la Costa, peró tot i així veiem perfectament retallada la silueta del Tibidabo i la seva torre, i girant cap a la dreta, els Cingles de Bertí, Sant Llorenç i Montserrat, i després una part important del Pirineu, Canigó, Puigmal, Cerdanya, Tossa d'ALp, i el inicis de la Serra de Cadí. Quin espectacle, veure a mitjans de Novembre tota la línia pirinenca vestida de blanc. Ja penso a calçar-me les raquetes o en fer alguna canal, de tota manera, hauré de seguir fent algun Tagamanent més per arribar en bones condicions.
Després de fer un mos, jugar a endevinar cims, i xerrar amb altres muntanyencs, ens disposem a tornar cap al cotxe quan en Carles es troba amb un conegut de la feina. La casualitat ha volgut que anessim al Tagamanent, el tercer diumenge de mes, just quan algun membre de l'Associació Amics del Tagamanent, s'hi arriba per obrir l'esglèsia i donar una breu explicació sobre l'esglèsia i el seu entorn. Fantàstic. Adimrable tasca la d'aquestes persones que, de manera altruista, mantenen viu un patrimoni cultural que, si fos per alguna administració, ja seria en runes.
Us recomano la visita a aquest magnífic mirador de Catalunya que és el Turó de Tagamanent.

Irati

Mare meva, casi un trimestre sense escriure ni mitja paraula. Jo en sé d'un que espera un article i encara l'he de començar. Però al cap i a la fi, és el que té ser un aficionat, que et pots permetre aquestes luxoses vacances.
El motiu imagino que no cal ni que us el digui.
Irati ja és entre nosaltres. Va arribar un vint-i-cinc de juny. Tota xula ella, va devorar d'una sola queixalada alló que son pare somniava des que li van dir qua arribaria cap al deu de juliol, i era que coincidissim en la data de naixement, peró no, devia pensar que millor cadascú tingui el seu dia.
Va arribar calmosa i decidida. Un cop aigües trencades, va estar vuit hores rumiant-se si sortir o no, peró arribada la primera contracció...¡ pim-pam ! en tres quarts d'hora, i tres fortes empentes, ja teniem a la joia de la família en braços. De fet, va ser tan decidida que ni tan sols van poder posar l'anestesia a la mare, aixi que va ser natural, natural.
Una petita joia de menys de tres quilos que ben aviat va deixar clara que la seva prioritat era menjar (creuem els dits perque no canviï).
Per contra del que va pensar la majoria de gent que em coneix, no em vaig posar nerviós en cap moment, més aviat havia de ser jo qui tranquilitzés a les neo-àvies. curiós ¿oi? com més nervioses estaven més em repetien "tu tranquil ¿eh?, tu tranquil", mentre jo lluia una serenitat impensable fins i tot per a mi, fins que van arribar els dolors, és clar, peró alsehores no és nerviosisme, és patiment compartit, impotència sense mida pel poc que un pot fer mentre veu a la parella patir tant. ¡Quina fortalesa la d'una mare en parir!.
Després, uns copets, un petit gemec, i ja estava sobre el pit de sa mare, cercant els primers glops de vida, amb aquells dos troços de cel oberts com taronjes.
Impossible encabir en unes paraules apressurades una barreja de sensacions tan gran.
Se'm feia tan estrany mirar aquella personeta tan menuda amb el somriure de sa mare com a millor teló de fons. És ben cert que no deixaries mai de mirar-los, potser intentem saber com arriben fins als nostres braços mentre fem un copet d'ull enrera.
Suposo que molts estareu d'acord en que veure naixer un fill, és la millor experiència per la que podem passar. Per als qui encara no hi heu passat, quan arribi el moment, disfruteu de la vostra experiència en la mida del possible, i no us deixeu atabalar per xerrameques d'altri, perque al cap i a la fi són experiéncies pròpies i íntimes, i cadascú és diferent.
Per molts anys Irati.