Sortim divendres a la tarda d’Hospitalet camí del refugi de l’Hospital de Vielha o de St. Nicolau, i el cel clar que ens acompanya tot el viatge, fa que sembli impossible que s’hagin de complir les previsions de mal temps anunciades. Així i tot, marxem catorze malalts de la muntanya.
Després d’una aturada al Pont de Suert per sopar, arribem a l’Hospital de Vielha sota un cel ple d’estels i acompanyats per un vent que fa pensar en canvis de temps per ben aviat.
Dit i fet. Dissabte a les cinc del matí sona el despertador, i com canalla que es lleva el dia de reis, n’hi ha que el primer que fa és sortir a la porta del refugi i mirar cap al cel, encara amb les parpelles mig tancades. Els núvols ho cobreixen tot i cauen les primeres gotes. Bé, res que no estigués previst, així que preparem motxilles i baixem en cotxe fins a l’aparcament del Refugi de Conangles, així ens estalviem una estona de caminar i també d’aigua sobre les esquenes.
Comencem a caminar a quarts de set sota una pluja intermitent, i amb el dubte de si podrem anar gaire lluny, fem els primers minuts de pista i continuem la pujada pel corriol que, enmig del bosc, va fent drecera tot seguint la caiguda del barranc de Besiberri. La neu no és contínua fins a l’últim tram de la pujada, abans d’arribar a l’estany de Besiberri. Pujada avorrida i monòtona que no permet encantar-se gaire si no es vol acabar fent una relliscada i deixar els morros a terra, però que anem fent amb molt bon humor sabent que ja s’apropa l’arribada a l’estany que és d’aquelles boniques. Des de l’embut de desguàs s’obre al davant nostre la cubeta glacial envoltada de grans parets i un grapat de pins dispersos que suavitzen l’aspror del paisatge rocós a la vora de les ribes que presenten ja els primers símptomes de les temperatures primaverenques i el gel de les ribes ha començat a perdre gruix, però tot i així, el podrem travesser pel mig tranquil•lament, sense la més mínima sensació que hagi d’esquerdar-se. Les nostres passes per sobre de l’estany encara tenen un so ferm encara sobre el gel.
La manca de Sol ens fa retrocedir en el temps, i sembla que ens haguem introduït en una foto en blanc i negre, i al teló gris de la boira ens oculta la cresta dels grans cims més enllà del refugi de Besiberri, s’hi afegeix la neu, que a partir d’ara ens acompanyarà fins al final del dia.
Alguns ja duen calçades les raquetes. D’altres ho faran un cop travessat l’estany, per afrontar, ara sí, la pujada de debò. Les pales ben dretes i carregades de neu, encara en molt bon estat tot i els canvis de temperatura dels darrers dies, que ens haurien de portar cap al Coll d’Avellaners.
El camí no és difícil, només una mica dur, i tot i no tractar-se de cap excursió tècnicament difícil, es demostra un cop més, que hem de tenir ben present les nostres capacitats a l’hora d’introduir-nos en un medi tan exigent. Una companya poc avesada encara en aquests situacions s’ha vist obligada a retirar-se abans d’hora, i acompanyada d’un membre del grup han decidit quedar-se a reposar al refugi.
Els que continuem, ens adonem que si a la muntanya la percepció de les distàncies i les alçades sempre és diferent a la realitat, amb una llum esmorteïda i dèbil com la que teníem encara era pitjor, i més ara que la neu ha començat a caure. Era el torn dels especialistes en la utilització del GPS i la brúixola, que ens donaran una gran lliçó en la utilització d’aquests utensilis, tot i que no evitaran que acabem fent unes quantes llaçades estranyes enmig d’una boira que no deixava veure a més de cinc metres i que acabaria fonent-se amb la neu, creant un escenari gris de dues dimensions.
Finalment ens adonem que havíem anat a parar al vessant occidental del Pic d’Avellaners i que només la possibilitat de remuntar una canal que es presentava davant nostra ens duria al Coll i posteriorment al Cim del Besiberri Sud. Amb tot el grup ben posat en filera, casi agafats de la mà com bons germans, esperem a veure com progressen les investigacions sobre el terreny. Finalment són tres els valents que decideixen tirar amunt i fer cim enmig dels núvols i la boira, la resta decideix anar fent via cap a baix, que és tard i continua nevant. Fa fred, i la neu cau a estones amb intensitat. La baixada la fem seguint la nostra traça, a corre-cuita abans no s’acabi esborrant amb la nevada. En poca estona la vista s’esgota per la imperceptible lluentor de la neu i la manca de contrast en fixar la mirada a terra, cal fer-la descansar i anar canviant d’ulls al capdavant del grup.
Les dretes pales que abans hem pujat, semblen més difícils a l’hora de baixar, però tots anem fent amb estils més o menys ortodoxos fins arribar, ja més relaxats, a l’estany de Besiberri.
El descens pel barranc de Bessiberri es presenta completament diferent després de l’abundosa nevada que ha caigut durant les hores d’ascensió i que ha transformat l’entorn en una postal d’immaculada blancor. Sobre els branques dels vells i enormes arbres que trobem pel camí, s’acumula la neu caiguda en impossibles equilibris d’arrodonides formes. El moment convida a prendre’s aquests darrers metres de baixada de forma molt tranquil•la, casi contemplativa per intentar copsar la imatge que tenia Russell d’aquestes boscúries quan deia que no n’hi havia d’altres als Pirineus que s’assemblessin tant als Alps.
Un cop a l’aparcament, ja totalment relaxats, convertim els cotxes en improvisades barricades per a la guerra de boles de neu, abans de fer la tradicional cervesa de la tornada, aquest cop al refugi de Conangles, on podem assecar la roba mentre esperem els tres companys que baixen del cim.
Neu, neu i més neu per acomiadar un hivern com feia temps no en teníem, en una sortida sense vistes que ha quedat prou compensada amb el bon ambient, el puntet d’aventura enmig de la boira i les imatges de postal que ens ha donat la nevada, molt al contrari del que trobarem a l’endemà uns quants quilòmetres Ribagorça avall, on la Primavera sembla que ja s’hi ha establert de manera definitiva, els verds prats en són bona mostra.
