El club dels isards

Pico de Tempestades. Cant a l'aigua.

2011-07-11T12:20:00.004+02:00

Aigua i Roca. Simbiosi perfecta de dos elements contraposats en aparença que, entrellaçats, formen part de les més belles imatges de l'imaginari muntanyenc. Elements freds i acollidors alhora. Aigua, que en forma de torrent torba el son amb el nocturn brogit hipnòtic de les seves cascades per instalar-se dins el meu cap; torrents frescos que alleugen la sed dels qui somniem desperts.
Roques inexpugnables només en aparença; i de les que, amb destresa, el líquid element de la vida, en troba les petites escletxes per on ecolar-se fins arribar al bell mig del seu cor.
Aigua que arriba de matinada, sense avisar, en forma de pluja suau i fina primer, torrencial després. Tempesta que refresca, que fa tremolar les roques amb la seva ferotgia, que ens fa posar alerta. Tempesta que només s'allunya per deixar pas a una immensitat celestial d'estels. Tempesta de sentiments. Tempestes i aigües del Tempestades, us he trobat perque fluiu dins meu per sempre més.

Homenatge a Russell a Gavarnie

2009-06-17T16:15:00.005+02:00

Des de Saragossa em fan saber l'homenatge que la Vila de Gavarnie farà a la figura d'Henry Russell.
Per desgràcia, tant a la capital aragonesa com a l'Hospitalet, ens hem quedat amb les ganes de fer un programa d'actes que s'assemblava sorprenentment a aquest, i que poc a poc s'ha anat diluint. Per desgràcia a nosaltres ens està costant força lligar temes i de moment l'homenatge és més espiritual que no más material però no perdem l'esperança, perque qui sap si a finals d'any sona la flauta.
Per desgràcia, em tocarà estar en una d'aquelles festes tan obligades com prescindibles, com son els comiats de solters (al menys hem evolucionat cap a un tipus de festa més familiar), però vosaltres, si podeu, no perdeu la ocasió de gaudir d'una vila que estarà submergida en esperit pirneísta.
Per cert, la data escollida és el proper dissabte 27 de Juny.

L'èxit dels valents

2009-06-01T12:05:00.002+02:00

El Mont Perdut ja m'havia acollit amablement anteriorment, i no tenia motius per pensar que aquest cop seria diferent. Només el meu cap anava contra corrent i es desmarcava d’una fita important.
Els dos valents fan gala d'un ímpetu fora mida i es desmarquen de la resta, fent fins i tot, algun intent de convèncer la resta de la parròquia, però està més que decidit que només ells seran els que patiran o gaudiran d’una altra memorable nit Russelliana i enfilen amb fermesa el camí cap a l’Ibon Helado, la escupidera i el cim de Treserols (per fí ho he dit bé). Puc imaginar-me el patiment durant tot el tram de la escupidera i l’esclat de joia en l’arribada a un cim solitari ja en aquelles hores. Un sopar reconfortant, i a gaudir d'una nit memorable. Felicitats a tots dos.
Personalment, em guardo aquesta espineta per a un altre moment, tot i que la seva alegria la sento també com a meva. Aquestes espines no fan gens de mal, i menys si serveixen per tornar a un dels indrets més bells dels Pirineus.
Gaudiu de les fotos i intenteu sentir el mateix que els meus amics,en Gerard i en Lluís, amb els Pirineus als seus peus, tot sols amb la grandiositat de la natura.

Mont Perdut, per a alguns.

2009-05-31T17:26:00.015+02:00

Quarts de set. Sonen els despertadors. Ens llevem eixuts tot i haver plogut amb intermitència fins a la matinada. En canvi ara, el cel és ben blau i es respira optimisme dins el bivac. Esmorzem i recollim el bivac per començar una altra jornada espectacular d'alta muntanya, però com sempre, la agilitat i la rapidesa de la sortida no són el nostre punt fort, i sortim... a quarts de nou!!!. Assignatura pendent per al Setembre.
Sortim de la Brecha ja amb els grampons calçats i ens mantenim per una traça ben marcada cap al Pas dels Isards. La neu que queda està en òptimes condicions, i la progressió és fàcil i lleugera. Aquest pas, divertit i entretingut de fer, està equipat amb cadenes, i se situa sota la muralla oriental de la Brecha, que de moment ens manté a recer del Sol, fins arribar a un punt entre el Casco i la Torre de Marboré.

En aquest punt fem recular al Joan que ja havia enfilat cap als cims, per carenejar des de la Torre cap als Pics de la Cascada, però nosaltres creiem millor anar a buscar el Coll de la Cascada des de la base de la muralla, per camí evident a l'estiu i que ara sembla posar-nos alguna trava. Bé, alguna no, totes les traves possibles. Després de dos intents infructuosos per trobar el pas bo que ens dugui al coll, suggereixo al Gerard que reculi. Estem perdent alçada i tampoc trobem la manera de tornar a remuntar els metres perduts. Començo a estar inquiet en veure que el temps passa i el Sol, ara sí, comença a escalfar de valent. Qui més qui menys ha vist, bé, ha intuït aquell pas que ens duria a un bon lloc per arribar al Lago Helado, però són intuïcions que costa seguir quan el grup el formen vuit persones, i no està la cosa per experimentar, així que decidim baixar encara més per cercar el camí de Goriz. Una llàstima pels metres i el temps perdut. Ara es fa tard i ja comencem a pensar en les possibles tempestes de la tarda. Baixo cap-cot, un xic decebut, com tots, però la sensació d'haver fallat la resta del grup em pesa més que els dos quilos de tenda que arrossego tot el cap de setmana i que tornaran a casa sense haver-se usat. Baixar fins al camí de Goriz complica seriosament l'empresa. Són molts metres que s'ha de davallar per després tornar a remuntar, i he de valorar l'esforç d'avui, i el de demà.

Ens fem a la idea que no arribarem avui a cim com estava previst, però fer cim l'endemà suposaria un esforç extra important per al dia de la tornada. ¿cim, Lago Helado, Goriz?.... vaig barrinant mentre arribem al camí de Goriz, on tenim un ple. El Gerard proposa fer cim. Ell està convençut d'aconseguir-ho, i no només destil•la l'energia, sinó que té aquella guspira als ulls que transmet una seguretat inalterable. Es mostra ferm en la seva proposta als qui el vulguin acompanyar, com ha de ser. Ara no s'hi valen bromes, s'ha d'estar al cent per cent.
Jo, en canvi, encapçalo als que no ho veuen clar per un o altre motiu. En som més d'un els que ja estàvem mentalitzats per a la baixada.
Decidit. Gerard i Lluis, atacaran el cim. Són les dues del migdia. Al Lluís no li cal encomanar-se de l'esperit del Gerard, està sobrat de motivació i de forces.
Ens separem mentre tots anem mirant a cua d'ull els núvols que es van formant sobre les testes del Perdut i el Cilindre. Sort, amics.
Per la nostra banda comença una baixada tacada de desencís. Afortunadament l'ambient és prou bo com per continuar la marxa i apropar-nos a la meravellosa Vall d'Ordesa.
El cel es mostra clement amb nosaltres i ha decidit que no ens cal la pluja i que ens deixarà gaudir, com a mínim, d'aquesta mitja lluna gravada a la Terra pels gels ancestrals, de camins que semblen impossibles, d'aigües que baixen furioses per arreu. Baixem sense presses, aturant-nos aquí i allà cercant la foto i mirant amunt fent juguesques sobre el possible èxit dels companys que pugen al cim.

Ens tornem a divertir baixant per les Clavijas de Soaso, un dels molts passos que trobem a Ordesa, equipats amb cadenes i claus de ferro clavats a les parets per facilitar l'accés entre les faixes que formen aquest espectacular indret. Un altre lloc idoni per gastar el disparador de la càmera fotogràfica.

Després, uns minuts de lliscar sobre pedra menuda i ja som a la capçalera de la Vall d'Ordesa, als peus de la Cola de Caballo. Espectacle d'aigua i só en un escenari diferent. Hem canviat l'aspror de les grises roques per la suavitat del verd acabat d'estrenar per la vall. Una vall que ens acaba d'engolir i que a cada passa és més verda, més humida i més frondosa.

Descendim entretenint-nos a cada salt d'aigua, com les Gradas de Soaso, barrejats amb els turistes que pugen de la Pradera d'Ordesa, punt final de la nostra travessa perquè finalment, en no trobar un lloc adient on dormir, hem decidit baixar fins al final, on l'endemà un taxi ens durà a San Nicolás per recollir els cotxes. Quan el Sol ja ha caigut, toca preparar el sopar, un banquet amb tot el que duem a sobre i que ningú vol portar cap a casa, surten embotits i formatges de tot tipus per fer un aperitiu, després pasta i per rematar-ho unes infusions. La xerrameca i la conya no s'estenen fins gaire estona després del sopar, i aprofitem les taules, com diria el Joan a mode de "somier de làmines".
I els companys ¿hauran arribat al cim?, ¿amb pluja o sense?...tots hi pensem des del nostre "còmode" llit, amb el puntet de ràbia que provoca la certesa que la teva aventura ja s'ha acabat. Has tornat, casi sense adonar-te, al món "civilitzat" i només serà una nit, però són massa hores en un lloc artificial, només restant a l'espera de tornar a casa.

Comença el viatge

2009-05-30T21:00:00.006+02:00

El camí arrenca fort. Les llaçades inmerses en el frondós bosc, em fan pensar que estem superant un bon desnivell només començar. S'agraeix l'efímera frescor de l'avetosa perque aviat serem presos dels rajos solars, tot just quan el bosc deixi pas a les primers vistes panoràmiques, als primers cims; i comenci el joc de les endevinalles.

Vaig fent camí, sense pressa. No recordo haver començat mai una travessa amb tanta tranquil·litat, potser conscient que l'itinerari és dur, que cal reservar forces i que no sé ben bé quin és el meu estat real de forma. He decidit mantenir un ritme que considero tranquil, però que tampoc s'allunya molt de la resta, excepte d'algun que posa la directa. A més no m'agrada anar contre el rellotge, i aquests indrets mereixen tota l'atenció, vull absorvir tot alló que em vulgui oferir la natura, i per suposat, els companys tot i que en aquestes ocasions, és cert, es fa absolutament necessari un control estricte de tots els aspectes, i sobre tot, l'horari, com veuríem a l'endemà.
A voltes, vaig deixant la mirada enrera, no em vull perdre detall del camí que ja hem fet i de les vistes cap a la Vall de l'Ara. Sembla que ens desplacem sobre una cinta transportadora, i l'aparició de les grans muntanyes, juntament amb l'alçada guanyada, converteix l'Ara en un finíssim fil turquesa, casi imperceptible, sobre el primaveral vellut verd que vesteix la vall.

Ha estat un encert deixar les raquetes als cotxes, ja portem prou pes a sobre i amb aquesta calor, qualsevol cosa està de més. Trobarem neu a partir del Port de Bujaruelo, que ja es deixa veure amb tota claredat davant nostre. El camí no és especialment bonic, peró els petits detalls el fan molt entretingut, com rememorar els nostres temps d'escoltes amb el Gerard que ens cull regalessia del terra per anar rossegant, ¡¡¡ quina escola la muntanya !!!.
L'itinerari no té pèrdua, així que no acabo d'entendre perque està totalment fitat amb aquestes figures metàl·liques que veieu a l'esquerra. Millor no en parlem. Curiosament la meva vista no hi va parar gaire atenció, com si inconscientment volgués passar de puntetes sobre un detall que esguerraria la meva comunió amb el paisatge.

Arribats al Port de Bujaruelo, una desvergonyida marmota ens dona la benvinguda, que seria la manera benèvola de dir que cercava una mica de menjar fàcil. Dona la sensació que és la mestressa del Port, que es cobra el seu peatge mentre tothom li riu les gràcies, i és que ben mirat, així dona gust pagar peatge. I deu caure bé la bestiola, perque tots coincidim a que la senyora marmota (o senyor, que tampoc ho sé) no li aniria malament una mica de dieta.

Un petit descans i enfilem ja cap al refugi de Serradets. Arriba l'unic pas complicat, per dir-ho d'alguna manera, perque de fet, la única dificultat real ve imposada per la manca de seny d'alguns que trien el pitjor lloc per calçar-se els grampons, el que provoca un embussament. Res especial, si no fos que els mil metres guanyats ja es comencen a notar.

Sota les imponents parets de la cara nord del Taillón i el Dit de la Falsa Brecha, el cel es comença a tapar. Talment és el punt lúgubre que necessita l'arribada a un dels escenaris més maravellosos dels Pirineus, el circ de Gavarnie, amb la seva porta oberta cap al cel, flanquejada pels característics cims del Casco i la Torre i protegida pel savi que guarda secrets mil·lenaris, l'ancià de pell arrugada i barbes blanques caigudes a plom cap al fons del circ, que observa pacient els muntanyencs que el visiten des de tots els punts possible, recolzat sobre el bastó d'aigua más gran d'Europa. És el majestuós Marboré.

Arribem al refugi de Serradets, el que Russell volia construir a la vessant espanyola dels murs de Gavarnie, per gaudir de tot el Sol que rebria allà, sense pensar gaire en els possibles conflictes internacionals que podria provocar aquesta construcció invasiva. Russell no s'hi mirava gaire amb aixó de les fronteres quan es trobava envoltat de glaceres, cims i muralles rocoses. Finalment Russell i el CAF van optar per l'actual ubicació del refugi, sembla ser que per ser el lloc on més es podia aprofitar l'escalfor del Sol.
Aqui noto que les forces em fallen, estic molt cansat, i comencen a passar factura les hores de són perdudes, la falta d'entrenament i la conducció tan aviat. Em falta "manteniment". M'abandono a la idea que jo ja descansaria aqui, peró una mica de beguda, una mica de menjar i el millor de tot, els cops a l'esquena d'uns amics fan l'efecte d'una injecció d'adrenalina. Poc cas faig ara de les meves cames, la meva ment vol volar cap a la Brecha, és a tocar!!!. Totalment renovat supero els darrers dos-cents metres que ens separen del vivac i m'allibero del pes de la motxilla. Somric, no...ric, abraçat als amics en comprobar que el vivac és nostre, net i sec, sota el flanc occidental de la Brecha de Roland, a la vessant aragonesa. Hi cabem, justets, tots vuit, apretats i amb compte de que no caigui cap roc damunt dels que queden més a l'extrerior. És maravellós. Aqui els més experts fan classe de com viure bé a la intempèrie, i tot just mentre comencem a desfer neu per a preparar el sopar, cau una tempesta amb calamarsa inclosa. Sopem per torns, i l'arrós em renova del tot. El llit de pedra ja m'espera i des de dins del sac, acotxats per la acollidora roca, veiem el fabulós espectacle de llum que ofereixen els llamps sobre la Peña Montañesa per delit dels més romàntics. Algú fa mofa i potser pensa que som ximples, peró tan és, cadascú és lliure de ser boig a la seva manera ¿oi?. Gaudeixo del moment i de la companyia, comparteixo les fotos de la nostra filla que duc guardades a la càmara digital i m'adono de la serenor amb la que espero l'arribada del són. Peró hi ha alguna cosa que em fa incorporar-me un altre cop, i alço la mirada cap a la meva esquerra per observar el Casc de Marboré (un altre nom llegat de Russell), quan la baixo em fixo en el pas dels isards i la Gruta de Casteret que m'ha fet veure un bon amic, el matiex que ha repetit més d'un cop: "imagina't, aqui va passar-hi Russell una nit de llamps i trons !!!", corprés per l'entorn i feliç per la sensació de no sentir-me hoste o visitant, sino de formar part de la muntanya, privilegiat de reviure la història sota un sostre rocós que encara s'alça cent metres per sobre dels nostres caps. No hi dubte de que és una bona nit.

On comença el Món

2009-05-30T13:18:00.003+02:00

San Nicolás de Bujaruelo. On acaba el Món per a molts, no en canvi pels que frisem per aparcar "les rodes" -com diu un admirat blocaire- i començar a fer anar les cames. Aqui comença el meu món. Només em cal trepitjar les pedres del pont medieval per sentir que m'introdueixo en un món fantàstic, de possibilitats infinites. Un Món amable i dolç que amb poc espai els seus camins van convertint en aspre, dur; fins i tot hostil per als més porucs. Peró són camins que eleven al muntanyenc al màxim nivell pirineístic. Camins que alliberen de l'esclafador pes del Sol del fons de la vall cap a la fresca llibertat dels núvols, grisos, i amenaçadors, immens portó de plom que tanca la Bretxa de Roland. Aquest és el meu món, i ens hi endinsarem durant tres dies, fent un homenatge autèntic "russellià" als peoners del pirineísme. DE San Nicolás de Bujaruelo a la Brecha de Roland, passant nit en un dels millors llits que un muntanyenc pot trobar als Pirineus. De la Brecha al Mont Perdut, amb un èxit relatiu, i baixada cap a la Pradera d'Ordesa. Us oferiré petites píndoles d'un itinerari majestuós.

A la verda catifa de la porta a les grans muntanyes no hi diu "benvinguts". Tampoc cal. Molt millor si aquest missatge es queda a la porta de l'últim lloc "civilitzat". A mi només em cal alçar la mirada, respirar fons i sentir que rebrota el cordó umbilical que em torna a lligar al món de les muntanyes, ja tinc la sensació de que hi sóc benvingut.

És temps de desglaç i, mentre travessem per sobre les seves ancestrals escates grises, el ciclop ens observa amb el seu encisador ull d'un blau turquesa intensíssim, que fa pensar en els gels d'aquests darrers mesos.

Besiberri Sud - Hivernal de Primavera

2009-04-01T15:24:00.003+02:00

El calendari, els homes del temps de la televisió i alguns grans magatzems, ja han anunciat l’arribada de la Primavera, però l’hivern d’engany oposa una resistència ferma a marxar, i ho fa amb una gran nevada durant el cap de setmana, que ha estat ben allunyat d’ocellets cantaires i flors vistoses.
Sortim divendres a la tarda d’Hospitalet camí del refugi de l’Hospital de Vielha o de St. Nicolau, i el cel clar que ens acompanya tot el viatge, fa que sembli impossible que s’hagin de complir les previsions de mal temps anunciades. Així i tot, marxem catorze malalts de la muntanya.
Després d’una aturada al Pont de Suert per sopar, arribem a l’Hospital de Vielha sota un cel ple d’estels i acompanyats per un vent que fa pensar en canvis de temps per ben aviat.
Dit i fet. Dissabte a les cinc del matí sona el despertador, i com canalla que es lleva el dia de reis, n’hi ha que el primer que fa és sortir a la porta del refugi i mirar cap al cel, encara amb les parpelles mig tancades. Els núvols ho cobreixen tot i cauen les primeres gotes. Bé, res que no estigués previst, així que preparem motxilles i baixem en cotxe fins a l’aparcament del Refugi de Conangles, així ens estalviem una estona de caminar i també d’aigua sobre les esquenes.
Comencem a caminar a quarts de set sota una pluja intermitent, i amb el dubte de si podrem anar gaire lluny, fem els primers minuts de pista i continuem la pujada pel corriol que, enmig del bosc, va fent drecera tot seguint la caiguda del barranc de Besiberri. La neu no és contínua fins a l’últim tram de la pujada, abans d’arribar a l’estany de Besiberri. Pujada avorrida i monòtona que no permet encantar-se gaire si no es vol acabar fent una relliscada i deixar els morros a terra, però que anem fent amb molt bon humor sabent que ja s’apropa l’arribada a l’estany que és d’aquelles boniques. Des de l’embut de desguàs s’obre al davant nostre la cubeta glacial envoltada de grans parets i un grapat de pins dispersos que suavitzen l’aspror del paisatge rocós a la vora de les ribes que presenten ja els primers símptomes de les temperatures primaverenques i el gel de les ribes ha començat a perdre gruix, però tot i així, el podrem travesser pel mig tranquil•lament, sense la més mínima sensació que hagi d’esquerdar-se. Les nostres passes per sobre de l’estany encara tenen un so ferm encara sobre el gel.
La manca de Sol ens fa retrocedir en el temps, i sembla que ens haguem introduït en una foto en blanc i negre, i al teló gris de la boira ens oculta la cresta dels grans cims més enllà del refugi de Besiberri, s’hi afegeix la neu, que a partir d’ara ens acompanyarà fins al final del dia.
Alguns ja duen calçades les raquetes. D’altres ho faran un cop travessat l’estany, per afrontar, ara sí, la pujada de debò. Les pales ben dretes i carregades de neu, encara en molt bon estat tot i els canvis de temperatura dels darrers dies, que ens haurien de portar cap al Coll d’Avellaners.
El camí no és difícil, només una mica dur, i tot i no tractar-se de cap excursió tècnicament difícil, es demostra un cop més, que hem de tenir ben present les nostres capacitats a l’hora d’introduir-nos en un medi tan exigent. Una companya poc avesada encara en aquests situacions s’ha vist obligada a retirar-se abans d’hora, i acompanyada d’un membre del grup han decidit quedar-se a reposar al refugi.
Els que continuem, ens adonem que si a la muntanya la percepció de les distàncies i les alçades sempre és diferent a la realitat, amb una llum esmorteïda i dèbil com la que teníem encara era pitjor, i més ara que la neu ha començat a caure. Era el torn dels especialistes en la utilització del GPS i la brúixola, que ens donaran una gran lliçó en la utilització d’aquests utensilis, tot i que no evitaran que acabem fent unes quantes llaçades estranyes enmig d’una boira que no deixava veure a més de cinc metres i que acabaria fonent-se amb la neu, creant un escenari gris de dues dimensions.
Finalment ens adonem que havíem anat a parar al vessant occidental del Pic d’Avellaners i que només la possibilitat de remuntar una canal que es presentava davant nostra ens duria al Coll i posteriorment al Cim del Besiberri Sud. Amb tot el grup ben posat en filera, casi agafats de la mà com bons germans, esperem a veure com progressen les investigacions sobre el terreny. Finalment són tres els valents que decideixen tirar amunt i fer cim enmig dels núvols i la boira, la resta decideix anar fent via cap a baix, que és tard i continua nevant. Fa fred, i la neu cau a estones amb intensitat. La baixada la fem seguint la nostra traça, a corre-cuita abans no s’acabi esborrant amb la nevada. En poca estona la vista s’esgota per la imperceptible lluentor de la neu i la manca de contrast en fixar la mirada a terra, cal fer-la descansar i anar canviant d’ulls al capdavant del grup.
Les dretes pales que abans hem pujat, semblen més difícils a l’hora de baixar, però tots anem fent amb estils més o menys ortodoxos fins arribar, ja més relaxats, a l’estany de Besiberri.
El descens pel barranc de Bessiberri es presenta completament diferent després de l’abundosa nevada que ha caigut durant les hores d’ascensió i que ha transformat l’entorn en una postal d’immaculada blancor. Sobre els branques dels vells i enormes arbres que trobem pel camí, s’acumula la neu caiguda en impossibles equilibris d’arrodonides formes. El moment convida a prendre’s aquests darrers metres de baixada de forma molt tranquil•la, casi contemplativa per intentar copsar la imatge que tenia Russell d’aquestes boscúries quan deia que no n’hi havia d’altres als Pirineus que s’assemblessin tant als Alps.
Un cop a l’aparcament, ja totalment relaxats, convertim els cotxes en improvisades barricades per a la guerra de boles de neu, abans de fer la tradicional cervesa de la tornada, aquest cop al refugi de Conangles, on podem assecar la roba mentre esperem els tres companys que baixen del cim.
Neu, neu i més neu per acomiadar un hivern com feia temps no en teníem, en una sortida sense vistes que ha quedat prou compensada amb el bon ambient, el puntet d’aventura enmig de la boira i les imatges de postal que ens ha donat la nevada, molt al contrari del que trobarem a l’endemà uns quants quilòmetres Ribagorça avall, on la Primavera sembla que ja s’hi ha establert de manera definitiva, els verds prats en són bona mostra.

Sempre tard

2009-02-05T15:59:00.000+01:00

Tard, sempre tard. És el sinus del nostre temps, anar tard i amb corredisses. I jo no me n’he deslliurat, sobretot els darrers mesos amb l’arribada de la Irati, que ha fet que tot s’alenteixi, i potser millor per a mi, que per sort, n’he pogut gaudir plenament, això sí, “sacrificant” el temps que volia dedicar a projectes que ja tenia començats, com l’homenatge a Henry Russell, que, com no podia ser d’altra manera, arribarà tard. Perdona mestre, i perdoneu companys pel retard. Per sort, ja sé que tots em disculpeu. Els uns perquè som coetanis, i vos, Mestre, perquè haguéssiu donat tot per viure una situació com la meva. Bé que ho sabem, que us en van privar de formar una família. El mateix donaríem alguns per viure els Pirineus que vos vau viure, els desconeguts Pirineus, els de les neus perpètues, els de cims inaccessibles només a l’abast dels més intrèpids aventurers com vos, que acostumat a les temperatures extremes durant la teva travessa per Sibèria, vau decidir, un cop tornat als Pirineus, escriure la primera pàgina al llibre de les excursions hivernals. Vau obrir tantes portes....i molts no ho saben. Només caldria preguntar als muntanyencs d’avui, qui va ser el primer en emprar un sac de dormir, segur que riuríem amb les respostes. Però com mai és tard, nosaltres ens encarregarem de deixar ben clar que va representar el Comte Russell per al muntanyisme.
Avui, tot ha canviat. Començant per les muntanyes. Són allà, les mateixes, algunes han canviat de nom, a d’altres les han cosit amb ferros, i tot i la seva aparença indestructible, pateixen com mai ho havien fet, tant de bo el remei no arribi massa tard.
També han canviat els seus visitants i l’antic esperit s’ha anat fonent amb les glaceres que tant admiraves. Vos volíeu donar a conèixer els Pirineus pensant que arribàveu tard i ara són ja tan coneguts i concorreguts que s’han tornat vulgars, com vos temíeu, a mes als qui volen aventurar-se a les muntanyes han de vigilar, no amb el llop o l’ós sinó amb la multa del guarda. Ens multen per dormir al ras i les vaques ja no duen esquelles, perquè el que per a uns és un so melòdic, per als turistes de ciutat és un soroll insuportable. Massa tristes aquestes coses que explico ¿oi?, sí, però és que he recordat, tard, com sempre, que avui fa cent anys mories a Biarritz, i els Pirineus que aleshores quedaven orfes, avui moren de melangia perquè ningú els estima de la manera com tu ho vas fer, i esperem poder transmetre aquest amor cap als Pirineus i la Natura als qui ara arriben a aquest món, esperem que no sigui massa tard

Tagamanent

2008-11-20T12:36:00.003+01:00

Quin desastre! Anar veient com passen les hores, els dies, i trobar-se que no es poden aprofitar per sortir a la muntanya, per retrobar-se amb els estimants cims, amb les enyorades roques. A més, aquesta forçada desconnexió té un doble efecte, el sentimental i el físic. Quan un veu que es va desinflant com roda punxada ¡ai!, arriben les presses per tornar a "agafar la forma".
Així que m'he plantejat un petit procés d'entrenament, per tornar a fer metres i metres de denivells, a més, ara que ja comencem a fer hivernals i s'ha d'aprofitar el tou de neu que ha caigut, no es pot anar mancat de forces.
Per aixó vam triar un lloc a prop de Barcelona per anar a estirar les cames. El Tagamanent des del Figaró. Me n'hi vaig amb el Carles, que per fi comença a treure's certa pressió per sortir a fer una mica de muntanya.
Al cap i a la fi serà una matinal.
Tenia ganes de pujar al Tagamanent, havia sentit a dir que tenia bones vistes, aixi doncs comencem a caminar a l'Escola de Natura. Fa fresca, peró res de l'altre món. Alguns tolls del camí són glaçats, suposo que els boletaires ja han acabat la seva temporada. La pujada és progressiva, i senzilla, per pista forestal. Quan ja portem una estona, ho diem clarament, la pujada és avorrida a matar.
Arribats a un coll on sembla arribar-hi també la pista que puja d'Aiguafreda, enfilem per un petit sender que perdem ràpidament, aixi que decidim tirar pel dret, enfilant-nos per un parell de murs fins a retrobar el camí, ja gaire bé a dalt el Turó de Tagamanent. ¡Quina vista!. L'avorrit camí de pujada ha valgut la pena. El dia és fantàstic. Només hi ha núvols cap a la Costa, peró tot i així veiem perfectament retallada la silueta del Tibidabo i la seva torre, i girant cap a la dreta, els Cingles de Bertí, Sant Llorenç i Montserrat, i després una part important del Pirineu, Canigó, Puigmal, Cerdanya, Tossa d'ALp, i el inicis de la Serra de Cadí. Quin espectacle, veure a mitjans de Novembre tota la línia pirinenca vestida de blanc. Ja penso a calçar-me les raquetes o en fer alguna canal, de tota manera, hauré de seguir fent algun Tagamanent més per arribar en bones condicions.
Després de fer un mos, jugar a endevinar cims, i xerrar amb altres muntanyencs, ens disposem a tornar cap al cotxe quan en Carles es troba amb un conegut de la feina. La casualitat ha volgut que anessim al Tagamanent, el tercer diumenge de mes, just quan algun membre de l'Associació Amics del Tagamanent, s'hi arriba per obrir l'esglèsia i donar una breu explicació sobre l'esglèsia i el seu entorn. Fantàstic. Adimrable tasca la d'aquestes persones que, de manera altruista, mantenen viu un patrimoni cultural que, si fos per alguna administració, ja seria en runes.
Us recomano la visita a aquest magnífic mirador de Catalunya que és el Turó de Tagamanent.

Irati

2008-08-24T19:50:00.004+02:00

Mare meva, casi un trimestre sense escriure ni mitja paraula. Jo en sé d'un que espera un article i encara l'he de començar. Però al cap i a la fi, és el que té ser un aficionat, que et pots permetre aquestes luxoses vacances.
El motiu imagino que no cal ni que us el digui.
Irati ja és entre nosaltres. Va arribar un vint-i-cinc de juny. Tota xula ella, va devorar d'una sola queixalada alló que son pare somniava des que li van dir qua arribaria cap al deu de juliol, i era que coincidissim en la data de naixement, peró no, devia pensar que millor cadascú tingui el seu dia.
Va arribar calmosa i decidida. Un cop aigües trencades, va estar vuit hores rumiant-se si sortir o no, peró arribada la primera contracció...¡ pim-pam ! en tres quarts d'hora, i tres fortes empentes, ja teniem a la joia de la família en braços. De fet, va ser tan decidida que ni tan sols van poder posar l'anestesia a la mare, aixi que va ser natural, natural.
Una petita joia de menys de tres quilos que ben aviat va deixar clara que la seva prioritat era menjar (creuem els dits perque no canviï).
Per contra del que va pensar la majoria de gent que em coneix, no em vaig posar nerviós en cap moment, més aviat havia de ser jo qui tranquilitzés a les neo-àvies. curiós ¿oi? com més nervioses estaven més em repetien "tu tranquil ¿eh?, tu tranquil", mentre jo lluia una serenitat impensable fins i tot per a mi, fins que van arribar els dolors, és clar, peró alsehores no és nerviosisme, és patiment compartit, impotència sense mida pel poc que un pot fer mentre veu a la parella patir tant. ¡Quina fortalesa la d'una mare en parir!.
Després, uns copets, un petit gemec, i ja estava sobre el pit de sa mare, cercant els primers glops de vida, amb aquells dos troços de cel oberts com taronjes.
Impossible encabir en unes paraules apressurades una barreja de sensacions tan gran.
Se'm feia tan estrany mirar aquella personeta tan menuda amb el somriure de sa mare com a millor teló de fons. És ben cert que no deixaries mai de mirar-los, potser intentem saber com arriben fins als nostres braços mentre fem un copet d'ull enrera.
Suposo que molts estareu d'acord en que veure naixer un fill, és la millor experiència per la que podem passar. Per als qui encara no hi heu passat, quan arribi el moment, disfruteu de la vostra experiència en la mida del possible, i no us deixeu atabalar per xerrameques d'altri, perque al cap i a la fi són experiéncies pròpies i íntimes, i cadascú és diferent.
Per molts anys Irati.

L'interrogatori

2008-06-04T11:34:00.003+02:00

Assegut al seient de l'acompanyant del cotxe, observo com el cel va ennegrint-se a mida que arribem als Pirineus. Baixen els núvols, que a cops deixen anar alguns xàfecs. Mica en mica ens hi apropem, fins que sóc prou a la vora per clavar-hi els ulls de front, inquisidor, en un ambient digne del millor cinema negre.
Començo a interrogar-la.
Però ella, fascinant fins i tot quan només se la pot intuir entre els núvols i la boira, em torna la mirada fent mofa de la meva pregunta i l'interrogatori se'm gira en contra. Sabedora del seu poder, en fa escarni "mai ho sabràs del tot, val més que no preguntis".
¿cerco realment una resposta? No, perquè no hi ha resposta o, al menys, no n'hi ha una...tants caps, tants barrets.
Realment, només em meravello del poder amb que ens atrauen les muntanyes, molt més enllà del que és arribar a tal refugi o pujar a tal cim. Amb aquest temps tant dolent ¿no és per rumiar-s'ho?.
L'abast és tal, que només de ser-hi ja en tinc prou, perquè m'omple de vida quan hi poso l'esperit.

El nou excursionisme

2008-05-19T18:07:00.003+02:00

Recentment he llegit alguns articles d'il·lustres blocaires (per a mí ho són) com el Xiruquero i l'Enric sobre el nou excursionisme, o la influència que tenen les noves tecnologies sobre l'excursionisme.
Perquè dir "noves tecnologies"? diguem Internet, ¿fa mal l'internet? ¿o potser som nosaltres els que comencem a fer-ne quan "pengem" les nostres ressenyes amb tot luxe de detall?.
Llegir una ressenya ens acaba resultant tan fàcil que, de vegades, els coneixements sobre cartografia i orientació, ens poden semblar absurds, i més encara posar-los en pràctica sense tenir necessitat.
Això per no parlar dels GR i PR, que ens donen totes les facilitats tant sobre el paper com sobre el terreny. No hi estic en contra, ni molt menys, només m'agradaria un terme mig, per variar. No cal convertir els camins en MACBA's i d'altra banda cal tenir en compte que part de l'aventura de la muntanya és la descoberta, saber desenvolupar-se dins el medi sense que cap "escala mecànica" ens digui a lloc. Cal perdre's algun cop, i aleshores saber llegir el terreny i el mapa. Massa informació ens fa perdre el seny, sí, com si els papers tinguessin sempre la raó i és aleshores que perdem la capacitat d'improvitzar o de descobrir per nosaltres mateixos el camí que ens traci la nostra capacitat de raonament, la lògica, que al cap i a la fí, és el que devien fer servir per traçar els camins primitius.
De tota manera crec que entre els excursionistes d'escola clàssica, internet és una eina per compartir i per intercanviar informació i experiències.
Diguem que els qui no tenen ja incorporat aquest "xip", són els que pregunten pels fòrums: "¿com és la pujada tal lloc?" "¿és molt difícil aquest cim"?.
Això ja demostra una manca de coneixement de l'entorn i de les pròpies capacitats. La millor manera de saber com és tal lloc o tal cim, és agafar un mapa un amic i la motxilla.
¿Aniria tanta gent a la muntanya si no trobessin una informació tan propera i que donés aquesta sensació de "som´hi que és fàcil"?. Ho diré d'una alra manera, ¿si ens haguessim d'espavilar molt més que per comprar l'ultim "gore" del mercat, disminuiria la afluència a les muntanyes?. Pot ser sí. Ves que no sigui per això que qualsevol web de poble que es faci valer té un mínim de rutes "penjades", normalment al desplegable de "turisme"...sí, allà on després podem trobar els allotjaments i els restaurants. No sé si em traeix el subconscient, però ho acabo fotent tot al mateix farcell, o al mateix canut, però jo hi veig una relació.
A partir d'aqui, ja s'ha donat la primera passa per convertir-se en un excursionista 2.0, per a mí el que està molt més a prop de l'ordinador que de les muntanyes.
El clàssic duu les "seves" muntanyes a l'ordinador, l'excursionista 2.0 no sabria sortir de casa sense que li digués alguna web.
Desconec si aquest tipus d'activitat va en detriment de les entitats i clubs que basaven la seva existència en transmetre una sèrie de valors i també de coneixements sobre la natura en general i la muntanya en particular. O no, potser només m'enyoro dels temps d'escolta.
Bé, i tot aixó ho dic jo, que abans de perdre'm passo molt de temps cercant tota la informació possible abans d'anar a un lloc, això sí, sempre amb un bon espai per a la descoberta i la improvització, al cap i a la fí crec que ha estat així que he tingut grans moments a la muntanya.

¿Qué hi ha algú?

2008-05-08T17:54:00.002+02:00

Suposo que és la pregunta del que hagi visitat el bloc aquests darrers dos mesos...¡ dos mesos !...que consti que no ha estat desídia, sinó un excés de feina, gestions i compromisos que m'han obligat fins i tot a anar per la vida amb el carnet de conduir caducat durant dues setmanes.
Però ja torno a ser per aquí. No intentaré recuperar el temps, perquè això no és possible, però sí treure del calaix algun tema muntanyenc que ens distregui. Per cert, de muntanya, res de res, i aquest cap de setmana que volia marxar, ¡¡ anuncien aiguats, quins nassos !!.
L'embaràs va estupendament bé, i tot just entrem en els dos darrers mesos, inclús hem pogut intuir, gràcies a les noves tecnologies, la cara que fa l'Irati. No cal que us digui, que la "Vileda" ha tingut feina extra a recollir la baba que corre amunt i avall per casa.
Ben tornats.

Irati

2008-03-03T11:26:00.000+01:00

Deu ser un dels llocs més visitats de Navarra.
La Selva de Irati, pot presumir de ser una de les més importants fagedes d'Europa. Un bonic lloc que cal veure tant a l'estiu com a l'hivern.
Des d'avui ens acostumarem a casa al nom d'aquest paratge natural meravellós i tant ric, perque hem decidit que la nostra filla dugui aquest nom.
És un nom poc utilitzat fora d'EuskalHerria, on gaudeix del privilegi de ser el segon nom més utilitzat entre les nenes. Ens agrada la sonoritat, i a mi particularment, el fet que estigui tan lligat a la Natura, malgrat el que alguns diguin.
Així doncs, ja "només" queden quatre mesos per tenir l'Irati entre els nostres braços. Tiraré de paciència.

PIC DE FONT BLANCA (2.903 m.)

2008-03-03T10:54:00.003+01:00

Normalment, assolir un cim és la fita que ens marquem quan sortim a fer muntanya, i amb l'objectiu complert ens mostrem eufòrics . Però hi ha cops que el cim queda en un segon, o fins i tot tercer terme, tal com va succeir el passat cap de setmana amb la sortida del cicle Russell al Font Blanca. I això que aquest bonic cim andorrà té tots els ingredients per gaudir d'una completa jornada d'alta muntanya, però els esdeveniments van voler que el cim no fos gaire important.
Vam sortir a bona hora de casa, i la previsió d'horari era prou bona, però la aturada per fer el cafè va esdevenir el preludi del que acabaria sent el cap de setmana. El cafè es va convertir en una desfilada d'entrepans, que amb la xerrameca corresponent, que ens va fer perdre una mica la noció del temps. Al final només els dos companys que no es van aturar a esmorzar van sortir a l'hora prevista, la resta, amb un retard considerable.

La vall del Rialb es mostrava molt neta de neu, massa pel que hauria de ser en aquesta època, i és un cop superat el refugi de Rialb que comencem a trobar neu amb una mica de continuïtat. El sol no farà acte de presència en tot el dia i el paisatge es mostra com una diapositiva en blanc i negre amb la vegetació encara completament adormida. La temperatura seria prou bona si no fos pel fred vent que de vegades bufa amb molta força.
Cadascú al seu ritme, anem pujant cap a la Portella de Rialb, punt de trobada i inici de la cresta que duu cap al cim del Font Blanca. El Jose i un servidor hem decidit provar de pujar per una pala que sembla prou bona a la dreta de la cresta, amb bona inclinació al principi però que poc a poc es va suavitzant. Així hem superat el primer tram de la cresta. Ara toca fer un altre tros, grimpant i desgrimpant, sense passos dificils però amb molta cura quan hi ha una mica de neu. Ara sí, ens creuem amb el Ciscu i el Josep que ja tornen del cim. Encara ens queda una bona estona per arribar, i els que venen darrera nostre ens avisen de que ja en tenen prou i que es fa tard i vol ploure. Nosaltres pugem fins a l'avantcim i decidim que reposarem forces i anirem cap a baix. Mal lloc per quedar-se fent un mos, perque tot i que ja hem decidit anar cap a baix no deixem de dubtar i preguntar-nos l’un a l’altre ¿i si tirem amunt?.
Però no, tornem enrera però aquest cop per un camí que ens estalvia ben bé vint minuts de la ferregosa cresta.
Una estona després ens reunim tots als cotxes i ens adonem que les hores de llum no haguessin estat impediment per assolir el cim. Bé, un altre dia serà. Al cap i a la fi, el millor no arribaria fins després del sopar, quan, aleshores sí es va desfermar l'eufòria ben regada de cava.
El Joaquim i la Imma ens anuncien que s'han contagiat d'aquest estrany virus de la paternitat que corre darrerament pel club. ¡¡¡FELICITATS AMICS!!!.
No puc evitar fixar-me en les seves cares, en aquella lluentor dels ulls i aquest somriure que sembla que hagi de sortir de la cara. Deu haver estat el més semblant a mirar-me en un mirall. Me'ls aprecio molt i la noticia em fa molt feliç.
Acostumats com estem a fer sobretaules tot xerrant de muntanyes, vies i material, avui només es parla d'embarassos, noms per les criatures, etc.
Poques sensacions muntanyeres he tingut aquest cop. Aquest cop sí em sento com si la muntanya hagués estat l'excusa per deixar anar la pressió que tenia dins el cap. En part per com m'ho havia pres i en part per tal com es van desenvolupar els esdeveniments.Potser algú s'esquinçaria les vestidures per això, però sóc positiu de mena, i no considero cap "fiasco" que no tinguem foto de cim. Aquests companys em fan passar grans moments, i tots i cadascún d'ells m'aporten moltes coses, i si no hem fet cim, al menys hem compartit aquella estona que a ciutat ens costa tant de tenir.
Aqui teniu una glareia de fotos de la sortida
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_rsgallery2&Itemid=115&page=inline&catid=26&id=134&limit=1&limitstart=0

Subhasta de material Pirineísta

2008-02-22T13:01:00.003+01:00

El proper dissabte 1 de Març, tindrà lloc a la població de Tarbes una interessant subhasta de material pirineísta. Litografies o primeres edicions de llibres clàssics com les Guides Joanne, els “cent anys als Pirineus” de Beraldi, els “viatges al Mont Perdut” de Ramond i, com no, les primeres edicions dels “souvenirs” Russellians. Sobre Russell també es pot trobar alguna biografia.
Material interessant per als grans col·leccionistes que es puguin deixar els calers en tenir una petita (o gran) joia a casa.
N’hi ha per a tots els gustos, si voleu triar aquí teniu el catàleg.

http://www.interencheres.com/cat/catalogue65001-200803010021.doc

¡Corre, corre, que t'enxampo!

2008-02-20T12:05:00.002+01:00

Suposo que és el que devia pensar l'Ueli Steck quan va fer la nord de l'Eiger en temps record. No crec que aquest s'apunti a l'"slow alpinism".
http://www.barrabes.com/revista/articulo.asp?idArticulo=5581
¡¡Quina falera!!. Potser aixó seria l'alpinisme 2.0, ara que no deixo de llegir aquest terme aplicat a l'excursionisme (n'escriuré, però poc, pq tampoc m'apassiona divagar sobre conceptes), com ja ho tenim tot fet, doncs anem a buscar nous alicients per ser els millors, com la velocitat.
Potser no és el cas de l'Ueli però hi ha alpinistes que busquen aquest tipus de fites. Vies fetes i re-fetes fins a assolir la millor marca. I ara que ningú se m'enfadi ¿eh?, el que vull dir és que no li trobo alicient, que és una proesa (perque ho és) a la que no li trobo la gràcia ni l'alicient. Sóc incapaç d'imaginar el relat d'aquest tipus d'aventures contra el rellotge.

Belles donzelles de roca.

2008-01-28T09:28:00.000+01:00

Són esveltes figures, l'una tan arrodonida que vol ser els dits que acaronin el cel, i l'altre uns esmolats queixals que rosseguen els núvols, els incisius que anuncien que rera seu s'hi amaguen les grans moles dels Pirineus. Malgrat les seves modestes alçades, ambdues tenen una fama ben guanyada, l'una espiritual i l'altre més com a model fotogràfica. Per sort, la bellesa de les muntanyes res té a veure amb el sistema mètric, bé potser hauria de ser així amb les persones també ¿oi?. De vegades no s'hi para massa atenció en aquestes muntanyes, imagino que per ser massa vistes i visitades, però quan fem alguna excursió, no només des del Pirineu Orienta o el Pre-Pirineu, són omnipresents. És més, diria que quan les veig de lluny és quan em tornen a enamorar. Montserrat, vista des de la distància, lluny del brogit de peregrins, turistes i escaladors, esdevé un espectacle inert, una pintura viva amb la que meravellar-se quan els núvols són baixos i ho tapen tot, excepte les seves arrodonides formes, creant una illa al bell mig del país. Indult diví, es diria.

El Pedraforca no arriba al nivell de muntanya sagrada, però no per aixó és menys admirada ni visitada, però si li voleu afegir l'element místic o espiritual, no deixeu de descobrir la meravellosa posta de Sol rera seu, vista des del Santuari de Montgrony. Tot un espectacle.

Novetats literàries

2008-01-27T13:26:00.000+01:00

Doncs sembla que finalment s'editarà el mistriós llibre de Henry Russell, "Histoire d'un coeur"
Aquí en trobareu més informació http://muntanyanet.blogspot.com/
Jo prefereixo pensar que el llibre serà quelcom més que una "novel.la rosa" en clau auto-biogràfica, i per suposat, em molesten aquests preus prohibitius destinats a uns quants bibliòfils que vulguin (i puguin) fer la despesa, em semblen desmesurats. Perdoneu la meva irreverència, però és una animalada. La cultura per a rics em toca el voraviu.
Estarem alerta de les novetats editorials.

EL CICLE HENRY RUSSELL, JA TÉ "BUFF"

2008-01-16T15:44:00.000+01:00

Els que estem desenvolupant el cicle "Henry Russell '07-'09", hem volgut fer un objecte-record del cicle en forma de "buff", ja que ens va semblar que seria un objecte útil i atractiu alhora per a tots els muntanyencs. No volíem que fos massa seriós, i la imatge que ens va cedir la M.I. ens va semblar ideal. Un dibuix divertit, basat en una caricatura de Russell, i sobre un fons color sèpia que li dona el toc d'antic que creiem que havia de tenir. Em sembla una gran feina del grup, però sobre tot del C.O. que s'ha encarregat de fer totes les gestions oportunes. FELICITATS.
Per cert, els interessats no dubteu a comunicar-m'ho.

http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_content&task=view&id=234&Itemid=158

Primera "punxada" Russelliana

2008-01-14T17:43:00.000+01:00

Tot un conjunt de factors van fer que molta gent del club es volgués apuntar a la sortida que aquest cap de setmana teníem preparada. El Puigmal des d'Err. I d'entre tots els factors, com és normal per aquestes dates, la neu era el principal atractiu. Sabíem que si donàvem als participants la opció d'unes pistes d'esquí properes i atractives, i una zona alpinística també propera com és Cambre d'Ase, la convocatòria tindria èxit. El que no podíem imaginar és que la activitat pogués arribar a congregar fins a gairebé trenta persones que es van interessar.
Finalment, catorze van ser els valents que vam intentar dissabte sense èxit el Puigmal, i vint-i-un que ens vam repartir en diferents activitats a Cambre d'Ase diumenge.
Divendres havia nevat amb força a tots els Pirineus, i preveiem una jornada amb molts dubtes. Neu recent, poc gruix, fort vent....són factors a tenir molt en compte un cop sobre el terreny. Costa fins i tot decidir-se pel material, tot i que com bé diu el company C., a les hivernals es porta tot i llestos. Per cert al cotxe hi vaig amb en C. i en Cr., i tots tres coordinem el projecte "Russell 2009", així que el viatge es converteix també en una posada en comú d'agendes.
Tot i haver sortit prou aviat de casa, la prudència en carreteres glaçades i el fet d'haver de posar cadenes, ens han fet arribar molt tard. Quan estem tots en camí, ¡són gaire bé les onze!....i el mal temps no ha escampat. De bon començament ja sabem que la cosa no girarà rodona.
tota la zona està coberta, no, més ben dit envoltada de gruixuts núvols grisos que de tant en tant deixen anar alguns flocs de neu. Poca cosa. El pitjor és el fortíssim vent i la manca de visibilitat. Anem fent poc a poc, xino-xano, els uns amb esquís d'altres amb raquetes i algun "a pèl".
Fa molt fred, algú diu set sota zero, però no descartaria algun grau menys, el vent es molt fort i en ratxes curtes, la visibilitat del camí quasi nul•la en algun tram. El més optimista diu que és un dia perfecte per fer pràctiques d'orientació. A mi em molesta tot, tot i que no ho estic passant malament amb les inclemències metereológiques, tinc la sensació que no valdrà la pena pujar gaire més.
Arribats a uns 2.300 metres, i comprovant que sortir de la vall és exposar-se a fer de bitlla per al vent, un grup en el que m'incloc comença la retirada. Els altres, continuen tot i haver canviat l'objectiu, que ara és el Puigmal de Llo.
Poc a poc, i a mesura que descendim, sembla que el cel es rigui de nosaltres i comença a obrir-se el cel, però també podem comprovar que ara s'aixequen uns altres núvols a la carena, formats per la gran quantitat de neu que el vent arrossega. Ja em va bé aquesta retirada. Estic en un moment de poca voluntat de patiment, d'un sacrifici més controlat. Potser perquè el meu estat físic a baixat una mica amb els torrons, i ja en tinc prou amb una bona suada. Sinó puc gaudir de la pujada i de les vistes, no em paga la pena. ¡¡Recoi!!, espero que aquest "sibaritisme" muntanyenc em duri poc, ¡¡m'he de posar en forma!!.
Poc després d'arribar als cotxes, arriba un altre grup que ha renunciat al cim, la ventisca els ha fet fora. I dels que han arribat d'alt, la majoria tenen alguna aventureta per explicar. Algun esquí trencat, algunes caigudes, però sobre tot molt i molt fred, com ens demostra una imatge de'n Cr. amb les parpelles cobertes de gel.
Un cop arribats tots, el cel ja és obert, segur que demà farà bon dia. Ara marxem cap a la "Gite d'etape" que la T. s'ha encarregat de reservar per allotjar-nos-hi.
Abans inclòs del sopar, ja comencem a sortir de les motxilles coses per picar i, com no podria ser d'altra manera amb nosaltres, vi a dojo. Alegria que no falti !!!...No cal dir que hi va haver un festival de rialles i bon caliu fins a l'hora d'anar a dormir, aquest cop més prudent que en altres ocasions.
En aquest enllaç del C.M.H. podeu veure unes fotos.
http://www.cmhospitalet.org/index.php?option=com_rsgallery2&Itemid=115&catid=25

La primera ullada

2008-01-10T12:52:00.000+01:00

Amb prou feines el podríem acotxar dins un mosquetó. Aixó, si el puguessim tenir a les mans, perque encara no hi és. Peró es nota. És com si ja hi fos, com si d'un esperit de cor bategant es tractés. Quan t'adones que bé de debó, tot canvia, com ja vaig dir anteriorment, però quan ja l'has vist, encara que sigui mitjançant una borrosa pantalla ¡¡¡ ay !!! aleshores és com si ja l'hagués tingut al davant.
La percepció de la vida i de l'entorn fa un tomb, que no per esperat menys sorprenent. El cap també s'omple de desitjos, suposo que és inevitable que cadascú visualitzi el que vol per al seu fill, i en aixó passa molts minuts el meu cap, fent pel·lícules que potser (o segur) no s'assemblaran gens a la realitat.
Imagino que aquest estat espitós que duc avui serà com quan vaig rebre la bona nova, com una muntanya russa. Ara bé forta pujada, adrenalítica com la d'un bon pas aeri, però sempre conservant la calma, que no t'impedeixi l'adrenalina gaudir d'aquells segons tensos de treball i també d'espera. D'aquí a unes hores, la baixada, mesurada i tranquil·la a l'espera de més canvis i més novetats, i a seguir treballant per que tot estigui bé el dia de l'arribada.
Ho confesso, avui he llençat el matí a la feina, sóc incapaç de concentrar-me, no faig més que somriure, mentre noto que el cor em batega fort, fort, fort....és una ansietat diferent a la viscuda en qualsevol altre moment de la meva vida, una ansietat serena, però ansietat al cap i a la fi, encara que aquesta no crec que em provoqui cap mal.

Ja ha arribat el 2008 !!!

2008-01-02T17:12:00.000+01:00

Doncs ja el tenim aquí. Si el 2007 marxava amb la "gran notícia", el 2008 comença amb tot el carrussel del que comporta, però amb una il·lusió fins ara mai experimentada.
Amb tota la família assabentada, ja ha començat la porra sobre el sexe del que vindrà, i arguments endevinatoris de dubtosa credibilitat, i tots els "consells" i "aventures" viscudes per uns i altres, amics i coneguts....bé, el normal en aquestes ocasions, coses que als cinc minuts ni recordes. El millor no cal que t'ho expliquin, és veure les cares que fan, és ben bé posar-li cara a la il·lusió, totes diferents i totes enlluernadores.
Pel que fa a la muntanya, espero que els reis ens deixin d'un cop el regal "litarari" tan desitjat, com a mínim l'encaixada de mans entre el CMH i l'editor, que ens permeti arrencar, ara que ja tenim el projecte a punt de presentar-se a regidoria, a la recerca de les subvencions. Serà la gran fita de l'any Russellià. Per cert, sense moure'm del tema "Russellià", destaco la gran acollida de les sortides Russellianes amb una mitjana d'assistència de dotze muntanyencs, totes realitzades amb èxit i bon temps ¡¡ que duri !!.
FELIÇ 2008 A TOTS..I MOLTA MUNTANYA !!!!

Avui, tot canvia....

2007-11-16T19:00:00.000+01:00

Tot i que amb caràcter retroactiu d'aquest escrit, aquest pensament es manté i es mantindrà fins ....ves a saber....Avui, sabem que serem pares el proper 2008. El primer fill, i també el primer net per a les dues famílies. Per a la família la noticia ha caigut com un gran allau, sense avisar, arrossegant-ho tot, emportant-se per davant els mals de cap de qui en tenia i omplint tots els racons d'alegria. Serà un Nadal diferent, un cap d'any diferent....una vida diferent.
Comparteixo amb tots vosaltres aquesta immensa alegria que sento, que em provoca somriures a qualsevol hora del dia, quan sense voler, el pensament de la futura paternitat em fibla el cervell.
Arriben doncs, dies de canvis, de compres, imagino que també de nervis, però sobre tot de molta felicitat.

El primer vuit-mil

2007-11-15T13:29:00.000+01:00

Mai m'havia interessat gaire per les grans expedicions a llunyanes contrades, o l'Himalaisme. No és pas cap mena de menyspreu, simplement no hi dedico gaire temps del poc que disposo dins la meva rutina diària; sempre l'aprofito per llegir i conèixer sobre els llocs i temes més propers, aquells que trepitjo un dia o altre. Potser així tampoc no em faig gaires il·lusions en viatges que difícilment podré realitzar.
De qualsevol manera, vaig adquirir sense recança el llibre "K2. El nudo infinito" de Kurt Diemberger, que va assistir a la darera edició de la fira del llibre de muntanya.
És un relat inquietant d'aquella expedició que va acabar amb tragèdia l'estiu de 1986, on la segona meitat del llibre es fa molt difícil deixar-la ni un minut. Pensava que seria una cosa molt llunyana per mi, peró m'equivocava. Tot i no haver vist mai aquelles muntanyes menys que per la televisió i no saber qué es pot sentir més enllà dels 3.500 metres, el relat m'ha resultat estranyament proper. Un llibre molt recomanable; emotiu i emocionant. Per suposat, i com és habitual en aquest tipus d'expedicions, no està lliure de polèmica, ja que diversos alpinistes han dit la seva al respecte, fins i tot algún que no hi va ser. Però aixó ja són figues d'un altre paner.

PIC DE FONT BLANCA (2.904 m.)

2007-10-21T11:45:00.000+02:00

Va ser un viatge fugaç. Massa ràpid pel meu gust. És el que té voler estar a tot arreu, el que vaig pagar amb un desmesurat cansament al final de la jornada, sobre tot fatigat pels kilòmetres de cotxe i no per l'activitat en sí.
He decidit visitar el Pic de Font Blanca, a Andorra, perque és un cim previst dins del cicle de sortides d'alta muntanya que al C.M.H. estem dedicant a Henry Russell, i que em toca coordinar a mi. Com no conec la zona, marxo a fer una visita de presentació.
Matino força i marxo cap a Andorra, avui no pateixo per les cues, ja ha passat el pont del Pilar i encara no ha arribat la neu. Arribo aviat a l'aparcament del Parc Natual de Sorteny, indicat en un desviament de la carretera que arriba fins a Arcalís. Són quarts de nou i una temperatura de quatre graus negatius, no està malament. He decidit carregar tot l'equip, sac de dormir i la tenda per si m'agafa el rampell de dormir per les alçades. El matí pinta bé, només desitjo que aquest vent afluixi, sí aquí és fort, no vull saber com serà un cop superada la Portella de Rialb.
Començo a caminar per un un camí enmig del bosc, però la vegetació dura ben poc.
Un cop superada la Font Freda i arribat al refugi de Rialb, els arbres queden enrera, deixant pas als prats d'alta muntanya. El camí segueix sempre el curs del riu, que ja en alguns llocs és ben glaçat.
Els prats són ben secs, hauré de tornar a la primavera o a l'estiu. Segur que a leshores serà fantàstic el contrast del verd lluent i les roques de les muntanyes. Ara la diferència és imperceptible. El prat té un color verd apagat, marroneja en algunes zones i es prepara per rebre les primeres neus. Tot i la poca varietat cromàtica el lloc és fabulós, una gran vall amb forma de ferradura que poc a poc, peró sense descans s'alça fins als 2.509 metres de la Portella de Rialb.
Un cop dalt de la Portella, decideixo anar per la carena, el que m'obliga a grimpar i desgrimpar contínuament, i en alguna ocasió a recular. No és difícil, peró em sembla que per fer-ho en condicions hivernals serà prou complicat, sobre tot pels esquiadors, ja que ells faran el flanqueig d'aquesta zona per la cara Oest de la carena, i és ben dreta. És un flanquieg força lleig.
Un cop acabada la zona més "grimpera" s'arriba a una cota intermitja, arrodonida, que dona pas a la darrera pujada, sense gaires esforços al cim de Font Blanca.
¡Quin goig! La vista és esplèndida pels quatre cantons. No hi ha res que em tapi la vista. Maladetes, Pica d'estats al davant, l'Ariege, tota Andorra als meus peus, el Pre-Pirineu al fons...quin espectacle.
Quan truco a casa m'adono que de com he pujat de ràpid, sense adonar-me, tot i anar carregat amb l'equip d'acampada. M'estic al cim durant una hora , tot i el fort vent que hi ha, ben arraserat entre unes roques i amb la motxilla. Una hora dalt del cim!!! quin plaer, sembla que un pugui en aquesta estona tenir temps per a tot, per al gaudir del present, reflexionar sobre el passat i edificar el futur. El vent espolsa els núvols i els neguits i deixa els pensament tan clars com el cel.
Començo a baixar per una altra banda, per comprobar el terreny. És una baixada dreta, per torrenteres, no crec que sigui la millor banda per pujar. Vaig seguint les marques, però sobre tot l'instint. Un cop al final del torrent, en un planell, sé que he de tombar cap a l'Est si no vull baixar fins a la carretera. A la dreta baixa el riu de Comis Vell, jo he d'anar cap a l'esquerra. Perfecte, torno a trobar els punts grocs de les rutes de la zona. Hi ha un desviamenten en que unes marques pujen al Cim del Besali, i les altres van flanquejant la serra, enmig del bosc. Finalment la baixada directa per un altre torrent, en ocasions molt dret, baixa directament fins a l'aparcament.
Ha estat una bonica excursió, no molt llarga peró plena de contrastos i llocs encantadors on aturar-se a escoltar com cau l'aigua.

El refugi de Rialp

Vall de Rialb, cap a la Portella i cim el Pic de Font Blanca

EL Pic de Font Blanca des de la cresta

El Cim

Pic de Font Blanca (2.904 m.) - La ressenya

2007-10-20T12:29:00.000+02:00

Aqui van les quatre dades de la sortida al Font Blanca (Andorra).
Camí marcat amb punts grocs des de l'inici del camí.
Bonica pujada per la Rabassa i una mica d'enduriment a partir de la Portella de Rialb. Per la cresta és poc viable (però entretingut) ja que obliga a recular desgrimpant uns quants cops.
El panorama és fabulós des del cim.
En els propers dies espero poder penjar la crònica.

Aparcament (1.760 m) 0:00
Refugi de Rialb (1.990 m) 0:35
Creuament camins 0:45
Portella de Rialb (2.509 m) 1:50
Pic de Font Blanca (2.904 m) 3:05

Desnivell: 1.122 metres.

LA PEDRA PICASSO

2007-10-01T17:49:00.000+02:00

Crec que és admirable la feina que fan les entitats que s'encarreguen de mantenir la bona senyalització dels senders, tot i que desconec el funcionament del tema i de la funció que hi tenen les federacions. Suposo que a part de facilitar (potser massa i tot) una activitat al gran públic i de mantenir vius camins de vegades històrics, també tenen com a funció atraure gent per activar turísticament algunes zones.

El que ja no em sembla bé és que de vegades trobem exemples com aquest, a pocs minuts de l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, que vaig batejar com la pedra Picasso. Un grapat de marques en una sola roca, com si haguessin estat probant quin lloc de la pedra era el més adient fins que el van trobar. La veritat és que no seria el camí més perdedor del món, aquell.

No sé si ha estat un excés de zel en la feina feta, peró s'han cobert de glòria.

Potser els aniria bé un repàs. http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=3718

CAÇADORS I CAÇADORS

2007-10-01T17:43:00.000+02:00

Mentre camino cap a l'esglèsia de St. Martí, saludo un noi que treballa al marge del camí. Casi sense aturar-me l'interrogo sobre com va la jornada, i la seva resposta desperta la meva curiositat. "Preparant la temporada", diu. El Xavier es presenta com a caçador d'ocells, peró abans que a mi em doni temps a posar mala cara, ell s'explica. La seva cacera no és nociva ni agressiva. És tracta de mantenir una vella tradició familiar amb un tipus de cacera amb un parany compost per dues xarxes abatibles des de un petit observatori que ell mateix haa construit. Tot el parany és muntat per ell, i com a esquers utilitza uns altres ocell, possiblement atrapats l'any anterior.

Segons m'explica, el principal interés d'aquest tipus de cacera, és dur a concurs els ocells més bells, i quedar-se'ls ell a casa. Estarem d'acord o no en que els ocells hagin d'estar en llibertat o engabiats, peró em sembla indubtable el seu amor pels ocells quan en parla, i la seva ràbia és evident quan comenta els concursos, i la mala gent que hi va, que fins i tot roben els ocells més preuats només perque hi ha un premi pel mig.

Li brillen els ulls quan parla dels ocells, i està humilment orgullós de la seva feina al parany, i de mantenir una tradició. Amb mi fa el que voldria fer amb tothom, una espècie de crida en favor d'aquest tipus d'activitat, i en contra de les "escopetes", activitat que atrubueix només a aquells que tenen ansia de disparar, i que quan els manca un blanc, carreguen contra tot alló que belluga. Aqui també hi estariem d'acord.

Tinc la oportunitat de veure algun dels ocells que ha atrapat l'any anterior i que potser faran d'esquer aquest any. Els ocells-esquer, estan degudament lligats amb petits arnesos que els permeten volar algun metre per sobre del terra, atraient aixi les aus que inicien el vol a primera hora del matí per continuar la migració. Aquestes aus interpreten el vol de l'esquer com a punt de pas de la seva migració, i és en apropar-se que el "caçador"estira dels fils que aixecaran les xarxes que atrapen els ocells.

Un cop atrapats, el Xavier escollirà els més bonics per quedar-se'ls a casa i la resta els deixarà lliures.

Tot i que no he estat mai favorable a engabiar animals, accpetaré la seva proposta per acompanyar-lo un dia i veure com es du a terme aquesta activitat. Potser és illògic estimar tant uns animals per voler tenir-los captius, peró em sembla una activitat poc agressiva amb el medi i els propis animals com per permetre que es dugui a terme.

Aquí podem veure la petita caseta que el Xavier s'ha construit per vigilar el parany i des d'on aixeca les xarxes, perfectament dissimulades.

RUTA DE LES ESGLÈSIES

2007-10-01T17:21:00.000+02:00

Aquest cap de setmana visitem als pares al camping on ara s'hi estan, a Montmajor, a uns quinze quilòmetres de Berga, al Sud de la Serra d'Ensija i el Port del Compte.

Diumenge al matí, ja una mica fart de tant menjar i beure, i necessitat d'una mica de solitut i excercici, surto cap a l'esglèsia de St. Joan de Montdarn, on havia vist que hi confluien diversos camins senyalitzats.

Per desgràcia no puc visitar l'esglèsia, i després d'unes fotos surto cap a l'esglèsia de St. Martí de Balaguer, situada d'alt d'un petit turó. S'hi arriba ràpid, principalment per pista i algunes dreceres per sender. Tot i que ha estat plovent part del dia d'ahir, la terra és completament seca també ho he escoltat dir als boletaries que ja comencen a estar impacients. Suposo que el canvi de paissatge després dels incendis dels anys noranta han influit, ja que alló que eren boscos, actualment són matolls i esbarzers, i segons sembla, també s'han modificat els llocs de pas de les aus migratòries.

Xino-xano i completament sol arribo en poca estona a St. Martí, allà gaudeixo de vistes un xic borroses del Berguedà i el Solsonés, peró sobre tot puc fer quatre respiracions profundes i estrènyer una mica més el lligam amb la natura, amb la terra. Re-faig el nus que les jornades d'asfalt i els horaris trenca-closques s'encarreguen de desfer al llarg de la setmana.

PIC RUSSELL (3.205 m.)

2007-09-15T14:30:00.000+02:00

Ja tocava. Li teníem moltes ganes a aquest cim, que ja se'ns havia resistit alguns cops el darrer any a diferents membres del grup, però aquest cop era diferent. També és cert que hi havia certa incertesa sobre la duresa de l’ascensió i el nombre de participants, però la veritat és que no va fallar res, bé, potser les forces en algun moment, però cap drama.
Un cop descartada la idea inicial de pujar per la Vall de Salenques, per intentar seguir un itinerari el més fidel possible al de Russell, vam decidir que el més pràctic era pujar des de l’embassament de Llauset.
Finalment, som un grup gran, quinze persones. Cadascú amb els seus horaris de feina, així que sortim per tongades de l’Hospitalet cap a l’Embassament de Llauset, on hem quedat per dormir i sortir plegats al matí de dissabte. Farem una cursa contra el rellotge per guanyar hores de son i descans, els uns fent bivac, d’altres dins dels vehicles. Demà ens espera una llarga jornada.
Cap a les sis del matí, motxilles preparades, frontals al cap i la moral pels núvols, comencem a caminar dins la foscor fins arribar a l’estany de Botornas. Comença un ball de roba que ja no s’aturarà fins al final del dia. Ara sobra la roba d’abric amb les primeres gotes de suor, i l’ambient fresc és prou agradable, tot just quan s’intueixen els primers llums del dia i els Pirineus desperten al mateix ritme tranquil de les nostres passes. Fem bona la dita de “començar com un vell per acabar com un jove “.
El ritme sembla prou bo per a tots i el grup no s’estira en excés, al menys fins arribar al Coll de Vallibierna. Hi hem arribat en menys de tres hores. Des d’aquí podem intuir el camí que ens durà cap el nostre objectiu, mentre fem la primera aturada per menjar i beure.
Ara toca fer quelcom sempre desagradable, perdre cota per flanquejar per sobre de l’Estany de Vallibierna per tornar a remuntar fins el Coll de Soler i Coll .
Això ja és una altra cosa. Qualsevol indici vegetal ha quedat enrera i al davant s’aixeca, imponent, la gran torre rocosa del Pic Russell, envoltada d’un mar de roques com el gran bastió que defensa al gegant Aneto. Sembla ben bé que algú s’hagués dedicat a dinamitar els flancs del massís. Roques, roques i més roques....però ¿on són els gels que figuren al mapa?....segons la cartografia hauríem de veure algunes geleres davant nostre, sota l’Aneto i el Tempestats. Res de res, ni tan sols ventisquers. El tema és tan repetitiu com dolorós i casi millor no fer-se mala sang.
Seguim la marxa lentament (alguns) sobre l’immens pedregar, on fins i tot els rocs més grans belluguen sota els nostres peus. El camí es fa feixuc i fins i tot deixem d’escoltar les cançons dels més animats que han estat cantant fins ara, que sembla que no arribem mai al lloc on ens hem d’enfilar per guanyar el cap de la muralla, ¿on diantre és la xemeneia?. Passem de llarg unes fites que semblen no dur enlloc, però només ho sembla. Les hem deixat enrera i ara ens acostàvem massa a la bretxa que talla en sec la cresta entre el Russell i el Tempestats.
Buscàvem una diagonal “evident”. És clar, és “evident” quan arribes al punt d’inici, però per arribar-hi, has de fer uns quants metres de grimpada. Ara sí, tots enfilem xemeneia amunt agraïts al nostre cantant particular, en Gerard, que s’ha guanyat una paella per dur-nos a tots pel bon camí. Doble alegria, per haver encertat la ruta i perquè si menja paella...

¡¡¡ no pot cantar !!!.
Un cop superada la xemeneia ja som al cim. Com és costum es repeteixen les demostracions d’alegria barrejades amb les esbufegades dels darrers metres. Amb tanta gent al cim el festival d’abraçades i petons és gratificantment inacabable. A més, hi haurà ració extra, ja que ens hem trobat amb la sorpresa de que el Manel Martinez ens esperava dalt del cim, després d’haver fet bivac al cim de Tempestats...¡¡¡tota una nit “russelliana” com cal, sí senyor!!!.
¡¡Quantes emocions !!. Em fixava en les cares, especialment amb la de la Imma, que lluïa un somriure que il·luminava del Mulleres a l’Aneto, i no, no era fruit del cava que va pujar fins al cim, suposo que era tot plegat. Com coordinadora tot li estava sortint perfecte, el cicle que havíem encetat ho feia de la millor manera i per fi aquell cim havia deixat d’oposar resistència.
Hi ha qui m’ha preguntat sí jo no estava prou content...¡¡ i tant !!, però em trobava amb molta gent desconeguda com per deixar anar la meva eufòria, va ser com una implosió d’alegria, una espècie d’experiència tàntrica muntanyenca. Pujar aquest cim ha estat meravellosament dur. S’hi ha reflectit la il·lusió i la passió que el grup està posant en aquesta feina. Veiem que per fi donem el tret de sortida i ... ¡¡¡ bingo !!! la gent respon i es desperta no només l’interès per fer un cim sinó també per la figura de Russell, i això encara motiva més.
Motiu d’alegria també ha estat compartir un altre cop muntanya, encara que només fos una estona al cim, amb el Manel. Aquest Obèlix de carn i os, igual d’entranyable que el còmic. Llàstima que no ens hagués acompanyat al refugi. Em guardo el brindis per una altra ocasió.
I finalment el Duff i jo tornem a ser com “les dos bessones”, que quan un pensa una cosa, l’altre ja l’està dient...és bonic veure com amb el pas dels anys, les personalitats i les vides de les persones van tirant per camins diferents, casi mai paral·lels, però que tot i així hi ha coses que no s’acaben de perdre mai, gràcies als forts fonaments de l’amistat.
Veureu que porto estona parlant massa de pensaments i poc de muntanya, però és que ara toca parlar de la baixada, i casi que m’estimaria més no haver de recordar-la. La recordo com un autèntic calvari, “pseudo-pàjara” inclosa. Sort que el dòping (legal, evidentment) va fer efecte i la última hora la vaig poder passar prou bé, baixant tranquil de xerrameca amb la Mònica, i és que amb aquesta noia és impossible no riure. Ella ja és prou divertida però les seves anècdotes donarien per omplir tota una temporada a tots els monologuistes de televisió.
Després de tretze hores d’activitat, arribem als cotxes, absolutament trillats, tant com per no poder ni fer uns quants estiraments. El Gerard, en comptes d’arribar cantant, ho fa amb un estrepitós renec, possiblement pensat per la majoria.
Poc després arribem al refugi de Conangles, on ens espera un bon sopar amb un ambient excepcional. És un no parar de riure durant tot l’àpat, però no trigarem gaire a marxar cap al llit a intentar recuperar les forces perdudes.

Diada de retrobament amb la muntanya

2007-09-12T11:41:00.000+02:00

Després de dos mesos sense calçar-me les botes, i davant el primer repte de la temporada que es presenta una mica dur, el Pic Russell per al proper dissabte, vaig pensar a fer un entrenament als Cingles de Bertí per desentumir els muscles. La idea inicial de fer el PR-C33 (La Garriga – Figaró – La Garriga), es va quedar finalment en només el tram des del Figaró fins a La Garriga, de menys de tres hores i uns 350 metres de desnivell, ja que m’acompanyen la Carol, l’Ester i el Manel. Poc avesats a la muntanya com estan, tampoc era qüestió de ficar-los en una sortida “trenca-cames”. La nota negativa només començar el dia, i com era d’esperar, la va posar Renfe que ens va fer arribar tard, i canviar el pla inicial.
Després de dubtar molt sobre l’itinerari, vam decidir anar al Figaró per començar la ruta. Sortim de l’estació, creuem el pont sobre la C-17 i tombem a ma esquerra fins a trobar la font i les escales de l’Àngelus, on trobarem la primera senyal del PR. Pugem les escales i dalt de tot tombem a l’esquerra, per un carrer amb unes quantes cases Noucentistes i Modernistes. Pocs metres més endavant comença una pista que ombrívola que s’endinsa al bosc resseguint la ruta dels arbres. S’agraeix la fresca que dona el bosc en un dia calorós com el d’avui. A més, també ajudarà a la Carol i la Ester a poder caminar sense protestar gaire.
L’itinerari no té res d’especial i transcorre durant la major part per pista entre frescos boscos. Es pot dir que és una bona passejada per deixar-se anar a xerrar o a pensar, com em passa a mi, que sóc de ben poques paraules quan camino. Potser pel Manel va ser una sorpresa que jo anés tan callat durant tanta estona, sabent com soc de xerraire a ciutat.
Durant una estona els faig un “curset accelerat” sobre els diferents senders que poden trobar, el seu manteniment i quatre coses més de muntanya per acabar inquirint si s’atrevirien a dur a terme la travessa del GR-92 per etapes. Sempre aprofitant per deixar anar algun repte. A veure si poc a poc s’animen, perquè m’agradaria que compartíssim senders plegats.Arribats a la Garriga, fem la cerveseta de rigor i marxem cap a casa. Ha estat una matinal sense secrets ni estridències, ni mes plaer que el gaudir de la companyia de la família, que ja és prou, i per sort lluny del “soroll” polític de la maltractada Diada.

Viatjar

2007-08-30T10:50:00.000+02:00

Me preguntas qué es viajar?
es afán de conocer
es gusto de comparar
es consuelo de olvidar
y alegría de volver.

Amb aquestes paraules de Gregorio Marañón, el meu "germà" em desitjava, ara fa un any, que la Carol i jo tinguessim un bon viatge a Costa Rica i sobre tot que fessim el que ens agrada, viatjar i no fer el turista com es costum. Seguint el nostre estil, ho vam seguir al peu de la lletra i vam tornar amb una empremta inesborrable.

Ara fa sis dies tornem del nostre viatge a Egipte, on remullant els peus al Nil sortim impregnats de història i cultura, a on podem posar a bullir el nostre cervell a l'olla de les antigues civilitzacions i el resultat serà un brou d'interrogants, sí, encara més dels que ja duiem a la maleta. Un viatge meravellós per fer amb la ment molt oberta, no només per absorvir la informació i sensacions del que ens envolta sino també de la cultura i la realitat actual del país.
Certament, aquest any era difícil fer de viatger (la seguretat i l'idioma no ajudaven), peró tot i anar de turistes, i acabar com turistes, la experència és sensacional.
Espero que tots hagueu gaudit de l'estiu, escalant, caminant, viatjant, gandulejant o potser treballant.
Una abraçada ben forta.

DESCOBRINT EL MASSÍS DEL POSETS

2007-06-24T16:57:00.000+02:00

Tres dies de vacances ben aprofitats per descobrir un gran massís, o més ben dit una gran mandíbula farcida d'esmolats queixals que rosseguen el cel per tot arreu. Llargues crestes, perfils retallats, valls profundes i estanys tranquils amagats del brogit de les vies normals. Un paradís per perdre's i deixar volar la imaginació traçant itineraris.

20-6-07: La Forqueta (3.007 m.).

Surto de casa a les sis del matí, animat però mort de son, no he dormit gens i ahir vaig passar el dia fet un sac de nervis. Potser perqué marxava sol a fer cinc dies de muntanya a un massís que només coneixia de resquitllada. Sí, marxo sol perque tinc tres dies de vacances entre setmana que no puc compartir amb ningú. Sé que no és prudent i ho he d'escoltar de boca d'amics i familia peró ja està decidit i tampoc seria el primer cop. Com sempre, deixo els meus plans escrits a la Carol, ja veurem si s'acaben complint. Arribo a l'aparcament de la Pleta de l'Estallo a les deu i pocs minuts, preparo les coses, menjo alguna cosa i arrenco la pujada per la Ball de Grist, camí del refugi del Forcau. El dia és esplèndid i per sort el camí és enmig del bosc, el que fa la caminada molt agradable i fresca. Només començar la cascada d'Espigantosa es presenta imponent. El desglaç fa que tingui un aspecte formidable i que l'aigua caigui amb gran força i un soroll ensordidor. Val la pena apropar-se per gaudir de cinc minuts de l’espectacle. Un espectacle que continua a la vall, on el fort soroll de la cascada es converteix en el lleuger murmuri del riu Aigüeta de Grist acompanyant el rítmic moviment de les flors, milers de flors, de tots colors, blaves, liles, grogues blanques....sobre el tapís de l’herba humida, d’un verd intensíssim.

Cascada d'Espigantosa

Ball de Grist

Poc a poc, el camí est torna una mica més costerut i pedregós i allà on acaba el bosc apareix el gran refugi/hotel del Forcau o Angel Orus. Després depresentar-me davant del guarda, decideixo guardar les coses a la guixeta i marxar amb el més imprescindible per intentar pujar a la Forqueta i conèixer una mica el terreny pel que em mouré els propers dies. Encara tinc tot el dia per davant i no sembla que el temps hagi de canviar.
El camí és fitat amb marques del GR-11 que puja al Coll d’Eriste. És de bon pujar tot i les pedreres que a cops s’han de remuntar. Identifico el que deu ser l’entrada a la Canal Fonda a la meva dreta, per on pujaré demà cap al Posets. Ara continuo avançant seguint el sender que puja paral·lel al Torrent de Llardaneta fins a l’Ibon de Llardaneta. Només per arribar fins aqui ja val la pena la passejada. L’estany està en ple desglaç i presenta un quadre cromàtic ben curiós en que es barreja el blau turquesa de les netes aigües amb els blancs grisosos dels últims gels. Una bonica pintura enquadrada pels negres cims de les Forquetas tacades encara de blanc. El lloc demana una aturada per menjar i beure, i per la foto de rigor, és clar.

Ibon de Llardaneta

Continuo per la banda dreta de l’estany per anar a buscar el Coll d’Eriste. La neu és molt desfeta i es fa una mica pesada la progressió, un cop vaig guanyant el coll, es fan presents el vent i els núvols, tot i que en poca quantitat. Decideixo no calçar-me els grampons ja que no em facilitarien la progressió. Dalt del Coll s’obre un gran panorama cap a Biadós. Quin desnivell !!!
Començo a tenir alguna rampa a mida que vaig arribant a la grimpada final del cim. El cansament, la matinada, els nervis i tot plegat comencen a fer efecte al meu cos. Després d’uns metres de grimpada arribo al cim de la Forqueta (3.007 metres), i no m’entretinc gens, baixo uns metres per fer les fotos i busco un lloc per gaudir uns minuts del panorama i de la felicitat del moment, que comparteixo via telèfon amb la Carol i el meu bon amic Carles (tothom tranquil, no penso treure la caballeria, tot i que em mori de ganes). Començo la baixada i ara, més que per seguretat, per raons psicològiques sí que decideixo calçar grampons fins a l’Ibon. Els indicis de rampes a les cames han desaparegut i baixo ferm cap al refugi, ara que sembla que el cel vulgui vestir-se de fosc. Pel camí em surten al pas alguns isards i un munt de marmotes xiuladores.
Al refugi arribo abans de les sis de la tarda, aixi que tinc temps de fer la cervesa de rigor i una dutxa abans de sopar, quin luxe !!!. i és que aquest refugi està perfectament acondicionat casi com un hotel.
Comparteixo el sopar amb una agradable parella arribada d’Alacant, l’Adolfo i la Maite, amb qui xerro una bona estona, de muntanya és clar, aqui qualsevol altre tema es torna casi ofensiu. Xerrem sobre les nostres activitats, els nostres clubs de muntanya, i sense confessar-ho l’Adolfo es mostra com a un representant d’aquesta nova classe pirneísta que s’anomena “col·lecionistes de tres-mils”. Jo li confesso que per a mí l’alçada és un valor afegit a la bellesa d’un entorn o un itinerari. ¿com deixar de fer aquells cims tan bells que no arriben a la xifra màgica?. De pas, i ja que m’han preguntat pel llibre que llegeixo, aprofito per fer una mica d’”evangelització russelliana”. És un plaer poder respondre alguna pregunta sobre el nom d’alguns cims o algunes curiositats històriques de les muntanyes pirinenques. ¡¡Què poc coneixem de les muntanyes!!, només sabem seguir marques blanques, vermelles, fites...¡¡¡ i alçades !!!
Com estem tots tres sols al refugi, i tots tres volem pujar al Posets demà, decidim pujar-hi junts, així que esmorzarem plegats a quarts de set.

PIADA DE LES FORQUETES
Aparcament Pleta de l’Estallo – Refugi Angel Orus: 1:30 h.
Refugi Angel Orus – La Forqueta: 3 hores.
Desnivell: 1.600 m.

21-6-07: POSETS (3.375 m.). Completant el trident
Sortim a les set del matí del refugi, després d’esmorzar una mica del típic esmorzar continental. Amb la fresca es camina molt millor i pugem a bon ritme per la Ball de Llardaneta fins a desviar-nos a la dreta a buscar el camí de la Canal Fonda que es presenta davant nostre com un llarg passadís d’un enorme castell de parets descomunals.

Canal Fonda

Des del començament ens posem els grampons, ja que la neu està en perfecte estat. Poc a poc, la progressió es torna lenta, i la última rampa abans d’arribar al Collado del Diente sembla no acabar mai. Al Collado del Diente ja ens acompanya el Sol que a estones és tapat pels núvols. No és un dia de grans vistes, peró al menys no fa mal temps. La vista del Diente del Llardana és fabulosa. Quina planta que té aquest cim !!! És el director que es fa respectar plantat enfront d’una coral d’altius cims.

Diente del Llardana

Només falta remuntar l’espatlla del Posets per arribar al cim. No hi ha cap dificultat i un cop pujada la darrera pala, carenegem fins al vèrtx geodèsic als 3.375 del “segon” gran dels Pirineus.
Fa una mica de vent i fred, i la vista no és del tot bona. Hi ha núvols per sota nostre, sobre tot pel Nord. Tota una mala passada per a mí, ja que la meva idea era baixar pel Coll de la Paul cap al refugi d’Estós. Com els núvols tapen el delicat camí de baixada, sobre el que en Fernando (guarda del Forcau) ja m’havia avisat, decideixo ser prudent i tornar amb els amics alacantins pel mateix camí.
Al cim, compartim rialles, fotos i la alegria d’haver pujat amb un horari més que respectable.

Per no passar fred, decidim baixar al Collado del Diente a reposar forces. L’Adolfo decideix pujar al Diente del Llardana, i jo refuso la invitació per por que no em “vingui gran”, peró l’única cosa gran, va ser l’errada de no pujar. No és tan inaccessible com sembla, i l’Adolfo puja sense gaires complicacions.

En mitja hora més estarà amb nosaltres per iniciar la baixada al refugi.
El dia ha estat molt plàcid, i tot ique semblava que el cel ens deixaria anar alguna gota, ens ha respectat fins al final. Hem arribat molt aviat al refugi i no hi ha excessiu cansament, la veritat és que haguessim pogut fer alguna cosa més per rematar el dia.
A la nit s’afegirà al grup un noi arribat de Guissona, en Joan, que també prefereix fer muntanya entre setmana per fugir de les aglomeracions i quan el Fernando li comenta que per dissabte esperen casi setanta persones, deixa anar un renec de frustració. Planeja pujar el Posets i després fer alguna altra cosa. Jo, que he hagut de canviar l’itinerari, després d’avisar al refugi d’Estós de que no hi aniré, planejo pujar al Pavots, i fer coincidir-lo amb la data en que Russell va pujar el Llardaneta o Espadas. Per la seva banda, l’Adolfo i la Maite s’acomiaden, ja que ells demà tornaran cap a casa. Sort en el futur amics. Trobar uns companys com vosaltres ha estat un plaer.
Després d’un animat sopar marxem a dormir, demà m’espera un dia en solitari en el que tinc dipositades moltes il·lusions.

PIADA POSETS:
Refugi – Canal Fonda: 1:20 h.
Canal Fonda – Cim Posets: 2:25 h.
Desnivell: 1.275 m.

22-6-07: PAVOTS (3.121 m.). Homenatjant el mestre.

Com ahir, començo a caminar a les set, i cinc minuts després sento un xiulet rera meu. ¡¡ vaja !!, són la Maite i l’Adolfo que s’acomiaden de mí. Ens desitgem sort i continuo caminant mentre ells entren a esmorzar. El detall m’alegra molt la pujada i m’augmenta encara més, si és possible, la motivació per al dia.
Per tercer dia consecutiu, pujo per la Ball de Llardaneta, peró al contrari del que es podria pensar no m’importa gens ni es fa avorrit. Un cop sobrepassat el desviament cap a la Canal Fonda i pocs metres abans d’entrar a l’Ibon de Llardaneta, em desvio a la dreta i comença l’aventura per un terreny precàriament fitat. Per fí entro en un terreny poc trillat només depenent de mí. No és tant agoserat com sembla. Les referències de l’entorn són contínues i faciliten l’orientació.
Pujo una cota d’uns 2.860 metres i després hauré de baixar per buscar el millor itinerari de pujada cap al cim del Pavots, per una llarga pala de neu, que agafa una forta inclinació al final, sota una bona cornisa cap al coll.

Ibon de Millars i Eristes

Ball de Biados

Guanyo el cim sense cap dificultat. Impressionants vistes per arreu, i una visió privilegiada de la cresta Espadas-Posets. No fa vent, i el dia és clar. Estic ple de felicitat aqui dalt, em sento ple de vida, lliure i en armonia amb tot el que m’envolta. Es pot arribar a pensar que un forma part d’alló que tant admira i afegit a la feina ben feta augmenta, encara que sigui per uns instants l’orgull i la confiança, peró només en la mida justa per sentir-se bé, peró no superior a res ni a ningú.
Tot seguit guanyo una altra cota que és l’inici de la cresta de les Espadas, on no em vull ficar tot sol, tot i que qualsevol pot escoltar el seu cant de sirena.

Cresta Espadas-Posets

Sota unes roques, esmorzo durant una llarga estona, sense presses, el sol em somriu i les muntanyes m’acotxen. Com sentir-se un estrany? Com he de voler marxar?.
Una estona després baixo molt ràpidament disfrutant de l’espectacle del desglaç al Forau de la Neu i la vesant oriental del Diente de Llardana. Segueixo les passes del mestre i viatjo sense rumb fix, a veure quines sorpreses em prepara aquest fabulós massís, sempre prudent i atent a l’entorn.

Forau de la Neu amb el Pavots al fons

Una mica més a baix, enllaço amb el tram inicial de la Canal Fonda i trobo a en Joan, que ja torna del Posets. Intercanviem les experiències i decideix pujar també cap al Pavots seguint les meves indicacions. Jo en canvi, segueixo el meu plan, i començo a vorejar la Sierra de Llardana pel Sud-Est a una alçada d’uns 2.500 metres fins que decideixo pujar fins a dalt de la carena per veure si trobo el cap de la Ball dels Ibons. Efectivament després d’una estona d’esforç arribo a uns 2.650 metres i s’obre al meu davant una altra vista del Posets d’aquelles que no veu pràcticment ningú. Una immensa Paret que s’aixeca sobre l’Ibon de Posets. Espectacular. No penso en horaris només en caminar i descobrir. M’aturo per tot arreu a menjar o a beure, o només a gaudir del que m’envolta. M’acompanyen grans grups d’isards per tot arreu. Ells es mouen de maravella en aquest terreny pedregós que pot arribar a ser una mica molest.
Sense perdre alçada vaig seguint tota la Bal dels Ibons. Ibon de Posets, de Ferradura, de les Alforches

Posets des de la Sierra de Llardana

Ibons de les Alforches. Pics de Perramó i Escorbets

Ball dels Ibons. Ibon de Ferradura

...aqui enllaço amb el camí GR que ve del refugi d’Estós. L’aigua regalima per tot arreu i començo a estar una mica cansat, peró tan feliç...
Quina vista de tota la Ball de Grist als meus peus. Grandiosa.

Com tota la travessa d’avui, no puc fer una piada, només sé que vaig arribar al cim de Pavots en 2:40 h. Des del refugi, la resta és un homenatge a la improvització, un crit en defensa dels que ens agrada gaudir sense mirar rellotges, sense mirar alçades...

Un cop al refugi comença a arribar una bona gentada. Per desgràcia, passa el de sempre, gent que puja a dormir tard, fa soroll, gent irrespectuosa que possiblement es molestarà si et sent sortir a les sis del matí per començar a caminar. Com diria el Joan de Guissona “ Quins muntanyencs són aquests !!!”. I no li falta raó. Al matí següent jo que em llevava sense presses vaig començar a fer camí molt abans que els que havien de pujar a Posets i baixar a Biadós.
Peró bé, no clouré aquest relat amb el més negatiu del viatge.
El millor és recordar la felicitat d’haver descobert aquest immens massís ple de possibilitats per a tots els gustos, i la joia que he tingut durant aquests tres dies.

Prat de Cadí i Pont de la Tosca

2007-06-05T17:47:00.001+02:00

Bé, unes fotos del passat cap de setmana, amb l'excursió a Prat de Cadí. Una passejada, al cap i al a fí, però un lloc per a mi imprescindible per quedar-se amb una de les imatges més boniques de les nostres muntanyes, sobre tot en aquesta època, amb els colors de les flors acabades de brotar i el verd brillant de l'herba en contrast amb el gris de la gran muralla rocallosa del Cadí.

Aquí tenim el Pont de la Tosca, sobre el riu Cadí, molt a prop d'Arsèguel. Lloc tranquil i fresc per asseure's i prendre's-ho amb calma.

I una altra passejada als voltants del poble, aquest cop pel Prat Torrent, per tenir-ne una vista aèria

Estana i Arsèguel. Contrapunts baridans

2007-06-05T17:43:00.000+02:00

Després de passar per ambdues poblacions durant aquests dies, he pogut contrastar la gran diferència que les separa tot i ser les dues petites poblacions de la cara nord de la Serra del Cadí.
Estana, un poblet amb carrers desbaratats (tret del prinicpal) i algunes cases mig esfondrades, sempre m’ha sorprès per disposar només d’un restaurant però de cap refugi, alberg o fonda, tot i ser un lloc de pas important tant a l’estiu com a l’hivern per a excursionistes, alpinistes o passejants encuriosits que pugen cap a la Serra del Cadí a fer les seves activitats; al poble li manca aquella “mà de pintura” que faci que la seva visita valgui la pena per sí mateix, enlloc de ser imprescindible per arribar a prat de Cadí per exemple. Aquells que hem pogut conèixer son nou vinguts que s’estan reformant cases destartalades per fer-se segones residències i per desgràcia ni tan sols la seva església exerceix de reclam.

Vista parcial d'Estana

Tot el contrari que la descoberta d’aquest passat cap de setmana a l’Urgell. Arsèguel val la pena visitar-lo per sí sol. Es nota que hi ha un interès per tenir els carrers ben empedrats, i la majoria de les cases gaudeixen de “bona salut” o estan degudament conservades. Arquitectònicament la vista en gaudeix, però si ens aturem a preguntar, veurem que culturalment té una agenda d’allò més interessant, i a la població s’hi celebren entre altres actes, tallers de música folklòrica dels Pirineus, una trobada internacional d’acordionistes i seminaris sobre cultura pirinenca.
Potser l’explicació de tot plegat és que Estana té la pega de no ser municipi i pertànyer a Martinet.

Arsèguel, des del camí de Prat Torrent

De totes aquestes activitats ens informa en Marc, l’amo de l’hotel Font del Genil, antiga casa que ha recuperat un encantador hotel de sis habitacions, on es fonen la modernitat amb els antics materials.
En Marc es un arseguelenc que a part de fer negoci i viure al seu poble, intenta mantenir la vitalitat al municipi aportant el seu granet de sorra, i té el cap ple de propostes per que la gent que hi arribi, “no només camini, sinó que també conegui”. Entre aquestes idees, està la de fer uns seminaris de flora i fauna del Cadí o reobrir antics camins per la zona, tasca que ja ha començat donant el nom de cada habitació a una passejada o excursió que es pot fer des de l'hotel i de la que se'n pot trobar la ressenya a la mateixa habitació.
En quant a l’entorn natural, en Marc es mostra partidari d’un ús limitat dels vehicles a motor per evitar les destrosses i molèsties que ocasionen quads, motos i tot terrenys. També es mostra favorable a la utilització de guies de muntanya, per a aquells grups de persones menys avesats a la muntanya o la instal·lació de llocs de control als pobles d’accés a les valls per orientar i controlar als visitants, i així minimitzar el risc d’accidents alhora que es faciliten llocs de treball als habitants de la zona.
Com bé diu en Marc, de la muntanya no s’ha de fer un parc temàtic, només cal una mica de respecte vers la natura, i utilitzar el “seny català”, si és que encara ens en queda, per posar-hi unes bases de manera que tothom en surti beneficiat. Feina molt difícil avui dia. Molta sort Marc amb la teva iniciativa, i ànims a tots els arseguelencs a continuar fent del seu, un poble tant ple de vida i de cultura sense que calgui carregar-se’l.

LA "TASSETA" DE NÚRIA

2007-05-21T09:23:00.000+02:00

Bé, un altre intent de fer l'Olla de Núria, aquest cop al menys hem aconseguit fer-ne una "tasseta".

Dissabte 19-5-07

Per qüestions laborables d’uns i altres, hem quedat a trobar-nos a les cinc de la tarda al poble de Queralbs, al bar de sempre. La previsió meteorològica no diu res de bo, un cop més, però tant se val. De fet, en el moment d’arribar a Queralbs plou, però per sort, només serà una estona. No ens agradaria que la pluja ens acompanyés tot el cap de setmana, però els que som allà; el Francesc el Duff i jo (esperant l’arribada de l’Imma, el Joaquim i la Mònica), coincidim en que en els moments de pluja és com més bonica ens semblava la natura. El verd de prats i boscos es presenta molt més intens quan són molls i sense la lluentor del Sol, les gotes de pluja regalimant de les fulles o caient pels torrents, i el núvols fent el paper de l’embolcall del regal que amaguen rera seu.
Un cop ens trobem els sis que formem el grup, enfilem la pista cap a Fontalba, i poc a poc els núvols van marxant i el Sol ens pica l’ull abans d’amagar-se rera el Puigmal, fent un senyal de que aquest cop ens respectarà. La millor notícia, després dels núvols esvaïts és la manca de vent, tant present sempre en aquesta zona.

Després de xerrar una bona estona de tot una mica i trucar al Ciscu, que s’incorporarà demà al grup, plantem les tendes i sopem una mica. El Francesc ens amenitza el sopar amb un reguitzell d’acudits inesgotable. Resulta ser una estona d’allò més divertida, riem sense parar, i tots coincidim en que la memòria d’aquest home pels acudits és fora del que és normal, i que tots nosaltres amb prou feines recordarem un parell d’acudits per explicar quan tornem a casa. Abans d’anar a dormir, el Duff i jo fem unes últimes passes cap a la llotja de pedra on gaudim de l’espectacle sublim d’una vall de Ribes coberta pels núvols, on s’hi veuen reflectits els llums de poblacions properes i llunyanes, sota un Puigmal coronat per la lluna creixent. ¡¡quin regal per a la vista ens tenien preparat!!.

DIUMENGE 20-5-07

A les sis del matí toc de diana, esmorzar i recollir tendes. Finalment, després d’agafar tot el material hivernal “per si de cas”, només cal sortir amb una mica de menjar aigua i una mica de roba. La neu ha desaparegut pràcticament de tot arreu, exceptuant algunes congestes a les cares nord, però no cal res de material.
Amb les primeres llums del dia que il·luminen el principal objectiu del dia, el Puigmal, sortim a caminar per la carena, gens perdedora que ens menarà directament al cim en poc més de dues hores. Una pujada que coincidim en qualificar d’avorrida a aquest “cim de vaques” arrodonit, que tot i la seva alçada i els nou-cents metres de desnivell des de Fontalba, no tenen res d’especial. És la seva visió panoràmica des del Canigó fins a Andorra, passant pel Montseny, Montserrat, Pedraforca o Carlit, l’atractiu màxim d’aquest gegant devaluat i fins i tot menyspreat. ¡ Pobre Puigmal, només 90 metres et separen dels que s’emporten la glòria avui dia !. Segur que aleshores el nombre de visitants es multiplicaria.
A mitja pujada ens ha atrapat el Ciscu, que sortia de l’Hospitalet a un quart de sis, així que tots junts fem cim cap a quarts de deu. Fotos, rialles, una mica de menjar...¡¡ i més acudits del Francesc !! ¿com pot ser? Sempre en té algun a punt !!!.
Un cop acabat el piscolabis iniciem la baixada per la coma de l’embut, però els companys encara no estem satisfets, encara en volem més, per tant mentre el Ciscu sí que inicia la baixada cap a la Vall de Núria i Fontalba per tornar a casa, la resta fem un flanqueig que ens porta casi directament al Petit Puigmal, i d’allà cap al pic de Finestrelles. Nova aturada per picar alguna cosa (no paràvem de menjar !!), i no cal dir que nous acudits.
Durant tot moment ha bufat una mica de vent sobre la carena, molest, però res més. I el Sol ha estat present casi tot el matí, de vegades tapat per núvols foscos que finalment no han descarregat. Un dia ben estrany, a moments havies de treure’t tota la roba per excés de calor i a cops havies de tapar-te bé inclòs amb els guants, per no passar fred.
Des del Pic de Finestrelles, baixada en picat cap a la Vall de Núria. El Duff i el Francesc, a l’estil kamikaze i la Mònica, l’Imma i el Joaquim, molt tranquils de xerrameca. Jo, enmig, intentant no perdre de vista a uns i a altres com a petita norma de seguretat, tot i que no hi ha res de perillós en l’itinerari.
Un cop a la Vall de Núria, una altra aturada, un altre piscolabis i després cap a Fontalba, amb la calma.
Es nota que comença la temporada estival. Els jardins de Núria (nom que trobo més adequat per l’artificialitat del lloc), comencen a omplir-se de turistes que arriben en la seva majoria amb el cremallera. L’aparcament de Queralbs, ple de cotxes i autobusos ens confirma aquest fet.
Ha estat una sortida profitosa, “sosa” potser en quant a l’activitat realitzada, però amb bons moments i sobre tot amb molta diversió. M’he divertit moltíssim amb aquesta colla. Crec que hi ha hagut molt bona sintonia entre tots i de fet, en el comiat, entre abraçades i petons, ja parlàvem de la propera sortida. Bon senyal.

P.d: Un petit record per na Mª Jose Sierra, que sempre em va oferir un tracte amable i proper, i que ens va deixar el passat dissabte.

Jordi Sabater Pi

2007-05-08T09:40:00.000+02:00

Llegeixo una entrevista amb el Dr. Jordi Sabater Pi, eminent primatòleg que tothom coneix per haver dut a Floquet de Neu a Barcelona, i que resulta ser un enamorat dels Pirineus. Enmig de l’entrevista li recorden una frase seva: “Si Dibuixes, observes; si observes, coneixes; si coneixes, estimes i quan estimes acabes protegint allò que estimes”.
Potser hauríem de fer un estudi i saber què veuen els promotors de pistes d’esquí, d’hotels i apartaments, quan observen el seu entorn. Potser el verd dels prats i dels boscos duen gravat el símbol de l’euro i jo encara no m’hi he fixat prou, perquè està clar que l’únic que acaben estimant són les seves carteres.
De moment jo intentaré seguir observant, coneixent i estimant, el dibuix el deixo pels qui siguin més hàbils amb el llapis.

Lilium Pyrenaicum y Anayet: Dibuixos de la col·lecció de Sabater i Pi

Intent "ventilat" de Puigmal

2007-05-07T20:46:00.000+02:00

DISSABTE 5-5-07

Cap de setmana de retrobament amb el Ripollès, amb la solitud i la tranquil•litat. Em calia sortir una mica, no a l'aventura perquè ja no tenim quinze anys, però sí amb la tenda a l'esquena a la recerca de la Pau que ens ofereix la natura. Ja al començament vaig veure que no seria com anys enrera, quan, en un atac de comoditat vaig preferir dormir una mica més i anar en cotxe, que llevar-me a l'hora prevista per anar en tren.
Un cop a Ribes de Freser torno a canviar de plans i m'arribo a Planoles, on em desvio per pujar al Collet de les Barraques, passat el Refugi Corral Blanc. Tot el camí per pista asfaltada.
Mentre preparo la motxilla, em sento observat per un blanc Puigmal que és justa la davant meu envoltat per un carrussel de núvols que gira al seu voltant, empesos per una forta Tramuntana.

Ja carregat fins al capdamunt, començo a pujar cap al Pic de Dòrria, on tinc la intenció de picar un bivac, sempre a l'espera del que acabi dictaminant la meteorologia.
El camí travessa els últims metres del bosc i de seguida el terreny queda nu de vegetació, el que fa que el vent es faci més present. Ràpidament em calço les raquetes i segueixo el fàcil camí que va paral•lel a un filat pel bestiar durant tota la pujada. Una estona més tard, m'aturo a fer un entrepà sota una roca a raser del vent. ¡¡¡ quina mala elecció la de deixar les ulleres de “ventisca” a casa !!!. M'entretinc amb la vista de la Serra de Montgrony, el Puigllançada i la Tossa d'ALp per una banda i per l'altra els cims de Núria i el Puigmal, aquests darrers sempre tapats.
Un cop he esmorzat continuo durant una estona més però el vent és molt incòmode i els núvols són cada cop més a prop i comencen a baixar pel vessant sud. Ja no val la pena continuar, al cap i a la fi, el buscat "piset" amb vistes, només tindria una dutxa inesgotable. Torno enrera i un cop guardada la motxilla, faig un volt pels voltants del Collet de les Barraques, per veure les restes de les antigues mines i barraques per guardar el material que possiblement donaren el nom al lloc. Encara tinc temps de decidir on dormiré i baixo sense pressa, aturant-me uns minuts a beure de la Font Freda mentre escolto el concert de vent que no s'atura enmig del bosc. En tornar al cotxe m'adono de com ha canvia tot, també jo. Quin gran avantatge no dependre d'horaris com abans, quan anàvem a tot arreu en tren. Tot i així, necessito saber que encara em puc espavilar tot sol, que no cal que em duguin enlloc, com alguns que en lloc de companys volen guies, i que ni tan sols es preocupen de saber a on van, ni de mirar un mapa. Recordo un capítol del llibre Villa Russell, que em va falicitar l'Enric, en que Russell parlava sobre les ascensions en solitari:

“...no me avergüenza confesar que amo la soledad en las montañas...
...¿Cómo admitir que el alpinismo jamás podrá definirse como una simple diversión en la que, cuanta más gente haya, mejor nos lo pasaremos? Sería algo que recordaría un Carnaval. Sin embargo esta teoría parece en alza...Y el éxito, considerado como el atractivo de una ascensión, se mide hoy según el número de quienes tomaron parte en ella. ¡Éramos tantos! ¡Y eso ya lo dice todo!.
Perdón, mis queridos y honorables colegas, si veo aquí algo herético o artificioso. No se aprenderá el arte de ascender en el seno de una caravana; ni siquiera se puede tomar gusto real por las marchas. Uno se divierte y ya está.
...Ese título que porta el Club Alpino indica claramente que jamás tuvo como meta la de reunir a los hombres como si fueran actores sobre un escenario, la de agruparlos como a soldados durante un desfile o la de divertirles. En lugar de eso, su fin debiera ser el de desarrollar sus músculos, energía y vigor, para enseñarles sobre todo a contar con sus propias fuerzas cuando estén en contacto con el peligro, ocupándose lo menos posible de lo que hagan sus vecinos. Encomendarse a otras personas y depender de ellas, embota necesariamente la audacia y destruye toda confianza en uno mismo, por la poderosa razón de que ya no es necesaria."

Quan torno a la carretera, decideixo anar fins a Queralbs, on faig una passejada pels racons del poble. Aquest lloc té alguna cosa especial, que fa que m’hi arribi de tant en tant, potser és que em recorda els meus inicis a la muntanya, o potser és el xiulet del cremallera sorgint entre les encaixonades gorges de Núria, ara preses pels núvols, que em captiva com si fos un Ulisses.
A diferència de Setcases, Queralbs no ha perdut per a mi tot l’encant que trobava quan hi anava de nano, tot i que també ha crescut, inclòs amb algun edifici que surt una mica del que marca l’entorn, i que ha trobat la desaprovació d’algun veí que l’ha “batejat” amb globus de pintura i pintades demanant “més pedra!”.
Per sort, el fet que no siguem en plena època turística fa que no estigui massificat. Puc prendre una cervesa tranquil•lament i demanar per un lloc per dormir.

Esperarem que demà hi hagi més sort descansant a la Fonda Ca la Mari, que finalment ha estat una pitjor opció que haver baixat fins a l’alberg de la Farga. Dels tres llums de l’habitació, dos no funcionen, un d’ells el del bany. Per no parlar del destartalament general de les instal•lacions. Atenció als al•lèrgics a la pols, descarteu definitivament aquesta opció per descansar.

DIUMENGE 6-5-07

A les sis del matí sona el despertador, és la mateixa hora a la que surten de l’Hospitalet els companys del CMH. Faig una ullada per la finestra per saber que ens espera. ¡Vaja!, no ha canviat gaire la cosa, algun núvol i més vent.
Al cap d’una estona enfilo el cotxe cap a Fontalba, i observo des de darrera els vidres com els arbres s’encorben per la força del vent, sense imaginar el fort temporal que trobaré en arribar a dalt. Un cop aturat a la collada el cotxe belluga com si estigués a punt de saltar. ¡Retirada! El vent obliga a recular algun quilòmetre fins a trobar-me amb els companys, i decidim que avui no és el dia de fer res. És impossible caminar i per tancar la porta del cotxe he d’ajudar-me amb les dues mans.
Així doncs el cap de setmana s’escaparà sense cap cosa de mèrit realitzada. Bé, al menys he pogut estrenar les raquetes que ma germana em va regalar ¡ja era hora!.

22-3-07: Les Agudes i Turó de l'Home pels Castellets

2007-04-23T19:36:00.000+02:00

Una jornada tranquila és el que anava cercant aquests dies. La setmana ha estat molt dura, i em calia respirar tranquil, però tranquil de debó, no em volia ni preocupar del material d'una sortida a la neu, com la que feien els companys al Montardo, i a la que malauradament no vaig anar. Fugia de tot i de tots. Així vaig buscar una sortida "matinal", que em permetia que dissabte recuperés una mica de son i fer alguna coseta a casa, no molt, perquè a casa soc més aviat mandrós (que no gandul).
Diumenge a les vuit del matí passava a recollir al Duff i ens dirigim cap al Coll de les Ferreres, on trobem el gran aparcament totalment buit....uf, quin bon rotllo, penso que trobarem quietud durant el camí, i mentre ens posem les botes arriba un autocar de nanos, que emprén la marxa al mateix temps que nosaltres, acompanyats dels seus pares, i alguns d'ells equipats amb casc, segur que faran el mateix itinerari que nosaltres.

Un cop travessem la carretera, comencem a pujar pel mig del bosc xino-xano. En deu minuts arribem a un bonic pla herbat amb bones vistes. El nombrós grup s'atura a esmorzar i nosaltres continuem per anar sols i més tranquils.

Poc a poc anem arribant als gegants de roca que donen nom a questa part del Montseny, els Castellets, que anem superant un rere l'altre. No tenen cap dificultat, i sí l'alicient d'haver d'anar ajudant-se de les mans per progressar.

Un cop passat el primer Castellet, ¿què és això?...un altre grup al davant nostre, ¡ostres! en son 18, amb els que xerrem una mica, i que molt amablement ens cedeixen el pas, ja que portem un ritme força alegre, i ells, sent un grup tan nombrós s'ho prenne amb calma.

L'itinerari dona per anar xerrant i fent fotos i broma, la temperatura comença a pujar, peró encara s'està prou bé.

Un cop dalt de Les Agudes, dons el normal, batibull de gent que arriba del Turó de l'Home, on hi han arribat en cotxe és clar. El Duff s'encaparra a anar al Turó de l'Home, a veure d'aprop la torre de comunicacions, el que ell anomena arbre de Nadal de ferro, jejeje....allà hi esmorzem envoltats de gent de tot tipus, sí, ja sé....qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Per baixar escollim l'itinerari que segueix el GR-5, i que va a parar a St. Marçal. La veritat és que és una tartera, tant esgotadora com avorrida, el més bonic és acabar la tartera i endinsar-se al bosc, cobert amb un parell de pams de fulla seca. Allà hi trobem el millor racó de tota la ruta, un bonic i tranquil salt d'aigua on ens refresquem i ens recreem.

Una mica de Setmana Santa

2007-04-17T17:11:00.000+02:00

6-4-07:
després d’una nit de no aclucar l’ull, marxem ,no massa d’hora, cap a l’Espluga de Francolí, on passarem els propers 4 dies de turisme cultural i de natura a la Conca de Barberà, tot esperant una mica de pau reparadora i sobre tot bons aliments i bon beure. Aquesta bona terra això ho permet i ho proporciona en bona quantitat.
Durant el viatge la pluja apareix en alguns moments sense destorbar gaire, i en poc més d’una hora som a l’Espluga. Un cop allà, costa més aparcar que trobar la fonda, que és pràcticament a l’entrada del Poble.
Un cop arribats, ens rep 1 home seriós d’aquells que no dona gaire conversa. La fonda Ocell Francolí és agradable i acollidora, amb una petita recepció i menjadors a banda i banda. Els quatre pisos són farcits de velles i belles fotografies. Les habitacions són més que correctes amb algun guarniment en forma de quadre botànic, i un balcó amb sortida al passeig i vistes al campanar de l’església vella.
Un cop deixem la maleta, baixem cap la cova de la font major i ens aturem a dinar en una bodega que és al costat “El gatim”......no hem esmorzat i es nota. Com es aviat, tenim la sort de trobar lloc sense problemes i estar molt tranquils. Quin gran dinar !!!, a base d’amanida i escalivada amb formatges i una graellada.
Un cop ben alimentats, ens arribem a les coves, on trobem la primera pega a l’hora de comprar les entrades 5 € ¡¡¡, un autèntic atracament, tenint en compte el que després veurem. Unes grutes convertides en un petit Montjuïc de llum i de color dignes de Carles Buigas. El grup es dunes 80 persones ...només podem que fer beeeeeee....com les ovelles, vinga tothom “aborregat” i la guia passa de tot, és clar, ella va per feina. No aprens res, i si estàs a disgust l’apatia s’apodera de tothom. Les grutes són plenes de plafons lluminosos per tot arreu, i no hi ha manera d’apreciar la cavitat, ni tant sols d’adonar-te que hi ets. És com trobar-se en la sala d’un museu sota terra. Sincerament, no les recomano. Algun visitant fa la seva queixa discretament a la noia que guia la visita. L’excusa era previsible, som en festes i s’ha d’aprofitar l’arribada dels turistes.
Després de rajar degudament sobre la visita, tornem a la fonda a descansar una mica i fer la migdiada. Bé, això la Carol, jo em calço les botes i prenc un camí que du a l‘Ermita de la Santíssima Trinitat, passant per l’Oratori de St. Miquel.
Surto per la zona de vivendes uni-familiars, no sabria si catalogar-ho de zona residencial. La fresca acompanya, fa una mica de resol. Agafant poca alçada a la sortida del poble, s’endevina la bonica panoràmica que te aquesta comarca. Passo per sota dels gegants elèctrics que trenquen l’harmonia de l’exercit d’oliveres que m’escorta a banda i banda del camí, i unes poques irreductibles parcel·les de vinya. Se sent la remor dels moviments del poble. No és el meu entorn preferit però la tranquil·litat i l’aire mes o menys net em reconforta.
En arribar a l’Oratori de St. Miquel, m’estic una estona assegut gaudint de la vista de la Conca i bevent aigua fresca de la font que hi ha a l’altra banda de la carretera. Un cop he aclarit el meu cap torno xino-xano, cap a la Fonda.
A l’hora de sopar m’adono que els mals de l’estrès encara els duc a sobre, a part de no haver pogut dormir la nit anterior, l’estómac em dona guerra. No puc ni acabar de sopar i vaig al llit un xic fotut. Al menys hem comprovat que l’amo de la fonda, tot i ser de poques paraules no es tan esquerp com semblava. Molt amigablement, ens recomana una excursió i la visita al museu de la vida rural.
Un cop al llit, ens adonem que les parets semblen paper de fumar, ja que es pot escoltar alguna televisió una mica forta de volum, però algú ja s’encarrega de donar un toc d’atenció i s’acaba la gresca.
7-4-07:
Avui me llevat molt millor, més descansat, però amb l’estómac reclamant paciència.
Hem decidit sortir d’excursió al Mirador de la Pena, el que ens havia recomanat l’amo de la fonda, però primer passem pel supermercat i la farmàcia.
Ruta plàcida, senyalitzada, amb senders ben fressats i pistes per on, desgraciadament, passen cotxes i quads, tot i que és un espai protegit...¿espai protegit? Quina gràcia!!. ¿per que en diuen espai protegit? Protegit ¿de què exactament? ¿o de qui? He de suposar que la protecció és contra el dimoni del totxo, que ataca sense compassió tot allò del que en algun moment es va dir que era bonic, i és que ara, el mot “bonic” defineix un bon emplaçament per fer-hi hotels, urbanitzacions, restaurants, sens miraments, fins al darrer pam. Si és així, em sembla molt bé. Només caldria anar una passa més enllà i protegir als qui anem caminant dels salvatges de les motos de cross, dels quads i dels cotxes.
Mentre anem pujant no deixo de fixar-me en la cara que va fent la Carol, que de moment no remuga i somriu, bon senyal. Anem solets pels senders i tots dos gaudim del que trobem, com l’antiga carbonera, el pou de glaç o les pedreres......finalment, unes vistes grandioses des del mirador sobre la Conca, Poblet, l’Espluga....i al fons els nous molins comencen a tacar el paisatge, i uns altres caminants enceten el debat sobre si és preferible tacar el paisatge o l’atmosfera...¡¡¡quina llàstima haver d’escollir!!!....
La baixada va directa per un sender enmig del bosc anomenat de mata-rucs, nom que no ens estranya veient com n’és de dret i estret. Per desgràcia nostra, ens han faltat uns minuts per arribar a l’hora del dinar dels restaurants i fondes de l’Espluga, però és igual, matarem el cuc amb un entrepà i una cervesa en un local al costat del casal, el que diríem un casinet, on els més grans van a petar la xerrada i fer la partida.
Després una migdiada i una mica de lectura. Ara estic més tranquil, i més q ho estaria si l’imbècil del cotxe aturat en front de la fonda deixés de tocar la botzina. Sembla mentida que haguem de tenir problemes d’aparcament fins i tot aquí, tot i que em sembla que és més la comoditat de no haver d’anar a deixar el cotxe un carrer més enllà.

El cos a la ciutat, l'ànima a les muntanyes

2007-03-09T11:27:00.000+01:00

No és el primer cop que expresso el meu diferent sentir quan sóc a ciutat i quan soc enmig de la natura, però hi ha dies en què es fa més evident quin és el lloc en que un està fet per ocupar. Veig amb desànim com les persones a part de carregar-nos el planeta, ens carreguem els uns als altres el nostre espai vital, i passem per sobre dels nostres conciutadans, realment la jungla. Forma part de viure a ciutat, renunciem al benestar mental i espiritual per tenir tot un conjunt de suposades comoditats i serveis, però nois, jo els refredats els agafo a casa, mai quan soc a la muntanya. Ahir mateix vaig anunciar als quatre vents que renunciava per sempre més a agafar un taxi. Sí, ja sé que vaig ser massa agosarat però no em ve de gust entrar en un cotxe i fer de co-pilot de “rallis”, i a mig camí vaig fer aturar el taxi per agafar-ne un altre que va resultar, si era possible, pitjor. Evidentment no era el primer cop que em passava alguna cosa així, i això que aquest és un sector que em toca de ben a prop. Per si fos poc, un camió de l’ajuntament recull les escombraries col·locant-se al mig de l’encreuament de dos carrers, ni un metre enrera ni un metre endavant, tot sigui per molestar. Ja no parlem del metro, un gran laboratori d’estudi de la resistència humana al patiment. Tot s’hi val, cops de colze, passar per sobre dels altres.....i no se salva ningú, ni avis ni joves, ningú. No hi ha ni unes mínimes pautes de conducta.
No dic res que no sapigueu, ja ho sé, però avui em venia de gust dir el que ja deia Russell, a la natura s’esvaeixen els baixos instints que a la tenim a la ciutat.
Puc viure entre fum i soroll, com he fet tota la vida, esperant que arribi el cap de setmana per fugir, però lamento profundament que no siguem capaços d’ajudar-nos a fer més suportable la vida a la ciutat, que prou problemes tenim tots plegats, com per a sobre haver d’anar sempre amb la màscara de gos enrabiat.
Apa, salut

4-3-07: Aneto, pel corredor Estasen

2007-03-05T18:53:00.000+01:00

Un altre desig fet realitat.
Ahir em vaig estrenar a l'Aneto de la manera que més m'atreia, pel mític corredor Estasen. No em venia gens de gust fer una estival que es convertís en una "romeria" i acabar agobiat de gent al pas de Mahoma, on no seria el primer a recular abans de recollir ticket al "turnomatic". Al final ho vam fer, en un intent de mini-stage de reciclatge alpinístic. I dic intent perque no van caler ni cordes ni material dur, peró tant se val, va ser dur pel carregament de les motxilles, no va ser gaire fred i en canvi va ser divertidíssim i molt disfrutón.
Sortíem divendres de Barcelona als volts de les vuit de la tarda, després d'anades i vingudes, i és que les presses sempre són dolentes. Els mòbils treien fum..."ara arribo!!" "tornem a casa meva, que m'he oblidat la màrfega"...etc etc. Erem quatre al cotxe, el Josep, ens duia en el seu cotxe al Duff, al Gerard i a mi. A l'altre cotxe anaven el Cisco, el Xavi, el Jose i l'Agus, que havien sortit més aviat.
Després de l'habitual paradeta a cal Macho, a Alfarràs a fer un bon sopar, continuem cap a Plan de Senarta, on arribem als volts de la una de la nit, poc després de tenir un bon ensurt a la carretera, on casi atropellem, o més ben dit ens embesteixen uns senglars.
A plan de Senarta, vivac al costat dels vehicles sota una lluna plena impresionant.

A les sis del mati, com és habitual, el Cisco s'encarrega de tocar diana, i preparem tot força ràpid per començar a pujar per la pista de la Vall de Vallibierna....¡¡¡sorpresa!!! podem pujar gaire bé fins al refugi de pescadors, on ens preparem les pasadíssimes motxilles, amb tot el material que es reparteix entre els participants.
Poqueta neu fins que arribem a l'estany intermig de Corones, on ja es fa contínua peró amb poc gruix i tova. No calen els grampons, peró sí tibar fort de pals amb tant de pes. Em meravello a cada passa i intento assaborir cada instant, per dur que sigui, d'un gran ambient.

El Xavi, incomprensiblement, provoca al Gerard qerque canti, i sorprenentment no acaba plovent.
En quatre hores arribem a l'estany superior de Corones, a peus del Gegant del Pirineu.

Allà plantem les tendes i mengem alguna cosa.

El Josep, el Gerard i el Jose, pugen al cim de l'Argüells a fer el primer tres-mil del cap de setmana. Jo que tenia també la idea d'acompanyar-los, decideixo al final quedar-me dins la tenda descansant i refent-me del meu habitual mal de cap (¿alçada?). I ha moments de tot i alguns entenem el que deu ser estar tantes hores tancat a les tendes en les expedicions, i el Xavi ens explica anècdotes de l'Aconcagua per il·lustrar-ho una mica. Un cop arriba el Gerard a la tenda, la conya i els acodits assegurats, peró a les sis de la tarda estem tots clapant, em sembla increïble. Em desperto tot sol a les tres de la matinada, encara ens queda una estona i intento dormir una mica més.
A les quatre, tothom despert i a prparar la pujada a l'Aneto. Sorprenentment anem força ràpid a preparar les coses i a les cinc de la matinada ja estem caminant cap a la base del corredor. La veritat és que porto el frontal diguem que per amortitzar-lo, perque la preciosa lluna plena que ens vigila ens ajuda en la progressió.
Un cop arribem a la base del corredor, l'Agus renuncia a pujar ja que no es troba garie bé, i el Cisco l'acompanya a les tendes.
Per la meva part, una tonteria m'ha fet perdre un bastó, i he renunciat a anar-lo a buscar, per por a cansar-me en excés.
La neu ara està perfecta i hi ha una traça que sembla fer del corredor una escala cap al cel, aixi que no ens encordem i progressem força bé. Comença a sortir el Sol i la estampa comença a ser espectacular, més encara quan sa''riba a la sortida del corredor, i l'Agulla Davui és una pedra preciosa que llueix per sí mateixa.

A l'altra banda comença la grimpada cap al cim de l'Aneto.
Pocs minuts després, només hi han somriures i abraçades efusives. Desapareixen aquelles petites coses que amoïnen alguns i ens tornem a convertir en amics inseparables de la natura i la llibertat.

EL Duff i jo al cim de l'Aneto

No ens entretenim gaire a fer fotos i descobrir tots els cims que veiem que tenim a la vista, bufa un fort vent que ens fa baixar ràpid cap a la Punta Oliveras, segon cim de la jornada que realment no ens mereix ni la foto de cim. És el que vaig anomenar, no sé si gaire afortunadament, un cim "chorra". Un cim que possiblement, no aniries a fer mai de la vida si no és perque hi passes pel costat. Sota del cim, i arraserats del fort vent, fem una mica d'esmorzar i després enfilem la baixada pel Coll de Corones. Desgrimem sense problemes i arribem a les tendes. Han estat unes cinc hores en total i ha estat fabulós. He pogut fer un vivac hivernal, probant el material i el meu cos a una cosa a la que no estic acostumat. He pujat al Gegant del Pirineu pel millor camí, el temps ha estat benèvol i els companys, què dir? una maravella, bona gent i "professors" tots ells.
La baixada cap els cotxes, millor oblidar-la, amb el pes de la motxilla em costava un munt i anava moooolt xino-xano. De tota manera, feina feta i una sortida magnífica. Ha estat un festival de sensacions, i de colors. La claror de la lluna plena, la lluentor de la neu, els taronjes de la roca incendiada per la sortida del sol...¿com no ens ha de costar tornar a casa?

Casualitats que ens apropen

2007-02-14T10:16:00.000+01:00

Continuo amb la immersió en la història pirineística i tot llegint el llibre “Vignemale, el señor de los Pirineos”, m’adono que la darrera visita de Henry Russell al Vignemale va ser el 8 d’agost del 1904. Sense saber perquè, faig un salt del sofà i busco les fotos de la meva primera internada al massís i al cim....¡¡vaja!!, ja és casualitat que la última visita de Russell al “seu” massís, coincidís exactament amb la meva primera visita, tot just cent anys després, el 2004.
Aleshores res no estava programat, només tenia al cap la idea d’arribar amb els companys i conèixer aquelles muntanyes de tant prestigi, i saber una mica més sobre aquell home que en va fer casa seva.
Ha estat una coincidència divertida i agradable que, íntimament, m’ha lligat una mica més a Russell.

Lliçons als trenta...i tants

2007-01-30T18:20:00.000+01:00

La sortida al Comabona del passat cap de setmana ve ser molt animada, plena de riures, bromes, i situacions divertides, fins i tot estranyes.
Ahir dilluns els participants de la sortida vam rebre un mail divertidíssim, en que una companya feia una crònica un tant surrealista a mode de carta escrita a una amiga. Diríem que el text era una anada d’olla, però que en llegir-lo, pel que sé, tothom ha rigut d’allò més. Com a col•laborador de la pàgina web del club, m’he permès la llicència de penjar-ho a la pàgina de la nostra secció, amb la intenció de compartir amb la resta aquell text tan boig. A l’hora de penjar-lo he tingut dubtes, per si era massa passat de voltes, però he tirat endavant.
A primera hora de la tarda he rebut d’un amic, membre de la junta, i participant d’aquesta sortida, un correu i una trucada, comentant-me la seva sorpresa perquè hagués penjat a la web aquell escrit. No em critica haver-lo penjat, però em fa notar que he d’anar amb compte amb el que publiquem, ja que els no assistents poden fer interpretacions molt diferents, inclòs malintencionades, que poden anar en contra de la web, ara que funciona tan bé.
Immediatament he retirat l’escrit, i és que les seves paraules m’han obert els ulls. No tinc la mentalitat d’home de club, que està pendent de qualsevol detall, segueixo sent tant pardalet com abans, sempre creient amb les bones intencions, el bon rotllo que diem ara. I això que ja he vist històries que m’haurien d’haver fet canviar el xip.
D’una banda em creix l’admiració que tinc per aquest, i els altres companys que donen tant temps de la seva vida a l’hora de millorar el funcionament d’una entitat, de qualsevol entitat, aquells als que se’ls ha d’agrair tants esforços, i dels que tant se’n pot aprendre. Però per una altra, no aconsegueixo assimilar, que pugui haver persones al món que vagin amb la mala baba pel davant, i que amb qualsevol pretext puguin posar en dubte la capacitat dels seus amics, companys, conciutadans, etc. ...
El comentari d’aquest amic, no ha estat una crítica sinó un advertiment del que pot succeir si et topes amb gent de mala baba.
Gràcies per la lliçó, que ja hauria de tenir apresa a la meva edat.

29-1-07: Pic de Comabona (2.547 m.)

2007-01-29T21:20:00.000+01:00

Bon inici de temporada, si és que li podem dir temporada a aquest hivern tan estrany.
Aquesta sortida, inclosa en el cicle d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc l’Hospitalet, no havia tingut gaire temps de preparar-la, perquè el mal temps ens havia tallat el rotllo de la idea inicial d’anar al Bachimala. Al final vam decidir anar cap a la Cerdanya, aprofitant que teníem allotjament al mòdul que el Ciscu té al càmping de Prullans.
Sortíem de l’Hospitalet el dissabte a les sis del matí, sense el Duff, que pobre s’havia quedat sense cotxe aquell mateix moment. Així doncs en total set participants per a la primera sortida del cicle d’enguany. Així doncs, per una banda el Josep, la Yolanda i jo, i per l’altra, el Ciscu, la Chelo, l’Anna i la Mònica.
Després de prendre un cafè a Martinet, anem cap al refugi de prat d’Aguiló. Nosaltres no arribem fins tant amunt com el Ciscu i comencem l’excursió a 1.440 metres d’alçada, cap a les deu del mati amb una temperatura de -8,5º C...¡¡quina rasca!!.
Quan arribem al refugi, ja ens esperen des de fa alguna estona. Hi ha molta conya i bon ambient, i el dia es esplèndid. Cap núvol !!!!. Aqui fem una mica d’esmorzar i cap amunt, a buscar el Pas dels Gosolans.

L’únic que porta raquetes és el Ciscu, per variar, la resta hem decidit passar de raquetes i dur només els grampons. bingo del Ciscu !!!...La veritat és que la zona no estava molt malament, no hi havia molta neu però hi havia zones on les raquetes anaven molt bé. Els grampons no van sortir de la motxilla, i el Ciscu. vinga a obrir traça !!!. Sort que és una fiera, per això les noies se’l rifaven per compartir habitació.

Al pas dels Gosolans ens espera la ventada que anunciaven els meteoròlegs. Déu n’hi do quina rasca, però ens ho estàvem passant tant bé que casi se’ns en fot, comentaris, acudits i confessions per tots els gustos i de tots colors, que ens fan partir-nos de riure.
Ara bé la passejada final fins el cim del Comabona. Allà més conya, fotos de rigor i petons de rigor també és clar, sense distincions que aquí ens estimem molt tots. Mil cent metres de desnivell, però molt tranquils i sense gaires patiments.

No ens podem recrear molt mirant el paisatge superb que ens ofereix un dia tan clar, i tirem força ràpid cap a baix. Baixo tranquil, xerrant amb uns i altres excepte amb el Ciscu i el Josep, que li foten canya cap avall. Em sorprèn la Chelo que mentre baixa es descollona de riure tota sola, ...jejeje...no sé què esmorzes, però passa’t una mica...jejeje.
Va caient la tarda i em sap greu no poder asseure’m uns minuts a contemplar l’espectacle dels colors canviants sobre la Cerdanya, de taronges a liles.
Ha estat una sortida molt relaxada, sense gaires pressions pels horaris i sense gaires esforços físics (serà que m’estic recuperant?). Això sí, no recordo una sortida tant animada i divertida des de feia temps.
Arribem al cotxe a les sis de la tarda amb una temperatura de 2º C. I tirem cap a Martinet a comprar unes coques d’aquelles tant bones (¡¡s’ha d’acompanyar el vi de la Mònica !!) i ara cap a Prullans, al càmping, on el Ciscu ens ha ofert allotjament en el seu mòdul.
Després de tastar la boníssima escudella i la carn de xai del Manolo, l’amo del restaurant, anem a fer el ressopó amb vi de la Rioja i una mica de coca.
El tema del vi bé de lluny, d’una conya amb la Mònica. Finalment, després de molts intents hem pogut fer una excursió plegats i celebrar-ho amb vi....alguns amb aigua, però és igual, no serem supersticiosos, no fos cas que ens dugui mala sort.

Mentre xerrem, van caient cap els llits un rere l’altre, i només quedem la Mònica i jo, que per casualitat hem descobert que tenim una part del nostre passat en comú...jejeje...ara resulta que sortíem de marxa pels mateixos llocs durant la mateixa època i això ens duu a xerrar de tot plegat una mica, gustos musicals, locals, amics, i com no, els canvis que hem anat fent nosaltres i el nostre entorn...i és que és inevitable....aleshores tot era molt millor !!!! ande vas a parar !!!!....
I entre un vinet i un altre, anar xerrant de tot plegat, el Ciscu es lleva per començar una nova jornada, i nosaltres sense dormir !!! como en los viejos tiempos !!! jejeje...
Fem cafè a veure si podem aguantar l’excursió que farem avui, i ens pensem que aguantarem, però és asseure’m al cotxe i caure rodó...
Havíem d’anar al Moixeró, però la pista està completament glaçada, així que girem cua i anem cap a Estana, per anar a Prat de Cadí. Bé, jo me’n vaig assabentar allà, perquè estava completament clapat. Una cop arribem, la Mònica i jo decidim quedar-nos clapant als cotxes un parell d’horetes, i després fer un cafè. També és “cachondeo” que al bar hi hagi el borratxo de torn donant-nos la tabarra. Després fem un tomb per allà esperant que arriben la resta de la colla per tornar a casa.
Ha estat un cap de setmana collonut. Estic molt content per com ha anat tot, i per les noves “troballes”, la Chelo i la Yolanda, a les que he conegut fa poc, l’Anna, amb la que tenia moltes ganes de fer muntanya després de tant temps, i la Mònica, aquesta “ànima bessona” de les nits de Poblenou . Amb les altres “feres”, el Ciscu i el Josep, sempre és un plaer compartir muntanya.

Ja tenim equip !!!

2007-01-19T10:10:00.000+01:00

No em refereixo al Barça, ni tampoc a un equip competidor de cap especialitat muntanyenca. Això sí, hi ha qualitat i talent suficients, però sobre tot el caliu i les ganes necessàries per tirar endavant un gran projecte. Per no parlar de l’ambició, que Deu n’hi do la que hi ha.
El passat dimarts, vam formar el grup de treball que tirarà endavant tot el projecte de l'homenatge a Henry Russell. Principalment format per l’Anna, la Imma, el Duff, el Cisco i un servidor, tot i que també comptarem amb col•laboracions puntuals en algunes tasques com traduccions o dibuixos, com el Dani, el Xavi i d’altres.
Des d’aquí vull a agrair-vos a tots aquesta posada en marxa, que a part de molta feina, segur que ens durà moltes alegries.
Arrenca la maquinària Russelliana...¡¡¡ bona feina !!!

30-12-06: Tuc de Mulleres (3010)

2007-01-02T12:29:00.000+01:00

Divendres 29-12-06

És el que podríem dir de l'any 2006, que ens va deixar molts intents de cims sense poder completar, com aquest Tuc de Mulleres, del que ja havíem fet un intent el passat mes de Novembre, però el passat dissabte 30-12-06, vam poder celebrar el final de l'any com Deu mana, amb la benevolència meteorològica i unes meravelloses vistes.
Ens feia il•lusió poder tancar l’any amb alguna excursió. Tant era una sortida matinal pel Montseny que un gran cim pirinenc i ens vam decidir per anar al refugi de Conangles pel bon record que ens quedava i per les facilitats que donava tenir-lo a peu de carretera, sense fer l’aproximació de nit quan arribéssim.
Sortíem divendres 29 per la tarda de Barcelona, ja que tant el Duff com jo treballàvem fins al migdia. El Duff...per fi fa aparició en aquest bloc el meu “germanet” argentí, company, amic, confident, i un llarg etcètera des que érem adolescents inquiets, potser de vegades excessivament inquiets, fins ara que ens pensem que comencem a saber què és això de la vida, perquè com ell mateix diu, cada cop que sortim, les muntanyes ens ensenyen alguna cosa més. L’altre membre del grup era el Toni, que ja va venir a l’intent de pujada del mes passat, que porta joguina nova, un GPS auto-regalat per Nadal.
Així doncs tots tres sortíem de Barcelona divendres a la tarda cap a Conangles i després d’una petita aturada al supermercat de Pont de Suert per comprar les quatre coses necessàries vam arribar al refugi just a l’hora de sopar. Per diversos motius crec que tots tres necessitàvem aquella sortida, per mi una fugida d’aquesta bogeria nadalenca, de corredisses per comprar i àpats interminables, que cada dia m’agobíen més. En aquestes dates encara se’m fa més difícil ser a la ciutat.
Havent sopat, una conversa mapes en mà per decidir quin cim faríem al dia següent. Com sempre, el Russell era el que tenia a favor més vots, però el túnel de Llauset era tancat i això encara dificultava més una travessa que ja era força llarga sense saber l’estat de la neu. Al final i sense gaire debat, vam decidir-nos pel Mulleres.

Dissabte 30-12-06

No vam matinar gaire i esmorzàvem a les set del matí. Entre unes coses i altres començaríem a caminar sobre les vuit, a l’Hospital de Vielha, carregats amb grampons i piolets, decidim deixar les raquetes al cotxe veient que la manca de neu és evident i pensant que no ens seran tan útils com els grampons.

Sense escalfament previ, decidim tirar a un ritme tranquil, pensant que aquest cop sí teníem temps de sobres per completar l’ascens al cim.

No trobem gaire neu fins arribar a la segona cascada que apareix gairebé glaçada del tot.
De moment la neu es barreja amb els rocs del camí i no és fins arribar a l’alçada del refugi, on la neu ja és contínua, que decidim calçar-nos els grampons aprofitant la paradeta de l’esmorzar. L’aposta pels grampons surt força bé, tot i que la neu no és prou bona per a cap utensili, en alguns llocs més ombrívols, a la vora dels estanys, la neu és més dura i avancem bé, en d’altres es fa evident que les altes temperatures no ajuden i els peus s’enfonsen, no per un ample mantell nival sinó per estar massa tou i no cobrir del tot els forats entre les pedres.

Arribats als peus del que sembla la muralla final la pujada és fa més penosa, i tothom avança al seu ritme, incrementant el nombre d’aturades per recuperar forces. Fa calor. El cel és ras i cada mirada enlaire és marcar-se una fita per arribar gairebé comptant les passes a un objectiu marcat. Respires. Mires al teu voltant, i el panorama augmenta amb cada poques passes que es fan. Però encara no veig el coll.

Respires un altre cop i tornes a caminar amb perfecta sincronia de moviments i respiració. Per fi el coll es deixa veure, just en el moment en que els quadríceps comencen a fer figa. Primer una cama i després l’altre. M’aturo. Respiro. Avanço poc a poc però amb fermesa. La motivació és altíssima i no em penso aturar fàcilment, tot i que encara no estic al meu millor nivell de forma. Una estona abans el Toni ja ha comentat que nosaltres dos tirem al nostre ritme, sembla que també li costa. Arribo a la grimpada i se m’escapa un somriure...¡ara disfrutarem! La canal no està formada...bé, la veritat és que no hi ha canal, tot està pelat. El Duff i jo grimpem junts i abans d’arribar ja escolto un crit d’admiració i penso, algú ja s’ha trobat de morros amb l’Aneto. Tinc tantes ganes de tenir aquesta visió que per un moment m’oblido de les rampes. Ja hi som. Esplèndid, espectacular, impressionant. Els ulls se’n van cap al Massís de les Maladetes, cap els Montes Malditos, però inevitablement el Russell ens atreu de manera especial.

Aquest any se’ns ha escapat uns quants cops, com si ell mateix ens marqués el moment oportú per trobar-nos, al cap i ala fi, és el seu territori, les muntanyes manen, nosaltres obeïm les seves ordres i seguim el nostre instint. Ara el meu instint m’ordena que m’aturi uns moments a recuperar les cames enrampades, és tot un plaer fer-ho amb aquestes vistes i la temperatura gens hivernal que tenim.

Ja queda poc. Faig les primeres passes i tornen les rampes. M’aturo i recupero. No puc avançar gaire cada cop que arrenco. M'està costant molt. Després ja buscaré les causes, ara he de tornar a arrencar. Quatre passes més i una nova aturada. Els membres de l’altre grup que hem trobat a la pujada em passen un rere l’altre. M’aturo constantment en una posició diríem que cop decorosa...parlant clar, amb el cul mirant cap a la Meca, algun mal intencionat em podria deixar ko i ni podria defensar-me. Torno a arrencar, em sembla que el Duff ja és al cim. Sí, i algú l’ha avisat de les meves rampes. ¡Què gran! Baixa a ajudar-me a estirar una mica, ¡ets molt gran, germà!. Estic sota el cim i no em puc bellugar, però curiosament tampoc puc parar de somriure perquè arribaré encara que sigui arrossegant-me. El Duff m’acompanya, només són unes passes. Ja hi som. En qüestió de segons deixo de tenir rampes. No em fa mal res. El dia és radiant i la vista preciosa i extensa.

Això ho cura tot.

Penso en els pioners quan em fixo en la torreta de pedres, no puc evitar recordar l'admirat Comte Russell.

El Toni ja arriba i els tres ens felicitem per tot, i ens fem les abraçades i fotos de rigor.

Recuperem forces i preparem la baixada perquè se’ns ha fet un pèl tard. Amb la baixada em llenço com un coet i amb prou feines m’adono que ara el que té problemes és el Duff, que baixa lentament, junt amb el Toni. Em vaig aturant per esperar-los una mica però a la zona ombrívola de la vall quan està començant a marxar el Sol, si m’aturo massa estona em quedo glaçat.

Els espero a la mateixa roca on hem esmorzat, ens ajuntem i anem tirant. Una mica més avall, ens descalcem els grampons i recollim aigua del riu, ja que ens que hem quedat sense líquids.
Finalment arribem de nit als cotxes. Molt cansats, però res que no s’arregli amb una bona cervesa (un bon mate en el cas del Duff) i un excel•lent sopar fet per l’Elena. Després de sopar brindem per tot o per tots. I perquè el 2007 ens dugui molts dies com el d’avui. Em quedo amb la felicitat immensa de ser allà dalt, seguint les passes de qui ja sabeu, amb les abraçades dels companys, amb la companyonia de tots els muntanyencs que hem trobat, amb l’amabilitat dels guardes (i amb el menjar). Tot ha estat perfecte. Només cal millorar la forma, però això ja són figues d’un altre paner.
Hem patit, però com hem gaudit !!!...Així que tot va bé si acaba bé.

FELIÇ 2007 A TOTS !!!

Portes que s'obren

2006-12-13T18:54:00.000+01:00

Segueixo avançant en aquest món dels pirineístes, dels grans estudiosos de la nostra serralada, un món que sembla petit, però que és immens. De moment fent una aproximació per gaudir del paisatge, encara sense presses abans del gran atac final. Aquesta aproximació m’ha dut, casi sense voler, a conèixer l’Enric Faura, director de la revista Vèrtex i escriptor de llibres com “Antologia de literatura excursionista catalana”, “Pirineos en esquís. 150 itinerarios”, “A tota cresta. 30 crestes del Pirineu” o “Pirineos Íntimos”, a més gran coneixedor i seguidor de la figura de Henry Russell, motiu que ens va fer adreçar-nos a ell per exposar el nostre projecte. Casualitats de la vida, el meu bon amic Carles havia estudiat amb l’Enric Faura fa una pila d’anys i es va encarregar de contactar amb ell per després concretar la trobada. Després de vint anys sense veure’s es retrobaran per parlar de muntanya un altre cop. És curiós que portin tants anys sense veure’s quan la FEEC es troba a cinc minuts del nostre lloc de feina.
També ens acompanya la Txell, a qui agraeixo molt que s’oferís ràpidament a acompanyar-me, i que també tenia ganes de conèixer l’Enric; a més ella ja coneix això de tractar els temes entre entitat i federació i estava segur que si calia, seria més àgil que jo alhora de tractar algun tema concret.
L’Enric ens rep a la seu de la FEEC a quarts de vuit del vespre, és un home afable i amb la parla tranquil·la de qui sembla haver passat hores davant els llibres, d’aquelles persones amb qui compartiries un cafè rera l’altre, perquè amb cada glop et deixaria anar una gota de saviesa muntanyenca.
Un cop fetes les presentacions, com és lògic, parla amb el Carles sobre tots aquests anys que han passat, mentre ens acompanya a una sala que fins la nostra arribada era ocupada per un home que fa broma mentre l’abandona davant l’arribada dels “ocupes”. Sense saber-ho, acabem de fer fora a en Francesc Guillamon, company d’escalada de Josep Manuel Anglada, que formaven una mítica cordada.
Un cop ja aposentats exposem una mica les nostres idees sobre el projecte i li presentem l’esbós que hem preparat, però em fa l’efecte que l’Enric ens rebia amb una idea un xic errònia de la nostra visita, ja que molt aviat ens va fer saber les nul·les possibilitats de finançament que podríem trobar a la Federació per al nostre projecte. Al principi em va sobtar, però després vaig pensar que era lògic que volgués deixar ben clar aquest aspecte el més aviat possible, ja que deuen tenir centenars de sol·licituds d’aquest tipus. Per sort, crec que ràpidament vam deixar clar que no anàvem a la recerca de fer calaix i que per a nosaltres és més important saber que opina del nostre homenatge algú tan important en la matèria, que sabíem podria sentir una certa identificació i que ens pot ajudar a orientar-nos en aquest món de la recerca, tan nou per nosaltres. I de fet el propòsit sembla que es va aconseguir. Ens va avisar de les dificultats que tindrem per dur aquesta empresa però ens va indicar quins eren els millors camins per arribar fins al final, a part de donar-nos alguna bona idea per afegir al projecte inicial i oferir-nos documentació per treballar.
Va ser una trobada molt positiva, vam conèixer una gran figura de la literatura muntanyenca a Catalunya i ens va posar al nostre abast els seus coneixements i material sobre Henry Russell.
També estic molt content pel Carles perquè dins del seu desert de quotidianitat va gaudir d’un oasi de muntanya, encara que fos entre quatre parets, però estava entusiasmat de sentir-se partícip. Estic segur que amb ell ficat dins del projecte tindríem un gran investigador.

Intent de pujada al Mulleres

2006-12-01T18:18:00.000+01:00

Ja fa un parell de setmanes que vam intentar pujar al Mulleres des de l'Hospital de Vielha, lloc que cada cop que visito trobo més horrorós. Només li faltaven les obres del nou túnel per acabar d'espatllar-ho.
Vam sortir a caminar molt tard, i aixó és el que va impedir que fessim cim, no diré la hora per no passar vergonya, però era una hora molt poc muntanyenca. És la putada d'haver de treballar divendres fins tard i que a l'hivern els dies siguin més curts.

Estavem molt animats, tot i que sé que el meu rendiment físic darrerament és força pitjor del normal, esperava estar a la alçada de les dues feres que m'acompanyaven, el Toni i el Cisco...de veritat jo vull ser com vosaltres quan sigui...una mica més gran. El Cisco ja només començar ens va fotre un ritme que em feia treure la llengua. El paio, estava clar tot i que no ho confesés, que volia recuperar el temps perdut...jejeje

L'itinerari és força evident i plagat de fites que porten al mateix lloc per diferents camins, tot reseguint la Vall de Mulleres amb el cim al davant teu i amb l'espectacular cresta que queda a la nostra esquerra, com els queixals d'un immens llop que sembla esqueixar els nuvols que l'envolten. Un lloc impressionant.

La neu que havia caigut durant les vint-i-quatre hores anteriors, ens va fer la guitza. Havien baixat força les temperatures i vam trobar neu glaçada a partir de 2300 metres aproximandament. La previsió era de millora, però nosaltres no la vam acabar de trobar, aquesta millora. Les zones altes estaven permanentment cobertes de nuvols i amb l'esperança de que arribés la claredat sobre nostre vam arribar a l'alçada del refugi on ens vam aturar a reposar forces.

Alguns clars ens feien conservar les esperances de tenir grandíssimes vistes al cim, però va ser un miratge, que el rellotge i una tronada es van encarregar de desfer. Total, unes passes més i a tocar retirada, això sí, al menys ens vam poder recrear en l'entorn.
Unes petites mostres

Aixi doncs, cap al cotxe un altre cop i de baixada al refugi de Conangles, altament recomanable, en perjudici del de St. Nicolau, que és lamentable.

Sense cim però de molt bon humor, anem a fer la clàssica cerveseta post-excursió, brindis i cap a dins, i a xerrar de tot una mica. Aquestes estones esdevenen autèntics seminaris de muntanya. Si a més li afegim un bon sopar i nous amics a taula, el dia acaba sent casi rodó. Si fas cim ja és un dia de "matrícula".

A mi encara em quedava la segona part del seminari, que arribaria al mati següent quan tornavem a casa. Tres hores i escaitx de cotxe donen molt de joc per posar idees en comú, i més si està pel mig el Cisco. No es que tingui cap, porta un pc a sobre les espatlles. Si hi afegim la inspiració del Toni, aixó comença a ser perillós. Són una espècie de McGiver, els dones un escuradents i et tornen la Sagrada Família....¡acabada!.

Un parell de dies després ja enia preparat un esboç per presentar a la junta del que pot acabar sent aquest homenatge a Henry Russell.

Gràcies amics.

Un camí que ja anem fent

2006-11-29T10:55:00.000+01:00

Molt ha canviat la idea original de l'homentge a Henry Russell, i de moment per bé.
Compartir aquesta idea amb els meus amics està sent prou profitós. He trobat ànimes "russellianes", he aprofondit en el coneixement d'alguns amics, i estic coneixent gent molt interessant.
El que havia començat com un homenatge molt personal i alhora un repte, comença a semblar, al menys en el seu procés embrionari, un homenatge en tota regla digne d'una entitat i d'uns muntanyencs entusiasmats amb la idea.
És impressionant com poden arribar a canviar les coses si estàs envoltat de les persones adequades, que t'aporten nous coneixements i sobre tot nous punts de vista.
De sempre he tingut una manera de fer molt individualista, no per egoísme, sino potser perque mai m'havia trobat col·laborant amb una entitat i em faltava aquesta visió "d'interés general" de les coses.
Em costa donar la meva visió de les coses per encertada que sigui, i encara pitjor si he de parlar amb més de dues persones alhora... les reunions i xerrar en públic em maten, segurament per aixó em sembla que sóc millor fent anar el teclat que no pas la llengua i aixó que m'encanta organitzar coses, peró sempre des de radere, pràcticament des de l'anonimat.

El fet de voler arribar fins al final amb aquest projecte, crec que se li ha de donar a unes persones molt concretes per raons diverses. Poso dos exemples.
La Imma, que junt amb el Gerard, m'ha demostrat que té autèntica ànima Russelliana i ha estat la primera en oferir-se per a formar part de l'equip de treball. És la gràcia del projecte, crec que és la part més emocionant i emotiva de tot plegat.
Quina llàstima encara no hem pogut compartir cap excursió. ¡¡¡El Pic Russell no es resistirà sempre!!!

Per una altra banda, l'última sortida al Pic de Mulleres la vaig compartir amb el Ciscu, en un ambient de familiaritat total durant tot el cap de setmana. A part com ho vam passar de bé...¡Com vaig arribar a aprendre! Va ser un curset accelerat del funcionament d'una entitat i de la administració pública. ¡Quin recital nano! Em va ajudar a pensar com a entitat, sense perdre la perspectiva personal.
Doncs ja tenim l'equilibri perfecte per afrontar el repte que ens proposem, molta feina i molta passió.

Finalment, ahir vaig presentar "formalment", aquest projecte a la junta del Club, i vaig tornar a demostrar que la paraula no és, ni serà mai, el meu fort. I això que estavem en "petit comité". Afortunadament me'n vaig sortir prou bé, segurament perque la idea es molt més engrescadora que la meva exposició. Així doncs, diriem que ja li hem donat oficialment el tret de sortida.
Ens espera una feinada de por, peró si fa o no fa, és com pujar un cim, la motivació supleix aquella part de força física que pugui mancar.

Per acabar vull fer un agraiment molt especial a l'Alberto Martinez. Espero aviat tenir el plaer de conèixer-lo i agrair-li personalment l'ajuda que m'ha ofert.

¿Perquè Russell?

2006-11-29T10:38:00.000+01:00

Espero que poc a poc, quan aneu llegint aquests escrits, trobareu la resposta a la gran pregunta tot i que ho podriem resumir en plegat una identificació en la manera d'entendre la muntanya. Tot va començar amb les meves primeres visites a Gavarnie i al Vignemale, quan vaig preguntar-me ¿qui era aquell home que s'havia fet construir set grutes a la muntanya?, a gairebé 3.300 metres d'alçada. ¿qui era aquell home que va llogar el massís del Vignemale durant 99 anys?, al preu d'un franc anual...¿podia ser que estimés tant una muntanya?...A partir d'aqui em vaig començar a interessar per aquesta figura dels Pirineus, però em mancava documentació ja que la gran part de publicacions són en francés. El grn moment va arribar amb l'editació en castellà el seu llibre més important i considerat com la Bíblia del Pirineisme, "Souvenirs d'un montagnard". Poc a poc em vaig enganxar a aquest home que va fer la seva casa d'una Serralada que fins aleshores només havia estat estudiada per alguns geodèsic militars.Una cosa que em va sobtar al començament del llibre és que dediqués gaire bé dues pàgines a "justificar" la seva passió per la muntanya i la natura, sense tenir finalitats científiques, que era el més habitual aleshores.A veure, siguem sincers ¿a cap de vosaltres li han preguntat allò de "¿però què li trobes a pujar muntanyes?"...doncs ell respondria coses com aquestes:

"La naturalza es algo más que un laboratorio, es un espectáculo y una escuela. Por otra parte, las cosas que menos se entienden son las que más gustan....No necesitamos saber saber descomponer los rayos del sol para contemplar el atardecer, y cuando vemos brillar en la mirada del hombre las chispas de la pasión, del dolor y del ingenio, poco nos importa saber qué es la cornea, la esclerótica y el humor ácueo. Las cosas verdaderamente sublimes, las sentimos pero no las aprendemos y todavía menos las comprendemos."

Per coses com aquestes, que va publicar en nombroses ocasions, se'l va considerar el poeta de les muntanyes, i el màxim exponent de la era romàntica dels Pirineus, aproximadament fins als anys setanta del segle XIX. A partir d'aleshores, ell prepara la seva "retirada" del món de les descobertes, mentre despunten altres Pirineistes, més dedicats a la recerca de vies de dificultat alta o inclòs per competitivitat, cosa que no li entusiasma gens. Aquesta retirada la du a terme al Vignemale, on després de fer-hi cavar fins a set grutes, en diferents llocs, hi passa llargues estances.Russell va ser sempre un viatger inquiet, que va viatjar casi per tot el Món. "Només" li va faltar conèixer bé Àfrica, ja que fa llargs viatges per Amèrica, Oceania i sobre tot Europa i Àsia, on només els problemes bèl·lics i els bandits de la zona l'impedeixen realitzar una expedició a l'Himàlaia. Recordeu que no parlem de fa un mes sinó de l'any 1860. Sembla que hi ha coses que no canviaran mai. No crec que aquest pensament estigui gaire lluny de l'actualitat:

"Está claro que el estado político y social de Europa hace a los hombres taciturnos e insociables. Veo inscrito por todas partes "Fraternidad". Es "fraticida" lo que debería estar escrito. La desunión se hace universal. Nunca ha sido tan grande"

...Amic Russell, sort que no vas arribar als nostres dies, i no només per veure com està el Món avui, sinó perquè es trobaria amb la desagradable sorpresa de trobar gairebé desaparegudes aquelles glaceres Pirinenques que tant admirava. Aquelles neus gairebé perpètues que esmentava en els seus relats. Per aquells temps només es sortia a les muntanyes a l'estiu, i durant l'hivern s'estudiaven els mapes i les possibles rutes a realitzar a l'estiu. A Henry Russell se li atribueixen les primeres ascensions hivernals, una d'elles al Vignemale l'any 1869. A part de moltes primeres ascensions i de l'estrena de la muntanya hivernal als Pirineus, també cal atribuir-li els primers bivacs dalt dels cims. Ho fa a l'Aneto, al Vignemale i al Mont Perdut, "ahí es ná", sense "gore-té" ni "fundes" ni punyetes varies, només amb el seu revolucionari sac de dormir fet amb la pell de sis xais. Es el primer muntanyenc a utilitzar aquest invent, ja que sembla que la idea original la pren d'un guarda fronterer, tot i que no és del tot clar.

M'acomiado amb una "perla" que m'agrada especialment, la primera passa cap a l'admiració a Henry Russell.

"...Pero he sacrificado tantas cosas por las montañas, he considerado durante tanto tiempo la vida civilizada com un río tormentoso y pérfido, he vivido tanto sobre las orillas solitarias para evitar naufragar en sus escollos, que necesito excusarme...He aqui mis excusas. Mis excentricidades se deben a causas concretas. Dotado de una salud a prueba de bomba, enamorado apasionadamente de la naturaleza y de la libertad, ardiente como el sol de Asia, triste como el otoño y nómada como el viento, he dedicado toda mi juventud a recorrer caprichosamente el mundo, no leyendo más que a Lamartine, Chateaubriand, Byron, Bernardin de Sint-Pierre y más tarde Tennyson. ¿Es necesario confesarlo? Francamente, nunca he amado la vida civilizada. Es más por deber que por gusto que he terminado por someterme. ¡He aqui la verdad!...es a partir de 2000 metros cuando empieza mi felicidad. Va aumentando a medida que me acerco a la nieve, y alcanza su apogeo cuando ya no veo otra cosa, y las pirámides negras y áridas sobre las que el sol de los Pirineos irradia destellos y brillos sobre el mar agitado de los glaciares. Así es como entiendo la felicidad. ¡No la encuentro en las ciudades!."

Russellians cent anys després

2006-11-28T12:04:00.000+01:00

Mai he estat persona de tenir icones ni d'idolatrar ningú. Considero que s'ha de valorar tots els aspectes de les persones i que unes grans virtuts o una gran tasca no dispensen grans defectes.
Amb Henry Russell no he tingut, al menys de moment, aquest problema, bàsicament per la manca de certes dades de caire personal que tenim. Que son germà cremés tota la seva correspondència i diaris personals, ens ha deixat un buit de coneixement enorme, però d'aquesta manera el record queda totalment net i polit, queda només una figura a qui admirar per les seves proeses com a viatger, pioner pirinenc i escriptor, que al cap i a la fí és el ue més ens interessa. Aneu a saber si per aixó son germà va decidir no deixar ni rastre del Russell ciutadà.
Els "Russellians" que he anat coneixent, no idolatraem un pirineista per la seva técnica o la dificultat de les seves ascensions, ens identifiquem amb la sensibilitat que mostra vers la natura i les muntanyes. Revivim el romanticisme en una època en que sembla que només es valori la dificultat i el col·leccionisme, nosaltres preferim arribar tard havent gaudit del paissatge i la tranquil·litat, que rebaixar el crono. Avui en dia només sentim parlar de vies de tal dificultat, de maratons per completar recorreguts inhumans, de llistes de cims per la seva alçada, etc.
Amb Russell, la activitat és important, peró llegint els seus articles podem sentir la remor dels rius, podem veure un ocàs dalt d'un cim o sentir una tempesta en una cresta...
Aixó és el que em mou a les muntanyes deixar anar els sentits, deslligar-me de la ciutat i trobar-me en un entorn on no em sento un extrany, on sé que hi tinc un lloc.
Per desgràcia nosaltres no som comptes i hem de pencar força per viure, aixi que tenim les nostres dosis de muntanya i tranquilitat administrades en petites píndoles de cap de setmana, sempre i quan no et vulguis comprometre amb la parella, la familia o els amics, aixi que finalment acabem depenent del rellotge, sempre el rellotge.

Al final....bloc que te crio

2006-11-21T20:29:00.000+01:00

Doncs no és que jo sigui molt d'explicar coses obertament, peró bé, aqui estic deixant unes petites petjades "por el interné". Petites petjades comparades amb els mega-cracks que estic coneixent darrerament, peró son les meves petjades, bàsicament les vivences que vagi tenint lligades amb el món de la muntanya, i sobre tot un relat personal del que vagi vivint al llarg d'aquest gran projecte en que ens hem fotut. Els amics, els companys, les sortides...no...no les noies amb ganes de gresca, em refereixo a les excursions.
La millor manera de començar era posant-li al bloc el nom "El club dels Isards". És el meu homenatge particular al compte Henry Russell, figura amb la que em sento plenament identificat, per la seva manera de sentir i viure la natura en general, i la muntanya en particular.
"El club dels Isards", no va arribar a existir mai, va ser una idea, potser no va arribar ni a projecte, per reunir a aquells muntanyencs de mitjans-finals del segle XIX, que estaven interessats en els cims de mes de tres-mil metres. QUe no s'arribés a constituir potser va ser una casualitat, o simplement una sabia decisió. Russell admirava qualsevol cim, tingués l'alçada que tingués.
Per aixó aquest bloc no serà de col·leccinistes de tres-mils, i molt menys pretenc ser com Russell, aixó seria impossible. Simplement vull homenatjar-lo des d'aquestes "pàgines", pel que va fer i pel que ens va deixar.